La crisi financera arriba a Irlanda, hi pot haver efecte dòmino?

L'anomenat Tigre Celta, almenys fins fa poc, Irlanda, és un país que durant els últims 15 anys ha crescut espectacularment un 9'4% als anys 90 i un 5'3% els últims cinc anys. Els sectors predominants de l'economia irlandesa han estat el de la construcció i el sector financer (bancs, empreses de crèdit, empreses de gestió financera etc), sectors que a més, han monopolitzat els sectors productius locals. També ha estat força característic d'Irlanda, els baixos impostos, que han possibilitat motivar la instal·lació de noves indústries de tan relleu com Canon, IBM o PC World.
El seu sector industrial també ha crescut de manera extraordinària en aquests darrers anys, i ja suposa més del 38% del PIB irlandès. Val a dir també, que el sector primari té un gran pes a Irlanda, i suposa un 2'1& del PIB. Realment el mite irlandès ha estat força destacable entre les economies industrialitzades del món, ara bé, no tot han estat flors i violes, i és més, el model irlandès sempre ha grinyolat i ha fet esquerdes per diversos motius.
En primer lloc, l'exportació irlandesa, que significa el 80% de les vendes de la indústria, està monopolitzada per un conjunt d'empreses multinacionals que acaparen les vendes internacionals d'Irlanda. De fet, la petita i mitjana és molt poc rellevant en el sector secundari irlandès, i diré més, les indústries més modernes, i les més competitives són majoritàriament les d'origen estranger, amb predomini de les nord-americanes. Per tant, el pes de la indústria, és irregular i amb poc arrelament local.
En segon terme, el sector de la construcció, ha estat el pal de paller d'una economia amb necessitat imperiosa i immediata de créixer, sense saber cap a on ni sense tenir en compte el desgast que suposa créixer econòmicament mitjançant el creixement extensiu de la construcció i per defecte l'obligat i desproporcionat creixement del consum i del crèdit sense gaire control. De fet, aquesta cantarella em sona i molt.
Ara, la República d'Irlanda, és una altra cosa, de cop, sense temps quasi bé ni de reflexionar. Els bancs irlandesos ja no disposen de líquid per a liquidar deute i generar crèdit per a la indústria. Els inversors, i entre ells molts especuladors sense fronteres, han fugit del mercat financer irlandès, i això, ha comportat que el govern de Brian Cowen hagi hagut d'admetre finalment, la necessitat de rescatar l'economia irlandesa en més de 85.000 milions d'euros, mitjançant el suport de l'FMI i la Unió Europea, degut a que el deute irlandès ja sobrepassa el 32% del PIB. Certament, l'estabilitat de l'euro no es pot permetre que una de les economies més obertes de la comunitat tingui una inestabilitat tan elevada.

Cowen, després de la sortida d'un dels seus aliats al govern, el Partit Verd, presentava ahir el seu pla d'austeritat. Un pla que realment espanta. Aquest document, marca un full de ruta de quatre anys, en els quals es vol retallar la despesa a més de 15.000 milions d'euros. I d'on es pot retallar? Be, de les pensions, de l'acomiadament de 25.000 funcionaris, o rebaixant el salari mínim interprofessional que ara és de 1500€ a Irlanda. Però també es preveu recuperar la caixa pública mitjançant l'augment d'impostos com l'IVA, l'IRPF, els cànons d'aigua i de carbó. Tot un full de ruta gens fàcil per qui toqui gestionar-lo.

Però, l'efecte irlandès ha provocat que les mirades es girin cap a Portugal i cap a l'Estat espanyol. L'economia lusa és un cas de força risc, i la seva crisi estructural des de fa anys pot anar a més si Europa retalla les subvencions dels fons de cohesió que són una part clau per a l'estabilitat de l'economia portuguesa. Ara bé, tan Irlanda com Portugal són països on el rescat és possible, i no crea grans trastorns en el sí de la comunitat, però Espanya és una economia sis vegades superior a la irlandesa i la portuguesa, el seu deute és de més d'1 bilió d'euros, i això ja és una cosa de paraules majors. I sí, l'economia peninsular és més variada, però també és cert que viu excessivament de les injeccions públiques, i que el sector secundari no és ni molt menys homogeni ni estratègic per aquest país. Veurem què passa però està clar, que alguna cosa ha fallat, i ha fallat amb el model econòmic tan a Irlanda com a l'Estat espanyol.

Apunts sobre aquesta campanya electoral

Aquests darrers dies, he estat analitzant els programes electorals dels partits que conformen una àmplia majoria política al Parlament de Catalunya, ERC, ICV, CiU i PSC. Val a dir, que en general tots els programes segueixen una estructura política i propositiva molt similar. Però realment hi ha propostes molt interessants en tots els programes. Jo en vull remarcar algunes d'elles.

Indústria

En tots els programes dels partits es parla de la unificació dels tràmits administratius per a les empreses. Alguns parlen d'alleugerir els tràmits, altres de crear un sòl interlocutor entre empresa i administració, altres de la creació d'un Portal únic per als tràmits administratius de les empreses. Sembla que aquest és un tema força transversal i interessant pel què fa alleugerar la dinamització empresarial del país ara que estem en crisi.

També es parla d'aprofitar les Delegacions Internacionals de la Generalitat per a promocionar els productes catalans. Una bona manera sens dubte de donar un enfocament més ambiciós a les Delegacions Internacionals.

El PSC, també parla de crear un Pla de Promoció de Reinversions en sectors estratègics. O sigui, crear una línia pública de reflotament o reciclatge de sectors industrials estratègics per al país que estiguin en una situació d'impàs, o bé, en una situació de transició que hagi de ser acompanyada pels agents públics.

També ERC proposa un ambiciós programa d'internacionalització de la indústria, radicat sobretot, en el suport a les PIME's i a la producció manufacturera. CiU, en aquest cas, fins i tot, fa una aposta agosarada, diria que pot realista, per a proposar la creació de 500 agents en comerç exterior.

Segons els partit, i aquí no hi ha gaire coincidència, cosa que no dona gaire credibilitat als programes, es creu que cal apostar per sectors com el de la biomedicina, la nanotecnologia, el turisme, l'agroalimentació, la rehabilitació d'edificis com a possible sortida per al sector de la construcció, el sectors dels professionals relacionats amb la dependència etc.

Relacions exteriors

Em baso en dues propostes força interessants: només CiU i ERC fan una proposta ambiciosa per a la creació d'un Departament de Relacions Exteriors. I ERC, desenvolupa una proposta molt interessant per a crear un Consell Internacional de Catalunya, que fomenti la col·laboració entre entitats, fundacions, consorcis etc, i la Generalitat, per tal de consolidar un cos diplomàtic propi entre el sector privat i el públic que actuï en l'àmbit internacional.

Mercat del treball

Encara que la Generalitat no té excessives competències en matèria de treball val la pena destacar l'aposta per part d'ERC i CiU per a consumar l'històric Marc Català de Relacions Laborals.

Tots els partits parlen d'unificació del SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya) amb els programes per emprenedors com ara ACCIÓ10.

Pel què fa al futur de Catalunya, CiU i PSC, mantenen una línia prudent, de gestió de la situació actual sense donar gaires respostes de futur, excepte la proposta de Concert Econòmic de CiU, que valgui la pena dir-ho, és força fluixa en el contingut palès al programa. I ERC, és on posa més èmfasi en donar una resposta argumentada i ambiciosa, pel què fa a la convocatòria d'un referèndum per a decidir el futur de Catalunya. També ICV hi fa esment però de manera força passatgera.

Per cert, curiosament, tothom parla de la futura Llei electoral, però quasi bé ningú, excepte ERC, detalla la seva proposta...és la lacra més flagrant de la manca política que tenim com a país, i a sobre, ningú hi fa gairebé esment.

Com a detall més important, la veritat, és que m'ha sorprès bastant, el baix nivell propositiu de CiU. Hi ha moltes declaracions de bones intencions però no hi ha un relat. Diria fins i tot, que és un programa força mediocre basat en dotar de propostes d'aparador i enfocades a generar “imputs”, no propostes de fons.

Bé, abandonada la part programàtica. Crec que aquesta campanya no és la clau de volta per a la política, evidentment, el resultat marca quins seran els nous actors polítics, ara bé, penso que tots els partits actualment, sense excepció, cal que reformulin les seves línies polítiques i el seu paper en el sí de la societat. I és que quan parlem de desafecció o de poca utilitat de la política coma eina per a resoldre els problemes de la societat, són argumentaris de més calatge del que pensem, i només serà possible combatre el desencant per la política si hi ha accions col·lectives que diria en Pallach, accions de conjunt per a consolidar una nova base política de país.

També m'ha sorprès que malgrat la convocatòria de centenars de consultes per la independència arreu del territori, o l'expressió massiva el passat 10 de juliol en la manifestació del milió i mig de persones a Barcelona, el debat sobre la independència no és encara ni prou madur ni prou influent entre l'opinió pública, és més, encara hi ha partits que són capaços d'incentivar els seus votants generant missatges de rebuig a la independència, com és el cas del PSC. I és evident, que la campanya ha adquirit un color molt transversal i ampli pel què fa a l'argumentari dels partits perquè el sobiranisme no és capaç o no està prou convençut dels passos que ha de donar ni de l'abast social que té.

Estats Units, derrota demòcrata, què diuen aquestes eleccions?

Llegia amb deteniment l'article que aquest passat diumenge a La Vanguardia, publicava el director del Centre d'Estudis Internacionals i Estratègics de Washington, Walter Laqueur, al respecte del què han significat i el què significaran per als Estats Units aquestes eleccions, com anomenen ells, les Midtern. Laqueur, posava de manifest les dues visions polítiques majoritàries als Estats Units, la demòcrata i la conservadora, sobre la situació de crisi que viu el país; una visió massa pensada en les grans solucions per part dels demòcrates, sense tenir en compte elements tan importants com el continu creixement de l'atur (al voltant del 10%), i una altra, la conservadora, pensada en la crítica demolidora i poc realista cap al lideratge governamental dels demòcrates, sense solució evidentment, a curt o a llarg termini per part de cap dels dos partits. Laqueur, acaba l'article augurant una pèrdua de pes internacional dels Estats Units en un futur no gaire llunyà, creu aquest, que la situació interna del país però també la internacional, només pot anar en contra del pes polític que ha estat capaç de mantenir la Casa Blanca al llarg de decennis. És simplement una teoria.

Per altra banda, crec que les eleccions al Congrés i al Senat americà, han generat un debat molt i molt interessant; la capacitat d'un líder com Obama, i tot el seu aparell polític, en errar en el seu anàlisi estratègic. I això només ha comportat una cosa, la pèrdua política del control al Congrés i per poc la del Senat. Són temps particulars, de crisi, i els grans lideratges també s'hi han d'acomodar i han de saber-hi lluitar.

El Think Tank Center for American Progress, feia públic aquesta passada setmana, un breu anàlisi del perquè, el com i l'ara què sobre els resultats electorals i la responsabilitat dels progressistes. Diu aquest document que aquestes aquestes eleccions han estat realment una patacada força important per a l'administració Obama, de fet, és la derrota demòcrata més important després de la Segona Guerra Mundial. I encara que ja és una tradició que als Estats Units el partit a govern sofreixi aquestes derrotes durant les eleccions federals, la d'Obama és una derrota que ha capgirat justament allò que havia guanyat magistralment en les eleccions presidencials de 2008.
Els Demòcrates, Obama i la seva administració, han perdut un ampli suport de l'electorat més jove, en l'escala dels 18 als 29 anys, on només han anat a votar un 11% dels joves, en detriment del 18% que hi van anar a les passades eleccions del 2008, un fet aquest, que va ser històric per al compromís polític dels joves tan abstencionistes als EUA.
També és molt forta la baixada de suport electoral de la classe mitja treballadora, una pèrdua de més de 29 punts, com diu el document Election Results Fueled by Jobs Crisis and Voter Apathy Among Progressives de Center for American Progress, que ha passat a engreixar, en bona part, el número d'electors dels conservadors.
I encara que el suport dels diversos col.lectius d'immigrants i també els negres, segueixen essent una de les peces fonamentals de l'electorat demòcrata, està clar, que alguna cosa ha passat, i més tenint en compte l'enorme capacitat que va generar Obama de mobilitzar i generar il·lusió de manera absolutament transversal.
Justament, com deia anteriorment, crec que l'error ha estat en no saber interpretar els moments per executar l'agenda política d'Obama. I és que gran part de l'argumentari opositor a Obama -la Fox News, el poc madur i bucòlic de temps ja passats Tea Party, i els mateixos conservadors- ha estat el de generar un discurs molt demagògic però efectiu en contra de l'agenda política del premier, radicat sobretot en l'oposició radical a la reforma sanitària. I encara que la reforma sanitària als Estats Units és un tema d'una gran divisió d'opinions, els conservadors, han aprofitat la mala situació econòmica que viu sobretot la classe mitjana americana, per a generar un estat d'animadversió per les grans promeses d'Obama i la seva suposada conducció del país cap a l'ostracisme, el socialisme europeu i atenció, el nazisme. Una barreja de conceptes que a Europa no existeix.

Per tant, als demòcrates no els hi queda una altra que entendre's amb els conservadors, i potser millor, doncs el perill de fractura social no és amenaçant, però sí que és veritat que la capacitat adquisitiva i l'atur creixent, generen una forta tensió que necessita acords d'estat als Estats Units.

Les eleccions americanes doncs, ens han donat una lliçó. I és que la política, i els líders com Obama, no poden passar per sobre de certes prioritats, no dic que el programa d'Obama sigui un desastre, no, al contrari, crec que Estats Units ha esta capaç, en molts casos, de posar sobre la taula reivindicacions històriques, cosa que és extraordinari per un país tan plural i difícil com els Estats Units, ara bé, cal saber llegir els moments, i saber com fer-ho.

L'empresariat català a Madrid? La realitat d'una conseqüència

En aquests darrers dies hem pogut veure com la patronal catalana, Foment del Treball, “renovava” de nou la seva direcció. Poso entre cometes la paraula renovar perquè Joan Rosell ja és una cara més que coneguda en el sí de l'empresariat i en molts altres àmbits del país. Rosell no deixa de representar un model d'empresari català tipus. I encara que després de molts anys d'oasi, finalment s'ha celebrat un procés electoral amb dos candidats, Rosell i Boixareu, no ben bé iguals ni en les formes ni el pensament, sí que s'ha pogut dibuixar a grans trets un possible embrió de dues maneres d'entendre el model industrial del país i el seu futur. No discuteixo si un és més vàlid que l'altre, ni vull entrar en el debat rutinari i poc madur de si un és més nacional, català, que l'altre. Cal que entrem en quin és la centralitat de present i futur de l'empresariat català, i cal, sobretot, que hi hagi un profund canvi en el model empresarial del país, una nova cultura empresarial.

Jo no vull jutjar si la candidatura de Rosell és d'un tarannà o un altre, en primer lloc, perquè la seva victòria electoral ha estat prou clara, i això el legitima, ara bé, les accions de renovació i de consolidació que està protagonitzant Rosell amb la seva candidatura a presidir la CEOE espanyola, sí que són valorables, i molt. El fet que Rosell encapçali una candidatura a la presidència de la CEOE suposa una reafirmació del model empresarial català tradicional, i el que és més curiós, és que qui ha donat suport a Rosell, el perfil d'empresari que ha apostat per la seva candidatura, segueix essent el mateix; empresari radicat en sectors molt concrets, construcció, tèxtil, financer, hoteler, i que curiosament tots tenen llaços importants amb Madrid i els centres de poder que s'hi acumulen en ella. Rosell, i el què la seva candidatura suposa segueix essent un sector d'empresaris que aposten per a mantenir una estructura de poder i de relació amb l'estat sòlida, sense que això suposi marcar un perfil propi de l'empresariat català a Madrid, ans al contrari, suposa endinsar-se en una pota més del cercle econòmic espanyol, com sempre.
Però tampoc crec que aquest sigui el debat, és simplement una realitat, i amb ella hi cal conviure i en tot cas, cal construir-hi alternatives si no s'hi està d'acord. I això vaig.

En primer lloc, crec que cal despolititzar el debat empresarial, que vol dir que cadascú torni a fer el paper que li toca. La política no resoldrà ella només els problemes de l'empresari però l'empresari tampoc resoldrà els seus problemes sol. Potser cal anar cap a un model més autònom en la gestió del mercat de treball entre els actors que la condueixen, sindicats, empresaris etc., tal i com passa a Alemanya, però on la política hi té un paper molt important com a actor central i difusor del seu model de treball dins i fora de casa seva.
En segon terme, quin model d'organització industrial té Catalunya? Té un model molt poc definit, i molt difós en el territori. Això suposa mantenir un model poc competitiu, poc preparat en equipaments i amb poques possibilitats de desenvolupar-se i despuntar en sectors concrets. Cal anar cap a un model on la indústria tingui referents territorials, semblat als Distretti industriali italians, on prevalguin tres elements; generar un teixit de petites i mitjanes empreses que apostin per la internacionalització dels nostres productes amb una especial atenció a Europa, col·laboració entre empreses d'un mateix sector, i suport a la innovació i la qualitat dels productes.
Però aquest model, no cal que sigui cap calca de cap país, ni una creuada entre el bé i el mal, és una aposta per a generar dinàmiques més competitives i on l'administració i la iniciativa privada es parlin i col·laborin. Cal que les administracions i els empresaris siguin capaços de crear espais, consorcis público-privats, per a generar nous pols industrials, i cal que l'administració generi espais per a la difusió de la cultura empresarial i generi nous emprenedors, i aquí, cal apostar amb més força que mai per a generar més i més capaços Vivers d'Empreses, i el que és més important, cal que els Vivers tinguin espais industrials, com a les zones artisianales franceses, o les zone dell'artigianato italianes.


I per últim, i encara que sembli molt lògic, ja és hora que la banca del nostre país deixi de mirar als grans comptes només i aposti per a invertir en la petita i mitjana empresa. És una vergonya que el petit i mitjà empresariat, en una societat on la indústria petita i mitjana hi té un pes molt important, no tingui una estructura bancària sòlida ni dinàmica per a la inversió en les PIME, sense que la banca no aposti per a dinamitzar i invertir en les PIME no podrem avançar com a país, i això efectivament és un problema de país, és una feina de tots.

Retornar a la política, 2ona part

Recuperar l'acció social de la política. Aquest concepte, el de l'acció social de la política, té una llarga tradició, nascuda, o millor dit, millorada i actualitzada pels grans moviments socialistes i comunistes de finals del segle XIX. No pretenc analitzar la història d'aquestes accions ni la història del moviments socials, si no que vull posar de nou un valor que ha perdut el seu significat al llarg dels anys, i que té una necessitat intrínseca a l'hora de transmetre el valor de les polítiques; el què podríem anomenar el valor social de la política.
Però, certament, les institucions socials, viuen un procés de crisi, o més aviat, viuen un procés de reformulació dels seus valors. La complexitat social, i la multiplicitat d'eines formatives i informatives, obliguen a generar nous canvis en el sí de la societat civil. Ara bé, penso que encara no hem retornat a un debat que resta pendent; el retorn al diàleg entre societat civil i sistema polític. Moltes són les causes perquè ambdós àmbits s'hagin allunyat, i sense que això signifiqui cap catastrofisme tal i com alguns ho volen fer veure, la política ha de reconèixer i valorar els projectes socials, així com la societat civil ha de reconèixer i valorar els projectes polítics. Un altre debat és el de si és legítim o no segons quines polítiques o segons quins projectes, això però, com deia, depèn de l'escala de valors dels actors socials o polítics, però si ambdós sistemes no saben valorar-se, la democràcia a petita o a gran escala mai serà del tot completa.

I apunto en aquest sentit, una tasca de canvi profund en àmbits tant importants com són el de l'associacionisme sindical, l'educatiu, el juvenil i el veïnal. I crec que requereix una especial atenció l'associacionisme sindical, el qual a casa nostra necessita una transformació dels seus valors, del funcionament de les seves estructures internes i externes, i de la seva manera d'entendre actualment el món del treball. I també l'associacionisme veïnal, el qual segueix un model de funcionament idèntic al dels seus inicis als anys 60 i 70, i que han acabat esdevenint elements on l'objectiu final és simplement el benestar dels veïns i el rebuig a la política com a formula per a marcar un suposat perfil propi i autònom, ben al contrari del que crec que s'està produint actualment arreu del país. Justament es busca consolidar nous projectes locals d'identitat i generar noves propostes de diàleg entre l'administració i el veïnatge que cohesionin el teixit ciutadà i el tornin a posar en valor.
Ara bé, en aquests reptes, la política, com a element també de sociabilitat, no pot deixar-se de banda com fins ara, és una part del joc, i seria un error no comptar amb els valors que transmet, només cal que la relació entre ambdós se sàpiga posar al seu lloc i que cadascú sàpiga de la importància de l'altre.

Pel què fa a propostes per a reformular les institucions socials n'apunto tres de caràcter general; més capacitat de formació per aquestes, això vol dir més recursos i més flexibilitat. Recuperar el valor de la mobilització social actualitzant la forma, i aquí cal tenir molt en compte les noves tecnologies de la informació. I crear nous models de participació política, més ben dit, un model descentralitzat de fer la política, cal una aposta per a generar espais per al debat polític i social de qualitat i accessibles a tothom, que vagin més enllà dels partits polítics tradicionals. En aquest cas, apunto el model d'èxit que ha suposat la consolidació dels think tank al món anglosaxó.

Reforma de la Llei electoral. Malgrat de la situació vergonyant que suposa no tenir encara una Llei Electoral pròpia després de trenta anys de democràcia, crec que la Llei Electoral influirà i molt en la reformulació del sistema polític. I encara que no vull aprofundir sobre el què i el com, crec que la futura Llei Electoral ha de tenir dos grans objectius; consolidar un model de procés electoral obert i territorialitzat, amb vot uninominal però sense menystenir la tradició política actual. I crear una administració territorial més descentralitzada que deixi de banda models vinguts del passat i poc pràctics per als ciutadans i poc ajustats a la nostra realitat local, les províncies. I és que crec que la democràcia, i la política per antonomàsia, només serà justa si és capaç de donar servei als ciutadans de la manera més pròxima possible i amb la màxima eficiència i rapidesa possible.


La responsabilitat dels mitjans de comunicació. Renovar el contracte entre política i el mal anomenat quart poder, els mitjans de comunicació, és el gran repte per a la consecució d'una nova manera de fer política. Podem dir que la política i els mitjans de comunicació formen part d'un mateix espai comú on els desajustos actualment, són importants degut a la mala gestió d'uns i altres, i no pas per un problema de comprensió o de falta de criteris. Sota aquest criteri hi ha d'haver un nou marc de relació que generi per una banda, informació de qualitat, és clar que sí, però que tingui com a màxim objectiu buscar sempre la rigorositat en la informació política, i això vol dir, en molt casos, saltar a un nou estadi i a una nova manera d'entendre els mitjans de comunicació a casa nostra. Els mitjans de comunicació d'aquest país necessiten millorar les seves capacitats de generar informació política i per això cal més rigorositat i un salt cap a la millora qualitativa i formativa dels departaments d'informació política dels mitjans nacionals.
Tanmateix, la informació de qualitat i rigorosa mai serà possible si el món de la política, tant dominada pels partits a casa nostra, no fa un pas cap a l'obertura i cap a la professionalització de les relacions amb els mitjans de comunicació. Tantes vegades són els mateixos polítics els qui filtren les notícies i els qui en definitiva acaben dominant el terreny d'un joc on actualment es mira la curta volada i la improvització per part d'alguns polítics professionals, sense que això permeti crear gabinets de comunicació amb prou criteri i professionalitat com per a gestionar la informació que generen les polítiques públiques. Cal doncs, que la llibertat comunicativa sigui recíproca i tingui el valor del respecte per l'altre i la rigorositat en el seguiment de la informació com a premises per a construir un nou model de relació entre mitjans i política més còmode per a tots.

Els debats de partit han de ser debats públics. La veritat és que la política a Catalunya té certes contradiccions entre el que és públic i el que és privat. I els debats polítics en són un dels casos. Els debats polítics, també els de partit, tenen una clara vocació pública més enllà de les nostres fronteres, i per cert, són seguits per molta gent, cosa que fa que els partits hagin de ser més rigorosos en les seves propostes. Només cal mirar el recent debat al Labour Party, o el procés d'elecció de cap de llista a les eleccions a President de la República al Partit Socialista Francès, per a veure que el debat polític, si sap actuar en positiu, sempre disposa d'un públic exponencial. Però per arribar fins aquí cal construir una nova vocació política a l'intern dels partits. Les propostes programàtiques, l'elecció dels candidats dels partits, els debats interns etc., són massa opacs, i creen en molts casos desafecció, poc reconeixement de la tasca partidista, i desconeixement per part dels ciutadans del què és la cultura partidista. Cal doncs, crear una cultura del debat de partit oberta, pública, que tingui com a objectiu fer conèixer quines són les seves propostes i quines són les cares visibles que les creen i les transmeten. Potser així, també deixarem enrere, una mica més, les batalles internes i els jocs equilibris entre sectors com a principal tasca dels partits, per a generar nous elements o espais on el sistema de partits pugui remuntar el seu baix reconeixement social que disposa en hores d'ara.

La professionalitat de la política. Sense polítics professionals, que vol dir de professió, no només de vocació, no podem crear un sistema polític prou adequat a les necessitats actuals. Cal millorar la sortida professional dels futurs politòlegs, com també cal millorar la qualitat dels seus estudis, sense que això hagi de suposar obligatòriament sortir a l'estranger.
A Catalunya, ja disposem d'una Escola de l'Administració de Catalunya, ara bé, ni està ajustada a les necessitats d'un politòleg que vol fer això, politologia, ni disposa de recursos suficients per a complementar la formació per aquesta “quasi” primera lleva de politòlegs al nostre país. Com deia, si volem professionals primer els hi hem de donar recursos i valorar-los.

Les obligacions de l'oposició a la política. Hi ha un gran garbuix del què han de ser les tasques de l'oposició. No podem seguir tenint una oposició que només debat sobre el què fa el govern o sobre la legitimitat de les propostes que realitza aquest. L'oposició ha de tenir per una banda, un cert reconeixement institucional que a casa nostra ja s'ha iniciat, però que cal aprofundir. I per altra banda, l'oposició, i posaré com exemple el shadow cabinet anglès, o la figura del cap de l'oposició a França i a Itàlia, tenen obligacions de passar comptes i de de fer una tasca constant de proposició i resposta al voltant del què pugui fer el govern de torn, o bé, a allò que puguin ésser noves propostes. I és que el model d'oposició a casa nostra, forma part d'un model passat, i que cal reformar en profunditat, perquè l'oposició també té una gran responsabilitat a l'hora de prestigiar el sistema polític.

Retornar a la política, 1era part

Darrerament, he llegit un informe que sota el títol, La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, la Fundació Jaume Bofill posava les bases analítiques del perquè i el com de les altes cotes d'abstenció i descrèdit del sistema polític al nostre país. En aquest informe, es posa de relleu les peculiaritats de la desafecció política a Catalunya, les quals podríem resumir en; una transició on els seus reptes polítics tenien altes dosi d'il·lusió plenes de banalitat, cosa que va significar una alta frustració que encara avui s'arrossega i que ha passat de pares a fills amb valors diferents. I el que és més important d'aquest informe, l'alt grau de reconeixement que manté el sistema democràtic, tot al contrari del què succeeix amb el sistema polític, el qual viu immers en una situació d'alta il·legitimitat, degut al seu comportament i actituds davant dels debats i els reptes polítics, marcats moltes vegades per les declaracions propagandistes, la picabaralla “de teatre” entre partits polítics, o bé, el poc seguiment i consecució de les propostes que els partits prometen.

Aquest informe doncs, revela una sèrie de conseqüències que en els debats polítics han anat sorgint, ara bé, fan falta propostes. La solució al descrèdit de la política, és renovar la política, renovar estructuralment la nostra cultura política. Com diu aquest informe, la frustració que va generar la transició política ha estat força rellevant -sobretot entre els partits d'esquerra- però, certament, al nostre país, encara vivim en un sistema polític molt similar al pactat durant la transició. Crec doncs, que el canvi no és nomé analitzar la desafecció política a la nostra societat, si no que els reptes rauen en transformar el sistema polític català, i trencar amb un passat ja una mica llunyà i on les realitats eren molt diverses de les actuals.

Un nou Pacte per a una nova cultura política a Catalunya; renovar la pedagogia, recuperar l'ètica i acceptar la llibertat individual com a valor positiu.
Renovar la política pedagògica o la pedagogia de la política, és un repte i un valor a la vegada de la política. Forma part també d'una manera de fer política que no és només formal, ans al contrari, recupera la cultura militant i voluntària, això sí, actualitzada a les necessitats del segle XXI. La política s'ha convertit en una acció de resposta immediata, sense tenir en compte les conseqüències de l'acció, ni de la mobilització social i política que cal per a portar a terme, per a generar un procés de legitimitat social de l'acció que es pretén generar. L'acció política com a tal, ha de recuperar la seva acció pedagògica perquè és un pas inherent en la consecució de qualsevol proposta política, i és necessària per a construir escales de valors noves entre els ciutadans. Cal activar doncs, un teixit social i polític que es miri cara a cara i que tingui estructures suficients per a fer valdre el debat i la informació constant de les accions polítiques que es puguin anar generant.
Recuperar l'ètica política. Més enllà del debat sempre etern entre la bona gestió dels bens públics i la corrupció, la política ha de transformar la seva ètica en un àmbit molt concret, el del com i el perquè de la comunicació política. M'explico. La comunicació de curta volada i sense contingut polític, significa una acció que a la curta o a la llarga repercuteix substancialment en la valoració dels ciutadans respecte d'aquesta. Cal dissenyar una estructura comunicativa però també política, basada en l'acció ja no només reflexiva sinó possible, tant és la pauta que segueix, mentre la política de la comunicació tingui valor polític real i efectiu. Podríem dir que cal retornar a la separació weberiana entre la política de la convicció i la política de la responsabilitat.
Acceptar la llibertat individual com a valor positiu. És el gran repte de la política del segle XXI. La política entesa en el sistema tradicional mediterrani i centreeuropeu sempre ha tingut una llarga tradició d'acció col·lectiva. Aquest ha estat un concepte ideològic de gran valor, sobretot per als partits d'esquerra, el qual referma l'acció política de la igualtat entre classes. Ara bé, el sistema tradicional de societat ha canviat, i també els seus comportaments. Podem dir que l'era de la informació i la major accessibilitat a la formació obliga a la política pública a generar noves polítiques adreçades a una escala més àmplia de valors i estaments, que actuï en les necessitats individuals de les persones, més enllà de les tradicionals famílies nuclears o dels grans col·lectius de referència. Una política pública més plural, que conti amb les necessitats o motivacions de l'individu com a tal, és la nova manera d'entendre l'acció política pública.

A Itàlia, parla l'esquerra; Congrés del Partito Democratico

A Itàlia també la socialdemocràcia està de congrés. El Partito Democratico ha celebrat durant tot aquest passat cap de setmana el seu congrés nacional. Aquesta fita però ha estat precedida per un debat més públic que privat, que ha tingut com a protagonista principal l'ex-secretari general del PD, Walter Veltroni, i que ha generat un debat força imprudent en les formes, però d'una maduresa ideològica força qualitativa pel que fa al contingut de la proposta.
Ja fa un parell de setmanes es feia públic aquest document signat per 76 diputats del PD, el qual ha estat anomenat il documento dei 76. El document en qüestió, analitza en profunditat la situació política italiana, però sobretot, fa una autocrítica de la incapacitat de l'esquerra per a crear un nova cultura política diferenciada del berlusconianisme. Amb aquest document, es fan força reflexions polítiques sobre quines han de ser les fites que l'esquerra s'ha proposar superar en els propers anys; un nou pacte per a la revitalització dels valors civils de la societat italiana, la reforma de l'administració pública, suport a la petita i mitjana empresa com a eix estructural per a la restauració dels valors de la societat italiana, reforma de la justícia, reforma de la llei electoral etc. Un document que ha suposat la creació d'un moviment intern al PD, o això és el què sembla, anomenat Il movimento democratico, conduit també suposadament per Veltroni, i que té la intenció de posar en debat la finalitat política del PD, que com diu el mateix Veltroni, “el PD s'ha de basar en la seva condició de partit amb voluntat d'innovació reformista, que sàpiga parlar a Itàlia”.

Com deia, encara que el fons del document té un valor per al debat -necessari per altra banda al PD-, les formes, i el moment sobretot, no han ajudat a vigoritzar el debat en el congrés de Varese d'aquest passat cap de setmana, ans al contrari, ha estat un congrés on s'ha estat més pendent dels moviments que han protagonitzat les diverses famílies del partit representades per Bersani, Veltroni, Franceschini, Marino etc., que no pas el debat de fons de les diverses propostes que s'han presentat en aquest congrés.
Un congrés, que sembla apostar per a generar un vertader programa polític, i no pas un programa contra Berlusconi o un programa ple de retòrica però buit de contingut, com ha estat tradicional a l'esquerra italiana. Sembla que el debat al PD es centra, de la mà d'un líder força solvent intel·lectual i políticament com és el secretari general Pier Luigi Bersani, i que comença a generar noves dinàmiques trencadores amb el passat més immediat de l'esquerra ex-comunista; primers indicis de reconeixement de la pluralitat de la societat italiana, un tímid impuls per a la federalització fiscal de l'estat, reforma de la llei electoral o un canvi important de l'administració italiana.

Però és cert que finalment aquest congrés ha estat, encara que sembli mentida, un moment per a l'escenificació d'una certa voluntat de les diverses famílies del partit per entendre's, un fet històric a Itàlia! I encara que les darreres enquestes donen al PD una de les intencions de vot més baixes dels darrers anys, poc més d'un 24% de vot, sembla que al PD, encara que amb equilibris interns de vegades massa estrepitosos i sorollosos per antonomàsia, poden suportar-se, poden posar fil a l'agulla a un embrió de gran partit de centresquerra. Veure'm què passa a Itàlia, perquè a Itàlia tot pot passar.