Operació Serval: alemanys i americans en el joc de la guerra a Mali

Més d’un es deu haver preguntat el perquè de la intervenció francesa a Mali. I sobretot, més d’un es deu haver preguntat perquè aquesta repercussió mediàtica a una guerra que té un clar guanyador.  

  

És  important saber que la intervenció militar francesa a Mali –que està recolzada per la  Nacions Unides, CEDEAO, la Unió Africana i la Unió Europea- també compte amb la participació de la mà americana per tal de “ fer front al jihadisme internacional i defensar els interessos nord-americans a aquesta regió”. 

Però la maquinària bèl·lica yankee, que de la mà d’Obama ha fet un gir en la seva imatge mediàtica, en aquest cas, s’ha vist supeditada a la diplomàcia francesa, ja que, entre altres coses, els francesos, no permetrien mai una intervenció militar conjuntament amb els EEUU, cosa que faria recordar a la societat gala els horrors comesos en el passat pels americans: les conseqüències polítiques i militars del Pla Marshall, Iraq, Vietnam etc. Perquè després es digui que la història no té importància.

Dit això, l’Operació Serval, que és com se l’anomena a aquesta intervenció “llampec”, que té com a finalitat militar i política, fer fora a les forces jihadistes d’Al-Sahel, és un nou exemple de com els estats-nació, hereus de les maquinàries bèl·liques imperials, es resituen contínuament en un joc estratègico-geogràfic que segueix ben viu, i amb un nou enemic: “el terrorisme islàmic”.

M’he basat en el debat que es tingué a l’Assemblea Nacional francesa, el passat 17 de gener de 2013,  dia en què de la mà del Primer Ministre Ayrault, feia pública, mitjançant els poders que li atorga la constitució al President de la República, la seva disposició a intervenir militarment a Mali. És un debat que deixa entreveure la voluntat francesa en aquesta intervenció, i els seus objectius a mitjà i llarg termini. 

Val a dir, que diversos sondejos de mitjans francesos donaven una alta acceptació (70%) de l’opinió pública francesa a la intervenció a Mali. Cosa que va marcar aquest debat, on gairebé ningú va sortir-se del guió tot donant suport a la iniciativa del govern. Només François Asensi, del Front de Gauche, va saber fer un discurs crític amb el comportament històric de l’estat francès vers les seves antigues colònies africanes. 

La intervenció de Bruno Le Roux, portaveu socialista de l’Assemblea Nacional, és prou aclaridora de la voluntat francesa a Mali:

“...Jo els hi dic, que aquesta intervenció no és només el retorn de la “Françàfrica” i de les seves pràctiques d’abús. Nosaltres no  combatem pels suport a Àfrica sinó per la seva llibertat!..”

 “...l’operació Serval simbolitza un nou model per les relacions franco-africanes. Dins aquesta relació, França té entre les seves responsabilitats, un tracte d’igual a igual amb els nostres col·legues per tal d’obrir noves perspectives econòmiques, polítiques i socials...”

I si s’analitza detingudament el discursos dels membres del govern que van intervenir en aquest debat, podrem veure com el discurs sobre la guerra contra el terrorisme internacional i l’estratègia política i militar a seguir no difereix, almenys en les formes, d’altres casos recents com els d’Iraq o Afganistan. I a més, hem de tenir en compte, que ha estat un govern suposadament d’esquerres el protagonista d’aquesta nova intervenció militar, que val a dir, també, ha tingut detalls d’obertura i de diàleg constant entre forces polítiques i mitjans de comunicació, tot un detall que pot trencar amb els models de “fer la guerra” en temps passats. 

Però, el que realment és simptomàtic, és que la intervenció a Mali té una certa repercussió mediàtica perquè l’estat francès ha assumit aquesta intervenció com a una nova represa de la seva influència al continent africà, apartant del mig els interessos nord-americans i amb l’objectiu de combatre la cada cop més important influència xinesa a aquest continent. 

I per últim, la legalitat, en aquest cas, ha estat implacable. No hi ha raons. Però, el què sí que és reprovable és veure com la política internacional, que està carregada d’interessos d’estat, té en la intervenció militar la seva màxima expressió política. I és que la guerra, s’ha convertit en un motiu estrictament polític, d’interessos polítics. El debat de l’Assemblea Nacional francesa va ser un debat estrictament polític, on s’especulava sobre la política vers un país i un continent, i on no es transpirava cap mena de delimitació per part de les instàncies internacionals per tal de marcar unes regles o uns límits a una intervenció que té com a rerefons ben clar, el consolidar mitjançant la intervenció militar, els interessos d’un estat.

                         

Bandolers que corrien pel Vallès (part III)

La quadrilla dels germans Margarit

Els germans Margarit eren capitostos d’una de les quadrilles més actives al Vallès. Varen ser molts els fets que tingueren lloc al Vallès protagonitzats pels germans Margarit, els quals, col·laboraven sovint amb la quadrilla de Serrallonga, tal i com es redacta en les declaracions de Serralonga. 

 Relatem un assalt protagonitzat pels Margarit, ocasionada a Santa Eulàlia de Ronçana, i recuperada per l’historiador resident a l’Ametlla del Vallès, Josep Badia:

El dia 24 de desembre de 1626, l’hostaler i pagès de Santa Eulàlia de Ronçana, Salvador Coromines, fou trobat mort en la sala de l’hostal. El van reconèixer en presència de Benet Pallàs i Pere i Jaume Nicolau, residents també al mateix municipi.

El reconeixement el feren Francesc Rosàs i Miquel Pujades, de Santa Eulàlia de Ronçana, que donen relació de les ferides trobades i com era costum, criden tres vegades a l’orella dreta dient; SalvadorCoromines, la justícia de la Baronia de Montbui us crida. I no donant senyals declaren a Coromines, mort.

La llegenda de Testafort, un bandoler a La Roca

L’historiador César Alcalá, a la revista número I de Vallesos, parlà de la llegenda del bandoler anomenat Testafort, vinculat al poderós i misteriós castell de La Roca:

“...Passats aquests esdeveniments va haver-hi uns anys de tranquil·litat al castell. Un dia, però, una banda de lladres dirigits per un capitost anomenat Testafort va sembrar el pànic als verals. Una nit es van creure prou forts per intentar l’assalt al castell, però en van resultar vençuts i el temut Testafort va quedar-ne presoner. 

La senyora del castell va voler conèixer el cèlebre capità. En veure’l va contemplar amb gran sorpresa que Testafort era un jove ben plantat i valerós, i que, a més, tenia un forat a l’orella. Era, sens dubte, el seu fill, el nadó desaparegut feia anys a qui els segrestadors, suplantant els seus pares, li havien ensenyat el mal camí. Testafort va conèixer la veritat del seu passat i va repudiar la seva vida anterior i va arribar a ser molt estimat pels seus súbdits. La devoció que sentia per la Moreneta el va dur, anys després, a oferir-li una corona lluminosa, per la joia concedida, després d’anys de penalitats i misèries al capdavant d’aquell grup de bandolers.”

Durant la restauració del castell es van trobar una gran quantitat d’ossos als soterranis. Molts eren d’animals grans, i altres d’humans...El que va passar no se sap, ja que forma part del misteri del castell de La Roca del Vallès.

Bandolers que corrien pel Vallès (part II)

Les malifetes d’en Perot Rocaguinarda i els seus còmplices al Vallès

Seguint aquesta sèrie de tres articles que he realitzat al voltant del bandolerisme al Vallès, aquest cop ens pararem a parlar d’en Perot Rocaguinarda, anomenat Perot Lo Lladre, fill d’Oristà, al Llucanès, i cap d’una de les importants quadrilles que van actuar a la Catalunya interior, amb incursions puntuals a la ciutat comtal. 

En aquest cas, hem basat l’elaboració d’aquest article gràcies a l’obra de Lluís Maria Soler i Terol, Perot Roca Guinarda història d’aquest bandoler. Llibre, el qual, narra una bona part dels fets ocorreguts per Rocaguinarda al llarg dels seus anys de bandoler fins que fou indultat de la seva pena i traslladat a Nàpols com a capità dels terços castellans. 

Cal assenyalar, abans de passar a resumir algunes de les accions de Rocaguinarda a la nostra comarca, que el seu màxim rival i persecució, el jutje del Vallès, Llorenç Jover, fins a l’èxit dels seus propòsits, va iniciar la seva cerca i captura a partir de població de Sant Celoni on Rocaguinarda: 

... desembre de 1607,home havia triat lo poble de Sant Celoni, pera viurehi tranquilament, còm si no hagués de témer la persecució de ningú. Y es que tenia moltes cases aont se '1 volia be, y que '1 defensaven y distingien.

Vàries enquestes va fer a Sant Celoni En Llorenç Jover perseguint axis al Roca Guinarda y sos fautors…

I aquí tenim una de les accions a mort entre el comissari reial, Bernat Garriga, i la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda, succés que va tenir lloc a vora l’hostal de Mollet (que podria ser Can Prat) l’any 1610:

…En Pere Roca Guinarda estigué ab cuaranta mes als hostals del French (Trench) prop la Grua (Montmeló); y ccorregué a un tal Garriga comisari quel anave perseguint y li mata lo pòster; siti al Garriga al hostal de Mollet, y uolia posar foch en casa y com sabé que ser era apreneuit nou feu…

El dissabte 6 de gener de 1610, Roca Guinarda va cometre una acció força curiosa:

…En Pere Roca Guinarda sen pujà Castell de Moncada, y toca la campana de la capella a sometent contra dessi mateix y desde aquí se nana al hostal de la Frigola. Lo Virrey envia contra ell a M. Gomis pel Vallès, y ans salt à Mataró, dos jutges de cort no feren res qua ell se burlà de tots…

Aquesta acció, va obligar al poder del Castell de Montcada a demanar ajut a Barcelona, ja que la quadrilla de Rocaguinarda campava amb plena llibertat per les terres vallesanes sense resistència arreu.

Entre els membres de la quadrilla d’en Perot Rocaguinarda, possiblement, hi trobem un dels més destacats bandolers d’origen vallesà; Joan Canals, anomenat Lo Negre Canals. Fill natural de Llinars del Vallès, parent de dos deseners de la Unió de Vilamajor. Fou capturat per Valentí Bigorra, natural de Castellterçol, i portat a Barcelona per a ser penjat:

…Dissapte a 16 (octubre 1610). Ítem, dit die aportarent mort lo cos den Canals, gran companyo den Rocha Guinarda; après lan penjat a la Trinitat. Es mort impenitent. Perquè tenintlo per terra nafrat, dientli ques donàs, y que miràs que se en anava a morir, ques confessis. Fingí rendirse, y Uansà dos pedrenals, y acostanseli per a pendret, tragué un pistolet, y ferí al muscle del quil preni, y aquell ab la còlera li pegà una punada al Canals ab lo qual spirà…

… intervingueren en Bernat Garriga, de la parroquia de Bigues, qui va conseguir indult de Montserrat Arimbau, y lo comissari Pere Garriga, qui va demanar llibertat d’En Francesc Dalmau, ciutadà honrat de Barcelona. En Bernat y En Pere Garriga eren germans.

L’home que va matar al Canals se dèya Valentí Bigorra, de Castelltersòl. La ferida que va rebre no la va curar tranquilament. 
 Lo Batlle de Granollers va tancarlo en les presons de la vila, y se’l carregà de grillons y de cadenes, fins que’s va rebre una lletra del Duc de Monteleón, ab data del 3 de novembre, que serví pera avençar sa llibertat…

Bandolers que corrien pel Vallès (part I)

En ple enfrontament de nyerros i cadells, amb una important autonomia dels bandolers respecte als nobles i la consolidació de les grans quadrilles de bandolers. En aquesta época, Catalunya és tinguda com a terra de bandolers.

 La Sala, Viladrau, la casa de naixement de Serralonga

 

La toponímia vallesana està carregada de referències a l’antiga presència dels bandolers: el Turó dels bandolers a Sant Fost, el camí dels bandolers a Gallecs, i avui mateix, la Mercè Serratacó de Can Fillot de Sant Feliu de Codines, m’explicava que el seu avi anomenava La Cadira d’en Serrallonga a una zona del nord del poble, que no hem pogut localitzar, però que des d’aquest indret, es deia que en Serrallonga, divisava tota la plana de Vic. Aquestes, en són algunes de les moltes referències que varen deixar les petjades de bandoler al Vallès.

 I també, cal destacar un ball força popular en èpoques passades, anomenat el Ball del Serrallonga, i que va tenir una certa popularitat, entre altres, a la població vallesana de Cànoves i Samalús, segons cita Joan Amades, en la seva obra pòstuma, el Costumari Català. 

El Vallès, en aquells temps, era una terra molt agitada per les accions del bandolerisme. És més, el Vallès, era un territori ple de còmplices amb la causa bandolera, on hi operaven les quadrilles dels germans Margarit, Perot Rocaguinarda o Serrallonga. 

Les accions d’aquests líders del bandolerisme, les han recollit diversos autors, jo he basat aquest seguit d’articles, entre altres cites, a les dues obres basades en les accions dels bandolers Rocaguinarda i Serrallonga; proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga de Juan Cortada, que forma part de la peça salvada a la crema del procés judicial contra Serrallonga, o el llibre dels fets comesos pel bandoler Perot Roca Guinarda història d’aquest bandoler transcrits per Lluís Mª Soler i Terol.

Proceso instruido contra Juan Sala y Serrallonga

Aquest recull dels fets de Serrallonga, assenyala el Vallès com una zona molt afluïda per aquest famós bandoler, i que tenia la col·laboració d’altres caps de quadrilla anomenats Puig i Vilas de Gallifa:

...de ella resulta que había otra cuadrilla de ladrones llamada del Vallés, y que algunas veces juntaba con la de Serrallonga, que era de la montaña, y que aquella era conocida con el nombre del Puig y Vilas de Gallifa...

Aquest recull, també anomena Caldes de Montbui com una vila on Serrallonga hi trobà moltes afinitats:

...Francisco Farell era grande amigo y protector, y en un bosque tuvo á Serrallonga que no estaba bueno y á ladrones que fueron heridos en una refrega con la gente del Rey quince dias proporcionándoles comida y medicinas hasta que curaron. Y los ladrones agradecidos le mandaron cuatro trentins por medio de Pedro Puig, capitán de cuadrilla del Vallés.

I gràcies això, aquest bandoler va poder executà diverses accions des d’una base segura com era Caldes, com la que descrivim ara:

...También es verdad qué en el mes de abril del año 1625, hallándome en compañía de Miguel y Francisco Margarits, Jaime Ginescar (a) la Guineu, Juan Bordes (a) lo Bover den Serra, Francisco Casellachs, Juan N. Llamado Gavaig Roig, Miguel Campeny, Cristóbal Madriguera y Diego Serra, todos difuntos, que nos paseábamos por la plaza de la villa de Caldas de Mombuy, tratamos de ir á robar al camino real de Manresa, como en efecto, armados de pedreñales, partiendo de dicha villa de Caldes llegamos á un bosque que hay delante de la posada llamada la Barata, y allí pasamos la noche, y á la mañana siguiente nos pusimos al paso en dicho camino real, entre esta ciudad y la de Manresa, cerca de una balsa inmediata al meson de Argelaguet,  allí robamos á los pasajeros y arrieros del dinero...

I continuant amb les col·laboracions calderines amb Serrallonga, podem trobar altres referències en La crida de recerca i captura de lladres públics i homes facinerosos, publicada pel Duc de Sogorb l’any 1633. En aquest cas, aquesta crida a la caça del bandoler, anomena diversos estrets col·laboradors de Serrallonga entre els quals hi havia quatre vallesans, i entre ells un calderí: Valentí Oliveres, teixidor de lli de Sant Llorenç Savall, Ramón Montada també de la mateixa localitat, Pere Puig de Castellterçol i Joan Gardan, dit lo garçó de Caldes de Montbui. 

Però, la llista de col·laboradors vallesans amb la quadrilla de Serrallonga no s’acaba aquí. Consta en la llarga llista de col·laboradors, un tal Bartolomeu Alsina de Ripollet. I com remarca Xavier Roviró, al seu llibre Serrallonga, el bandoler llegendari català, la llista segueix amb dues famílies vallesanes, còmplices amb les accions de Serrallonga:

...Detenen els seus més grans fautors: en Cortada de la Castanya, els Parets de Sant Feliu de Codines...en Farell de Caldes de Montbui...