Aquest article, no pretén analitzar exhaustivament els
fets, que per altra banda, podeu trobar tan detalladament a internet a través
del Museu Virtual de la Guerra de Successió, http://www.guerradesuccessio.cat/, un treball molt seriós sobre la
Guerra de Successió elaborat per la Universitat de Barcelona, el Departament de
la Vicepresidència i Universitats de la Generalitat i la Fundació Bosch i
Gimpera. Sinó que el meu objectiu, a través de la recopilació de les dades que
aporta l’obra de Francesc de Castellví, és reproduir fets que van ocórrer al
Vallès.
La Guerra de
Successió al Vallès
L’escomesa bèl·lica entre la monarquia espanyola i els
defensors dels drets i llibertats de Catalunya tenen una llarga història de
desencontres, en aquest escenari hem volgut iniciar aquest perible a partir de
l’any 1706, just en les dates en què Felip V es veu obligat a aixecar el setge
sobre la ciutat de Barcelona gràcies al setge de les tropes de L’Arxiduc Carles
III i de les milícies austriacistes. Era
el primer intent per part de Felip V i Lluís XIV d’envair la ciutat comtal i el
Principat de Catalunya en el seu conjunt.
Ja en aquest any, el territori vallesà, sempre estratègic
per a les mobilitzacions vers la ciutat de Barcelona, és protagonista de les
maniobres de les tropes austriacistes.
El 18 d’abril, les milícies austriacistes, inicien la
planificació del setge sobre la ciutat de Barcelona parapetant-se en les
muntanyes de la vila de Sant Cugat. Hi arriben tres regiments; el de Josep
Peguera, senyor de Gra, 300 cavalls del regiment de Morràs i 150 del regiment
de Josep Moragues.
L’objectiu segons Castellví era “socórrer Barcelona por
tierra, que el socorro que se introducía por el mar era muy costoso”. I
l’entrada de les milícies es feu vorejant el riu Besòs a la nit del 28 del
mateix, i a proposta del general Nebot.
El rei Felip V
aixeca el setge i fuig a França
El dia 9 de maig, milicians i ciutadans de la ciutat
comtal van aconseguir desallotjar als assetjadors. La fugida va ser immediata,
i els assetjadors es van veure obligats fer foc a algunes cases de la part del
coll de Montcada i tallar les comunicacions amb la ciutat per no ser presos per
les tropes austriacistes.
Ja cap el dia 12 a la nit el rei Felip V, en el seu camí
a l’exili a França, va fer parada a la fonda Grua, un emplaçament hostaler molt
popular a Montmeló fins fa pocs anys, i que al dia següent fou incendiat
indiscriminadament, segons Castellví. Allí, tots els generals van debatre com
prosseguir la marxa cap a França, i la seva preocupació màxima era mediar amb
la gent del territori perquè no hi hagués sobresalts i no hi hagués revoltes
per la causa dels saqueigs que havien provocat les tropes borbòniques. Tot i
això, ja hi havia molts actius parapetats a les muntanyes dels voltants, que
farien greus danys a les tropes borbòniques. Entre les poblacions revoltades
contra les tropes borbòniques que fugien cap a França, hi hagué la Batlloria, a
Sant Celoni, que gràcies al suport d’alguns membres de la cavalleria, van
prendre dos canons i dos morters que van provocar la fugida de les tropes.
1711
Ja cap a l’any 1711, l’escenari polític anglès canvia amb
la victòria dels Tories vers els Whigs. Aquest canvi de govern, provoca la
sortida del conflicte d’Anglaterra. El 17 d’abril va morir
a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el
successor. La pau doncs va ser inevitable en la guerra entre les tropes
borbòniques franco-espanyoles i els exèrcits fidels a Carles III d’Àustria, i
la sortida de l’arxiduc i les seves tropes de Catalunya va ser imminent. El
poble de Catalunya iniciava un periple transcendental en la seva història sense
res més que les seves forces, irregulars majoritàriament, i això sí, es
disposava d’un cos de dirigents militars força experimentats (Villarroel,
Nebot, Moragues, el Marquès de Poal, Brichfeus, Busquets). El front bèl·lic català,
com era d’esperar, no va cessar, i els exèrcits de Felip V i Lluís XIV
iniciaven una ofensiva definitiva vers el Principat.
Catalunya es preparava per a l’embat definitiu amb les
tropes de Felip V. S’inicia el període de creació de les milícies i de les
tropes de resistència a l’interior de Barcelona i a l’exterior. Molts vallesans s’hi afegiren, i molts d’ells
van ser protagonistes de molts fets a partir de l’any 1713. En aquest mateix any, els diputats anomenen
dos coronels sortits del territori vallesà “labradores de limpia sangre” com
anomena Castellví, per a la defensa del territori conjuntament amb altres
personatges d’arreu del Principat. Pere Brichfeus, nascut a Castellterçol, i
Francesc Busquets, natural de Valldoreix, anomenat Mitjans, però que habitava a
Terrassa. També podem anomenar la figura de Joan Talladella, nascut també a
Castellterçol, i capità del regiment de dragons de Brichfeus.
S’inicien al mateix any les accions armades entre ambdós
bàndols. El Vallès, estava preparat per ser un dels territoris més concorreguts
de les tropes d’ambdós bàndols.
Al juliol el capità Antoni Roquer, natural d’Olot, es
passà al bàndol borbònic i el general Bracamonte per consell de l’auditor
general Francisco Comas només li donà tres companyies de fusellers que formaren
les vil·les de Manlleu, i les vallesanes Tagamanent i Aiguafreda, les quals
seguien a Bracamonte.
El dia 29 de juliol després de l’atac a Manresa per part
de les tropes borbòniques, el general Nebot decideix enviar al coronel Armengol
Amill al coll Cardús, i al coronel Ferrer amb 300 fusellers a al coll de l’Obac
de Vacarisses. El general Bracamonte envià al coronel Po de Jafra perquè
ataqués Armengol per la reraguarda. Bracamonte en el camí cap a Terrassa
aconsegueix ferir al sergent major Carbonell i 8 fusellers. Bracamonte va
predre 18 soldats. En el mateix camí cap a Terrassa alguns ciutadans varen
morir i en l’entrada de Bracamonte a Terrassa pròpiament, moriren 27
terrassencs, fins i tot, el famós lletrat anomenat Deona, que havia estat jutge
del Senat de Catalunya. Les tropes borbòniques varen calar foc a Terrassa.
També al mes de setembre el general Nebot envià al
general major Bernat Faig amb 400 fusellers a ocupar Mollet i Montmeló. A els
10 de la nit van sortir de Caldes. Van seguir fins a Montmeló i es van situar
al coll de Daví sobre Teià. Ja quan iniciaven l’atac a Mollet el general Bracamonte,
que ja els havia seguit els passos, els ataca i els dispersa. Bracamonte fa
presoners a molts dels dispersats.
Amb la publicació de la crida a la defensa de Catalunya
per part dels diputats catalans, es succeixen diversos actes de sublevació. Un
d’ells és tingut a la Riera de Rubí, el 3 d’agost de 1713, on 68 milicians de
Sarrià ataquen a 58 cavalls. Van matar a 39 soldats borbònics i en van fer
presoners a 8.
Cal destacar que entre els dirigents catalans que
majoritàriament decidiren resistir, hi hagué dos vallesans força destacats,
Francesc Perpinyà i Sala, oïdor militar, i veí de Granollers. I Joan Sentmenat
i de Toralla, marquès de Sentmenat.
El mes de febrer el general Armengol, que es mantenia a
Vilamajor és ordenat a atacar les poblacions que formaven part del territori
del Montseny. El general borbònic González sorprèn a Armengol i aquest es veu
obligat a retirar-se a Mosqueroles. Ja a Mosqueroles, amb les tropes de nou
unides, Armengol decideix atacar
González, i aquest es retira ja que el terreny li era massa desfavorable. A
Vilamajor, Armengol hi va perdre 22 fusellers, tot l’equipatge, i els papers de
les “pagadurías i veedurías”, 2500 pesos. A Mosqueroles, González va perdre 70
soldats, 2 capitans, i 5 subalterns. Armengol 38. Un ciutadà de Santa Maria de
Palautordera va descobrir a González l’amagatall a Vilamajor d’Armengol, el
qual va rebre una indemnització de González per la informació donada. Armengol
es va retirar cap al Montseny on es va reunir amb el Marquès del Poal.
Combat de Caldes
de Montbui i Sant Feliu de Codines, 9 d’abril de 1714
El coronel Armengol Amill provinent de Sant Llorenç
Savall, es va trobar amb el Marquès del Poal, i ambdós són sorpresos pel
general González i el brigadier Vallejo a Caldes. L’encontre va durar fins a la
nit del dia 9 d’abril. Armengol va perdre 11 soldats i 23 ferits. El dia 15, el
coronel Armengol, coneixedor que el general Bracamonte es volia unir amb dos
destacaments més, es retira a Sant Feliu, però allà és atacat pels tres
destacaments. Es decideix retirar a Gallifa, on també és sorprès per fusellers
emboscats i desfan del tot el cos, i el cavall d’Armengol és ferit. Armengol es
va retirar al Montseny amb 30 morts després d’aquell encontre.
El dia 24 de juny el general Bracamonte conjuntament amb
el capità Ambrós, embosquen al coronel Armengol al Pla de la Calma, el qual
va perdre alguns efectius i passa a refugiar-se a La Garriga el dia 25 de juny,
on Bracamonte el torna a atacar, i Armengol es torna a retirar al Montseny, i
posteriorment a Arenys.
Amb la intenció d’entrar a Barcelona, el marquès del Poal
i el general Armengol, aconsegueixen reunir 3500 homes a Sentmenat. Allí, el
dia 28 de juny són atacats per quatre
destacaments del compte de Montemar, cosa que els obliga a retirar-se, perden
20 efectius i es tornen a unir a Gallifa i a Sant Feliu de nou. Posteriorment,
Poal demana més diners i armes a Barcelona.
Ataca el coronel Armengol el dia 2 de
juliol un cos de francesos al girant de Gualba
Tropes franceses provinents del Rosselló i l’Empordà, a
l’alçada montsenyenca de Gualba, a l lloc anomenat el girant de Gualba, feien
un cos de 1500 francesos i 240 cavalls. Armengol havia unit a 700 fusellers i
100 voluntaris a cavall i decideix atacar mitjançant una emboscada. Armengol,
malgrat la pluja i la inferioritat numèrica només va perdre 38 efectius, els
francesos, segons Castellví, molts més.
El dia 13 d’agost Poal i Armengol, entre Centelles i
Caldes, són atacats pels destacaments de Montemar, Bracamonte i González.
L’encontre va durar des de les 11h fins a la nit. El dia 14 es va reemprendre
el combat que va durar també des de les 11h fins a les 14h. Segons Castellví,
les pèrdues de tropes dels borbòniques va ser major que les de Poal i Armengol.
Montemar ocupà Caldes i Poal Sant Llorenç de Munt. Aquest encontre, diu Castellví, va fer perdre 52 homes a Poal.
El dia 21 d’agost, Bracamonte, Montemar i el marquès de
Thoury, es van unir formant un cos de 7000 infants i 3400 cavalls. Poal,
coneixedor d’aquest moviment va passar a Sentmenat. Thoury ocupa Castellar i
posteriorment Terrassa. El dia 22 , Montemar, Sabadell. El mateix dia 22,
Montemar ataca a Poal a Sentmenat el qual decideix retirar-se a Sant Feliu de
Codines, on hi va haver un segon combat. Ja cap a la nit Poal obliga a Montemar
a retirar-se a Sentmenat. El marquès de Thouy va combatre Armengol a Castellar,
Armengol marxa cap a Sabadell. Allí es tornen a reunir Poal i Armengol. El
setge dels borbònics obliga a Poal a retirar-se a les muntanyes de Montserrat.
Fins aquí tenim informació de les accions més destacables
en territori vallesà segons Castellví, fins a la definitiva resistència final a
la ciutat de Barcelona, i on molts vallesans participaren de la seva defensa,
però amb la rendició de la ciutat comtal, s’inicia un procés de repressió de
les mans de Felip V, sense que els francesos hi tingueren un convenciment
absolut de les accions del rei castellà.
Molts vallesans s’exiliaren, Brichfeus, Busquets,
Talladella, l’abad del monestir de Sant Cugat, o bé, com la família Mogoda o Sentmenat, foren
perseguits i incautat el seu patrimoni econòmic i material.
Entre els vallesans que donaren suport a l’ocupació i
consolidació del règim borbònic, hi trobem a dos personatges força destacats,
Josep Aparici, arquitecte del model econòmic i recaptatiu borbònic i calderí d’origen, i el marquès de Cerdanyola, Joan Marimón.
