Immersió lingüística, potser que en parlem?

La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia és un altre míssil al model d'immersió lingüística de Catalunya, model que ha estat avalat diverses vegades des de l'Unió Europea i que ha estat i és la manera de garantir el futur del català. Fins aquí la versió oficial que molts de nosaltres deixem anar quan parlem dels atacs que pateix darrerament el model d'immersió lingüística del nostre país. Però aquestes campanyes orquestrades des de les cavernes més ràncies dels tribunals espanyols tenen un cert suport polític a Catalunya (Ciudadanos i Partit Popular), que des de les darreres eleccions, si més no, no es poden menystenir. Obviar la realitat d'aquestes dues formacions tampoc és anar a l'arrel del problema. Però, hi ha alguna problema dirien alguns? Doncs sí.

Tots aquests atacs al nostre model d'immersió lingüística tenen dues vertents que cal combatre. 1) El model d'immersió lingüística és un pacte que es va segellar fa més de 20 anys enrere, i jutjar-lo, per alguns, és trencar amb el passat i mirar cap a un “futur més plural, políglota i sense fronteres”. 2) Els atacs polítics i judicials que pateix el model d'immersió lingüística no poden trencar el consens social que genera aquest acord històric, ara bé, el debilita, el posiciona com un element de conflicte polític i li redueix el prestigi. Per tant, crec que els atacs que pateix la llengua catalana en definitiva, s'han de poder prendre més seriosament, i no amb actituds de vegades massa conservadores d'allò que tenim i prou, sense posar al dia el model.

I és que la llengua catalana, i les eines que la normalitzen, la immersió lingüística i les lleis, han de generar un nou procés de mobilització social que la condueixi cap a nous estadis de normalització (món del treball, cinemes i instàncies judicials), que torni a recuperar el valor social que ha pogut perdre en aquests darrers anys, i que sàpiga passar la pilota a les instàncies espanyoles, les quals són les responsables d'aturar aquesta campanya mediatitzada contra el català i garanteixi d'un cop per totes la preservació de les llengües nacionals de l'Estat espanyol per llei.
El català requereix adquirir nous valors socials, com els de la immigració, i ens enganyem tots plegats si pensem que amb lleis, o respostes exclusivament polítiques podrem aturar aquesta campanya de desprestigi polític del català, i a sobre, guanyar noves quotes de normalització de la llengua. I sinó, només ens hem de fixar amb la capacitat que hem tingut com a país quan s'ha fet pública aquesta setmana passada la sentència del tribunal sobre el model d'immersió lingüística, només hi hagut una resposta diria que pobre dels partits polítics, i no es que calguin grans mobilitzacions, el què cal és activar la societat perquè generi una nova escala de valors on el català en sigui la llengua preeminent.

I pel què fa al model lingüístic de Catalunya, bé, jo no sóc lingüista però està clar que cal encetar una nova campanya des de Catalunya per tal de pressionar l'estat a moure fitxa per la normalització lingüística del català als estaments públics espanyols, no és una resposta a l'atac del tribunal sinó un pas que hem de generar com a país per tal de generar una dinàmica de normalització lingüística. I per altra banda, el model d'immersió lingüística requereix d'una nova empenta que ha de finalitzar amb una nova Llei de Normalització Lingüística més ambiciosa, però mentrestant, cal repensar d'un cop per totes en abordar els territoris on l'ús del català és quasi bé zero, en aquests territoris es requereix més que un sistema d'immersió, es requereix un model de reinvenció sociocultural en el conjunt, que vol dir crear dinàmiques que s'adaptin a les realitats culturals locals. I ja per últim, també hem de posar el trilingüisme a l'alçada dels temps, cal que els joves del país puguin disposar d'un model d'immersió on a més del català i el castellà, l'anglès o qualsevol altre llengua estrangera tingui un procés d'aprenentatge igual que els de la resta.

Ja tenim President, ja tenim sociovergència?

Ha estat interessant, si més no, veure com el debat d'investidura de Mas com a 129è President de la Generalitat produïa finalment una nova i vella “trobada” entre socialistes i convergents.

La veritat és que el discurs d'investidura de Mas deixa moltes ambigüitats programàtiques per al seu futur Govern (Llei electoral, Pacte fiscal, la famosa transició nacional basada en el pacte fiscal i el dret a decidir, les seves propostes per a la crisi etc), ara bé, tots aquests forats caldrà veure amb qui els omple i de quina manera, aquesta és la gran incògnita que planeja al Govern de Mas.

Però tornant a aquesta famosa sociovergència que es va produir al Parlament aquesta setmana, crec cal analitzar-la des d'una perspectiva el més objectiva possible. És probable que a CiU no li interessi obrir la caixa dels trons a l'hora d'arribar a acords de majories, i per tant, tiri per la línia del mig, la més fàcil, que és arribar a acords de gran calatge nacional proritàriament amb el PSC, obviant així l'elecció d'ERC com a actor i deixant de banda de la centralitat dels debats al PP. Per tant, la sociovergència pot ser possible en pactes nacionals que comportin o hagin comportat conflictes polítics encara no resolts (Quart Cinturó, Llei Electoral etc). Aquest model de bipartidisme parlamentari, que també es pot acabar donant en la societat civil, però, comporta possibles errors de lectura política. Em refereixo als errors que pot comportar obviar les capacitats de l'independentisme, personalitzats en el partit històric de l'independentisme ERC, però també entre les files de CiU, on els independentistes són ja més de la meitat del total de militants dels convergents, deixant de banda el cas Unió...

Bé, no és aquest un article de proclama de futurs pactes, ni molt menys, ara bé, crec que la sociovergència és factible a nivell parlamentari, és factible a nivell estatal (és el que més desitgen a Madrid tant PP com PSOE), i és més que factible en àmbits de la societat civil catalana, amb les patronals dels grans empresaris, amb els pactes fiscals i amb acords polítics amb el títol “d'aquí es mou tot per a no canviar res” amb les grans cúpules sindicals, això és una situació que es pot produir. I davant d'aquesta realitat, queda un país que malgrat els estralls que està provocant la crisi, estic convençut que està gestant dues ànimes que van juntes en el seu recorregut final; generar un nou sistema econòmic i superar la crisi el més aviat possible, i generar un nou escenari nacional, on el dret a decidir el nostre futur com a país vagi lligat a la consecució d'un model econòmic per a Catalunya. I això, s'aconsegueix amb la voluntat de sumar i de generar accions d'il·lusió, i també amb una mica més d'ambició nacional que potser, com diria Pujol, ara toca.

De moment, Mas ja té dues patates calentes, l'atac del govern espanyol a la Llei de Consultes i les noves retallades al sistema d'immersió lingüística per part del Tribunal Superior de Justícia. Veurem què passa.

Els resultats del 28N volen dir renovació, reflexió i unitat

Els resultats del 28 de novembre són clars per ERC, hem perdut i l'electorat ens demana canvis. Em penso que no calen discussions ni al voltant dels resultats, només hem guanyat a una vintena de municipis, ni el què cal fer a partir d'ara, el problema, com sempre a ERC, és el què, el quan, i sobretot, per alguns, és el qui.

ERC ha perdut perquè no ha sabut llegir en molts casos el què la gent deia, com és el cas del NO a l'Estatut o la reedició del segon tripartit amb José Montilla al capdavant. Però també hem perdut perquè hem demostrat no saber-nos entendre entre nosaltres mateixos, i això, no crea desafecció i prou, és més profund que tot això. Es crea desafecció perquè hem generat i generem una imatge de poca capacitat per a gestionar la pluralitat interna, per a dialogar la crítica des duna basant estricament política, i per a saber-nos entendre des dels canals interns sense haver d'optar per a fer pública la nostra opinió. I no sembla que haguem après gaire darrerament doncs l'espectacle mediàtic d'algunes declaracions de membres del partit confirmen que malgrat tot, seguim sense saber què és el que no hem de tornar a repetir.

I què és el què cal fer a partir d'ara a ERC? Mantenir la calma sense aturar-nos, i generar gestos de canvi. Hem de mantenir la calma perquè ens equivocarem si pensem que a ERC a partir del dia 18 de desembre, just quan es celebra el proper famós Consell Nacional, farem un canvi de viratge de cara a la galeria. Un altre cop, repeteixo, ens equivocarem. A ERC li cal una renovació estratègica i organitzativa profunda, i els canvis profunds no es gesten mai en tres setmanes. El debat en aquesta línia, s'ha d'iniciar des de ja mateix però sense que haguem de marcar fulls de ruta sense un anàlisi acurat, plural i amb capacitat de resposta. I sí, penso que s'han de generar gestos de canvi, ara bé, no valen aquí gestos de canvi per a no canviar res, o simplement, per a protagonitzar una vendetta entre famílies.

És evident que a ERC estem vivint una situació de crisi interna, però això no és del tot negatiu, ans al contrari, potser és un bon moment per a proposar noves idees i noves cares, ara bé, crec que ja toca deixar de jugar d'un cop per totes al victimisme i a apel·lar als canvis pel què fa al nostre model d'organització interna, assemblearisme, com a mesura absoluta i única per a poder bastir un nou projecte polític a ERC. Tot això, apel·lar al canvi en el model de democràcia interna, és atiar el foc per amagar les nostres covardies, ERC té un patrimoni singular en el món polític, i és el de la democràcia interna, és la nostra manera de relacionar-nos, i en tot cas, és responsabilitat de tots nosaltres, inclosos els qui dirigeixen aquest partit, defensar-lo i modernitzar-lo, si cal.

La veritat, és que a ERC venen temps de canvi, però els canvis també porten desil·lusions, frustracions i renúncies, això sí, cap canvi és creïble sinó es fa des de la màxima unitat, el canvi no és un 51 contra un 49, és, si pot ser, el 100% de la totalitat. I el canvi que ERC necessita non n'és garant ningú, ningú n'ha de ser el líder messiànic, els canvis, de persones i de postulats polítics, sempre es generen al llarg del temps. En aquest sentit crec que el canvi a ERC, més enllà del debat de les persones, és el canvi de la nostra cultura política. Com a partit hem generat tres valors que s'han demostrat erràtics amb el pas del temps. 1) el discurs moralista, el discurs de la veritat absoluta que hem creat, no és a la llarga efectiu i crea altes quotes de desafecció. 2) La imatge real de la nostra incapacitat d'entendre que les opinions diferenciades han de tenir un punt de trobada i no han de ser necessàriament motiu per a la desqualificació absoluta de ningú. 3) La necessitat de generar respostes sempre immediates ens ha convertit en un partit sense capacitat de reflexió, cosa que provoca que entre pocs es decideixin gran part de les coses. ERC ha esgotat els seus canals de comunicació i de debat interns, i això ha provocat donar la sensació de jugar sempre en el terreny de l'oportunisme i el tacticisme permanent.


Com deia Antonio Gramsci, la identitat d'un partit mai és directament proporcional als seus resultats electorals, és la seva missió històrica qui té aquest paper. Doncs això, ara ens toca mirar cap endavant, no crear trasbalsos innecessaris, afrontar les eleccions municipals amb il·lusió i tranquil·litat, i debatre en positiu, tenint en compte la conjunció entre passat i futur.