Els resultats del 28 de novembre són clars per ERC, hem perdut i l'electorat ens demana canvis. Em penso que no calen discussions ni al voltant dels resultats, només hem guanyat a una vintena de municipis, ni el què cal fer a partir d'ara, el problema, com sempre a ERC, és el què, el quan, i sobretot, per alguns, és el qui.
ERC ha perdut perquè no ha sabut llegir en molts casos el què la gent deia, com és el cas del NO a l'Estatut o la reedició del segon tripartit amb José Montilla al capdavant. Però també hem perdut perquè hem demostrat no saber-nos entendre entre nosaltres mateixos, i això, no crea desafecció i prou, és més profund que tot això. Es crea desafecció perquè hem generat i generem una imatge de poca capacitat per a gestionar la pluralitat interna, per a dialogar la crítica des duna basant estricament política, i per a saber-nos entendre des dels canals interns sense haver d'optar per a fer pública la nostra opinió. I no sembla que haguem après gaire darrerament doncs l'espectacle mediàtic d'algunes declaracions de membres del partit confirmen que malgrat tot, seguim sense saber què és el que no hem de tornar a repetir.
I què és el què cal fer a partir d'ara a ERC? Mantenir la calma sense aturar-nos, i generar gestos de canvi. Hem de mantenir la calma perquè ens equivocarem si pensem que a ERC a partir del dia 18 de desembre, just quan es celebra el proper famós Consell Nacional, farem un canvi de viratge de cara a la galeria. Un altre cop, repeteixo, ens equivocarem. A ERC li cal una renovació estratègica i organitzativa profunda, i els canvis profunds no es gesten mai en tres setmanes. El debat en aquesta línia, s'ha d'iniciar des de ja mateix però sense que haguem de marcar fulls de ruta sense un anàlisi acurat, plural i amb capacitat de resposta. I sí, penso que s'han de generar gestos de canvi, ara bé, no valen aquí gestos de canvi per a no canviar res, o simplement, per a protagonitzar una vendetta entre famílies.
És evident que a ERC estem vivint una situació de crisi interna, però això no és del tot negatiu, ans al contrari, potser és un bon moment per a proposar noves idees i noves cares, ara bé, crec que ja toca deixar de jugar d'un cop per totes al victimisme i a apel·lar als canvis pel què fa al nostre model d'organització interna, assemblearisme, com a mesura absoluta i única per a poder bastir un nou projecte polític a ERC. Tot això, apel·lar al canvi en el model de democràcia interna, és atiar el foc per amagar les nostres covardies, ERC té un patrimoni singular en el món polític, i és el de la democràcia interna, és la nostra manera de relacionar-nos, i en tot cas, és responsabilitat de tots nosaltres, inclosos els qui dirigeixen aquest partit, defensar-lo i modernitzar-lo, si cal.
La veritat, és que a ERC venen temps de canvi, però els canvis també porten desil·lusions, frustracions i renúncies, això sí, cap canvi és creïble sinó es fa des de la màxima unitat, el canvi no és un 51 contra un 49, és, si pot ser, el 100% de la totalitat. I el canvi que ERC necessita non n'és garant ningú, ningú n'ha de ser el líder messiànic, els canvis, de persones i de postulats polítics, sempre es generen al llarg del temps. En aquest sentit crec que el canvi a ERC, més enllà del debat de les persones, és el canvi de la nostra cultura política. Com a partit hem generat tres valors que s'han demostrat erràtics amb el pas del temps. 1) el discurs moralista, el discurs de la veritat absoluta que hem creat, no és a la llarga efectiu i crea altes quotes de desafecció. 2) La imatge real de la nostra incapacitat d'entendre que les opinions diferenciades han de tenir un punt de trobada i no han de ser necessàriament motiu per a la desqualificació absoluta de ningú. 3) La necessitat de generar respostes sempre immediates ens ha convertit en un partit sense capacitat de reflexió, cosa que provoca que entre pocs es decideixin gran part de les coses. ERC ha esgotat els seus canals de comunicació i de debat interns, i això ha provocat donar la sensació de jugar sempre en el terreny de l'oportunisme i el tacticisme permanent.
Com deia Antonio Gramsci, la identitat d'un partit mai és directament proporcional als seus resultats electorals, és la seva missió històrica qui té aquest paper. Doncs això, ara ens toca mirar cap endavant, no crear trasbalsos innecessaris, afrontar les eleccions municipals amb il·lusió i tranquil·litat, i debatre en positiu, tenint en compte la conjunció entre passat i futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada