L'empresariat català a Madrid? La realitat d'una conseqüència

En aquests darrers dies hem pogut veure com la patronal catalana, Foment del Treball, “renovava” de nou la seva direcció. Poso entre cometes la paraula renovar perquè Joan Rosell ja és una cara més que coneguda en el sí de l'empresariat i en molts altres àmbits del país. Rosell no deixa de representar un model d'empresari català tipus. I encara que després de molts anys d'oasi, finalment s'ha celebrat un procés electoral amb dos candidats, Rosell i Boixareu, no ben bé iguals ni en les formes ni el pensament, sí que s'ha pogut dibuixar a grans trets un possible embrió de dues maneres d'entendre el model industrial del país i el seu futur. No discuteixo si un és més vàlid que l'altre, ni vull entrar en el debat rutinari i poc madur de si un és més nacional, català, que l'altre. Cal que entrem en quin és la centralitat de present i futur de l'empresariat català, i cal, sobretot, que hi hagi un profund canvi en el model empresarial del país, una nova cultura empresarial.

Jo no vull jutjar si la candidatura de Rosell és d'un tarannà o un altre, en primer lloc, perquè la seva victòria electoral ha estat prou clara, i això el legitima, ara bé, les accions de renovació i de consolidació que està protagonitzant Rosell amb la seva candidatura a presidir la CEOE espanyola, sí que són valorables, i molt. El fet que Rosell encapçali una candidatura a la presidència de la CEOE suposa una reafirmació del model empresarial català tradicional, i el que és més curiós, és que qui ha donat suport a Rosell, el perfil d'empresari que ha apostat per la seva candidatura, segueix essent el mateix; empresari radicat en sectors molt concrets, construcció, tèxtil, financer, hoteler, i que curiosament tots tenen llaços importants amb Madrid i els centres de poder que s'hi acumulen en ella. Rosell, i el què la seva candidatura suposa segueix essent un sector d'empresaris que aposten per a mantenir una estructura de poder i de relació amb l'estat sòlida, sense que això suposi marcar un perfil propi de l'empresariat català a Madrid, ans al contrari, suposa endinsar-se en una pota més del cercle econòmic espanyol, com sempre.
Però tampoc crec que aquest sigui el debat, és simplement una realitat, i amb ella hi cal conviure i en tot cas, cal construir-hi alternatives si no s'hi està d'acord. I això vaig.

En primer lloc, crec que cal despolititzar el debat empresarial, que vol dir que cadascú torni a fer el paper que li toca. La política no resoldrà ella només els problemes de l'empresari però l'empresari tampoc resoldrà els seus problemes sol. Potser cal anar cap a un model més autònom en la gestió del mercat de treball entre els actors que la condueixen, sindicats, empresaris etc., tal i com passa a Alemanya, però on la política hi té un paper molt important com a actor central i difusor del seu model de treball dins i fora de casa seva.
En segon terme, quin model d'organització industrial té Catalunya? Té un model molt poc definit, i molt difós en el territori. Això suposa mantenir un model poc competitiu, poc preparat en equipaments i amb poques possibilitats de desenvolupar-se i despuntar en sectors concrets. Cal anar cap a un model on la indústria tingui referents territorials, semblat als Distretti industriali italians, on prevalguin tres elements; generar un teixit de petites i mitjanes empreses que apostin per la internacionalització dels nostres productes amb una especial atenció a Europa, col·laboració entre empreses d'un mateix sector, i suport a la innovació i la qualitat dels productes.
Però aquest model, no cal que sigui cap calca de cap país, ni una creuada entre el bé i el mal, és una aposta per a generar dinàmiques més competitives i on l'administració i la iniciativa privada es parlin i col·laborin. Cal que les administracions i els empresaris siguin capaços de crear espais, consorcis público-privats, per a generar nous pols industrials, i cal que l'administració generi espais per a la difusió de la cultura empresarial i generi nous emprenedors, i aquí, cal apostar amb més força que mai per a generar més i més capaços Vivers d'Empreses, i el que és més important, cal que els Vivers tinguin espais industrials, com a les zones artisianales franceses, o les zone dell'artigianato italianes.


I per últim, i encara que sembli molt lògic, ja és hora que la banca del nostre país deixi de mirar als grans comptes només i aposti per a invertir en la petita i mitjana empresa. És una vergonya que el petit i mitjà empresariat, en una societat on la indústria petita i mitjana hi té un pes molt important, no tingui una estructura bancària sòlida ni dinàmica per a la inversió en les PIME, sense que la banca no aposti per a dinamitzar i invertir en les PIME no podrem avançar com a país, i això efectivament és un problema de país, és una feina de tots.