Europa: entre la por i la vergonya

Que el què passa a Europa amb el tema dels refugiats és una absoluta vergonya, està clar. I no només vergonya sentim molts europeus sinó que a sobre ningú és capaç d’assentar el cap i començar les coses des del principi, si cal, sancionant als països que unilateralment es dediquen a col·locar tanques amb punxes. Una acció, si voleu, simbòlica però d’una concepció discriminativa vers al fet de la immigració bastant profunda.

Amb tot el cas dels refugiats provinent majoritàriament de Síria, a molts dels que vivim en països europeus se’ns ve a la memòria l’ombra del nazisme i al seva actitud freda i segregadora d’un fet que ha estat present sempre i arreu, també entre europeus. Dic això, perquè en el cas concret dels refugiats cap govern,  sigui del pensament que sigui,  és capaç d’assumir la realitat, i si ho fa, és enviant als refugiats a una altra banda o aïllant-los en espais on no puguin fer gaire soroll. No us recorda algun moment de la història d’Europa?

I amb tot aquest atzucac que ningú sap ni vol resoldre, el fantasma de l’extrema dreta segueix a la volta de la cantonada? Em sembla, que el fantasma de l’extrema dreta és un auto bombo dels mitjans i alguns partits europeus, i aquest fantasma, té més por que no pas altra cosa. És evident que l’extrema dreta sorgeix a Europa en moments d’oportunitat just quan s’albira una crisi política però és una oportunitat política no una cultura socialitzada . Però, en molts casos arreu d’Europa, l’excusa del creixement dels partits xenòfobs està servint per a no moure ni una coma de l’status quo en temes tant cap dalt com el de la immigració, l’estat del benestar o la crisi del sistema democràtic que són claus per a generar una nova idea d’Europa i dels seus estats. 

En bona part, Europa, ha de reflexionar en profunditat del perquè hem arribat a una situació tant contradictòria com és el de tenir uns nivells de benestar molt elevats però en canvi no som capaços de generar transformacions progressives en moments de canvi. Crec, sincerament, que la bombolla que els estats-nació varen crear després de finalitzar la Segona Guerra Mundial (benestar, seguretat jurídica, democràcia constitucional, treball per a tothom) encara dura i no ens en sabem sortir o no volem fer-ho deixant, així, la solució al problema als estats sense que la societat civil hagi tingut un paper rellevant o capdavanter com en altres èpoques.

Cal pensar el nostre continent com el que ha estat sempre: un espai d’integració, amb els seus accents, però que integra i no desintegra. I per assumir aquest repte hem de deixar d’abordar només la meitat del pastís. Europa, sense que es faci responsable–responsabilitat vol dir pagar o deixar d’exigir, col·laborar més que incidir vers a molts països avui anomenats “pobres” o post-colonials  on algun dels estats europeus hi van ficar el nas al segle XIX i XX-  del desastre històric que va ocasionar en la seva època d’expansió, la colonització, no serà capaç de resoldre ni els seus traumes ni els problemes tant de calaix com el dels refugiats sirians.

  

La cuina que no existeix

Veure l’anunci del nou programa de TV, el Xef, i els anuncis de cuiners amb estrelles Michelin fent anuncis per a McDonald’s, em decideixen a fer aquest post. 

Hi ha molts interrogants al voltant de la cuina i dels seus límits ètics. La veritat és que la mediatització de la cuina i dels professionals de la cuina no sempre és bona, és més, crec que fan un flac favor a la tasca d’acostar la cuina a la gent. 

Perquè, algú s’ha preguntat algun cop quants quilos de menjar es malgasten només per a la realització de programes mediàtics, com ara el xef o pesadilla en la cocina? I la imatge que es dona sovint dels cuiners és la millor per a motivar la gent que vol conèixer la cuina?

No vull entrar a parlar en detall de la mediatització de l’esfera mediàtica dels xefs moderns perquè crec que la clau està en repensar els models de cuina, i concretament, en com fer avançar la cuina local. 

Val a dir, que la restauració no està en crisi però és molt opulenta en oferta. També, el model de vida actual obliga a transformar les formes de cuinar, sense que això vulgui dir passar de la cuina tal i com l’entenien les àvies a la cuina del “yakisoba”....hi ha un entremig que encara cal explorar en profunditat; la simbiosi entre productors-producte-consumidor, la forma de practicar la cuina i els cuiners, i sobretot, la contemporització de la cuina local tenint en compte el temps que tenim per a cuinar i com relacionar-ho amb la cuina del territori, i això, sense caure en l’error que en bona part ha comès la cuina francesa, l’el.litització de la seva cuina i d’alguns tipus de productors. 

Per tant, la crisi no és tant del món del “mediatisme culinari” sinó del saber trobar un espai ampli per a la cuina tradicional adaptada a les necessitats del segle XXI. I en aquesta qüestió vull fer un èmfasi especial a la confluència social que té la cuina però també el menjar en general a la nostra era. Temes com la bona imatge, la tertúlia   que es genera al voltant de la taula i el coneixement del producte i del seu origen és necessari dinamitzar-los perquè són tres eixos bàsics per a la cuina propera i amb identitat. 

Caldrà distingir, també, entre cuina processada i cuina artesanal. Cada cop més trobem cuiners que es distingeixen per moltes coses però sobretot es distingeixen per la seva manera de cuinar. 

En definitiva, els nostres restaurants tenen una salut força bona però tenim una cultura culinària casolana que es deteriora pel sòl fet que la cadena de transmissió de pares a fills s’ha trencat o no ha estat possible. La TV no ho arregla tot sinó és que ho espatlla sovint, i tenir com a referència només la dels xefs és limitar-se a conèixer la cuina de manera més senzilla, pràctica i amb una mica d’arrels històriques que sempre és necessari per a motivar-nos a cuinar.

El moment del procés. El procés dels partits

Recapitulant uns dies enrere, em ve a al cap aquella estripada una mica massa fora de to de Mas en sessió oberta, quan parlava del no de les CUP a la seva estroncada investidura. En aquells moments semblava que el procés anava cap a una nova convocatòria electoral però el gir de Mas ha estat crec jo hàbil, per ell i el seu partit. 

Tot plegat, però, ha deixat una imatge vers als actors internacionals molt deteriorada del procés i de l’estabilitat política catalana. Toca, ara que tindrem nou President i es dona aire al procés, sumar més complicitats, i netejar, com deia, un xic la imatge del país cap a l’exterior i cap als nostres ciutadans que ho viuen tot plegat com una pel·lícula de “marcianos”.

I en aquest “reset”, la imatge i els fets són necessaris i han de ser força immediats per a generar noves il·lusions a la gent. Amb això, vull dir que el nou govern però també la societat civil han de saber trencar d’un cop per totes amb l’status actual, sense dilacions. Esclar, no parlo d’idees utòpiques parlo de propostes que combinin les estructures d’estat amb les accions polítiques de calatge; el model d’ensenyament que volem, el model industrial de futur, el model recaptatori, el marc laboral propi per als treballadors/es del país etc. Tot això, és necessari, i ha d’anar acompanyat de la consumació de noves estructures de govern, però, el que és més important és comunicar la idea estructural d’un projecte i de la gent que l’ha de portar a terme. 

Val la pena també tenir en compte la complexitat de la nostra societat per a confeccionar les noves polítiques – no pot succeir el mateix que el Tripartit, el qual, malgrat les bones polítiques, la manca de comunicació i l’aposta per la institucionalització excessiva del programa polític van enfonsar la coalició-   i mirar sempre les possibilitats polítiques del moment amb la majoria justa al Parlament. 

Tornant al marasme polític que hem viscut aquests darrers dies, cal treure’n alguna conclusió positiva; malgrat la precarietat del moment, el sistema democràtic català és fort i dinàmic, perquè, ja em direu quin país de l’Europa de les poltrones i corbates de ferro és capaç d’entomar un procés com aquest, amb un estat bel·ligerant com l’espanyol, i finalment, sortir-se’n sense més conflicte que el normal de la dialèctica política. 

També, val la pena aprofitar el moment de buit polític a Espanya per a generar una imatge d’estabilitat i cohesió política i social. La confrontació de la imatge entre una Espanya que es posa d’acord i que només pacta les poltrones, i la d’una Catalunya que va per feina sense més, ens suma punts a cada dia que passi. A més, l’escenari polític espanyola és inhòspit i  jo tinc els meus dubtes que l’acord a Catalunya provoqui un front PP-PSOE, Espanya no llegeix tant bé el què passa a Catalunya i Catalunya no acaba d’entendre la cultura política espanyola. 

Pel què fa als partits, en el cas de CDC, un trencament amb el seu ideari i amb alguns dels seus personatges històrics els hi anirà bé, serà un exercici de salut mental. A més, en el cas dels municipis CDC es mou en moltes places en llocs de gairebé marginalitat i això pesarà en el futur del partit de centredreta. No sé si Mas serà la solució a la deriva de la nau convergent però potser sí que li dona estabilitat. 

ERC, per altra banda, crec que ha de creure’s poc a poc la seva capacitat de lideratge, i, honestament, ERC haurà de ser per força el pilar d’una manera de fer política que encara està per veure, cal temps i confiança. 

A més, l’ERC dels municipis es perfila com el partit del futur en àrees tant importants com la metropolitana però per a consumar aquest predomini cal que el partit promocioni i reforci els lideratges locals i que defineixi molt millor el seu programa estratègic per al món local. 

De les CUP, sincerament, no sé què dir-ne, més que crec que ningú ha sabut ni sap el què passa allà dins perquè allà dins hi passen moltes coses, sempre i alhora. El què sí que cal tenir present és que les CUP representen un col·lectiu de gent que si no existissin no votarien.  

I per acabar, el cas Podemos em sembla un absolut souflé. No veig cap tret diferenciador en el seu programa polític i depèn totalment electoralment del seu líder, Pablo Iglesias. La idea de convocar un referèndum és irreal per dues raons; a Espanya ningú ho vol i sense una proposta concreta de com portar-lo a terme és paper mullat. Això sí, val la pena aprendre de la seva capacitat d’aprofitar les ocasions polítiques i fer-ho amb un cert pragmatisme.

Un procés que reclama repensar la política

En temps de crisi el millor per a la salut del procés independentista i de la nostra estabilitat mental és pensar en positiu i llimar les esquerdes que patim. 

Un altre cop ens hem trobat que els condicionaments polítics d’una partit, CUP, han fet descarrilar el procés. Altre cop ha estat el problema de les persones i no de les polítiques ni de les formes de governar el què ha provocat un procés de negociació absurd. La CUP no ha entès que el món al segle XXI és plural i per tant capgirar-ho tot requereix temps i un èmfasi tossut en negociar, debatre i consumar majories de més de deu diputats. 

Tot plegat, em fa pensar que el cas CUP és un bon exemple per a fer repensar el sistema polític. La presa de posicions dels partits sovint viu massa tancat en una esfera que es retroalimenta  amb els seus propis condicionaments polítics, i que es podrien resumir sovint en un  “què diran”. Val la pena reobrir el debat sobre l’obertura dels partits a la ciutadania en la seva presa de decisions i com legitimar-ho jurídicament. 

També, em dona la sensació que els partits del nostre país estan massa acostumats a dominar els escenaris públics i prendre les decisions entre bastidors. En aquest sentit la cultura dels partits està força esgotada, cal noves maneres de negociar i escenificar els acords de manera més transparent. 

Per altra banda, el projecte de Junts pel Sí no ha acabat de quallar. Els resultats electorals van ser si fa no fa els mateixos que els d’ERC i CiU per separat en les eleccions de 2012, uns resultats que han llimat molt la carrera política d’aquesta coalició. Junt pel Sí té un pes específic estratègic però sense poder tirar endavant dos eixos bàsics, procés i polítiques socials, tot plegat queda massa difuminat. Cal repensar la necessitat de fer coalicions on a la pràctica res canvia,i a més, l’escenificació de la pluralitat política en processos com el nostre és evident que és necessària. 

Pel què fa a la societat civil -sort d’ella- encara queda un llarg camí per recórrer. L’intent d’aixoplugar l’ANC i Òmnium com els dos pilars bàsics de la societat civil sota la meva opinió queda massa curt en un país  plural com el nostre. Amb paciència cal anar implicant més actors socials, sigui a títol personal com col·lectiu, perquè, sovint el nostre error ha estat córrer i amb aquestes, ens hem deixat gent que només reclama més temps. 

És clau també escenificar projectes i polítiques transformadores. Escòcia ha estat capdavantera al Regne Unit quant a algunes polítiques educatives, mediambientals i socials, i això ha donat un gran valor als independentistes de l’SNP. En el nostre país, àmbits  com el del benestar, empresa, sistema democràtic o justícia, demanen nous i innovadors models i engrescadors projectes. No valen excuses com les de la manca de finançament, és un argument massa simple, i només cal veure exemples d’altres “regions” amb un finançament més escàs que el català, on han pogut desenvolupar polítiques amb èxit; el sistema organitzatiu industrial de les regions del nord d’Itàlia, les polítiques socials escoceses o les polítiques innovadores en matèria jurídica en alguns estats americans i un llarg etc.

En definitiva una reflexió de fons és necessària, anem massa ràpids i volem tenir massa pressa vers un moment polític que demana reflexió de fons i serenor en les nostres actuacions.

 El no de la CUP a investir Mas ens l’hem de mirar des d’una perspectiva general doncs, el fracàs del moment és un cúmul de situacions no sempre ben dirigides que s’escenifiquen en les darreres eleccions catalanes.  

I a més, la sensació és que alguns partits que lideren aquest procés de vegades estan més preocupats en intentar legitimar-se com a líders d’un procés que en generar constantment noves idees com a eina per a consumar la legitimitat que busquen.

Adéu Oriol, company, amic…

Es fa dur pensar que una persona com l’Oriol Papell ens hagi deixat tan sobtadament. En aquests casos on no ens esperem una notícia tant dolenta, tot es fa més difícil de pair però amb l’Oriol la situació és d’un dolor profund, d’una tristesa absoluta vers una persona que irradiava alegria i positivitat constant. 

Recordo perfectament el dia en què vaig conèixer l’Oriol. La presentació de la secció de les JERC de Castellar del Vallès. Només entrar, l’Oriol, ja ens feia riure i en poca estona havia estat capaç de trencar tot tipus de vergonyes entre els qui es qui érem presents.

També em ve a la memòria aquell míting central electoral d’ERC  al Palau Sant Jordi, on abans de la presentació del candidat, Carod-Rovira, l’Oriol, davant de milers de persones va ser capaç de sortir a l’escenari i amb aquella habilitat per imitar que el caracteritzava ens va fer riure a tots sense excepecions. 

No ha estat mai ni més ni menys, simplement, perquè no li ha calgut res més, ha estat sempre l’Oriol. No se n’ha callat mai cap i sempre ha estat coherent amb allò que ha cregut, sembla retòric, però en el cas de l’Oriol ha estat sempre així.

L’Oriol tampoc podrà acabar de viure aquest procés tant important que viu el nostre país, que de ben segur, el vivia amb passió, tal i com és ell. Però res és impossible i com deia aquell; el millor homenatge és la victòria.

No vull recordar res més que allò que hem compartit perquè ha merescut la pena tenir un amic com ell, i els moments que hem passat són el meu millor record de l’Oriol.

Em dol molt la seva pèrdua i vull expressar amb aquest post un petit record cap ell. Fa temps que no actualitzo aquest blog però el moment i la persona es mereixen el meu humil record. Li dec molts bons moments, li devem tots plegats una victòria, li dec un record etern.

 
Company i amic Oriol, fins sempre, fins a la victòria amb tu al cor.