Europa: entre la por i la vergonya

Que el què passa a Europa amb el tema dels refugiats és una absoluta vergonya, està clar. I no només vergonya sentim molts europeus sinó que a sobre ningú és capaç d’assentar el cap i començar les coses des del principi, si cal, sancionant als països que unilateralment es dediquen a col·locar tanques amb punxes. Una acció, si voleu, simbòlica però d’una concepció discriminativa vers al fet de la immigració bastant profunda.

Amb tot el cas dels refugiats provinent majoritàriament de Síria, a molts dels que vivim en països europeus se’ns ve a la memòria l’ombra del nazisme i al seva actitud freda i segregadora d’un fet que ha estat present sempre i arreu, també entre europeus. Dic això, perquè en el cas concret dels refugiats cap govern,  sigui del pensament que sigui,  és capaç d’assumir la realitat, i si ho fa, és enviant als refugiats a una altra banda o aïllant-los en espais on no puguin fer gaire soroll. No us recorda algun moment de la història d’Europa?

I amb tot aquest atzucac que ningú sap ni vol resoldre, el fantasma de l’extrema dreta segueix a la volta de la cantonada? Em sembla, que el fantasma de l’extrema dreta és un auto bombo dels mitjans i alguns partits europeus, i aquest fantasma, té més por que no pas altra cosa. És evident que l’extrema dreta sorgeix a Europa en moments d’oportunitat just quan s’albira una crisi política però és una oportunitat política no una cultura socialitzada . Però, en molts casos arreu d’Europa, l’excusa del creixement dels partits xenòfobs està servint per a no moure ni una coma de l’status quo en temes tant cap dalt com el de la immigració, l’estat del benestar o la crisi del sistema democràtic que són claus per a generar una nova idea d’Europa i dels seus estats. 

En bona part, Europa, ha de reflexionar en profunditat del perquè hem arribat a una situació tant contradictòria com és el de tenir uns nivells de benestar molt elevats però en canvi no som capaços de generar transformacions progressives en moments de canvi. Crec, sincerament, que la bombolla que els estats-nació varen crear després de finalitzar la Segona Guerra Mundial (benestar, seguretat jurídica, democràcia constitucional, treball per a tothom) encara dura i no ens en sabem sortir o no volem fer-ho deixant, així, la solució al problema als estats sense que la societat civil hagi tingut un paper rellevant o capdavanter com en altres èpoques.

Cal pensar el nostre continent com el que ha estat sempre: un espai d’integració, amb els seus accents, però que integra i no desintegra. I per assumir aquest repte hem de deixar d’abordar només la meitat del pastís. Europa, sense que es faci responsable–responsabilitat vol dir pagar o deixar d’exigir, col·laborar més que incidir vers a molts països avui anomenats “pobres” o post-colonials  on algun dels estats europeus hi van ficar el nas al segle XIX i XX-  del desastre històric que va ocasionar en la seva època d’expansió, la colonització, no serà capaç de resoldre ni els seus traumes ni els problemes tant de calaix com el dels refugiats sirians.