La veritat, no acabo d’entendre què passa be bé en el
sí del debat polític espanyol per a consumar un futur govern. Digueu-me limitat
però és que no sé qui mana ni què vol cap dels referents polítics espanyols.
A més, sembla que tots plegats tinguin un “transistor”
per a retransmetre en directe qualsevol moviment que fa un o altre partit:
PSOE, PP, Podemos, Ciudadanos...i quan un diu A, l’altre diu B. Tot plegat,
sembla un joc de nens.
He tingut la paciència de mirar-me amb una mica en
detall els programes de Podemos i PSOE que van presentar per a iniciar les
negociacions de confecció d’un govern
que no ha estat possible. I encara entenc menys a les formacions polítiques
espanyoles que se suposa que volen governar Espanya.
En primer lloc, un partit (Podemos) que és capaç de
presentar un totxo de gairebé cent pàgines (Un
país para la gente, bases políticas para un gobierno estable y con garantías)
com a element per a la negociació, sap perfectament que més que negociar el què
es farà és passar pàgines. La tàctica dilatòria
de “i jo més” ja ha passat a la història. No deixa de ser però un
programa de reforma que per altra banda, té sentit en una Espanya ancorada en
un model anacrònic.
En segon terme, els textos de la Bíblia tenen més
contingut polític que el programa socialista “Programa para un gobierno progresista y reformista”. No ho sé si es
va fer expressament per acontentar el PP i Cd’s, o bé, és que se segueix una
pràctica política que queda definida en crear “comissions d’estudi” o “ taules
de debat” o “espais de confluència” per a no mullar-se com és el cas de les
reformes fiscals o dels canvis polítics en sectors com l’elèctric o el nuclear.
Però, més que mirar programes o conformar governs,
crec que el què ha quedat reflectit amb aquest primer intent fallit d’investir
Pedro Sanchez, és que Espanya té dues croces importants; el PP i la seva
concepció real de la democràcia moderna.
El PP, i més concretament, el PP de Rajoy, no entén on
viu. I no entén on viu perquè el sistema polític i en conseqüència democràtic
espanyol li permet aïllar-se completament, i aferrar-se a la poltrona com a
tàctica de desgast sense tenir en compte la mala imatge per a la democràcia
espanyola. És una cultura (la de la confrontació i el desgast) arrelada en les
esferes polítiques principalment conservadores.
I en aquest punt, la democràcia espanyola, crec que
val la pena aturar-se i reflexionar. Bé, primer respirar fons perquè el sistema
és un error de principis (una transició que no ha transigit).
Les discussions sobre qui serà cap d’estat han deixat
surar problemes endèmics per a la democràcia a Espanya, un cas ben diferent al
català:
La confrontació política portada a l’extrem és una
cultura molt pròpia d’Espanya però deficitària per un sistema polític massa
enquistat. Prové d’una concepció conservadora i molt identitària que no deixa
entreveure quins són els problemes reals, i sobretot, com afrontar-los.
Em ve al cap la imatge de fa poques setmanes d’una
trobada Rajoy-Sanchez on Rajoy davant els mitjans, rebutjà donar la mà a
Sanchez. Un gest que simbolitza la manca de capacitat de predisposició a jugar
els regles del joc democràtic; dialogar. I del diàleg es passa a les negociacions
i de les negociacions als acords, si cal. Però, a Espanya la idea de vencedors
i vençuts segueix ben viva, un altre anacronisme del passat no gaire llunyà.
La identitat dels partits també és un escull. Les
esquerres no pacten amb les dretes i les dretes no pacten amb les esquerres, i
llavors hem d’esperar que guanyin dretes o esquerres per a veure com canvien
les lleis de la nit al dia (educació, reformes fiscals, polítiques socials).
Sovint, els partits espanyols viuen massa encerclats en un món mediàtic i de
poc calatge polític que l’única cosa que fa és no canviar res “el cafè para todos con sacarina”.
Jo, espero que aquells que estan plenament convençuts
de canviar Espanya i acabin defallint, facin un pas endavant i s’incorporin al
procés independentista català perquè és la millor manera de transformar
Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada