El moment del procés. El procés dels partits

Recapitulant uns dies enrere, em ve a al cap aquella estripada una mica massa fora de to de Mas en sessió oberta, quan parlava del no de les CUP a la seva estroncada investidura. En aquells moments semblava que el procés anava cap a una nova convocatòria electoral però el gir de Mas ha estat crec jo hàbil, per ell i el seu partit. 

Tot plegat, però, ha deixat una imatge vers als actors internacionals molt deteriorada del procés i de l’estabilitat política catalana. Toca, ara que tindrem nou President i es dona aire al procés, sumar més complicitats, i netejar, com deia, un xic la imatge del país cap a l’exterior i cap als nostres ciutadans que ho viuen tot plegat com una pel·lícula de “marcianos”.

I en aquest “reset”, la imatge i els fets són necessaris i han de ser força immediats per a generar noves il·lusions a la gent. Amb això, vull dir que el nou govern però també la societat civil han de saber trencar d’un cop per totes amb l’status actual, sense dilacions. Esclar, no parlo d’idees utòpiques parlo de propostes que combinin les estructures d’estat amb les accions polítiques de calatge; el model d’ensenyament que volem, el model industrial de futur, el model recaptatori, el marc laboral propi per als treballadors/es del país etc. Tot això, és necessari, i ha d’anar acompanyat de la consumació de noves estructures de govern, però, el que és més important és comunicar la idea estructural d’un projecte i de la gent que l’ha de portar a terme. 

Val la pena també tenir en compte la complexitat de la nostra societat per a confeccionar les noves polítiques – no pot succeir el mateix que el Tripartit, el qual, malgrat les bones polítiques, la manca de comunicació i l’aposta per la institucionalització excessiva del programa polític van enfonsar la coalició-   i mirar sempre les possibilitats polítiques del moment amb la majoria justa al Parlament. 

Tornant al marasme polític que hem viscut aquests darrers dies, cal treure’n alguna conclusió positiva; malgrat la precarietat del moment, el sistema democràtic català és fort i dinàmic, perquè, ja em direu quin país de l’Europa de les poltrones i corbates de ferro és capaç d’entomar un procés com aquest, amb un estat bel·ligerant com l’espanyol, i finalment, sortir-se’n sense més conflicte que el normal de la dialèctica política. 

També, val la pena aprofitar el moment de buit polític a Espanya per a generar una imatge d’estabilitat i cohesió política i social. La confrontació de la imatge entre una Espanya que es posa d’acord i que només pacta les poltrones, i la d’una Catalunya que va per feina sense més, ens suma punts a cada dia que passi. A més, l’escenari polític espanyola és inhòspit i  jo tinc els meus dubtes que l’acord a Catalunya provoqui un front PP-PSOE, Espanya no llegeix tant bé el què passa a Catalunya i Catalunya no acaba d’entendre la cultura política espanyola. 

Pel què fa als partits, en el cas de CDC, un trencament amb el seu ideari i amb alguns dels seus personatges històrics els hi anirà bé, serà un exercici de salut mental. A més, en el cas dels municipis CDC es mou en moltes places en llocs de gairebé marginalitat i això pesarà en el futur del partit de centredreta. No sé si Mas serà la solució a la deriva de la nau convergent però potser sí que li dona estabilitat. 

ERC, per altra banda, crec que ha de creure’s poc a poc la seva capacitat de lideratge, i, honestament, ERC haurà de ser per força el pilar d’una manera de fer política que encara està per veure, cal temps i confiança. 

A més, l’ERC dels municipis es perfila com el partit del futur en àrees tant importants com la metropolitana però per a consumar aquest predomini cal que el partit promocioni i reforci els lideratges locals i que defineixi molt millor el seu programa estratègic per al món local. 

De les CUP, sincerament, no sé què dir-ne, més que crec que ningú ha sabut ni sap el què passa allà dins perquè allà dins hi passen moltes coses, sempre i alhora. El què sí que cal tenir present és que les CUP representen un col·lectiu de gent que si no existissin no votarien.  

I per acabar, el cas Podemos em sembla un absolut souflé. No veig cap tret diferenciador en el seu programa polític i depèn totalment electoralment del seu líder, Pablo Iglesias. La idea de convocar un referèndum és irreal per dues raons; a Espanya ningú ho vol i sense una proposta concreta de com portar-lo a terme és paper mullat. Això sí, val la pena aprendre de la seva capacitat d’aprofitar les ocasions polítiques i fer-ho amb un cert pragmatisme.