Un altre cop ens hem trobat que els condicionaments
polítics d’una partit, CUP, han fet descarrilar el procés. Altre cop ha estat el
problema de les persones i no de les polítiques ni de les formes de governar el
què ha provocat un procés de negociació absurd. La CUP no ha entès que el món
al segle XXI és plural i per tant capgirar-ho tot requereix temps i un èmfasi
tossut en negociar, debatre i consumar majories de més de deu diputats.
Tot plegat, em fa pensar que el cas CUP és un bon
exemple per a fer repensar el sistema polític. La presa de posicions dels
partits sovint viu massa tancat en una esfera que es retroalimenta amb els seus propis condicionaments polítics,
i que es podrien resumir sovint en un “què
diran”. Val la pena reobrir el debat sobre l’obertura dels partits a la
ciutadania en la seva presa de decisions i com legitimar-ho jurídicament.
També, em dona la sensació que els partits del nostre
país estan massa acostumats a dominar els escenaris públics i prendre les
decisions entre bastidors. En aquest sentit la cultura dels partits està força
esgotada, cal noves maneres de negociar i escenificar els acords de manera més
transparent.
Per altra banda, el projecte de Junts pel Sí no ha
acabat de quallar. Els resultats electorals van ser si fa no fa els mateixos
que els d’ERC i CiU per separat en les eleccions de 2012, uns resultats que han
llimat molt la carrera política d’aquesta coalició. Junt pel Sí té un pes
específic estratègic però sense poder tirar endavant dos eixos bàsics, procés i
polítiques socials, tot plegat queda massa difuminat. Cal repensar la necessitat
de fer coalicions on a la pràctica res canvia,i a més, l’escenificació de la
pluralitat política en processos com el nostre és evident que és necessària.
Pel què fa a la societat civil -sort d’ella- encara
queda un llarg camí per recórrer. L’intent d’aixoplugar l’ANC i Òmnium com els
dos pilars bàsics de la societat civil sota la meva opinió queda massa curt en
un país plural com el nostre. Amb
paciència cal anar implicant més actors socials, sigui a títol personal com col·lectiu,
perquè, sovint el nostre error ha estat córrer i amb aquestes, ens hem deixat
gent que només reclama més temps.
És clau també escenificar projectes i polítiques transformadores.
Escòcia ha estat capdavantera al Regne Unit quant a algunes polítiques educatives,
mediambientals i socials, i això ha donat un gran valor als independentistes de
l’SNP. En el nostre país, àmbits com el
del benestar, empresa, sistema democràtic o justícia, demanen nous i innovadors
models i engrescadors projectes. No valen excuses com les de la manca de
finançament, és un argument massa simple, i només cal veure exemples d’altres “regions”
amb un finançament més escàs que el català, on han pogut desenvolupar polítiques
amb èxit; el sistema organitzatiu industrial de les regions del nord d’Itàlia, les
polítiques socials escoceses o les polítiques innovadores en matèria jurídica
en alguns estats americans i un llarg etc.
En definitiva una reflexió de fons és necessària, anem
massa ràpids i volem tenir massa pressa vers un moment polític que demana
reflexió de fons i serenor en les nostres actuacions.
El no de la CUP
a investir Mas ens l’hem de mirar des d’una perspectiva general doncs, el fracàs
del moment és un cúmul de situacions no sempre ben dirigides que s’escenifiquen
en les darreres eleccions catalanes.
I a més, la sensació és que alguns partits que lideren
aquest procés de vegades estan més preocupats en intentar legitimar-se com a
líders d’un procés que en generar constantment noves idees com a eina per a
consumar la legitimitat que busquen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada