Una segona transició política a Espanya s'està iniciant

Ja fa temps que se senten rumors sobre la gestació d'un nou procés que ha mudat el nom -en comptes de transició, ara es parla d'harmonització o de perfeccionament- i que té la finalitat de transformar el model territorial de l'Estat espanyol. La proposta d'Aznar de “recentralitzar l'estat” no ha deixat de verbalitzar un pensament polític força estès entre la classe política espanyola. No és només una opinió la d'Aznar, és una línia teòrica ja consolidada i que a més, Zapatero, l'ha secundada, des d'un altre prisma, el del finançament de les comunitats autònomes, però l'important és que el missatge d'ambdós líders polítics espanyols no té cap contradicció de fons sinó de formes i de temps.

Jo vull parlar de Segona Transició política espanyola perquè és obvi que s'ha de succeir. L'Estat francès o l'italià per exemple, ja porten a les seves esquenes diverses transicions polítiques i constitucionals que han anat provocant nous canvis en les estructures d'estat -a França aquests canvis han conduit a la República a reformular-se cinc cops, V República, i a Itàlia dos cops, II República-. Per tant, L'Estat espanyol ha de viure aquest procés, però el problema no és el procés en sí si no els objectius que s'hi poden barrejar i com es portarà a terme. A Espanya, el procés però posa en dubte el model territorial, el café para todos i alguna cosa més, cosa que el diferencia dels processos viscuts a Itàlia i França on la descentralització, encara que lentament, ha tingut un paper molt important. Potser ha estat un error la teoria de l'asimetria competencial, ara bé, això ja no té marxa enrere, el procés cap el blindatge de les estructures d'estat, espanyol evidentment, comença a caminar.

Certament, Zapatero ha anunciat retallades econòmiques si les comunitats autònomes no fan els deures. Que maco dir-ho, però si es mira el pastís de la despesa pública, trobem dues enormes diferències amb la resta de països europeus. Espanya inverteix molt menys en les administracions locals, quasi un 6% contra el 8 i el 9% a Europa o als Estats Units. I l'Estat central absorbeix la majoria del pressupost, quasi el 70% de la despesa, contra el poc més del 18% que absorbeixen les comunitats autònomes, cosa que també la diferencia d'Europa ja que la mitjana és del 25 o 30% dels pressupostos dels estats europeus que van a petar a les regions. Per tant, el debat de fons no és només aquest, o és que algú s'ha pensat que les retallades econòmiques no volen dir també retallades competencials? És obvi que Espanya es vol resituar i ho farà, però ho farà en tres processos.
El primer procés, ja l'he explicat, s'inicia ara i ve provocat per la situació desastrosa de la caixa pública espanyola, les retallades pressupostàries comportaran canvis. Però Zapatero no té prou legitimitat política per encarar altres processos més difícils i que haurien d'arrossegar a pactes d'estat amb el PP que ara no veu possibles. Aquests pactes es produiran progressivament en dos àmbits estratègics per a l'Estat, el judicial, renovació del sistema jurídic espanyol, i el polític, nou model territorial i eminentment també comportarà canvis constitucionals de blindatge d'aquest model. Però, per això, com deia, es requereixen majories polítiques més sòlides que les de Zapatero.

Mentrestant, a Catalunya hem de fer un gir radical al model de relació que hem portat a terme fins ara amb l'Estat i com a Estat. En primer lloc, la bilateralitat ha de ser un model de relacions amb l'Estat que només serà possible si l'exercim i no només el verbalitzem, mireu el cas quebequès. I la unitat en els grans acords de país, en el cas de Catalunya, ha de ser un mitjà i no una finalitat en sí alhora de negociar amb Espanya. No val seguir amb aquest joc de la queixa sense resposta i els “pronunciamientos a la catalana” de pa sucat amb oli, el catalanisme, tingui els òrgans de decisió on els tingui, a Catalunya o a Espanya, ha de viure un procés de debat que consolidi una nova cultura política de relació amb Espanya basada en tres eixos; assumir el dret a l'autodeterminació per part de tot el catalanisme democràtic com una eina democràtica exercible des de Catalunya en qualsevol moment, la bilateralitat tàcita, que no explícita, amb les negociacions amb Madrid, i la unitat estratègica en els processos polítics que permetin avançar com a país.

...ara tenim socialisme al món espiritual i individualisme al material

Aquesta frase pronunciada per Bertrand Russell en el marc d'una conferència a l'Escola Rand de Ciències Socials de Nova York, el 28 de maig de 1924, crec que reflexa el què pot ser un debat etern, el de l'individu i el seu paper a la comunitat, i la seva possible realitat actual.

Ens queda molt per endavant per arribar a trobar nous espais a la civilitat completa, a la virtuositat ciutadana o a l'ètica justa. Però la part principal d'aquest debat històric, l'home com a membre d'una comunitat, encara li queda un llarg camí, i més tenint en compte que l'home i la societat en què vivim, i que també ajuda a desenvolupar, evoluciona, i per tant, el seu paper en ella també es veu sotmès constantment al debat i a noves definicions filosòfiques, polítiques, socials etc. Jo proposo tres definicions sobre l'home i la seva llibertat individual a desenvolupar-se en el medi, de tres personatges històrics que argumenten amb força clarividència el què vol dir ésser part d'un sol esperit i membre d'una complexa comunitat humana,

Benedetto Croce: “la llibertat individual vol dir llibertat col·lectiva”
L'escriptor i filòsof Benedetto Croce, com un dels màxims referents de l'idealisme, defineix en la seva obra ,Materialisme històric i economia marxista, la llibertat individual com el màxim exponent de la llibertat col·lectiva. Croce, trenca així amb una base teòrica del marxisme històric i marca com a principal referent de la llibertat humana la consecució de les llibertats individuals. De fet, Croce no reinventa res més que un procés històric que argumenta brillantment en el seu altre llibre ,Filosofia i historiografia, i que té com base teòrica l'historicisme com a procés per a la conquesta i la comprensió de les noves llibertats com ara la individual, i defineix així un nou procés “històric” de l'home com a responsable d'ell mateix.

Antonio Gramsci: “l'home és l'home, el seu entorn i el medi”
El gran polític italià defineix el que podríem entendre com a responsabilitats de l'home com a ésser i com a membre d'una comunitat. Encara que la lectura que en podem fer de la seva definició de l'ésser humà parteix de la base teòrica del materialisme històric i dels grans corrents filosòfics vinculats al marxisme, Gramsci, troba un nou espai a la definició de l'home. L'home, reconeix Gramsci, és un esperit lliure. L'home, és responsable d'allò que l'envolta. I aquí està, l'altre gran canvi amb les altres grans bases filosòfiques del marxisme, l'home és també el medi que l'envolta. El medi, segons el pensament filosòfic del marxisme, no és un espai primordial per a la vida humana, és, podríem dir, que una eina. Gramsci, però, creu que el medi és l'espai on l'home viu i on l'home ha de tenir un paper a desenvolupar.

Philip Pettit: “la llibertat com a no interferència”
Pettit és potser el màxim definidor del segle XXI sobre el paper que ha de tenir la llibertat sobre l'home. Pettit proposa que la llibertat no sigui en cap cas un medi d'interferència a l'evolució de l'home. Només hi ha d'haver interferències quan es vulnerin el drets d'altres col·lectius o no es respectin els drets dels altres. I la llibertat com a no interferència no ha de ser un objectiu en si mateix sinó una eina per evolucionar com a membres d'una comunitat. Pettit exposa en el seu llibre el republicanisme les claus d'una proposta teòrica força interessant que radica clarament en una definició de les llibertats individuals i el paper que hi han de jugar actors tan condicionants com són les institucions o la política.

Bé, ja per últim, transcric una petita cita de Reinhold Niebuhr que forma part de l'article que David Brooks ha publicat avui al diari Ara sobre el civisme, i que m'ha inspirat a fer aquest post: “Res valuós es pot assolir en el termini d'una vida; per això, ens ha de redimir l'esperança...Res del que fem, per molt virtuós que sigui, es pot aconseguir en solitari; per això, ens redimirà l'amor. Cap acte virtuós des del punt de vista del nostre amic o enemic com des del nostre. Per això, ens ha de redimir la manifestació definitiva de l'amor, que és el perdó”.

Un pas en ferm cap a la fi del conflicte armat a Euskal Herria

La declaració de cessament de la activitats armades d'ETA d'avui respon no a un objectiu en sí sinó a un procés polític protagonitzat per l'esquerra abertzale que dura ja fa temps, aquesta és la realitat. ETA, i l'esquerra abertzale en el seu conjunt, estan fent passos en ferm cap a l'obertura d'un procés de pau real i verificable també des de les instàncies internacionals, aquesta és la fórmula que ha endegat qualsevol procés de pau a l'Europa moderna.
La declaració d'avui no pretén marcar cap full de ruta, ans al contrari, el comunicat d'ETA expressa la voluntat explícita de fer protagonistes “als agents polítics i socials per tal d'aconseguir acords”. Ara bé, apunta la fórmula amb que es produirà el desarmament d'ETA, mitjançant la possible verificació de la comunitat internacional.
També ETA remarca clarament en aquest comunicat “que la solució (al conflicte) només arribarà a través d'un procés democràtic”. Una clara referència a la no intervenció de la violència en aquest procés de pau que s'inicia a partir d'ara i que ha de tenir com a actor únic el diàleg i la política d'acords.
De fet, ETA no està inventant cap nova fórmula de resolució d'un conflicte, és simplement un actor que permet desfer un nus massa lligat des de ja fa molts anys. El procés però que s'inicia ara sí que té possibles components nous. La comunitat internacional està essent un actor impulsor i garant de que aquest no topi amb els vicis històrics d'ambdues parts. Que l'Estat espanyol ja no és l'únic interlocutor d'aquest procés, és un interlocutor de referència però no és l'únic. I que l'esquerra abertzale ja fa temps que ha fet una aposta ferma i madura cap a la consecució d'un procés de pau, cosa que el diferencia d'altres processos de pau com el nord irlandès.

Entenc però la prudència d'algunes declaracions davant d'aquest escenari. El que no entenc són les escenes teatrals i retrogrades de dirigents d'estat com Rubalcaba que no diuen res, que només gesticulen de cara a la galeria i que no porten enlloc. La declaració d'avui de Rubalcaba sí que no tenia cap contingut, era una declaració de prudència que venia a dir que “tots tranquils que aquí no es mou res si ells no es segueixen movent”. Absurd, i espero que només sigui un acte de prudència i d'autodefensa davant d'un escenari de pau que ja està obert vulguin des de Madrid o no.

Cert és que el conflicte basc ha baixat la seva intensitat política i armada, però la intensitat en polític no és igual a victòria. La responsabilitat és el què ha de marcar aquest procés que una part, ETA, ja està gestant gestos clau per a iniciar-lo, i que de moment l'altre part, l'Estat espanyol, nega de manera estètica la major.

Immersió lingüística, potser que en parlem?

La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia és un altre míssil al model d'immersió lingüística de Catalunya, model que ha estat avalat diverses vegades des de l'Unió Europea i que ha estat i és la manera de garantir el futur del català. Fins aquí la versió oficial que molts de nosaltres deixem anar quan parlem dels atacs que pateix darrerament el model d'immersió lingüística del nostre país. Però aquestes campanyes orquestrades des de les cavernes més ràncies dels tribunals espanyols tenen un cert suport polític a Catalunya (Ciudadanos i Partit Popular), que des de les darreres eleccions, si més no, no es poden menystenir. Obviar la realitat d'aquestes dues formacions tampoc és anar a l'arrel del problema. Però, hi ha alguna problema dirien alguns? Doncs sí.

Tots aquests atacs al nostre model d'immersió lingüística tenen dues vertents que cal combatre. 1) El model d'immersió lingüística és un pacte que es va segellar fa més de 20 anys enrere, i jutjar-lo, per alguns, és trencar amb el passat i mirar cap a un “futur més plural, políglota i sense fronteres”. 2) Els atacs polítics i judicials que pateix el model d'immersió lingüística no poden trencar el consens social que genera aquest acord històric, ara bé, el debilita, el posiciona com un element de conflicte polític i li redueix el prestigi. Per tant, crec que els atacs que pateix la llengua catalana en definitiva, s'han de poder prendre més seriosament, i no amb actituds de vegades massa conservadores d'allò que tenim i prou, sense posar al dia el model.

I és que la llengua catalana, i les eines que la normalitzen, la immersió lingüística i les lleis, han de generar un nou procés de mobilització social que la condueixi cap a nous estadis de normalització (món del treball, cinemes i instàncies judicials), que torni a recuperar el valor social que ha pogut perdre en aquests darrers anys, i que sàpiga passar la pilota a les instàncies espanyoles, les quals són les responsables d'aturar aquesta campanya mediatitzada contra el català i garanteixi d'un cop per totes la preservació de les llengües nacionals de l'Estat espanyol per llei.
El català requereix adquirir nous valors socials, com els de la immigració, i ens enganyem tots plegats si pensem que amb lleis, o respostes exclusivament polítiques podrem aturar aquesta campanya de desprestigi polític del català, i a sobre, guanyar noves quotes de normalització de la llengua. I sinó, només ens hem de fixar amb la capacitat que hem tingut com a país quan s'ha fet pública aquesta setmana passada la sentència del tribunal sobre el model d'immersió lingüística, només hi hagut una resposta diria que pobre dels partits polítics, i no es que calguin grans mobilitzacions, el què cal és activar la societat perquè generi una nova escala de valors on el català en sigui la llengua preeminent.

I pel què fa al model lingüístic de Catalunya, bé, jo no sóc lingüista però està clar que cal encetar una nova campanya des de Catalunya per tal de pressionar l'estat a moure fitxa per la normalització lingüística del català als estaments públics espanyols, no és una resposta a l'atac del tribunal sinó un pas que hem de generar com a país per tal de generar una dinàmica de normalització lingüística. I per altra banda, el model d'immersió lingüística requereix d'una nova empenta que ha de finalitzar amb una nova Llei de Normalització Lingüística més ambiciosa, però mentrestant, cal repensar d'un cop per totes en abordar els territoris on l'ús del català és quasi bé zero, en aquests territoris es requereix més que un sistema d'immersió, es requereix un model de reinvenció sociocultural en el conjunt, que vol dir crear dinàmiques que s'adaptin a les realitats culturals locals. I ja per últim, també hem de posar el trilingüisme a l'alçada dels temps, cal que els joves del país puguin disposar d'un model d'immersió on a més del català i el castellà, l'anglès o qualsevol altre llengua estrangera tingui un procés d'aprenentatge igual que els de la resta.

Ja tenim President, ja tenim sociovergència?

Ha estat interessant, si més no, veure com el debat d'investidura de Mas com a 129è President de la Generalitat produïa finalment una nova i vella “trobada” entre socialistes i convergents.

La veritat és que el discurs d'investidura de Mas deixa moltes ambigüitats programàtiques per al seu futur Govern (Llei electoral, Pacte fiscal, la famosa transició nacional basada en el pacte fiscal i el dret a decidir, les seves propostes per a la crisi etc), ara bé, tots aquests forats caldrà veure amb qui els omple i de quina manera, aquesta és la gran incògnita que planeja al Govern de Mas.

Però tornant a aquesta famosa sociovergència que es va produir al Parlament aquesta setmana, crec cal analitzar-la des d'una perspectiva el més objectiva possible. És probable que a CiU no li interessi obrir la caixa dels trons a l'hora d'arribar a acords de majories, i per tant, tiri per la línia del mig, la més fàcil, que és arribar a acords de gran calatge nacional proritàriament amb el PSC, obviant així l'elecció d'ERC com a actor i deixant de banda de la centralitat dels debats al PP. Per tant, la sociovergència pot ser possible en pactes nacionals que comportin o hagin comportat conflictes polítics encara no resolts (Quart Cinturó, Llei Electoral etc). Aquest model de bipartidisme parlamentari, que també es pot acabar donant en la societat civil, però, comporta possibles errors de lectura política. Em refereixo als errors que pot comportar obviar les capacitats de l'independentisme, personalitzats en el partit històric de l'independentisme ERC, però també entre les files de CiU, on els independentistes són ja més de la meitat del total de militants dels convergents, deixant de banda el cas Unió...

Bé, no és aquest un article de proclama de futurs pactes, ni molt menys, ara bé, crec que la sociovergència és factible a nivell parlamentari, és factible a nivell estatal (és el que més desitgen a Madrid tant PP com PSOE), i és més que factible en àmbits de la societat civil catalana, amb les patronals dels grans empresaris, amb els pactes fiscals i amb acords polítics amb el títol “d'aquí es mou tot per a no canviar res” amb les grans cúpules sindicals, això és una situació que es pot produir. I davant d'aquesta realitat, queda un país que malgrat els estralls que està provocant la crisi, estic convençut que està gestant dues ànimes que van juntes en el seu recorregut final; generar un nou sistema econòmic i superar la crisi el més aviat possible, i generar un nou escenari nacional, on el dret a decidir el nostre futur com a país vagi lligat a la consecució d'un model econòmic per a Catalunya. I això, s'aconsegueix amb la voluntat de sumar i de generar accions d'il·lusió, i també amb una mica més d'ambició nacional que potser, com diria Pujol, ara toca.

De moment, Mas ja té dues patates calentes, l'atac del govern espanyol a la Llei de Consultes i les noves retallades al sistema d'immersió lingüística per part del Tribunal Superior de Justícia. Veurem què passa.

Els resultats del 28N volen dir renovació, reflexió i unitat

Els resultats del 28 de novembre són clars per ERC, hem perdut i l'electorat ens demana canvis. Em penso que no calen discussions ni al voltant dels resultats, només hem guanyat a una vintena de municipis, ni el què cal fer a partir d'ara, el problema, com sempre a ERC, és el què, el quan, i sobretot, per alguns, és el qui.

ERC ha perdut perquè no ha sabut llegir en molts casos el què la gent deia, com és el cas del NO a l'Estatut o la reedició del segon tripartit amb José Montilla al capdavant. Però també hem perdut perquè hem demostrat no saber-nos entendre entre nosaltres mateixos, i això, no crea desafecció i prou, és més profund que tot això. Es crea desafecció perquè hem generat i generem una imatge de poca capacitat per a gestionar la pluralitat interna, per a dialogar la crítica des duna basant estricament política, i per a saber-nos entendre des dels canals interns sense haver d'optar per a fer pública la nostra opinió. I no sembla que haguem après gaire darrerament doncs l'espectacle mediàtic d'algunes declaracions de membres del partit confirmen que malgrat tot, seguim sense saber què és el que no hem de tornar a repetir.

I què és el què cal fer a partir d'ara a ERC? Mantenir la calma sense aturar-nos, i generar gestos de canvi. Hem de mantenir la calma perquè ens equivocarem si pensem que a ERC a partir del dia 18 de desembre, just quan es celebra el proper famós Consell Nacional, farem un canvi de viratge de cara a la galeria. Un altre cop, repeteixo, ens equivocarem. A ERC li cal una renovació estratègica i organitzativa profunda, i els canvis profunds no es gesten mai en tres setmanes. El debat en aquesta línia, s'ha d'iniciar des de ja mateix però sense que haguem de marcar fulls de ruta sense un anàlisi acurat, plural i amb capacitat de resposta. I sí, penso que s'han de generar gestos de canvi, ara bé, no valen aquí gestos de canvi per a no canviar res, o simplement, per a protagonitzar una vendetta entre famílies.

És evident que a ERC estem vivint una situació de crisi interna, però això no és del tot negatiu, ans al contrari, potser és un bon moment per a proposar noves idees i noves cares, ara bé, crec que ja toca deixar de jugar d'un cop per totes al victimisme i a apel·lar als canvis pel què fa al nostre model d'organització interna, assemblearisme, com a mesura absoluta i única per a poder bastir un nou projecte polític a ERC. Tot això, apel·lar al canvi en el model de democràcia interna, és atiar el foc per amagar les nostres covardies, ERC té un patrimoni singular en el món polític, i és el de la democràcia interna, és la nostra manera de relacionar-nos, i en tot cas, és responsabilitat de tots nosaltres, inclosos els qui dirigeixen aquest partit, defensar-lo i modernitzar-lo, si cal.

La veritat, és que a ERC venen temps de canvi, però els canvis també porten desil·lusions, frustracions i renúncies, això sí, cap canvi és creïble sinó es fa des de la màxima unitat, el canvi no és un 51 contra un 49, és, si pot ser, el 100% de la totalitat. I el canvi que ERC necessita non n'és garant ningú, ningú n'ha de ser el líder messiànic, els canvis, de persones i de postulats polítics, sempre es generen al llarg del temps. En aquest sentit crec que el canvi a ERC, més enllà del debat de les persones, és el canvi de la nostra cultura política. Com a partit hem generat tres valors que s'han demostrat erràtics amb el pas del temps. 1) el discurs moralista, el discurs de la veritat absoluta que hem creat, no és a la llarga efectiu i crea altes quotes de desafecció. 2) La imatge real de la nostra incapacitat d'entendre que les opinions diferenciades han de tenir un punt de trobada i no han de ser necessàriament motiu per a la desqualificació absoluta de ningú. 3) La necessitat de generar respostes sempre immediates ens ha convertit en un partit sense capacitat de reflexió, cosa que provoca que entre pocs es decideixin gran part de les coses. ERC ha esgotat els seus canals de comunicació i de debat interns, i això ha provocat donar la sensació de jugar sempre en el terreny de l'oportunisme i el tacticisme permanent.


Com deia Antonio Gramsci, la identitat d'un partit mai és directament proporcional als seus resultats electorals, és la seva missió històrica qui té aquest paper. Doncs això, ara ens toca mirar cap endavant, no crear trasbalsos innecessaris, afrontar les eleccions municipals amb il·lusió i tranquil·litat, i debatre en positiu, tenint en compte la conjunció entre passat i futur.

La crisi financera arriba a Irlanda, hi pot haver efecte dòmino?

L'anomenat Tigre Celta, almenys fins fa poc, Irlanda, és un país que durant els últims 15 anys ha crescut espectacularment un 9'4% als anys 90 i un 5'3% els últims cinc anys. Els sectors predominants de l'economia irlandesa han estat el de la construcció i el sector financer (bancs, empreses de crèdit, empreses de gestió financera etc), sectors que a més, han monopolitzat els sectors productius locals. També ha estat força característic d'Irlanda, els baixos impostos, que han possibilitat motivar la instal·lació de noves indústries de tan relleu com Canon, IBM o PC World.
El seu sector industrial també ha crescut de manera extraordinària en aquests darrers anys, i ja suposa més del 38% del PIB irlandès. Val a dir també, que el sector primari té un gran pes a Irlanda, i suposa un 2'1& del PIB. Realment el mite irlandès ha estat força destacable entre les economies industrialitzades del món, ara bé, no tot han estat flors i violes, i és més, el model irlandès sempre ha grinyolat i ha fet esquerdes per diversos motius.
En primer lloc, l'exportació irlandesa, que significa el 80% de les vendes de la indústria, està monopolitzada per un conjunt d'empreses multinacionals que acaparen les vendes internacionals d'Irlanda. De fet, la petita i mitjana és molt poc rellevant en el sector secundari irlandès, i diré més, les indústries més modernes, i les més competitives són majoritàriament les d'origen estranger, amb predomini de les nord-americanes. Per tant, el pes de la indústria, és irregular i amb poc arrelament local.
En segon terme, el sector de la construcció, ha estat el pal de paller d'una economia amb necessitat imperiosa i immediata de créixer, sense saber cap a on ni sense tenir en compte el desgast que suposa créixer econòmicament mitjançant el creixement extensiu de la construcció i per defecte l'obligat i desproporcionat creixement del consum i del crèdit sense gaire control. De fet, aquesta cantarella em sona i molt.
Ara, la República d'Irlanda, és una altra cosa, de cop, sense temps quasi bé ni de reflexionar. Els bancs irlandesos ja no disposen de líquid per a liquidar deute i generar crèdit per a la indústria. Els inversors, i entre ells molts especuladors sense fronteres, han fugit del mercat financer irlandès, i això, ha comportat que el govern de Brian Cowen hagi hagut d'admetre finalment, la necessitat de rescatar l'economia irlandesa en més de 85.000 milions d'euros, mitjançant el suport de l'FMI i la Unió Europea, degut a que el deute irlandès ja sobrepassa el 32% del PIB. Certament, l'estabilitat de l'euro no es pot permetre que una de les economies més obertes de la comunitat tingui una inestabilitat tan elevada.

Cowen, després de la sortida d'un dels seus aliats al govern, el Partit Verd, presentava ahir el seu pla d'austeritat. Un pla que realment espanta. Aquest document, marca un full de ruta de quatre anys, en els quals es vol retallar la despesa a més de 15.000 milions d'euros. I d'on es pot retallar? Be, de les pensions, de l'acomiadament de 25.000 funcionaris, o rebaixant el salari mínim interprofessional que ara és de 1500€ a Irlanda. Però també es preveu recuperar la caixa pública mitjançant l'augment d'impostos com l'IVA, l'IRPF, els cànons d'aigua i de carbó. Tot un full de ruta gens fàcil per qui toqui gestionar-lo.

Però, l'efecte irlandès ha provocat que les mirades es girin cap a Portugal i cap a l'Estat espanyol. L'economia lusa és un cas de força risc, i la seva crisi estructural des de fa anys pot anar a més si Europa retalla les subvencions dels fons de cohesió que són una part clau per a l'estabilitat de l'economia portuguesa. Ara bé, tan Irlanda com Portugal són països on el rescat és possible, i no crea grans trastorns en el sí de la comunitat, però Espanya és una economia sis vegades superior a la irlandesa i la portuguesa, el seu deute és de més d'1 bilió d'euros, i això ja és una cosa de paraules majors. I sí, l'economia peninsular és més variada, però també és cert que viu excessivament de les injeccions públiques, i que el sector secundari no és ni molt menys homogeni ni estratègic per aquest país. Veurem què passa però està clar, que alguna cosa ha fallat, i ha fallat amb el model econòmic tan a Irlanda com a l'Estat espanyol.