Eleccions a Euskadi, una realitat il•legalitzada

Euskadi segueix tenint un panorama molt complicat sobre la taula i les eleccions d’aquest diumenge ho tornen a escenificar.

Els resultats d’aquest diumenge han portat a un escenari on les forces espanyolistes, aquells que se’ls anomena hipòcritament no nacionalistes o constitucionalistes, poden conformar una nova majoria parlamentària. El PNB per la seva part ha tornat a ser la força política majoritària en detriment de la resta de forces que conformaven el govern tripartit, EA i EB, que han caigut en picat. És evident doncs que hi ha una forta polarització política a Euskadi.

Es poden fer mil variables per un futur govern, PNB-PSE, PSE-PP etc. Ara bé, el rerefons de tota aquesta situació el coneixem, el conflicte polític amb Espanya.

Crec que a Euskadi s’ ha passat massa temps amb partits com PP i PSE que s’aprofiten de la violència per a guanyar adeptes i vots, això és irreal i descarnat, és més, no forma part del joc polític. L’escarni que genera la violència política a Euskadi, en viuen a Euskadi i a Espanya. I això té un període de caducitat perquè el conflicte forma part de la societat basca en diverses intensitats, sentiments i pensaments. No justifico la violència de ningú només la vull posar en el seu lloc doncs és l’única manera d’avançar en la resolució d’aquest conflicte.

Euskadi reclama un altre cop que hi hagi interlocucions serioses en l’àmbit internacional per a resoldre aquesta situació que ja no té gaire sentit i que viu de la resistència política dels uns, dels altres i dels de més enllà. Zapatero no vol entendre la situació i la seva possible resolució perquè el seu anàlisi porta a un resultat negatiu per al seus interessos, vist evidentment des de la Meseta. Ara bé, la responsabilitat política toca que es posi al dia a Euskadi (el PNB n’és un dels principals responsables), i aquí crec que les instàncies internacionals han de tenir un paper de pressió i de diàleg amb Madrid per a tornar a posar la resolució del conflicte sobre la taula de les negociacions.

I toca parlar de l’esquerra abertzale i el seu paper en aquestes eleccions. La il.legalització de D3M ha suposat una nova manca de democràcia a Euskadi i això només fa que deslegitimar aquest procés electoral. No té cap sentit un escenari polític on una força política que ha tret més de 100.000 vots nuls, el vot nul és un concepte de militància de molta consideració i de molta significació política, a l’Europa del segle XXI pugui restar al marge del sistema polític per decisions arbitràries i de poca consistència jurídica. Per tant, qualsevol anàlisi per a futur govern basc passa per un alt dèficit democràtic i per una manca de la realitat.

L’esquerra abertzale ja ha diversos missatges per al canvi, per a l’entesa, ara no toca anular interlocutors, toca reconeixe’ls per a poder avançar en el procés de pau.

L’esquerra abertzale és un interlocutor molt vàlid per a resoldre el conflicte, i aquesta situació malgrat l’aritmètica parlamentària que es crearà, té un gran forat negre que com deia Ione Goirizelaia “està allà, forma part de la vida d’Euskadi, i només des d’Euskadi serà possible resoldre’l”.

La crisi. Parlem-ne?

El nostre país viu una crisi similar a la que afecta a la resta de països de la Unió europea, ara bé, els Països Catalans tenen trets diferencials en la configuració econòmica i política.

Crec que aquesta particularitat passa per parlar inicialment de bancs i constructors. El nostre país té una gran potencialitat financera però també és cert que amb tota aquesta convulsa situació el sector financer català ha estirat més el braç que la màniga, i això, s’ha demostrat que ha estat una total imprudència. La responsabilitat dels bancs i caixes en un país industrialitzat com ara el nostre és estratègic per a fer rotllar el sistema, però crec que bancs i caixes fa temps que han deixat d’apostar fermament pel sector industrial. La nostra industria bancària fa temps que ha apostat pel sector de la construcció amb la senzilla teoria que els marges de benefici són més elevats i la rendibilitat era molt més segura, res més allunyat del futur d’aquest sector.

El sector de la construcció certament que era rentable, motivat sobretot per la venda desmesurada de sòl públic municipal per així créixer en capacitat fiscal als municipis que més necessitaven líquid, els petits i mitjans municipis, per cert, algú hauria de fer alguna cosa per a solucionar el greu dèficit dels nostres municipis i del seu finançement. La construcció doncs ha estat fins fa pocs mesos un sector vital per a l’economia catalana, entre el 14 i el 20% del nostre sistema econòmic, molt per sobre de països com Estats Units (7%) o França (4%).

Amb tot això vull dir que el sector de la construcció no aporta un gran valor afegit i no pot tornar a ser un sector estratègic de l’economia catalana, perquè no forma part d’un sector productiu de continuïtat i té límits evidents en el seu desenvolupament com a sector, per no esmentar que alguns dels seus empresaris han viscut massa temps de l’especulació i de l’explotació salarial de les noves onades migratòries, i tot això tenia un període de caducitat. Per tant, greu error el dels bancs per apostar per la construcció a l’hora de donar “majestuosos” crèdits en detriment de la indústria que malgrat viure importants moments de canvi representa el sector amb més riquesa i projecció de futur per al nostre país com ha estat des de finals del segle XIX amb la Revolució Industrial.

Dit això, crec que toca parlar amb més profunditat del nostre sector industrial el qual no està exempt de problemes estructurals. Amb aquesta entrada en recessió econòmica cal que obrim un debat des de l’esquerra sobre el model passat i el model futur de la nostra indústria que en definitiva és parlar en bona mesura del futur del nostre país al món.

La indústria catalana i la seva incipient burgesia des de la Revolució Industrial ha estat el motor industrial d’Espanya, és més, la nostra indústria ha tingut només com a referent de mercat exterior Espanya. Però el teixit empresarial espanyol canvia i és evident que Espanya ha fet una aposta decidida cap el sector financer, això a Espanya té una certa lògica ja que és el sector de cohesió de tota l’oligarquia espanyola, i per una capital de referència, que és Madrid, que ha apostat fort per implantar les seus d’empreses multinacionals (no confondre amb teixit industrial) per a fer una capital de referència dels sectors financers i de les multinacionals que tenen un rol polític i que aporten poc valor de treball i força de riquesa econòmica per a la capital.

Així mateix succeeix amb la indústria catalana. La nostra potencialitat rau en convertir i reforçar el nostre teixit de PIME’s en un teixit organitzat en sectors estratègics així com també ha de tenir una capacitat productiva a l’alçada de les necessitats del segle XXI.
Per això cal crear una nova cultura empresarial, i aquí crec que l’esquerra té un paper molt important de pedagogia i impuls cap aquesta, basada en una nova cultura de l’esforç i en una aposta des de les institucions governamentals i financeres adreçades a motivar i impulsar de manera eficient una nova fornada d’emprenedors. Per això calen diners? Evidentment, però no ho és tot, cal en primer lloc crear una certa pedagogia i que el teixit empresarial assumeixi i protagonitzi aquests canvis.
I què passa amb les multinacionals que venen i se’n van? Doncs això mateix que venen i se’n van. Catalunya ha assumit durant molt de temps que era la fàbrica de molts països per a produir a gran escala i amb una mà d’obra barata, però de tot s’aprèn i el què cal ara és assumir que les multinacionals poden jugar un paper important però no estratègic, la nostra aposta, l’aposta d’institucions i sectors financers del país és la de ser un país amb valor afegit i capaç de ser al món. Els entrebancs no són pocs si comptem que les 10 primeres empreses exportadores de Catalunya segueixen essent de capital estranger i a més formen part de sectors estratègics de la nostra economia, feina encara en tenim molta per fer.

La crisi, però, també ens demana canvis en sectors com el de l’ensenyament o el del sistema polític. Anem per parts.

Jo no sóc mestre, ni sóc un gran expert en ensenyament ni crec que haguem d’enllaçar el nostre sistema educatiu al món de l’empresa només. El món educatiu viu una desafecció força preocupant i els seus professors en bona mesura se senten víctimes i protagonistes d’aquesta crisi. Ara bé, el sector educatiu requereix més flexibilitat i una millor qualitat en les seves diverses categories (formació professional, ensenyament secundari, universitats etc.), el món canvia i l’especialització per sectors és més exigent i dinàmica. Això sí, l’educació és un puntal de referència pel país, per tant el diàleg o el debat sobre les seves reformes s’ha de fer de manera ordenada i que no acabi produint que perdem bous i esquelles o competitivitat. D’això se li diu pragmatisme.

Per últim, el sistema polític català. Tenim diversos problemes sobre la taula, i el més important és el del nostre futur sistema de finançament, és evident que sense més diners no podem ser més competitius al món i tampoc podrem resoldre problemes estructurals del nostre país, per tant, més val que aquesta fita la portem amb dignitat i amb ambició. No val ni el conformisme ni mesures estètiques que ja ningú es creu i que no aporten res al nostre futur com a país.
Així mateix, el nostre sistema polític, amb la connivència del sindicats d’obediència espanyola, té una alta capacitat d’influència en la nostra societat, i en molts casos això no permet que la societat civil pugui desenvolupar noves dinàmiques renovadores. No hem de tenir por a posar cada cosa en el seu lloc, i els partits i les institucions catalanes, amb excepcions, mantenen una posició d’excessiu protagonisme, per no parlar del sindicalisme majoritari d’aquest país el qual s’ha acabat convertint en estaments burocràtics al servei del poder, el poder espanyol evidentment. Això demana temps i voluntat per part de tots, per tant també cal una nova cultura política més oberta i més eficaç, sense demagògia ni triomfalismes irreals.

Per tant, la crisi no és només econòmica, és una crisi de país, de maneres d’estar i de ser al món, i això passa perquè tothom es posi en el seu lloc i mantingui una actitud de diàleg i de debat, sense aprofitar-se de la situació com fan alguns ni d’obrir falsos debats de possibles reformes que no toquen o que només afavoreixen a certs sectors de la nostra societat.

Més enllà del fenomen Obama. El retorn a la pedagogia política.

Ja fa dues setmanes que Barack Obama és el nou President dels Estats Units. Crec que en molts casos ha estat desproporcionada la imatge que s’ha donat d’aquesta figura en els mitjans de comunicació i l’absorció que ha tingut la societat civil d’aquesta, però crec que cal analitzar la seva trajectòria política durant la campanya i el seu projecte polític.

Barack Obama, certament, ha creat una nova il·lusió per a molts nord-americans, ha creat un New American Dream, almenys simbòlicament. Però el President Obama té molts reptes per endavant i molts dubtes per resoldre.

Estats Units, no passa pels seus millors moments econòmics i la corrupció del seu sistema financer ha provocat que aquest s’acabés d’enfonsar. Cal afegir també que el deute de les famílies americanes és força alarmant i necessita un nou procés de canvis en la cultura del consum.

Les infrastructures del país estan força deteriorades degut sobretot a que els pressupostos federals s’han basat en aquests últims anys a eixugar els deutes provocats per les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Sense comptar el deute bilionari de l’administració nord-americana.

El prestigi internacional dels Estats Units ha caigut en picat provocat per errors estratègics de la diplomàcia americana però sobretot ha estat provocat pel desprestigi en la guerra d’Iraq i les imatges de soldats americans burlant-se o torturant als presoners de la il·legal presó internacional de Guantánamo.

El seu sistema polític s’ha basat en els anys de govern Bush a la confrontació constant entre republicans i demòcrates, i en una imatge que provocava una visió de blanc i negre sense possibilitats d’entesa, diàleg o consens polític.

Aquests són uns dels exemples dels problemes que ha d’afrontar el President Obama, però aquest article no pretén ser un resum dels reptes que té Obama ni la realitat del seu país. Crec que al marge del debat sobre les possibilitats de canvi o no, de possibilisme o no, de reforma o no, Barack Obama, al llarg de la seva campanya, ha retornat a un model de comunicació política que feia temps que no es veia, la pedagogia política.

Quan parlo de pedagogia política vull dir que Obama, malgrat ser un polític força jove i mab no gaire experiència política en l’àmbit nacional, ha tingut l’habilitat de retornar a vincular la política amb la societat. Al llarg de la seva campanya, i al marge de la seva famosa frase Yes we can (Sí podem), Obama, ha procurat establir una relació de paral·lelisme entre allò que ha de fer la política per la gent i allò que ha de fer la gent per la política. Això recorda a la famosa frase del President Kennedy No pensis què pot fer el teu país per tu si no pensa que pots fer tu pel teu país, i fins i tot pot evocar a l’individualisme tradicional del sistema americà, però crec que és més que tot això.

Obama, marca un full de ruta “teòric” que no predestina que sigui immediat, ans al contrari, el preveu llarg i sobretot creu que ell en serà la peça d’encaix però no la peça que farà rodar la roda. Ara bé, els seus discursos evoquen constantment al treball col·lectiu com a nació, l’esforç, la família i el diàleg polític són els valors que cal reconstruir. Així doncs, Obama, recupera un model que no va sol en el seu camí ni forma part d’un programa polític només, és un projecte que busca un canvi, encara no se sap ben bé quin ni quina forma tindrà, però sobretot busca crear il·lusió. També, val a dir, que Obama, apel·la a un discurs historicista i il.lusionador, perquè és la millor fórmula per a passar per sobre dels problemes polítics de legitimitat que té el Partit Demòcrata i el pes que tenen els republicans en les institucions tan estatals com federals.

Sembla doncs que Obama ha aconseguit el seu repte, cohesionar la societat americana per a reconstruir un nou model d’estat i recuperar el seu prestigi internacional, però això té moltes premisses, i no només són les de governar bé i motivar a la societat nord-americana, si no també passa per cohesionar l’esquerra i reconstruir-ne el seu discurs i la seva imatge, veurem què ens depara el futur a Amèrica del Nord, però cal prendre exemple d’un model que a Europa fa temps que no es veu i que havia format part tradicionalment del model polític de l’esquerra europea.

Una petita història a la italiana (I)

Aquest passat Nadal he tornat a visitar Itàlia. La veritat és que la meva relació entre jo i Itàlia ha estat i és una relació podríem dir que especial. Potser sigui la seva gent? El seu territori? El seu menjar? Bé, penso que és això i molts altres coses que m’agradaria escriure i que molt poca gent coneix.

Itàlia, és la vuitena economia mundial i un dels països més atraients de turisme mundial. En són famosos la mafia, la pasta, les pizzes, el cafè, el seu patrimoni arquitectònic de ciutats com Venècia, Bolònia o Florència, o bé els seus grans homes de la cultura com Giuseppe Verdi, Leonardo Da Vinci, Dante Alighieri, Antonio Vivaldi o Andrea Palladio.

Però també ha estat un país que ha emigrat tradicionalment per tot el món i s’ha fet reconèixer nacionalment gràcies a la seves potents i influents comunitats exteriors com les dels Estats Units o de tot el continent sudamericà.

Però al segle XXI, Itàlia passa per uns moments força difícils. Itàlia, té greus dèficits estructurals. Les seves infrastructures estan força deteriorades i no són gaire competitives. Els desequilibris i debats entre Nord i Sud segueixen plenament candents, però el que és més important, és que és un problema que necessita fortes inversions i canvis d’actitud polítiques i socials. La seva classe política no ha sortit encara d’una llarga crisi de credibilitat, corrupció i “d’identitarisme de parròquia”, és a dir, hi ha un excés de partits que només es miren el melic i no aporten cap solució a la mala imatge de la política italiana, ans al contrari l’embrollen encara més. La potent indústria italiana, el 70% d’empreses italianes estan formades d’entre 1 a 10 treballadors, estan vivint un procés de renovació tot tenint en compte tres problemes estratègics que les afecten de ple, la competència xinesa, les deficitàries infrastructures i l’excessiu zel d’imposicions fiscals, evidentment, aquest zel de taxes només afecta a les petites i mitjanes empreses que són les que els pateixen.

Dit això, crec que Itàlia, si es pot parlar d’un estat unitari, té grans reptes i grans recursos com a país però també com a societat.

Com deia, en el camp de la indústria segueixen essent un país referent. La seva capacitat d’organització industrial per Distretti, ha suposat la consolidació d’un model industrial basat en les PIME, la internacionalització, la territorialització i la innovació no gràcies a les polítiques i inversions governamentals sinó per un procés natural de treball o de cooperació empresarial amb voluntat de créixer i col·laborar.

Certament, Itàlia, també té i ha tingut empresaris corruptes, ara bé, la cultura del treball i de l’empresa està profundament arrelada al territori i compte amb un gran prestigi entre totes les capes socials, tot al contrari del que succeix amb sectors com el del turisme o la construcció. Val a dir també, que la seva estructura industrial és majoritàriament manufacturera i exportadora, cosa que la fa d’un valor afegit incalculable ja que una empresa que exporta i exporta de manera “artesanal”, en italià artigianale es refereix a la producció manufacturera de les PIME, té una gran riquesa per al seu país i la seva estructura econòmica. Tot al contrari d’allò que llegeixo i sento en els mitjans de comunicació i de certs empresaris i polítics del nostre país que miren amb recel o amb menyspreu aquest model, ja que la gran majoria d’ells estan vinculats a sectors “ de grans marges econòmics i de no ajupir gaire l’esquena” com el de la construcció o el de les finances. Què pitjor per una estructura empresarial dinàmica i arrelada al territori.

Un altre aspecte que cal considerar és la territorialització a la italiana. L’Estat italià, és un estat d’inspiració francesa i amb una estructura administrativa molt centralitzada. El missatge polític de la unitat política ha quallat però no ha glaçat. Potser per la baixa capacitat dels seus polítics o bé perquè a Itàlia al contrari del què es pensa, l’estat no ha estat mai cohesionat. A més, la seva història no s’explica com un tot, és una estructura que s’ha anat conformant progressivament en el temps gràcies a l’annexió o adhesió de ciutats-estat, ducats, regnes o antics imperis com el de la República Veneciana, Gènova, Nàpols, Bolònia etc.

Així mateix, en molts territoris d’Itàlia encara es segueix parlant majoritàriament el què ells anomenen dialetti, ara bé, com deia, molts d’ells, com el vèneto, són evidentment llengües que encara que no tenen reconeguda del tot la seva oficialitat però que no han perdut cap espai social i el que és més sorprèn és que la parlen qualsevol classe social com a norma. Sinó parles el dialetto no estaràs mai integrat al territori. Per tant, i per no fer-me extens, la cohesió a la italiana existeix, però es viu als territoris i forma part d’un entramat complex però molt sòlid.

Per acabar, no voldria deixar de parlar de la classe política italiana. D’esquerra a dreta, Itàlia ha viscut grans trasbalsos polítics fruit de la corrupció i les picabaralles entre partits. Així mateix, crec que la figura de Berlusconi és només una anomalia del sistema polític italià i només es pot entendre si entens la complexa realitat social italiana. L’experiència de l’antic alcalde de Roma Walter Veltroni que ha creat un nou partit de centreesquerra a l’estil americà, Il Partito Democratico, no ha acabat de quallar però pot suposar un salt cap a la normalitat política d’Itàlia que encara viu de tics i personatges que formen part de velles formes del passat polític. Bé, per a la política caldrà un altre article amb més detall.

Itàlia, crec, s’explica de moltes maneres, però sobretot, s’ha d’explicar amb coneixement de causa perquè a Itàlia res és fàcil i tot és possible.

Perdoneu, no m’enrecordo de com recordar (article per a la reflexió d’alguns polítics i la seva...memòria)

Són les 22:15h, surto del Ple municipal de Sant Fost. Avui era un Ple important doncs s’havia de portar a debat una moció presentada per ERC en reconeixement de l’alcalde durant l’any 1936 al 1939, Enric Torrents i Murgarella i a totes les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

“L’Enriquet “ com se l’anomenava popularment, va ser per damunt de tot un alcalde escollit democràticament per la seva població i valent per enfrontar-se a un període tan convuls i on ell també va haver de patir la repressió i la presó franquista. És evident doncs, que a “l’Enriquet” tocava retre-li un homenatge i poder-li escenificar el millor reconeixement a través d’un bust o estàtua que solemnitzi la seva memòria, perquè la memòria no només cal escriure-la sinó també cal escenificar-la per a mostrar-la a tota la nostra societat.

Però sembla que no tothom ho entén així. Textualment, he hagut de sentir paraules en el Ple que estaven totalment fora de lloc. “L’última estàtua que es va aixecar va ser la de Lenin” ( Sra. Josefina Caro, PSC), “aquesta moció és de caire franquista (Sra. Josefina Caro, PSC), aquesta moció és de caire partidista i en tot cas el què cal és analitzar quins alcaldes cal retre homenatge (Sra. Montserrat Armengol, GSF).

Bé, entenc que fer oposició vol dir jugar un paper concret, ara bé, això no és fer oposició, això és insultar la memòria i el respecte a gent que va lluitar i morir en molts casos per la legalitat republicana.

Em sorprèn que un partit d’esquerres com el PSC utilitzi arguments tan baixos, i que a més, confongui franquisme amb recuperació de la memòria democràtica. Per cert, no recordo que ningú s’hagi queixat perquè hi hagi figures de reconeixement al nostre ex-President assassinat Lluís Companys o a Federico Garcia-Lorca. El pitjor error per a la democràcia és argumentar-se sense coneixement de fons i confonent moments i persones que res tenen a veure amb la democràcia.

En definitiva, una crida al PSC de Sant Fost. Espero no trobar-me amb una altra situació on vostès, que també van patir la repressió franquista, cometin aquest greu error, que mai més, i menys en un partit d’esquerres i democràtic, pugui escudar-se en arguments que només fan mal a un element, la justícia i la democràcia.

Per altra banda, Sra. Armengol, a l’Estat espanyol, abans de la instauració de l’actual sistema democràtic, només s’han viscut dos períodes més de llibertat política. La Primera República, que va durar de 1873 a 1874, i la Segona República, que va durar de 1931 a 1939 i que va ser enderrocada pel general colpista Francisco Franco. Així doncs, i com ja sap què va passar i com va patir aquells temps el nostre màxim representant, l’alcalde Enric Torrents, només li vull dir, que és just que es faci un reconeixement a un representant democràtic represaliat pel franquisme, que evidentment, era d’ERC, com ho era Lluís Companys i no passa res, perquè per damunt de tot era el màxim representant del nostre país i els fets parlen per si sols.

Per tant, no utilitzi tacticismes d’entrar per la porta del darrere i que tenen moltes semblances a d’altres partits de caire estatal que a dia d’avui encara no han condemnat la dictadura franquista, em refereixo, Sra. Armengol, al Partit Popular.

Val a dir doncs que la democràcia ha fet un pas més cap a la recuperació de la seva memòria més immediata. I a ella, la memòria, en aquest país, li cal “talante” i solemnitat en les seves accions.

Prou genocidi a Gaza! i la responsabilitat de la comunitat internacional?

En aquests darrers dies, podem veure imatges horroroses del setge de l’exèrcit israelià sobre la Franja de Gaza.

Gaza, és una de les ciutats amb més densitat de població del món (362 quilòmetres quadrats i un milió i mig d’habitants), i des de gener de 2006 està controlada majoritàriament per Hamàs.

Israel, amb unes eleccions a la vista i amb una opinió pública que reclama una intervenció de represàlia (el 93% de l’opinió pública) contra els atacs amb coets Qassam provinents de l’Iran, ha fet pinya, i amb el suport dels tres partits majoritaris al Parlament israelià (el Kadima, el Partit Laborista i el Likud), i aprofitant la indefinició transitòria en el relleu a la presidència dels EEUU, decideixen emprendre un atac massiu per “eliminar o neutralitzar” els elements actius de Hamàs a Gaza.

L’estratègia político-militar israeliana amb el suport explícit dels EEUU d’aïllar territorialment Hamas al seu feu de suport tradicional. s’està portant a terme fins a les seves màximes conseqüències, amb el suport silenciós però explícit de la Unió europea.

Hamàs, que va trencar fa poques setmanes les negociacions amb Israel i la comunitat internacional, és el guanyador legítim de les eleccions de 2006 però Israel no ha acceptat mai aquesta victòria, és més, li incomoda.

Per altra banda, Mahmud Abbas, desitja arribar a un acord però el seu partit, l’Autoritat Nacional Palestina, passa per dues profundes crisis, la de manca d’un fort lideratge i la de la corrupció.

L’escenari actual però del setge israelià sobre Gaza ja porta més de 800 víctimes. Hamàs, com deia, és un element polític legítim a Gaza, ha guanyat unes eleccions, i té un gran suport civil cosa que la fa un oponent que mai es podrà vèncer en una guerra. De la mateixa manera, crec que aquesta intervenció indiscriminada no és més que un atac desproporcionat i absurd contra una població que té una densitat de població de les més altes del món i que viu rodejada i assetjada per les forces militars israelianes. D’això, digueu-li el nom que vulgueu, però d’això se’n diu genocidi, doncs les morts civils palestines són les majoritàries i els injustos atacs israelians contra ambulàncies, hospitals i escoles, han fet que entitats internacionals com la Creu Roja denunciïn l’estat de setge indiscriminat que viu la població a Gaza.

En resum, crec que la violència de cap de les dues parts no aporta actualment cap resultat positiu ans al contrari, podreix encara més les relacions entre ambdós pobles, així com també amb els països veïns, Líbia, Síria, Egipte etc. Ara bé, atacs com els d’aquests dies a Gaza, estan fora de lloc i no es poden permetre sota cap concepte, perquè és il·legal i no és més que una acció indiscriminada contra una població.

La solució és encara sobre la taula ( final de l’ocupació militar, doble capitalitat de Jerusalem, creació d’un Estat palestí amb les fronteres de 1967 etc.), ara bé, no es pot deixar que Israel o Hamàs actuïn per si soles, és responsabilitat de la comunitat internacional, amb especial atenció als EEUU i la UE, de resoldre d’un cop per totes aquest conflicte que no té cap raó de ser i requereix de la racionalitat i del reconeixement que el conflicte àrabo-israelià és profund i d’un gran calat polític per als països àrabs.