Aquest passat Nadal he tornat a visitar Itàlia. La veritat és que la meva relació entre jo i Itàlia ha estat i és una relació podríem dir que especial. Potser sigui la seva gent? El seu territori? El seu menjar? Bé, penso que és això i molts altres coses que m’agradaria escriure i que molt poca gent coneix.
Itàlia, és la vuitena economia mundial i un dels països més atraients de turisme mundial. En són famosos la mafia, la pasta, les pizzes, el cafè, el seu patrimoni arquitectònic de ciutats com Venècia, Bolònia o Florència, o bé els seus grans homes de la cultura com Giuseppe Verdi, Leonardo Da Vinci, Dante Alighieri, Antonio Vivaldi o Andrea Palladio.
Però també ha estat un país que ha emigrat tradicionalment per tot el món i s’ha fet reconèixer nacionalment gràcies a la seves potents i influents comunitats exteriors com les dels Estats Units o de tot el continent sudamericà.
Però al segle XXI, Itàlia passa per uns moments força difícils. Itàlia, té greus dèficits estructurals. Les seves infrastructures estan força deteriorades i no són gaire competitives. Els desequilibris i debats entre Nord i Sud segueixen plenament candents, però el que és més important, és que és un problema que necessita fortes inversions i canvis d’actitud polítiques i socials. La seva classe política no ha sortit encara d’una llarga crisi de credibilitat, corrupció i “d’identitarisme de parròquia”, és a dir, hi ha un excés de partits que només es miren el melic i no aporten cap solució a la mala imatge de la política italiana, ans al contrari l’embrollen encara més. La potent indústria italiana, el 70% d’empreses italianes estan formades d’entre 1 a 10 treballadors, estan vivint un procés de renovació tot tenint en compte tres problemes estratègics que les afecten de ple, la competència xinesa, les deficitàries infrastructures i l’excessiu zel d’imposicions fiscals, evidentment, aquest zel de taxes només afecta a les petites i mitjanes empreses que són les que els pateixen.
Dit això, crec que Itàlia, si es pot parlar d’un estat unitari, té grans reptes i grans recursos com a país però també com a societat.
Com deia, en el camp de la indústria segueixen essent un país referent. La seva capacitat d’organització industrial per Distretti, ha suposat la consolidació d’un model industrial basat en les PIME, la internacionalització, la territorialització i la innovació no gràcies a les polítiques i inversions governamentals sinó per un procés natural de treball o de cooperació empresarial amb voluntat de créixer i col·laborar.
Certament, Itàlia, també té i ha tingut empresaris corruptes, ara bé, la cultura del treball i de l’empresa està profundament arrelada al territori i compte amb un gran prestigi entre totes les capes socials, tot al contrari del que succeix amb sectors com el del turisme o la construcció. Val a dir també, que la seva estructura industrial és majoritàriament manufacturera i exportadora, cosa que la fa d’un valor afegit incalculable ja que una empresa que exporta i exporta de manera “artesanal”, en italià artigianale es refereix a la producció manufacturera de les PIME, té una gran riquesa per al seu país i la seva estructura econòmica. Tot al contrari d’allò que llegeixo i sento en els mitjans de comunicació i de certs empresaris i polítics del nostre país que miren amb recel o amb menyspreu aquest model, ja que la gran majoria d’ells estan vinculats a sectors “ de grans marges econòmics i de no ajupir gaire l’esquena” com el de la construcció o el de les finances. Què pitjor per una estructura empresarial dinàmica i arrelada al territori.
Un altre aspecte que cal considerar és la territorialització a la italiana. L’Estat italià, és un estat d’inspiració francesa i amb una estructura administrativa molt centralitzada. El missatge polític de la unitat política ha quallat però no ha glaçat. Potser per la baixa capacitat dels seus polítics o bé perquè a Itàlia al contrari del què es pensa, l’estat no ha estat mai cohesionat. A més, la seva història no s’explica com un tot, és una estructura que s’ha anat conformant progressivament en el temps gràcies a l’annexió o adhesió de ciutats-estat, ducats, regnes o antics imperis com el de la República Veneciana, Gènova, Nàpols, Bolònia etc.
Així mateix, en molts territoris d’Itàlia encara es segueix parlant majoritàriament el què ells anomenen dialetti, ara bé, com deia, molts d’ells, com el vèneto, són evidentment llengües que encara que no tenen reconeguda del tot la seva oficialitat però que no han perdut cap espai social i el que és més sorprèn és que la parlen qualsevol classe social com a norma. Sinó parles el dialetto no estaràs mai integrat al territori. Per tant, i per no fer-me extens, la cohesió a la italiana existeix, però es viu als territoris i forma part d’un entramat complex però molt sòlid.
Per acabar, no voldria deixar de parlar de la classe política italiana. D’esquerra a dreta, Itàlia ha viscut grans trasbalsos polítics fruit de la corrupció i les picabaralles entre partits. Així mateix, crec que la figura de Berlusconi és només una anomalia del sistema polític italià i només es pot entendre si entens la complexa realitat social italiana. L’experiència de l’antic alcalde de Roma Walter Veltroni que ha creat un nou partit de centreesquerra a l’estil americà, Il Partito Democratico, no ha acabat de quallar però pot suposar un salt cap a la normalitat política d’Itàlia que encara viu de tics i personatges que formen part de velles formes del passat polític. Bé, per a la política caldrà un altre article amb més detall.
Itàlia, crec, s’explica de moltes maneres, però sobretot, s’ha d’explicar amb coneixement de causa perquè a Itàlia res és fàcil i tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada