Ja fa dues setmanes que Barack Obama és el nou President dels Estats Units. Crec que en molts casos ha estat desproporcionada la imatge que s’ha donat d’aquesta figura en els mitjans de comunicació i l’absorció que ha tingut la societat civil d’aquesta, però crec que cal analitzar la seva trajectòria política durant la campanya i el seu projecte polític.
Barack Obama, certament, ha creat una nova il·lusió per a molts nord-americans, ha creat un New American Dream, almenys simbòlicament. Però el President Obama té molts reptes per endavant i molts dubtes per resoldre.
Estats Units, no passa pels seus millors moments econòmics i la corrupció del seu sistema financer ha provocat que aquest s’acabés d’enfonsar. Cal afegir també que el deute de les famílies americanes és força alarmant i necessita un nou procés de canvis en la cultura del consum.
Les infrastructures del país estan força deteriorades degut sobretot a que els pressupostos federals s’han basat en aquests últims anys a eixugar els deutes provocats per les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Sense comptar el deute bilionari de l’administració nord-americana.
El prestigi internacional dels Estats Units ha caigut en picat provocat per errors estratègics de la diplomàcia americana però sobretot ha estat provocat pel desprestigi en la guerra d’Iraq i les imatges de soldats americans burlant-se o torturant als presoners de la il·legal presó internacional de Guantánamo.
El seu sistema polític s’ha basat en els anys de govern Bush a la confrontació constant entre republicans i demòcrates, i en una imatge que provocava una visió de blanc i negre sense possibilitats d’entesa, diàleg o consens polític.
Aquests són uns dels exemples dels problemes que ha d’afrontar el President Obama, però aquest article no pretén ser un resum dels reptes que té Obama ni la realitat del seu país. Crec que al marge del debat sobre les possibilitats de canvi o no, de possibilisme o no, de reforma o no, Barack Obama, al llarg de la seva campanya, ha retornat a un model de comunicació política que feia temps que no es veia, la pedagogia política.
Quan parlo de pedagogia política vull dir que Obama, malgrat ser un polític força jove i mab no gaire experiència política en l’àmbit nacional, ha tingut l’habilitat de retornar a vincular la política amb la societat. Al llarg de la seva campanya, i al marge de la seva famosa frase Yes we can (Sí podem), Obama, ha procurat establir una relació de paral·lelisme entre allò que ha de fer la política per la gent i allò que ha de fer la gent per la política. Això recorda a la famosa frase del President Kennedy No pensis què pot fer el teu país per tu si no pensa que pots fer tu pel teu país, i fins i tot pot evocar a l’individualisme tradicional del sistema americà, però crec que és més que tot això.
Obama, marca un full de ruta “teòric” que no predestina que sigui immediat, ans al contrari, el preveu llarg i sobretot creu que ell en serà la peça d’encaix però no la peça que farà rodar la roda. Ara bé, els seus discursos evoquen constantment al treball col·lectiu com a nació, l’esforç, la família i el diàleg polític són els valors que cal reconstruir. Així doncs, Obama, recupera un model que no va sol en el seu camí ni forma part d’un programa polític només, és un projecte que busca un canvi, encara no se sap ben bé quin ni quina forma tindrà, però sobretot busca crear il·lusió. També, val a dir, que Obama, apel·la a un discurs historicista i il.lusionador, perquè és la millor fórmula per a passar per sobre dels problemes polítics de legitimitat que té el Partit Demòcrata i el pes que tenen els republicans en les institucions tan estatals com federals.
Sembla doncs que Obama ha aconseguit el seu repte, cohesionar la societat americana per a reconstruir un nou model d’estat i recuperar el seu prestigi internacional, però això té moltes premisses, i no només són les de governar bé i motivar a la societat nord-americana, si no també passa per cohesionar l’esquerra i reconstruir-ne el seu discurs i la seva imatge, veurem què ens depara el futur a Amèrica del Nord, però cal prendre exemple d’un model que a Europa fa temps que no es veu i que havia format part tradicionalment del model polític de l’esquerra europea.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada