Retornar a la política, 1era part

Darrerament, he llegit un informe que sota el títol, La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, la Fundació Jaume Bofill posava les bases analítiques del perquè i el com de les altes cotes d'abstenció i descrèdit del sistema polític al nostre país. En aquest informe, es posa de relleu les peculiaritats de la desafecció política a Catalunya, les quals podríem resumir en; una transició on els seus reptes polítics tenien altes dosi d'il·lusió plenes de banalitat, cosa que va significar una alta frustració que encara avui s'arrossega i que ha passat de pares a fills amb valors diferents. I el que és més important d'aquest informe, l'alt grau de reconeixement que manté el sistema democràtic, tot al contrari del què succeeix amb el sistema polític, el qual viu immers en una situació d'alta il·legitimitat, degut al seu comportament i actituds davant dels debats i els reptes polítics, marcats moltes vegades per les declaracions propagandistes, la picabaralla “de teatre” entre partits polítics, o bé, el poc seguiment i consecució de les propostes que els partits prometen.

Aquest informe doncs, revela una sèrie de conseqüències que en els debats polítics han anat sorgint, ara bé, fan falta propostes. La solució al descrèdit de la política, és renovar la política, renovar estructuralment la nostra cultura política. Com diu aquest informe, la frustració que va generar la transició política ha estat força rellevant -sobretot entre els partits d'esquerra- però, certament, al nostre país, encara vivim en un sistema polític molt similar al pactat durant la transició. Crec doncs, que el canvi no és nomé analitzar la desafecció política a la nostra societat, si no que els reptes rauen en transformar el sistema polític català, i trencar amb un passat ja una mica llunyà i on les realitats eren molt diverses de les actuals.

Un nou Pacte per a una nova cultura política a Catalunya; renovar la pedagogia, recuperar l'ètica i acceptar la llibertat individual com a valor positiu.
Renovar la política pedagògica o la pedagogia de la política, és un repte i un valor a la vegada de la política. Forma part també d'una manera de fer política que no és només formal, ans al contrari, recupera la cultura militant i voluntària, això sí, actualitzada a les necessitats del segle XXI. La política s'ha convertit en una acció de resposta immediata, sense tenir en compte les conseqüències de l'acció, ni de la mobilització social i política que cal per a portar a terme, per a generar un procés de legitimitat social de l'acció que es pretén generar. L'acció política com a tal, ha de recuperar la seva acció pedagògica perquè és un pas inherent en la consecució de qualsevol proposta política, i és necessària per a construir escales de valors noves entre els ciutadans. Cal activar doncs, un teixit social i polític que es miri cara a cara i que tingui estructures suficients per a fer valdre el debat i la informació constant de les accions polítiques que es puguin anar generant.
Recuperar l'ètica política. Més enllà del debat sempre etern entre la bona gestió dels bens públics i la corrupció, la política ha de transformar la seva ètica en un àmbit molt concret, el del com i el perquè de la comunicació política. M'explico. La comunicació de curta volada i sense contingut polític, significa una acció que a la curta o a la llarga repercuteix substancialment en la valoració dels ciutadans respecte d'aquesta. Cal dissenyar una estructura comunicativa però també política, basada en l'acció ja no només reflexiva sinó possible, tant és la pauta que segueix, mentre la política de la comunicació tingui valor polític real i efectiu. Podríem dir que cal retornar a la separació weberiana entre la política de la convicció i la política de la responsabilitat.
Acceptar la llibertat individual com a valor positiu. És el gran repte de la política del segle XXI. La política entesa en el sistema tradicional mediterrani i centreeuropeu sempre ha tingut una llarga tradició d'acció col·lectiva. Aquest ha estat un concepte ideològic de gran valor, sobretot per als partits d'esquerra, el qual referma l'acció política de la igualtat entre classes. Ara bé, el sistema tradicional de societat ha canviat, i també els seus comportaments. Podem dir que l'era de la informació i la major accessibilitat a la formació obliga a la política pública a generar noves polítiques adreçades a una escala més àmplia de valors i estaments, que actuï en les necessitats individuals de les persones, més enllà de les tradicionals famílies nuclears o dels grans col·lectius de referència. Una política pública més plural, que conti amb les necessitats o motivacions de l'individu com a tal, és la nova manera d'entendre l'acció política pública.

A Itàlia, parla l'esquerra; Congrés del Partito Democratico

A Itàlia també la socialdemocràcia està de congrés. El Partito Democratico ha celebrat durant tot aquest passat cap de setmana el seu congrés nacional. Aquesta fita però ha estat precedida per un debat més públic que privat, que ha tingut com a protagonista principal l'ex-secretari general del PD, Walter Veltroni, i que ha generat un debat força imprudent en les formes, però d'una maduresa ideològica força qualitativa pel que fa al contingut de la proposta.
Ja fa un parell de setmanes es feia públic aquest document signat per 76 diputats del PD, el qual ha estat anomenat il documento dei 76. El document en qüestió, analitza en profunditat la situació política italiana, però sobretot, fa una autocrítica de la incapacitat de l'esquerra per a crear un nova cultura política diferenciada del berlusconianisme. Amb aquest document, es fan força reflexions polítiques sobre quines han de ser les fites que l'esquerra s'ha proposar superar en els propers anys; un nou pacte per a la revitalització dels valors civils de la societat italiana, la reforma de l'administració pública, suport a la petita i mitjana empresa com a eix estructural per a la restauració dels valors de la societat italiana, reforma de la justícia, reforma de la llei electoral etc. Un document que ha suposat la creació d'un moviment intern al PD, o això és el què sembla, anomenat Il movimento democratico, conduit també suposadament per Veltroni, i que té la intenció de posar en debat la finalitat política del PD, que com diu el mateix Veltroni, “el PD s'ha de basar en la seva condició de partit amb voluntat d'innovació reformista, que sàpiga parlar a Itàlia”.

Com deia, encara que el fons del document té un valor per al debat -necessari per altra banda al PD-, les formes, i el moment sobretot, no han ajudat a vigoritzar el debat en el congrés de Varese d'aquest passat cap de setmana, ans al contrari, ha estat un congrés on s'ha estat més pendent dels moviments que han protagonitzat les diverses famílies del partit representades per Bersani, Veltroni, Franceschini, Marino etc., que no pas el debat de fons de les diverses propostes que s'han presentat en aquest congrés.
Un congrés, que sembla apostar per a generar un vertader programa polític, i no pas un programa contra Berlusconi o un programa ple de retòrica però buit de contingut, com ha estat tradicional a l'esquerra italiana. Sembla que el debat al PD es centra, de la mà d'un líder força solvent intel·lectual i políticament com és el secretari general Pier Luigi Bersani, i que comença a generar noves dinàmiques trencadores amb el passat més immediat de l'esquerra ex-comunista; primers indicis de reconeixement de la pluralitat de la societat italiana, un tímid impuls per a la federalització fiscal de l'estat, reforma de la llei electoral o un canvi important de l'administració italiana.

Però és cert que finalment aquest congrés ha estat, encara que sembli mentida, un moment per a l'escenificació d'una certa voluntat de les diverses famílies del partit per entendre's, un fet històric a Itàlia! I encara que les darreres enquestes donen al PD una de les intencions de vot més baixes dels darrers anys, poc més d'un 24% de vot, sembla que al PD, encara que amb equilibris interns de vegades massa estrepitosos i sorollosos per antonomàsia, poden suportar-se, poden posar fil a l'agulla a un embrió de gran partit de centresquerra. Veure'm què passa a Itàlia, perquè a Itàlia tot pot passar.

Notícies des d'Anglaterra; nous temps per al Labour Party

Personalment, he seguit amb molta atenció el debat que s'ha produït en aquests darrers meso al sí del Labour Party, al voltant de la successió de la Presidència del partit. Realment, val la pena prendre nota del model d'elecció i debat que tenen els partits a Anglaterra, i arreu del món anglosaxó.
Remarco en primer lloc, l'extraordinària vocació pública dels debats polítics de partit a Anglaterra. Però el què encara és més extraordinari, és la capacitat que tenen els mitjans del país per a generar opinió al voltant d'aquest tema i del seguiment que se'n fa. Per altra banda, també penso que els debats, a Anglaterra, es personalitzen massa, en alguns moments fins i tot es distorsiona el debat polític amb el personal, però això no vol dir que al darrere no hi hagi un programa polític, ans al contrari, la cultura política anglesa exigeix que els candidats sempre tinguin un bagatge polític i una formació contrastada.
I es que el sistema polític anglès, com deia anteriorment, té una gran vocació democràtica i pública, que permet disposar de dues peculiaritats molt positives; aprofundiment democràtic en el sistema de partits, i una sinceritat política que no compte amb el tacticisme ni amb la curta volada dialèctica com a valors polítics. Molt lluny doncs, del què succeeix en el sí dels partits centreeuropeus i també a casa nostra.
També és força característic del sistema polític anglosaxó en general, les accions solemnes, els grans actes amb grans discursos. Em sembla que aquests escenaris, sense caure en el sensacionalisme ni amb el teatre de masses, té un component de solemnitat i de transmissió de missatges de gran calatge polític molt potent. Justament, amb l'elecció d'Ed Miliband com a nou President del Partit Laborista, el què ha estat més important, no ha estat el debat i l'elecció del personatge, que també, és clar, si no que el què ha primat entre els mitjans i el mateix Partit Laborista, és el què i el com del seu discurs d'estrena i el com es transmetia aquest discurs. I el que és més curiós, la síntesi d'aquest discurs, del discurs del President Miliband, ha estat un missatge curt i ras; Nosaltres som la generació optimista. Un missatge que sintetitza el trencament amb el New Labour i el blairisme tradicional d'altres candidats com és el cas del germà d'Ed, David, el candidat més ben valorat pels grans mitjans anglesos, i que obre les portes a una nova generació de polítics en el sí del Labour.

Ara, el Labour, com diu Miliband en el seu discurs, ha de tornar a generar un discurs que il·lusioni a la ciutadania i que recuperi els segments d'electors que s'han anat perdent amb els anys degut als darrers errors de l'era Blair i Brown. I ja que parlem d'errors, tampoc Miliband se n'ha guardat d'acceptar els errors que ha comès el seu partit en aquests tretze anys de govern, tot al contrari, Miliband, assumia al Congrés de Manchester d'aquesta setmana passada, l'error de Blair en donar suport a la guerra d'Irak, i això no ha suposat cap sisme en el sí del partit.
Certament, Miliband, és un successor que vol fer creu i ralla amb el blairisme, i que ha estat la gran sorpresa d'aquesta campanya. És més, Ed, és anomenat “Ed el roig” per la seva clara vinculació amb els sindicats anglesos, les CUT, i per a ser el representant de la suposada ala esquerra del Labour. Tot i això, Miliband, argüia en el seu discurs, la necessitat de mantenir el centreesquerra com a valor polític del discurs laborista, assumia que calen retallades -no ha dit quines- en l'Estat del Benestar britànic, i s'oposa a qualsevol amenaça de vaga per als proper temps. Un home de matisos, sens dubte.

El debat en aquests moments al Labour, es centra en l'elecció dels membres que conformaran el Shadow Cabinet, el govern a l'ombra, que va intentar imitar el PSC al nostre país amb molta mala sort, i que a Anglaterra suposa més que un simple símbol, és un tasca molt institucionalitzada, remunerada i amb obligacions polítiques, en resum, és un seriós i rigorós govern a l'ombra. Vegem què passa.

Què passa al País Basc?

Sembla que les coses es mouen a Euskal Herria, i aquest té traços reals que poden marcar un camí força segur en la seva direcció. I és que a Euskal Herria s'estan generant accions força interessants i ben diferents als diversos processos de transició cap a la negociació política que s'han anat succeint entre ETA, l'Esquerra abertzale i el Govern espanyol.

La declaració d'ETA d'avui mateix, al marge de remarcar la seva aposta per la negociació i el diàleg, també incideix de manera implícita - sense explicitar encara el quan i el com- l'abandonament de la “de les accions armades ofensives”. Aquesta declaració, ha vingut precedida per l'emplaçament al cessament de l'activitat armada que l'Esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna han feta pública aquesta setmana, mitjançant un document filtrat a partits i sindicats anomenat Acuerdo sobre las condiciones mínimas y suficientes para el desarrollo del proceso democrático, la seva decisió d'encetar un procés de pacificació avalat per la comunitat internacional.
Tanmateix, aquest cop sí, l'Esquerra abertzale ha entès que l'escena internacional hi té un pes específic clau, i avui mateix, hem pogut veure com una decisió d'aquest calatge polític, transcendia arreu del món, i per tant, trencava amb la dinàmica obtusa de declaracions curterministes i propagandístiques del Govern. Ara, la comunitat internacional ja és un actor del procés, i això ja és una primera victòria per a l'Esquerra abertzale.

Però tot aquest bullici de les darreres hores, ve marcat per una sèrie de moviments polítics que poden tenir una forta transcendència en el mapa polític basc i que han estat treballats amb paciència i capacitat d'anàlisi per part dels diversos actors polítics abertzales.
Des del trencament de la treva l'any 2006 amb l'atemptat de Barajas, ETA i l'Esquerra abertzale, han viscut en un cercle de pressió política i policial constant, que ha debilitat en escreix la capacitat d'incidència de l'Esquerra abertzale. Pressió aquesta, que ha estat també aprofitada en molts casos pel Govern espanyol per a llimar qualsevol tipus de moviment polític intern de l'abertzalisme, i que ha conduit a generar situacions intencionades políticament com és el cas de l'empresonament del màxim referent abertzale Arnaldo Otegi.
I és que aquesta situació de bloqueig, només ha generat una reacció en el sí de l'Esquerra abertzale; l'inici d'un debat intern profund i la construcció de nous espais polítics i socials que trenquen amb la dinàmica política tradicional abertzale, cosa que ha provocat, si més no entre el moviment abertzale, el posar sobre l'agenda política basca la pacificació i el diàleg com a conductes per exercir el futur dret a decidir.

Poso com a màxim exponent d'aquest nou escenari polític basc, l'anunci per part de l'Esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna de la creació d'un acord de mínims entre ambdues formacions plasmat en el document, Bases de un acuerdo estratégico entre fuerzas independentistas. Un d'aquests nous espais polítics que parlava anteriorment, i que té com a finalitat treballar per a crear un nou front polític al qual també s'hi ha convidat a la formació política escindida de Batasuna, Aralar, i que a dia d'avui pot ser l'element més sòlid per a la reformulació de l'independentisme basc, que tant li fa falta.

Val a dir, que potser, aquesta primera declaració de “cessament d'accions ofensives” d'ETA, només és un missatge intern per a l'abertzalisme. Una apel·lació a l'esperança i a la creació de ponts de confiança entre els diversos actors polítics abertzales. Ara bé, aquest cop, malgrat tot, hi ha dos elements que ens han de fer creure que el procés cap a la pacificació i la negociació són possibles; la intervenció implícita dels agents internacionals en el conflicte basc, que té com a màxim exponent la Declaració de Brussel·les compost per importants agents polítics i diplomàtics immersos en processos de pau, així com els canvis que l'Esquerra abertzale està generant en les seves files i que sembla que tenen la voluntat de mirar cap a un futur real i seriós cap el dret a l'autodeterminació per mitjans polítics i democràtics.

Esquerra i biodiversitat

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.
Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.
Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.
En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.
I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.

Saber llegir els moments, saber-nos entendre, saber conviure

En primer lloc, vull expressar la meva desolació per veure de nou com companys i companyes d'ERC de gran trajectòria política, deixen la seva militància. Això em reprodueix tristesa, i crec que a ERC no li ajuda gens, ans al contrari, amb aquestes noves dimissions, i encara que li han faltat les formes a molts dels dimitits, només fan que restar al nostre partit quadres de futur i amb capacitat de treball. Tota una llàstima.

I és que penso personalment, ens cal fer un punt i a part en allò que hem viscut com a independentistes, el model que hem seguit ja està esgotat. M'explico.

L'independentisme, ha viscut en aquests darrers anys grans moments d'efervescència i de mobilització social, l'encert de les consultes sobre la independència o la manifestació del 10 de juliol en són un reflexa. Però també hem viscut i vivim moments de gran atzucac. Com en el cas de la sentència sobre l'Estatut, o el desencantament polític de la formació política referent de l'independentisme, ERC. Penso que el moment dona per a reflexionar.

Jo, amb aquest article, no penso justificar a ningú, ni dir que ningú s'equivoca, ja n'hi ha prou de jutjar per jutjar, jo vull reafirmar des de l'objectivitat més sincera, el que veig i el què passa tant en el sí de l'independentisme com al país en general, i el què cal fer a partir d'ara. Us en faig un resum:

Els projectes polítics que han sorgit darrerament, Reagrupament i Solidaritat Catalana, són massa efímers. Sense entrar en el debat sobre si alguns ex-companys i companyes de militància s'equivoquen o no, en primer lloc, cal posar els fets per endavant, l'empirisme és necessari per a valorar projectes com aquests. I el que és més important, per a poder valorar-los, no només ha de primar el tenir un bons resultats electorals, no, el què cal és saber què es farà a partir del dia següent de les eleccions, i demostrar que aquests projectes poden tenir solidesa social i militant per a poder afrontar el repte real com a partits, les eleccions municipals. La democràcia és això, un joc electoral al qual cal jugar-hi constantment, o perdràs el teu tren.

Vull fer una crida a la responsabilitat i a la maduresa de tots els actors polítics i socials de l'independentisme. Les desqualificacions i els jocs de paraules de baixa qualitat política i humana, només generen dues reaccions socials entre l'electorat; desafecció i imatge de poca capacitat d'integració de l'independentisme. Hem de ser prou madurs per a jugar cadascú la seva partida, però això sí, no estem parlant encara ni de majories socials ni polítiques, per tant, gestionem un electorat encara per a consolidar i que dubta de la maduresa de tots plegats. La gent ens mira a nosaltres, els i les independentistes, i espera que siguem capaços de mirar més enllà del nostre entorn més immediat, sigui ara o en el futur més proper.

Llegir el moment que vivim i tenir paciència, ha de ser un valor inherent per als independentistes. Penso que el moment no demana nous projectes, demana objectius i plantejaments polítics que vagin més enllà. Condicionar futurs governs de la Generalitat a la celebració d'una Consulta sobre la independència potser indispensable com a objectiu de futur. I per això, cal tenir paciència, cal reflexionar sobre el que estem vivint, sense pensar que una reacció a temps és millor que una reflexió en el temps.

Jo em reafirmo en la meva condició de militant d'ERC. Fins que no es comprovi el contrari, ERC és l'opció política més consolidada i amb més recursos polítics per a condicionar governs i polítiques nacionals. La clau rau aquí, en què malgrat els mals temps que puguem viure a ERC, aquesta és l'opció política majoritària i més estable de l'independentisme.


A ERC, li demano que sàpiga mirar una mica més enllà. Els temps que hem viscut ja toca passa'ls-hi pàgina. I per això mateix, demano que sapiguem entendre'ns, ens sapiguem escoltar per a no caure en els errors del passat, o en els errors més immediats. A ERC, també li demano que fem una reflexió profunda, sobre allò que som i allò que volem ser. M'explico. Ja no valen declaracions de curta volada, amb poca perspectiva de futur, i amb una equidistància política poc resolutiva. Tenim massa pes històric al darrere per a continuar amb aquesta línia. Toca fer reflexions de fons, en marcs polítics que mirin al futur, i que posin sobre la taula un procés real, pausat, cap a l'exercici del dret a autodeterminar-nos com a poble. Sinó som capaços de situar-nos de nou al centre del debat polític, d'un nou debat polític, el del camí cap a la independència, no podrem ser creïbles.
És més, ERC, ha de viure un nou procés de canvi estratègic, és clar que sí, però el que és més important és que ERC torni a ser un actor central, que aquest cop, i d'un cop per totes, sigui capaç de conduir de manera madura al nacionalisme d'aquest país cap a l'exercici de l'autodeterminació. No hem de fer independentistes a la casa dels demés, sinó que hem fer-los assumir que el dret a l'autodeterminació és viable i assumible en el sí del catalanisme polític.

I per últim, que ningú es pensi que aquests debats que estem vivint en el sí de l'independentisme són un joc de majories, encara no, l'independentisme, per sort o per desgràcia, encara li queda molt de camí per a recórrer, però el què està clar, és que aquest moviment ja no tornarà a ser el mateix, ni tindrà els mateixos actors polítics, no. L'independentisme està madurant i això requereix d'un discurs molt més inclusiu, més plural, i amb més capacitat de posar sobre la taula el què vol dir ser independents, i com fer-ho. I això, voldrà dir que cada cop hi haurà més actors socials i polítics. Això és construir majories polítiques socials i polítiques, però com deia anteriorment, caldrà paciència i alçada de mires.

Ja tenim sentència de l'Estatut, i ara què?

Bé, per fi tenim sentència. Sí, d'acord, però amb una gran habilitat, el TC només ha fet públics els 14 articles inconstitucionals, que són importants però que res tenen a veure amb els 27 articles que seran reinterpretats i que molt em temo seran el paquet gros i més important d'aquesta sentència. No ho dubto que a part de la gravetat de la sentència, a sobre el TC ha marcat uns passos molt ben delimitats que només pretenen confondre l'opinió pública.

Però que hi hauria sentència ja ho sabíem, i que seria perjudicial també, fins i tot, des dels mitjans s'han anat interpretant possibles retallades d'articles que al final no han distat tant de la realitat. Però ara què? Doncs bé, ara és evident que cal una resposta unitària de rebuig a la sentència, però això és simplement una acció simbòlica, important, però no és la clau de volta de tot aquest entramat. La sentència de l'Estatut és evident que marca un abans i un després en les relacions amb l'Estat espanyol. Aquesta sentència crec jo, ens obliga a tenir un comportament divers amb l'Estat, i aquí hi ha “la mare dels ous”.

Lògicament, tots els partits tenen el seu projecte polític i una estratègia per a portar-lo a terme, o això em penso. La veritat, és que sembla increïble però que amb quatre anys cap dels partits que conformen l'arc parlamentari d'aquest país hagin estat capaços de dissenyar el dia després de la sentència.
Tampoc crec que la banalitat de pensar que els partits no poden anar units per al rebuig a la sentència sigui ben bé certa. Cal treure el gra de la palla, una cosa és el rebuig i el mínim comú que cal fer com a país, i una altra cosa, és el projecte polític que cada partit tingui.

Pel què fa al rebuig de la sentència del TC, em ve a la memòria la conflictiva Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1933, i que el Govern de la República va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals el qual dictaminà la nul·litat de la Llei, declarant que el Parlament no té competències en aquest camp. Per cert, la Llei de Contractes de Conreu fou aprovada el dia 5 de maig i la resolució del Tribunal fou feta pública el dia 6 de juny...i això que el 1933 no existien el mitjans de comunicació que tenim ara i diguéssim que la situació política era molt menys propícia encara, que la d'ara. Bé, tornant al tema, l'anul·lació de la Llei va comportar que el Parlament en tornés a aprovar una d'idèntica, la qual va ser transmesa a Madrid d'immediat i restà vigent només amb petites modificacions pactades amb Madrid.

Però la intenció d'aquest post no és la de fer un anàlisi curterminista o històric sinó que vull fer una reflexió de fons i a futur, la gran incògnita.

En primer lloc, la responsabilitat dels independentistes és la de ser presents a la manifestació del 10 de juliol i a tots aquells espais, accions o debats que tinguin a veure amb el futur del nostre país. Com deia Brecht en el seu llibre Met-si, el més important és que en el futur haurem de formar part d'aquest domini. Aquí hi ha la clau de volta. L'Estat espanyol ha marcat una fita mai viscuda per tots els catalans i catalanes, ens ha marcat unes regles del joc força clares, per tant, només tenim dues possibilitats, o jugar la partida o realitzar-ne una de nova amb més actors. I és que la possibilitat que ens ofereix aquesta sentència és la de situar a cadascú en el seu lloc, sense vacil·lacions, i això ens possibilita en pensar en nous recorreguts nacionals.

Crec doncs, que el projecte independentista, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació o el dret a la secessió, com li vulgueu dir, té grans reptes de present i de futur, el primer, és situar d'un cop per totes el dret a autodeterminar-nos com a poble en el sí de l'agenda política catalana. I és que el problema no ve donat per l'actitud de l'Estat, ens enganyaríem, el problema ve donat per la poca voluntat de la majoria de partits que conformen l'arc parlamentari, a emprendre una nova via nacional possible cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació nacional, no per voluntat expressa dels partit sinó per un exercici de democràcia política, aquí rau el problema. El gran repte, serà a curt i llarg termini, saber situar en el sí de l'esfera pública, en el sí de l'opinió pública el dret a l'autodeterminació com una altra possibilitat factible i executable en la nostra societat de present.
Per tant, el fet de motivar la gent a votar, a recollir signatures o a convocar una Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació ja és necessari, això sí, amb garanties, no d'èxit segur en la victòria, sinó de rigorositat i de solemnitat en les formes i en el fons. Són necessaris doncs, girs de volta d'un marc polític i legislatiu que pot patir seriosos problemes de bloqueig en aquest camí insegur que és el federalisme, l'autonomisme, el regionalisme etc.

Però deixeu-me dir que de reptes l'independentisme i el país encara n'ha de superar molts. No només perquè la crisi ens obliga a autosuperar-nos com a poble, sinó perquè crec que l'independentisme majoritari ha d'avançar, ha de madurar per a poder tornar a governar i poder portar a terme els seus fins polítics. Cal consolidar espais i estructures.

Jo em marco com a fites més importants per a l'independentisme, en primer lloc, el fet de condicionar qualsevol pacte de govern, o qualsevol acció política de gran calatge nacional, a posar sobre la taula una futura convocatòria Consulta Popular sobre la Independència. El què, el com i el perquè ja el decidirem però és trascendental el fet de posar sobre la taula un dret polític que cal executar, l'autodeterminació nacional. Poder decidir és un exercici necessari que no restarà obviat per cap instància política i que si es guanya o es perd, marcarà un abans i un després en el futur d'aquest país. Això sí! No podem mirar només el present sinó que hem de mirar a futur, fer el contrari, com deia Fouché, és més que un assassinat, és un error.
I en segon lloc, penso que l'independentisme ha de basar les seva tasca de treball en diversos àmbits de la societat o institucionals, estratègics per al seu futur. Jo en remarco cinc; un canvi de la Llei electoral, un impuls real del català-no només parlo de legislar sinó de mobilitzar a la societat-, un impuls cap a un teixit industrial internacionalitzat i productor, una reforma de la funció pública, i l'aposta pel Concert econòmic.

Totes aquestes propostes i objectius, però, només seran factibles si la societat civil assumeix el seu paper d'interlocutor i dinamitzador polític, i l'esfera política del país, d'un cop per totes, fa la feina. Que vol dir, separar els projectes polítics de l'exercici de la democràcia, i permetre que la societat civil exerceixi el seu paper sense que la política es posi pel mig com el dijous.