Personalment, he seguit amb molta atenció el debat que s'ha produït en aquests darrers meso al sí del Labour Party, al voltant de la successió de la Presidència del partit. Realment, val la pena prendre nota del model d'elecció i debat que tenen els partits a Anglaterra, i arreu del món anglosaxó.
Remarco en primer lloc, l'extraordinària vocació pública dels debats polítics de partit a Anglaterra. Però el què encara és més extraordinari, és la capacitat que tenen els mitjans del país per a generar opinió al voltant d'aquest tema i del seguiment que se'n fa. Per altra banda, també penso que els debats, a Anglaterra, es personalitzen massa, en alguns moments fins i tot es distorsiona el debat polític amb el personal, però això no vol dir que al darrere no hi hagi un programa polític, ans al contrari, la cultura política anglesa exigeix que els candidats sempre tinguin un bagatge polític i una formació contrastada.
I es que el sistema polític anglès, com deia anteriorment, té una gran vocació democràtica i pública, que permet disposar de dues peculiaritats molt positives; aprofundiment democràtic en el sistema de partits, i una sinceritat política que no compte amb el tacticisme ni amb la curta volada dialèctica com a valors polítics. Molt lluny doncs, del què succeeix en el sí dels partits centreeuropeus i també a casa nostra.
També és força característic del sistema polític anglosaxó en general, les accions solemnes, els grans actes amb grans discursos. Em sembla que aquests escenaris, sense caure en el sensacionalisme ni amb el teatre de masses, té un component de solemnitat i de transmissió de missatges de gran calatge polític molt potent. Justament, amb l'elecció d'Ed Miliband com a nou President del Partit Laborista, el què ha estat més important, no ha estat el debat i l'elecció del personatge, que també, és clar, si no que el què ha primat entre els mitjans i el mateix Partit Laborista, és el què i el com del seu discurs d'estrena i el com es transmetia aquest discurs. I el que és més curiós, la síntesi d'aquest discurs, del discurs del President Miliband, ha estat un missatge curt i ras; Nosaltres som la generació optimista. Un missatge que sintetitza el trencament amb el New Labour i el blairisme tradicional d'altres candidats com és el cas del germà d'Ed, David, el candidat més ben valorat pels grans mitjans anglesos, i que obre les portes a una nova generació de polítics en el sí del Labour.
Ara, el Labour, com diu Miliband en el seu discurs, ha de tornar a generar un discurs que il·lusioni a la ciutadania i que recuperi els segments d'electors que s'han anat perdent amb els anys degut als darrers errors de l'era Blair i Brown. I ja que parlem d'errors, tampoc Miliband se n'ha guardat d'acceptar els errors que ha comès el seu partit en aquests tretze anys de govern, tot al contrari, Miliband, assumia al Congrés de Manchester d'aquesta setmana passada, l'error de Blair en donar suport a la guerra d'Irak, i això no ha suposat cap sisme en el sí del partit.
Certament, Miliband, és un successor que vol fer creu i ralla amb el blairisme, i que ha estat la gran sorpresa d'aquesta campanya. És més, Ed, és anomenat “Ed el roig” per la seva clara vinculació amb els sindicats anglesos, les CUT, i per a ser el representant de la suposada ala esquerra del Labour. Tot i això, Miliband, argüia en el seu discurs, la necessitat de mantenir el centreesquerra com a valor polític del discurs laborista, assumia que calen retallades -no ha dit quines- en l'Estat del Benestar britànic, i s'oposa a qualsevol amenaça de vaga per als proper temps. Un home de matisos, sens dubte.
El debat en aquests moments al Labour, es centra en l'elecció dels membres que conformaran el Shadow Cabinet, el govern a l'ombra, que va intentar imitar el PSC al nostre país amb molta mala sort, i que a Anglaterra suposa més que un simple símbol, és un tasca molt institucionalitzada, remunerada i amb obligacions polítiques, en resum, és un seriós i rigorós govern a l'ombra. Vegem què passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada