Llonganissa i botifarra.

Un article del filòsof català Francesc Pujols. Una bona manera de definir nacionalment el “liu” entre botifarra i llonganissa. Jo, personalment, sóc de la botifarra. 

Si poguéssim les dues ànimes polítiques de Catalunya, dreta i esquerra, amb els embotits tradicionals de la nostra terra, diríem que la dreta és la llonganissa i l’esquerra, la botifarra. 

La Lliga, o l’ala dreta, fabricada en fred, en cru, amb ordre i amb temps. El ja clàssic nacionalisme republicà català, o l’ala esquerra, cuita al bany Maria, com la botifarra catalana pròpiament dita o com la recent Esquerra catalana, cuita ala caldera, com la botifarra blanca.  La lliga, filla del fred, el catalanisme d’esquerres fill del foc. L’una crua, l’altre cuita; l’una seca, l’altra grassa. L’una fabricada amb carns escollides, l’altra fabricada amb carns de tota mena.

I perquè la comparativa sigui més exacta, direm que mentre l’esquerra, com la botifarra, s’ha fabricat i es fabrica amb més o menys variants a totes les comarques de Catalunya, que totes elaboren botifarra, la llonganissa és de Vic, producte tradicional d’aquella comarca, creadora del regne dels embotits, producte sense igual que pot ser imitat, però no superat ni igualat. La pàtria de la Lliga és, com veurem, la terra de la llonganissa....

...Dos bisbes ha tingut aquella diòcesi, nascuts ambdós a la comarca del Penedès, en plena terra de botifarres, lluny de la terra de la llonganissa, i, els dos han condensat també el programa de la Lliga. Morgades, en la pràctica, i Torres i Bages, en la teoria. L’un, després de deixar el bisbat, l’altre, abans de ser-ho. Morgades, des de la seu de Vic va començar l’obra de construcció del catalanisme conservador i tradicional reconstruint el Monestir de Ripoll, bressol de la nostra personalitat cultural i política, i bressol i sepulcre de la dinastia catalana. Torres i Bages, quan encara no podia somniar en ser bisbe de Vic, va escriure la seva famosa obra La tradició catalana, concentració cultural i política de la Lliga, com si pressentís que algun dia havia de ser bisbe de Vic, com a premi a la seva obra. Si Morgades fou la llonganissa de Vic, després de menjar llonganissa de Vic, Torres i Bages fou llonganissa de Vic abans de menjar-la.

Parlant amb tots els respectes, curiosament, a Catalunya anomenen bisbes a uns embotits de botifarra negra amb reflexes morats, tradicionals per la seva amplada, especials pe a guisar amb faves a la catalana, podríem fer un joc de paraules, sense ànims de ser irreverents, només dic que els dos bisbes del Penedès foren llonganissa de Vic. Encara que sigui tantejant als gourmets i als gourmands de Catalunya, direm que foren bisbes de llonganissa.

Seguint la comparativa iniciada entre aquests productes catalans, i sense intenció d’inclinar la balança cap a la llonganissa o cap a la botifarra, direm que la llonganissa té la propietat de conservar-se molt de temps, amb particularitat que d’augmentar la qualitat, amb certa quantitat de temps. La botifarra, que sempre s’ha de menjar cuita, no es conserva tant, fins al punt que la botifarra ideal és la botifarra fresca, que encara que el nom desorienti, vol dir sortint del foc...

...Macià, amb combinació amb el Noi del sucre, que li proporcionà les primeres matèries, va aconseguir fer botifarra triomfal. Esperem, perquè hi ha més dies que llonganisses. I encara que tot depèn del pebre i de la sal, direm que la varietat de botifarra que més es conserva és la varietat que hem anomenat anteriorment, el bisbe. És la més compacta i la que més s’assimila a la llonganissa. No recomanem a l’esquerra catalana que faci bisbes. Tenen els mitjans suficients per a conservar-se, malgrat ser botifarra i faci a les dretes: Si tinguéssim una llonganissa que durés tant!!!

Francesc Pujols

Las Noticias, 25 d’agost de 1934.