Els
anys passen i el “progrés” o la modernitat més mediàtica ens ha creat una mena
d’estereotips sovint absents de tota la realitat que té el país.
No em posaré ara a dir ni que les
tòfones del Vallès són les millors, ni a plorar desproporcionadament perquè el
Vallès no té el reconeixement que ha de tenir en l’àmbit de la collita de
tòfones perquè tampoc seria just. Per altra banda, mal m’està dir-ho: és una
manera de fer molt a la catalana.
Aprofitant que se celebra el mercat de
la tòfona, a Centelles, que és tot un punt de referència pel què fa a aquest
producte, crec que val la pena reconèixer el paper de territoris com el del
Vallès, que han tingut una tradició tofonaire remarcable al llarg dels anys.
A la meva comarca, encara que de
manera molt i molt subtil i silenciosa, els tofonaires fa decennis que
existeixen, és més, encara avui, hi ha zones localitzades sobretot al nord-oest
de la comarca, que preserven les seves reserves tofonaires locals. Poblacions
com Caldes de Montbui, La Garriga, Santa Eulàlia de Ronçana o Sant Feliu de Codines, han
tingut una certa tradició tofonaire gràcies, entre altres, als cultius
–majoritàriament desapareguts- d’arbres fruiters propicis per al creixement de
la tòfona com ara l’avellaner i l’ametller, o bé, la seva riquesa forestal
d’alzinars i altres tipus d'arbredes.
Val a dir també, que les tòfones, al
Vallès, es collien a sacs però no se’n quedava cap a casa, totes es venien a marxants
que tenien la seva clientela, majoritàriament, a la ciutat comtal. També,
segons m’han explicat diverses fonts, molts pagesos, que no donaven valor aquest fong, les regalaven, sense més importància!!!
Mare de déu com han canviat el món...I això, ha provocat que el Vallès no tingui cap
tradició ni cultural ni culinària més enllà d'alguna conserva i para
de comptar...
Per últim, un record per a tots els
tofonaires que tot i el seu caràcter obscur i solitari, val la pena mantenir la
seva tradició. I faré referència a part d’un breu reportatge publicat el 22 de
febrer de 1981 al diari La Vanguardia, el qual fa cinc cèntims de la tradició
tofonaire del mercat de Centelles i anomena també algunes poblacions
vallesanes:
….según nos informan, fueron los tramperos franceses—en
el país vecino ya se recolectaban trufas desde el año 1781— que venían a
principios de siglo e la subcomarca del Alt Congost y acampaban en las
estribaciones septentrionales del Montseny, los que descubrieron, en el término
de Seva, importantes criaderos de esta especie, desconocida hasta entonces en
España. Pronto dieron cuenta de sus hallazgos e los vecinos de Centelles, donde
se aprovisionaban habitualmente, y en la villa osonense llegó a haber, en los
primeros decenios, hasta una veintena de buscadores. Un conocido
especialista nos decía que algunos lugares de las faldas del norte del Montseny
eran un auténtico jardín trufero-. Pese a ello, los centellenses fueron
ampliando poco a poco su campo de acción a Castellterçol, Granera, Sant Martí
de Centelles, Sant Feliu de Codines, -Ele Cingles de Bertí y las riberas. del Avencó.
Posteriormente divulgaron la búsqueda de la trufa en Prades, Vílanova de
Prades, Ulidemolins, L’Aleixá, Espluga de Francolí, Montblanch, Ciurana y
Valls, entre otros municipios de Tarragona y –un veterano trufador, Isidre
Novellas, encontró el fruto en Purroy (Huesca), mientras cazaba. Los oscenses,
al conocer -las posibilidades crematísticas del producto, extendieron también
su radio a las provincias de Teruel, Cuenca, Guadalajara, Valencia, Castellón,
Navarra, Soria, Granada y Badajoz, entre otras…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada