Tantes vegades hem parlat de la situació de les PIME a
Catalunya. El debat sempre va adreçat a la manca de suport per part de les
administracions a les PIME, el preuat objectiu d’internacionalitzar els
productes que produïm, la necessària innovació i modernització de les PIME, i
per últim, un punt clau, la conjunció entre bancs i PIME’s.
Són molts els temes candents, però el debat segueix
moltes vegades en la mateixa situació que fa uns anys enrere. Potser, és que el
model de suport i gestió de les PIME no és l’adequat? Potser, les estructures
són obsoletes i adreçades més aviat a un model productiu del “benefici ràpid” per
a la més que necessària modernització de les PIME? Jo crec que sí.
Una proposta prou interessant per a obrir la ment a
noves propostes, passa per analitzar el fenomen de les empreses “artesanals” a
Itàlia, Alemanya o França.
Cada país té la seva definició d’artesania, encara que
el tret general és que ha de ser una empresa d’entre 1 a 15 treballadors, i on
la producció tingui majoritàriament un tant per cent de producció manual, i els
seus orígens són relativament diferents, ara bé, el seu èxit i el seu model de
gestió ve a ser força semblant.
Èxit, és en molts casos la paraula. Itàlia,
per exemple, compte amb més d’un milió quatre-centes mil empreses artesanals, o
Alemanya, on més de sis-centes mil empreses estan censades com a artesanals, i
hi treballen més de sis milions de persones. O França, on fins i tot, l’artisanat disposa d’una caixa pròpia
de cotitzacions, o un fons de finançament, el
Fonds d’intervention pour
la sauvegarde de l’artisanat et du commerce.
A tots tres països, el fet de poder anomenar-se artesà, exigeix
una sèrie de procediments, com és el compliment d’un “codi d’artesà” formatiu
adreçat a esdevenir mestre artesanal. I també, encara que en graus força
diferents, l’exportació, forma una part important de les vendes de l’artesanat:
perquè després es digui que una petita empresa no té ni recursos ni capacitats
per a vendre fora.
Arreu de les regions d’aquests estats, els artesans, estan
organitzats de manera força descentralitzada –a Itàlia, le camere dell’artigianato, les chambres
franceses i les associacions i càmeres alemanyes- però amb un ampli i dinàmic
suport públic a través de programes destinats actualment a la innovació, a la
coordinació a través de les noves tecnologies i a la internacionalització.
A Itàlia, també és interessant veure com el procés de consolidació
de les empreses artesanals ha anat acompanyat d’un alt grau de
descentralització, i com aquest procés, ha provocat que algunes regions hagin
iniciat un procés de creació d’un cos legislatiu que anomenen “de la producció
artística regional” i que té com a finalitat “preservar les tradicions
artístiques locals” i que en cada regió es transmeten aquests valors artístics
a través d’òrgans públics anomenats “Botteghe-Scuola”.
I per últim, el més interessant, és que la concepció d’artesà, té
una àmplia tradició en molts sectors, cosa que trenca amb la imatge i la
tradició que tenim a Catalunya del sector de l’artesania. A Europa, ser artesà,
vol dir treballar en sectors tan dispars com els de l’artesania cultural,
alimentària, metal·lúrgica o de la construcció. Tot un èxit.
Bé, potser és només un exemple, que en tots tres casos, parteix
d’una tradició històrica, i que està força arrelada en cada un dels territoris,
però és un bon exemple. Un exemple, que pot definir millor què vol dir una PIME
per a poder-se diferenciar de les grans empreses industrials -que a més, ens
ajudaria a entendre que produir els nostres propis productes és el nostre futur
i la nostra diferència-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada