Un marc equivocat

Les eleccions ja han passat, i altre cop ens han sorprès els resultats del PP. Ni el cas De Alfonso-Díaz ha ajudat a generar un resultat mínimament de canvi a Espanya. I és clar, aquestes eleccions ens evidencien de nou que Espanya és irreformable perquè no hi ha prou massa crítica per a fer-ho. Fins aquí, la versió oficial que venem des de moltes esferes socials i polítiques contràries a la regressió democràtica a Espanya protagonitzada pel Partit Popular. Però, hi ha alguna cosa que se’ns escapa amb massa facilitat quan fem lectures polítiques del què passa a Espanya i concretament amb el PP, tenint en compte les possibilitats reals en l’aritmètica política actual.

En primer lloc, crec que la vinculació del PP amb la corrupció és un fet, i el cas De Alfonso-Díaz n’és un altre dels escàndols amb majúscules. Però, pense-m’hi bé, el moment i les maneres en què s’ha filtrat l’escàndol De Alfonso feien pudor a complot i davant d’aquest escenari la reacció de desafecció d’una part de l’electorat ha estat majúscul.

Per cert, potser seria hora que els partits ja no dic progressistes sinó “evolucionistes” facin un cop de cap i es repensin l’actitud passiva d’una part diria que majoritària de l’abstencionisme que com ara els joves, el model, les formes i el fons de la política actual només els hi crea un rebuig absolut vers aquesta i el món que l’envolta. És una aposta de futur rentable i segura per una democràcia que ha d’evolucionar molt. 

Més tard o més d’hora aquest estat de situacions corruptives i corruptores passaran factura al PP –actualment només el cohesiona més- però allà on l’esquerra falla és justament en això; volem escenificar les injustícies de molts polítics populars corruptes però ens oblidem que hi ha moltes sensibilitats i identitats polítiques vinculades al PP d’una manera o altra.

Em refereixo, a que per molts invents centristes que es creïn més enllà del PP (Ciudadanos) o es vulgui escenificar una alternativa real de paper mullat (PSOE-CD’s-Podemos) el PP encara porta un avantatge ampli quant a la imatge de partir de centre que encarna els trets culturals d’una bona part de l’electorat espanyol.

Per dir-ho d’una altra manera encara més clara; el PP ha copiat i contemporitzat el model del PSOE de l’era Felipe, i n’ha sabut crear un marc referencial potent que escenifica per a moltes espanyols/es la imatge d’un partit sòlid, autoritari quan cal i ferm sobretot en casos “sagrats” per a la identitat espanyola com són el cas català i basc. 

En canvi, l’esquerra sempre juga un paper perdedor en les eleccions ja de bon inici. Doncs la seva sortida electoral sempre és la d’esgarrapar vots al PP sense fer-li una ombra real. I és que, el socialisme i l’esquerra en general fa anys que guanya eleccions per la mínima i encara no ha sabut generar un marc de confiança i identitari creïble i sòlid, el candidat és el de menys sinó mireu a Rajoy.

Tot plegat, crec que ens porta a creure que sense un marc de referència divers cap partit opositor a les polítiques del PP serà capaç de vèncer ni fer ombra mínimament, tampoc, l’invent Podemos que sense Iglesias tot tremola força dins aquell galliner que només té un gall per a masses gallines.

Aquest marc de referència és fàcil d’explicar però difícil de portar a terme perquè calen cares noves, cultures noves i polítiques modernes i trencadores. La regeneració democràtica és un bon enllaç d’una remor constant en la política espanyola i no pas “el canvi” que és un subjecte abstracte i massa polititzat pels partits opositors. La democràcia arreu del món està patint canvis grans i aquests s’encarnen en noves generacions que en molts casos han trencat amb l’establishment del sistemes polítics establerts.

Per cert, l’empresa que va portar a terme el sondeig previ als resultats electorals també hauria de patir algun canvi important perquè no en va encertar ni una!

La modernitat absurda

El primer que se’ns passa pel cap quan pensem en l’era actual, en l’era moderna, és en els mòbils i les seves infinites prestacions. I, no és que sigui el màxim defensor de la noves tecnologies de la comunicació però s’ha de reconèixer que aquests nous mitjans estan activant una era de joves molt més dinàmics i capaços de xuclar informació i processar-la en molt poc temps, aquest és un aspecte positiu d’eines comunicatives tant rellevants com el mòbil. 

Ara bé, i això va per a tots els membres de totes les generacions d’aquest món. Potser que posem un límit ètic a l’ús d’aquests aparells almenys quan fem l’acció d’intentar relacionar-nos amb un altre ésser viu. M’explico. Quantes vegades ens hem trobat tots plegats parlant amb algú i de cop sona aquell sorollet típic del whatsapp i la persona que tens davant en dècimes de segon perd el control de la conversa, ajup el cap i fa un silenci una mica llarg i diria que ratllant la mala educació, i la xerrada es talla o s’acaba allà mateix perquè hem de contestar un missatge que no sempre és rellevant. Sota la meva opinió és un tic absurd de les relacions modernes, una contradicció; volem contestar un missatge d’un conegut o amic i en canvi, deixem amb la paraula a la boca a la persona que tenim al davant. 

Bé, aquest post no és per a fer declaracions d’humanitat i de reflexió ètica del desastre de la modernitat, no seria real. Simplement, penso que com a humans sovint ens contradiem o fem coses absurdes per al nostre be o perquè la rutina diària combinada amb uns estereotips molt marcats, sobretot, entre els occidentals, ens fan ratllar el ridícul. Aquí van alguns exemples ben curiosos i irònics amb la realitat.

Fa temps que penso que els anuncis de colònies per les festes de Nadal són abominables. Només se’m venen al cap anuncis com el Dolce&Gabbana (aquell home estrafolari amb cara de superior a la resta del món i amb un pentinat fora dels límits humans) o Dior (l’escandalós anunci de la noia dins una copa de cava tambalejant com una nina). La majoria són de caràcter masclista i molt superficials vers a la condició real de la parella.  

I parlant de festes d’origen religiós. Sincerament, crec que parlo per una majoria de la població quan vull fer una crida als canals de televisió perquè deixin de passar pel·lícules com Ben-hur o la Resurrecció. S’entén el valor històric però a aquestes alçades de la “pel·lícula” si volem saber més coses sobre aquests moments històrics ja anirem a la biblioteca o a la Wikipèdia. 

 Un altre tema que em té força preocupat és el tema de les vagues. No vull dir res de negatiu sobre el dret a fer vagues però sí tinc a dir al com es fan. Les imatges de “vagues barraques” no generen gaire confiança. Sovint veiem vagues en empreses amb pancartes més aviat “cutres” i amb espais habilitats pels vaguistes que em recorden més a les barraques construides a base de fustes i plàstics mal posats dels hortets de moltes ciutats i pobles d’aquest país que no pas a un espai reivindicatiu dels drets dels treballadors . Per no dir, si s’arriba al cas,  que a la vaga hi ha algú que porta un “micro”; la cosa llavors deriva en una festa on guanya qui més crida . 

Pel què fa al món polític, la veritat és que moltes formacions polítiques haurien de reflexionar sobre certes imatges que actualment deterioren més que no pas afavoreixen la imatge de la política. Poso dos casos com a exemple:

Els debats electorals. Al marge de ser un indicador no gaire fiable de quin partit està més preparat que l’altre, aquests, s’han convertit en escenaris de massa “postureig”. Sempre que veig un debat polític en campanya em ve al cap un debat en les eleccions municipals de l’any 2008 a Mollet on Montserrat Tura, ex-alcaldessa de Mollet, després de tenir unes intervencions més aviat “airejades” li va tocar el torn d’acomiadar-se amb una frase final per animar el seu electorat. De cop i volta, Tura, girà el cap 180º com si fos un mussol i etzibà un somriure en el seu rostre més aviat malaltís i postís que honestament em va crear una certa por. Teatre. 

I, poso un altre exemple. Fa poc ICV va celebrar el seu congrés nacional. Casualment, mentre feia el dinar, vaig escoltar els darrers discursos d’aquest congrés. Tot eren lloances, somriures i aplaudiments que en molts moments es notava que eren forçats. És més, sovint una lloança en un congrés com aquell per part d’un dirigent, simplement, és una acció de rentatge d’imatge pública després d’haver-se “tirat els trastos pel cap”.

Una altra absurditat del món modern; les panxes de policies i agents de seguretat. No és que siguem la societat més esvelta i sana però home! Sovint veiem panxetes d’alguns agents de la seguretat pública i privada que no em mereixem gaire respecte i que em fan pensar que ens cas de merder a l’últim que acudiria seria a ell.

I parlant d’imatge. Imatge patètica i masclista el què a dia d’avui encara es porta a la pràctica als podis dels guanyadors de les curses de ciclistes, motociclistes i altres esportistes d’elit. Noies maques, sovint aguantant un paraigua al guanyador que gràcies a la seva proesa, a sobre, es mereix un petó a la galta d’aquella noia maca que aguanta el tipus per imatge i per diners, és clar. 

Per últim, amb el tema del menjar podria fer un decàleg llarg com l’enciclopèdia catalana de Pompeu Fabra, però, em venen al cap dos exemples absurds.

Perquè a les carnisseries posen tants plàstics per embolicar la carn? Un plàstic transpirable per a la carn que deixa anar “aigua”, un plàstic transparent per embolicar la carn, un altre per a protegir-la, i de pas, que surti la imatge i l’adreça de la carnisseria. N’hi ha que també t’ho posen en una capseta petita de plàstic, i bossa! Apa, un mica de carn i molt plàstic! Per seguretat esclar! 

Els paquets de verdures per als caldos són un desastre! Fa anys que no en compro però només veure’ls ja es pot percebre: un tros d’api ressec, la pastanaga que gairebé és blanca en comptes de taronja i un porro pansit i escarransit degut al temps que porta a l’aparador xuclant llum artificial i calor. No pot ser bo de cap de les maneres un caldo amb verdures dignes de tirar-se a la compostadora! De vegades, som tant "xais de ramat"del màrqueting que comprem safates per a fer el caldo i al costat,tenim tots els ingredients frescos i que pots triar tu mateix.

Una nova era per a la política espanyola, o no?

La veritat, no acabo d’entendre què passa be bé en el sí del debat polític espanyol per a consumar un futur govern. Digueu-me limitat però és que no sé qui mana ni què vol cap dels referents polítics espanyols. 

A més, sembla que tots plegats tinguin un “transistor” per a retransmetre en directe qualsevol moviment que fa un o altre partit: PSOE, PP, Podemos, Ciudadanos...i quan un diu A, l’altre diu B. Tot plegat, sembla un joc de nens.

He tingut la paciència de mirar-me amb una mica en detall els programes de Podemos i PSOE que van presentar per a iniciar les negociacions  de confecció d’un govern que no ha estat possible. I encara entenc menys a les formacions polítiques espanyoles que se suposa que volen governar Espanya. 

En primer lloc, un partit (Podemos) que és capaç de presentar un totxo de gairebé cent pàgines (Un país para la gente, bases políticas para un gobierno estable y con garantías) com a element per a la negociació, sap perfectament que més que negociar el què es farà és passar pàgines. La tàctica dilatòria  de “i jo més” ja ha passat a la història. No deixa de ser però un programa de reforma que per altra banda, té sentit en una Espanya ancorada en un model anacrònic. 

En segon terme, els textos de la Bíblia tenen més contingut polític que el programa socialista “Programa para un gobierno progresista y reformista”. No ho sé si es va fer expressament per acontentar el PP i Cd’s, o bé, és que se segueix una pràctica política que queda definida en crear “comissions d’estudi” o “ taules de debat” o “espais de confluència” per a no mullar-se com és el cas de les reformes fiscals o dels canvis polítics en sectors com l’elèctric o el nuclear.

Però, més que mirar programes o conformar governs, crec que el què ha quedat reflectit amb aquest primer intent fallit d’investir Pedro Sanchez, és que Espanya té dues croces importants; el PP i la seva concepció real de la democràcia moderna. 

El PP, i més concretament, el PP de Rajoy, no entén on viu. I no entén on viu perquè el sistema polític i en conseqüència democràtic espanyol li permet aïllar-se completament, i aferrar-se a la poltrona com a tàctica de desgast sense tenir en compte la mala imatge per a la democràcia espanyola. És una cultura (la de la confrontació i el desgast) arrelada en les esferes polítiques principalment conservadores.

I en aquest punt, la democràcia espanyola, crec que val la pena aturar-se i reflexionar. Bé, primer respirar fons perquè el sistema és un error de principis (una transició que no ha transigit).

Les discussions sobre qui serà cap d’estat han deixat surar problemes endèmics per a la democràcia a Espanya, un cas ben diferent al català:

La confrontació política portada a l’extrem és una cultura molt pròpia d’Espanya però deficitària per un sistema polític massa enquistat. Prové d’una concepció conservadora i molt identitària que no deixa entreveure quins són els problemes reals, i sobretot, com afrontar-los. 

Em ve al cap la imatge de fa poques setmanes d’una trobada Rajoy-Sanchez on Rajoy davant els mitjans, rebutjà donar la mà a Sanchez. Un gest que simbolitza la manca de capacitat de predisposició a jugar els regles del joc democràtic; dialogar. I del diàleg es passa a les negociacions i de les negociacions als acords, si cal. Però, a Espanya la idea de vencedors i vençuts segueix ben viva, un altre anacronisme del passat no gaire llunyà. 

La identitat dels partits també és un escull. Les esquerres no pacten amb les dretes i les dretes no pacten amb les esquerres, i llavors hem d’esperar que guanyin dretes o esquerres per a veure com canvien les lleis de la nit al dia (educació, reformes fiscals, polítiques socials). Sovint, els partits espanyols viuen massa encerclats en un món mediàtic i de poc calatge polític que l’única cosa que fa és no canviar res “el cafè para todos con sacarina”.

Jo, espero que aquells que estan plenament convençuts de canviar Espanya i acabin defallint, facin un pas endavant i s’incorporin al procés independentista català perquè és la millor manera de transformar Espanya.

Europa: entre la por i la vergonya

Que el què passa a Europa amb el tema dels refugiats és una absoluta vergonya, està clar. I no només vergonya sentim molts europeus sinó que a sobre ningú és capaç d’assentar el cap i començar les coses des del principi, si cal, sancionant als països que unilateralment es dediquen a col·locar tanques amb punxes. Una acció, si voleu, simbòlica però d’una concepció discriminativa vers al fet de la immigració bastant profunda.

Amb tot el cas dels refugiats provinent majoritàriament de Síria, a molts dels que vivim en països europeus se’ns ve a la memòria l’ombra del nazisme i al seva actitud freda i segregadora d’un fet que ha estat present sempre i arreu, també entre europeus. Dic això, perquè en el cas concret dels refugiats cap govern,  sigui del pensament que sigui,  és capaç d’assumir la realitat, i si ho fa, és enviant als refugiats a una altra banda o aïllant-los en espais on no puguin fer gaire soroll. No us recorda algun moment de la història d’Europa?

I amb tot aquest atzucac que ningú sap ni vol resoldre, el fantasma de l’extrema dreta segueix a la volta de la cantonada? Em sembla, que el fantasma de l’extrema dreta és un auto bombo dels mitjans i alguns partits europeus, i aquest fantasma, té més por que no pas altra cosa. És evident que l’extrema dreta sorgeix a Europa en moments d’oportunitat just quan s’albira una crisi política però és una oportunitat política no una cultura socialitzada . Però, en molts casos arreu d’Europa, l’excusa del creixement dels partits xenòfobs està servint per a no moure ni una coma de l’status quo en temes tant cap dalt com el de la immigració, l’estat del benestar o la crisi del sistema democràtic que són claus per a generar una nova idea d’Europa i dels seus estats. 

En bona part, Europa, ha de reflexionar en profunditat del perquè hem arribat a una situació tant contradictòria com és el de tenir uns nivells de benestar molt elevats però en canvi no som capaços de generar transformacions progressives en moments de canvi. Crec, sincerament, que la bombolla que els estats-nació varen crear després de finalitzar la Segona Guerra Mundial (benestar, seguretat jurídica, democràcia constitucional, treball per a tothom) encara dura i no ens en sabem sortir o no volem fer-ho deixant, així, la solució al problema als estats sense que la societat civil hagi tingut un paper rellevant o capdavanter com en altres èpoques.

Cal pensar el nostre continent com el que ha estat sempre: un espai d’integració, amb els seus accents, però que integra i no desintegra. I per assumir aquest repte hem de deixar d’abordar només la meitat del pastís. Europa, sense que es faci responsable–responsabilitat vol dir pagar o deixar d’exigir, col·laborar més que incidir vers a molts països avui anomenats “pobres” o post-colonials  on algun dels estats europeus hi van ficar el nas al segle XIX i XX-  del desastre històric que va ocasionar en la seva època d’expansió, la colonització, no serà capaç de resoldre ni els seus traumes ni els problemes tant de calaix com el dels refugiats sirians.