Fem memòria...a Sant Fost

Sant Fost és un poble de poc més de vuit mil habitants que només hi ve la gent a dormir i a reposar després de vuit hores de treball. Sant Fost no té un centre urbà on poder passejar i trobar-te amb els amics. Sant Fost només són urbanitzacions que mai s’acaben. Sant Fost, Sant Fost, Sant Fost...Res més lluny que aquestes afirmacions. Fa anys que les sento, i crec, sincerament que els fets actuals provoquen que perdin la credibilitat. Us ho explicaré amb un sol fet força simptomàtic.

Aquest divendres, en Jaume Rifà, l’Amadeu Rovira i en Josep Gurri, van presentar el seu llibre Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles segle XX. Aquesta segona edició dels llibres col.leccionables que porta endavant l’historiador local Jaume Rifà, fa una ressenya històrica i geogràfica de la quinzena de fonts que resten a la nostra població, i els itineraris a peu que es poden fer fins arribar a aquestes. Un llibre molt accessible per a tots els públics, però sobretot, és un llibre molt pedagògic i dinàmic per aquells que ens agrada descobrir nous llocs. Per cert, com a molts altres llocs, hem perdut, desgraciadament, una part important del patrimoni històric de la nostra vila, ja que a principis del segle passat teniem una quarantena de fonts amb una població que no arribava als 600 habitants! Certament, hem perdut alguna cosa pel camí.

Bé, el que em vull referir és a la capacitat que té una població de mirar cap enrere i ser capaç d’unir la història amb el futur i l’esperança. La sala de l’Ateneu, que és l’espai on es va realitzar la xerrada de presentació d’aquest llibret, era plena, aproximadament un centenar de persones. En aquell moment, mentre en Jaume, l’Amadeu i en Josep explicaven la importància de mantenir les fonts vives i netes, vaig percebre un sentiment contradictori amb allò que us explicava inicialment en aquest post. Vaig percebre il·lusió. Sí, il·lusió de tots aquells que estàvem allà per saber més sobre el nostre medi immediat i la gran capacitat que la nostra vila té per explicar-se i que l’expliquin si hi ha voluntat.

Però el cas més curiós i simptomàtic va ser quan en Jaume Rifà va anunciar la propera edició d’aquests llibres col.leccionables. En Jaume, va anunciar que la propera edició estaria dedicada a les caramelles...els assistents a la sala vam expressar majoritàriament un sentiment de sorpresa i d’il·lusió a la vegada, un xiuxiueig es va apoderar de la sala durant uns segons. Curiós no?

A la sala de l’Ateneu hi havia totes les generacions possibles, gent gran, adults, joves, nens etc. Ara bé, jo vaig poder percebre, que Sant Fost, el meu poble, ja no és un municipi d’urbanitzacions sense vida cultural, és per a mi i per a molts altres, un poble que encara li queda un llarg camí per recórrer però sembla que anem incorporant corredors de fons. Si volem podem.

Més aportacions per al debat sobre les consultes per la independència.

Perquè cal seguir endavant amb l’objectiu de fer més consultes als municipis?

És evident que la fita d’Arenys de Munt marca un punt i a part en els objectius que com a independentistes tenim a curt termini. Arenys de Munt ha estat una petita onada que s’ha convertit en una marea d’una forta intensitat. Perquè? Doncs perquè hi ha una bona part de la nostra societat que demana més. No vol dir que a partir del dia 13 de setembre tot canviarà, ni molt menys. Vol dir que aquest, ha estat un pas important alhora de trencar mentalitats i arguments que mai han tingut cap raonament real i que ens possibiliten fer un nou pas com a país.

Perquè serveixen les consultes per la independència?

No ens enganyem, la consulta d’Arenys de Munt, i les que vindran són només accions simbòliques. Però és que el simbolisme és sempre un primer pas cap a la consecució d’accions de molt més relleu. Només cal voluntat -perquè el suport ja es veu que el tenim- per a fer els propers passos. I és que també ha quedat reflectit des de la jornada d’Arenys, que les organitzacions polítiques han de fer un pas endavant, perquè les organitzacions polítiques són una part molt important en tot aquest joc, i a elles se’ls hi ha de demanar que no es prenguin tot aquest moviment democràtic com una campanya de propaganda per afrontar les properes eleccions parlamentàries ni com un joc de l’estira i arronsa entre formacions. Ara toca posar-se d’acord i treballar seriosament per aquest nou projecte.

També és important realitzar aquestes consultes per a saber quin acolliment té el nostre projecte polític, el de la independència, i quin tant per cent de ciutadans té la voluntat de votar “simbòlicament” per un sí o per un no, és clar. És l’altre gran “tabú” que com a independentistes mai havíem estat capaços de mesurar i en alguns casos ens hem tirat pedres a la nostra mateixa teulada.

Per tant, les consultes per la independència que es puguin realitzar a d’altres municipis del país són importants per dos motius, escenifiquen un actor, el de la independència, en el debat polític nacional que convé mantenir i evolucionar. i ens permet trencar i crear un nou model per a projectar els nostres objectius nacionals que va una mica més enllà i que ja no depèn dels equilibris polítics, sinó que depèn de la col·laboració entre la societat activa i els partits polítics.

Per últim, aquesta experiència, com deia anteriorment, no ha de ser només un element simbòlic, com alguns ja han plantejat. Ha de ser un canvi en la manera de fer de l’independentisme, i sobretot ha de ser l’element que posi per fi sobre la taula de la política, el debat sobre com marcar un full de ruta cap a la independència. Això, és clar, dependrà de la voluntat de tots plegats.

Les contradiccions del PSC?

Amb tot aquest enrenou d’Arenys, penso que també hem posat a tothom al seu lloc. Parlo, en aquest cas, de les fortes contradiccions dels federalistes catalans, és a dir, del PSC. M’ha sorprès i em sorprèn força l’actitud d’aquests al respecte de la consulta d’Arenys de Munt i la que estan mantenint fins ara en d’altres casos com els de Berga, Tarragona etc.

El fet de negar o treure importància a les consultes no deixa de ser una manera de neutralitzar el seu fort calatge polític. Però el que em sorprèn més, és que el federalisme català s’oposi a una consulta nascuda de la societat civil i a més sigui plenament democràtica! És absolutament contradictòria aquesta actitud dels socialistes catalans, els quals penso que neguen aquesta expressió democràtica, sigui en el sentit que sigui, perquè entra en plena contradicció amb els seus objectius polítics, i en comptes de ser laxes amb l’actitud –com ha estat el cas dels laboristes escocesos amb la possible convocatòria d'un referèndum per la independència d'Escòcia-, rebutgen d’arrel aquesta possibilitat sense plantejar cap alternativa. I és que el socialisme català, si és que no vol entrar en una forta contradicció política, té l’obligació de plantejar alternatives o deixar que l’expressió popular parli, com en altres casos, ells mateixos varen assumir. Per exemple, el referèndum de l’OTAN o el de l’Estatut.

Cal analitzar amb força atenció l’actitud del PSC amb tot aquest període, i sota aquesta premissa, sabrem en un futur no tan llunyà, quins són els nostres companys de viatge i amb quins ens hi haurem de topar pel camí d’anada.

Arenys de Munt, entre la il.lusió i l'autodeterminació

Jo ahir, com molts altres, vaig passar el dia a Arenys de Munt. Certament, ahir es respirava per la riera del centre d'Arenys, il·lusió i esperança. La clamorosa victòria d'ahir, penso que va marcar una fita tan psicològica com política que cal tenir molt en compte. Encara que el procés ha viscut força traves en la seva organització, i que un cop més, l'estat, en aquest cas enfocat en la persona de l'advocat de l'estat, ha fet el ridícul, vull felicitar a tots els organitzadors d'aquesta consulta per la seva impecable organització i per la seva transparència i solvència en tot el procés, de veritat, ha estat una consulta modèlica en tots els aspectes.
Com deia, la jornada d'ahir, marca una fita molt important com a país, per fi hem sabut passar de la dialèctica a la praxis en l'exercici democràtic de la consulta. Un cop més, els municipis són i han de seguir essent el motor dels canvis al nostre país.
Però la meva reflexió vol anar més enllà de la jornada d'ahir. No servirà de res una consulta tan exitosa com la d'ahir sense que altres municipis del país no acullin el seu relleu i per tant, permetin l'exercici democràtic de consultar a la ciutadania sobre el nostre futur nacional. I això, requereix una aposta important d'alcaldes i regidors del nostre país que tinguin la voluntat de consultar als seus ciutadans però és més important encara que la societat civil, com ha estat en el cas d'Arenys, impulsi aquests processos. El gran èxit d'Arenys, ha estat la col·laboració entre l'associacionisme i la classe política local. Queda clar doncs que el què cal és treure del mig els “mals vicis de la política”, que és el què distancia als ciutadans d'aquesta, i recuperar exercicis de tanta solidesa política i social com ha estat la consulta d'Arenys de Munt.
Per últim, i ja que m'engresco en posar fites a un nou repte nacional, la possible expansió de la consultes locals, ha d'estar ben organitzada i ha de tenir com deia anteriorment, una dinàmica de col·laboració entre ciutadania i institucions sense que això, evidentment, es barregi. La il·lusió que ens ha produït aquest èxit rotund de la consulta d'Arenys no ens ha d'impedir fer reflexionar de com tirar endavant les noves consultes i amb quina finalitat política i estratègica les hem de portar endavant.

PD; de la convocatòria feixista d'ahir una anècdota, com ha de ser i ha de seguir sent.

L’esquerra independentista a debat. La cultura militant (part II)

La militància política neix al nostre país amb el naixement dels moviments polítics del segle XIX. Hi ha tres tradicions militants, la republicano-federalista, la catalanista de centredreta i la marxista-leninista.

Sota la meva opinió, l’ERC dels anys 30, era un bon exemple d’una combinació entre la cultura militant i el lideratge polític. També n’és un bon exemple, la Lliga Regionalista de Cambó i Prat de la Riba, un digne model de lideratge polític que governava un país.

Crec que tots dos exemples, són un model d’allò que ha de ser un partit de majories, ésser legítim socialment per exercir el lideratge políticament.

La militància activa del segle XXI. Un actiu que cal repensar.

Com a independentistes mai hem definit uns trets comuns en el nostre treball diari, sigui en l’àmbit que sigui. Hem passat diversos estadis, conflictes interns, escissions, però per una sèrie de circumstàncies el treball de base, el treball del militant, no l’hem sabut definir ni valorar amb prou intensitat.

Definim primer què vol dir ser militant actualment. Militant, sigui d’un partit polític o d’una altra organització, vol dir treballar activament per un projecte polític des de qualsevol àmbit, amb els instruments que més vàlids siguin per a la finalitat del projecte. Això, per un militant polític del segle XXI, no vol dir només sortir a encartellar i assistir a manifestacions cada quan toqui, vol dir alguna cosa més; formar-se i informar-se ergo participar de la vida política, mobilitzar-se (entenc la mobilització com qualsevol acció d’un militant que en qualsevol àmbit actua en pro del seu projecte polític afí), i que la seva organització tingui la capacitat d’oferir espais de participació activa i constant.

És evident doncs, que en el món actual, en l’era de les noves tecnologies (el Món en Xarxa de Manuel Castells), el militant però també el simpatitzant, és un element decisori actualment doncs a diferència d’etapes anteriors aquests tenen totes les possibilitats d’informar-se i formar-se de qualsevol temàtica d’una manera molt ràpida i força detallada, cosa que converteix al militant en un element a l’alça i amb les mateixes possibilitats que un càrrec mitjà de l’organització. Per tant, no podem entendre ja el militant com un actor només que treballa militantment, si no que el militant és un actor que reuneix dos valors, esforç i formació, i que per tant, aspira a treballar transversalment en qualsevol àmbit.

Els valors de la militància (formació, mobilització i participació)

Ja hem repassat allò que és i pot ser l’actual militant polític. Ara bé, cal voluntat per part del militant i de l’organització per avançar cap a la militància del segle XXI. Per això, crec que cal desenvolupar tres àmbits per a la vida del militant:



Formació

La formació ja no és una acció estàtica i que té espais concrets per a la seva realització. Ha de tenir una certa professionalització en les formes i en el fons. Ha de tenir estructures flexible si territorialitzades. Obertes a la militància però també als simpatitzants.

Mobilització

La militància política ha de créixer en la seva intensitat mobilitzadora. La militància ha de ser motivada per a fer-ho, i sobretot ha de tenir una finalitat útil i activa. Crec que el militant ja no és un actor que en qualsevol moment es pot activar, necessita raons i raons útils per a les seves finalitats.

Participació

La participació està en boca de tots les partits i moviments, ara bé, només farem una organització sòlida si la participació reuneix dos elements clau; transversalitat i especialització.

La transversalitat ha de poder ser activa en qualsevol àmbit, en qualsevol moment i refererit a qualsevol persona.

L’especializació és obligada per una organització que treballa per àmbits. La participació no vol dir tot entre tots, vol dir treballar per una finalitat concreta i si és necessari solemnitzar-la entre tots. La nostra societat creix i va ampliant els seus espais de relació, i això vol dir que un partit també s’ha d’ampliar i créixer en el seu coneixement i les seves relacions amb la societat activa.

La figura del simpatitzant i la seva configuració política

El simpatitzant és l’altre actor important per a fer créixer la capacitat política d’un partit i un moviment.

La cultura política americana per exemple, fa anys que ha incorporat el simpatitzant com una figura que també milita. Ara bé, la cultura política europea parteix d’una tradició social i política diferent i això cal tenir-ho en compte.

Hi ha bons laboratoris d’idees que darrerament s’han succeït a la primera escena de la política europea. La creació del Partito Democratico a Itàlia o el procés electoral per escollir el candidat/a del Partit Socialista Francès a les eleccions a Primer Ministre de França, en són dos clars exemples. Però no són prou ni poden ser el model per a partir.

Crec que la figura del simpatitzant abans de res requereix que l’organització que té la voluntat d’acollir-la tingui la voluntat de treballar transversalment. Sense un model de treball i de debat que integri als nous incorporats a la vida política del partit o l’organització no es podrà incorporar mai a un sector de gent que és emergent i que reclama un altre tipus de participació. Compte, participar vol dir treball en conjunt no decidir en conjunt tot allò que succeeix doncs els partits si una cosa han de tenir avui en dia és tècnics o especialistes en temes concrets que puguin resoldre les problemàtiques sectorials.

Però, hi ha un risc molt important a l’hora d’obrir un partit a la figura del simpatitzant. El simpatitzant no té la mateixa cultura política que el militant (encara que sí que pot tenir la mateixa voluntat d’aprendre i treballar), i això pot portar a situacions de conflicte intern. I el que és més important, el simpatitzant ha de tenir els mateixos drets que un militant que paga quota? Jo crec que són dos figures absolutament diferents. Per a definir-ho d’alguna manera, el militant és aquell que aporta una quota periòdica a la seva organització i que a canvi se li veuen reconeguts drets de participació i informació política. El simpatitzant, per altra banda, és una figura que treballa per objectius concrets o amb un compromís polític radicat a una certa temporalitat, i que es pot consolidar amb el temps o no però sense un compromís ni ferm de cap manera. La diferència entre les dues figures? La seva participació política interna.

Per tant, la figura de l’amic, simpatitzant etc., depèn de dos factors, la voluntat de l’organització d’integrar-lo políticament i la voluntat del militant el qual ha de decidir com i de quina manera voldrà treballar-hi. El debat penso que està molt obert i al nostre país encara estem molt lluny d’arribar a un model obert políticament i socialment.

L’esquerra independentista a debat. Construir la sobirania, construir la nació en moviment (part I)

El projecte independentista actual, al nostre país, encara que ja està força consolidat en l’escenari polític i social des de fa anys, malgrat això, és prou recent la seva solidificació com a moviment polític amb representació parlamentària i amb un cos ideològic sòlid.

Des dels inicis del catalanisme, el debat sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya sempre hi ha estat, és evident, però partia d’una altra seqüència en el temps, el pes econòmic i polític que irradiava el nostre país feia que el catalanisme virés sempre la seva mirada sobre l’estat com a eina per avançar com a país, i aquest pensament anava d’esquerra a dreta.

Cert, que polítics com ara Valentí Almirall posaven en entredit la capacitat d’influència del catalanisme (inclosa la burgesia catalana) sobre l’estat espanyol, però finalment ell mateix va tirar la tovallola desil•lusionat per la manca de resultats i els forts trasbalsos ideològics que patia el catalanisme polític del segle XIX.

Amb la creació d’ERC al 1931, s’obre un nou escenari en el mapa polític del catalanisme. El macianisme organitzat al partit Estat Català, que no tenia una definició ideològica concreta però que es declarava fermament independentista, i el republicanisme catalanista. Malgrat les fortes tensions internes que es patiren, tots dos partien d’un anàlisi concret, el conflicte polític català amb Espanya. La novetat però es produeix en un aspecte prou rellevant, la unió de la majoria política i social del catalanisme en un sòl partit i moviment. La construcció d’un moviment social i polític, és aquí on crec que ERC i el catalanisme, que encara es considerava federalista, i que per altra banda havia vist néixer un líder, Macià, que es va atrevir fins i tot a declarar la República Catalana, crea un nou escenari polític i social.

ERC va viure moltes contradiccions, tantes com les que ara viu el nostre partit, ara bé, tenia un nou component, el suport social organitzat, el qual feia forta ERC i li permetia ser el referent polític i social del país.

Parlar de moviment és al què em vull referir i argumentar, doncs crec que l’independentisme actual té forts dèficits en diversos àmbits i mai podrem portar a terme un fort embat amb l’estat, si no construïm un país, el model de país que els independentistes volem i creiem que és més just. El debat sobre l’estatut i el finançament reflecteixen aquestes mancances, sense un moviment sòlid i organitzat no podem avançar en la superació del nostre conflicte amb l’estat i en resoldre els nostres dèficits com a país. En resum, la construcció d’un Moviment Nacional d’Alliberament Nacional no és ni un nom llunyà en les seves finalitats ni forma part d’un partit, és un projecte de país que té tres objectius en l’actualitat, avançar en el dret a decidir, la mobilització social i el debat permanent. Això és construir estructures d’estat i això és avançar com a país.


L’independentisme, i ERC com a referent polític d’aquest, s’ha d’estructurar en tots els àmbits de la nostra societat (referents sindicalis, universitaris, empresarials, comunicatius), i dotar-se d’un projecte com a país però també com a societat és la seva finalitat. Els moviments polítics, evidentment aquells que no han abandonat el seu projecte històric, han de tenir un model de país i de societat i l’independentisme encara ha de madurar molt en aquesta finalitat. Crec que ara, en plena crisi i en un moment polític difícil per al país, és el moment d’afrontar sense por aquests debats.

En aquest país ens falta estratègia i mobilització. El projecte independentista entès com a moviment requereix d’aquests elements amb una certa urgència.

Sense estratègia com a país seguirem sense tenir un projecte clar de país, no podem tornar a obrir fronts tan importants com el del finançament o el de la nostra capacitat de decisió sense abordar l’estratègia. La situació actual de desafecció són resultat de la falta d’estratègia i de creure que només amb la negociació política podrem arribar als nostres objectius. Res més erroni, sense una estratègia de país només es pot crear desafecció i distorsió, els resultats estan allà, hem de començar a pensar en vèncer i no només en convenç-se’ns.

La mobilització és l’altre factor clau. La mobilització formava part de la cultura política de l’ERC dels anys 30, i ha de formar part de la cultura política moderna. Si el que necessitem és estratègia per avançar amb ordre, necessitem la mobilització per avançar en el nostre dret a decidir en tots els àmbits. El projecte independentista només pot avançar si es fa partícip a la societat i la millor manera és mobilitzant-nos. Entenguem, és clar, per mobilització la motivació de la gent a treballar per un projecte sigui en una manifestació sigui en una reunió sindical etc.

I per a poder treballar en la consecució d’una majoria social i política, cal que tothom es posi en el seu lloc, cal doncs que la política deixi de ser l’únic referent social. La tradició política del catalanisme i de l’independentisme sempre ha tingut com a referents quasi únics els seus partits com a eix central del seu treball. Ara toca transformar aquesta realitat històrica, i això no vol dir apartar ningú, si no sumar molta gent a un projecte polític.

I per últim, crec que el nostre moviment només podrà ser reconegut internacionalment i per conseqüència també per l’estat espanyol, si realitzem això mateix, internacionalitzem el conflicte. Cal crear estructures que creïn corretges de transmissió (casals catalans a l’exterior, empreses, mitjans de comunicació etc.) que posin en escena internacional el cas català. Per tant, també cal fer un gir en els nostres objectius, Madrid ha de ser un escenari de les nostres reivindicacions com a país però Brussel•les ha de ser l’espai de negociació i de sedimentació de que el conflicte té avaladors internacionals. I això, es teixeix progressivament i només si es fa de manera ordenada i eficient, sense estirabots.

Com deia abans, ara toca vèncer, i ho hem de fer col•lectivament i sobretot amb la voluntat de fer-ho. L’independentisme està canviant i ara més que mai aquest demana transversalitat i eficiència en els seus resultats.

Eleccions a Euskadi, una realitat il•legalitzada

Euskadi segueix tenint un panorama molt complicat sobre la taula i les eleccions d’aquest diumenge ho tornen a escenificar.

Els resultats d’aquest diumenge han portat a un escenari on les forces espanyolistes, aquells que se’ls anomena hipòcritament no nacionalistes o constitucionalistes, poden conformar una nova majoria parlamentària. El PNB per la seva part ha tornat a ser la força política majoritària en detriment de la resta de forces que conformaven el govern tripartit, EA i EB, que han caigut en picat. És evident doncs que hi ha una forta polarització política a Euskadi.

Es poden fer mil variables per un futur govern, PNB-PSE, PSE-PP etc. Ara bé, el rerefons de tota aquesta situació el coneixem, el conflicte polític amb Espanya.

Crec que a Euskadi s’ ha passat massa temps amb partits com PP i PSE que s’aprofiten de la violència per a guanyar adeptes i vots, això és irreal i descarnat, és més, no forma part del joc polític. L’escarni que genera la violència política a Euskadi, en viuen a Euskadi i a Espanya. I això té un període de caducitat perquè el conflicte forma part de la societat basca en diverses intensitats, sentiments i pensaments. No justifico la violència de ningú només la vull posar en el seu lloc doncs és l’única manera d’avançar en la resolució d’aquest conflicte.

Euskadi reclama un altre cop que hi hagi interlocucions serioses en l’àmbit internacional per a resoldre aquesta situació que ja no té gaire sentit i que viu de la resistència política dels uns, dels altres i dels de més enllà. Zapatero no vol entendre la situació i la seva possible resolució perquè el seu anàlisi porta a un resultat negatiu per al seus interessos, vist evidentment des de la Meseta. Ara bé, la responsabilitat política toca que es posi al dia a Euskadi (el PNB n’és un dels principals responsables), i aquí crec que les instàncies internacionals han de tenir un paper de pressió i de diàleg amb Madrid per a tornar a posar la resolució del conflicte sobre la taula de les negociacions.

I toca parlar de l’esquerra abertzale i el seu paper en aquestes eleccions. La il.legalització de D3M ha suposat una nova manca de democràcia a Euskadi i això només fa que deslegitimar aquest procés electoral. No té cap sentit un escenari polític on una força política que ha tret més de 100.000 vots nuls, el vot nul és un concepte de militància de molta consideració i de molta significació política, a l’Europa del segle XXI pugui restar al marge del sistema polític per decisions arbitràries i de poca consistència jurídica. Per tant, qualsevol anàlisi per a futur govern basc passa per un alt dèficit democràtic i per una manca de la realitat.

L’esquerra abertzale ja ha diversos missatges per al canvi, per a l’entesa, ara no toca anular interlocutors, toca reconeixe’ls per a poder avançar en el procés de pau.

L’esquerra abertzale és un interlocutor molt vàlid per a resoldre el conflicte, i aquesta situació malgrat l’aritmètica parlamentària que es crearà, té un gran forat negre que com deia Ione Goirizelaia “està allà, forma part de la vida d’Euskadi, i només des d’Euskadi serà possible resoldre’l”.

La crisi. Parlem-ne?

El nostre país viu una crisi similar a la que afecta a la resta de països de la Unió europea, ara bé, els Països Catalans tenen trets diferencials en la configuració econòmica i política.

Crec que aquesta particularitat passa per parlar inicialment de bancs i constructors. El nostre país té una gran potencialitat financera però també és cert que amb tota aquesta convulsa situació el sector financer català ha estirat més el braç que la màniga, i això, s’ha demostrat que ha estat una total imprudència. La responsabilitat dels bancs i caixes en un país industrialitzat com ara el nostre és estratègic per a fer rotllar el sistema, però crec que bancs i caixes fa temps que han deixat d’apostar fermament pel sector industrial. La nostra industria bancària fa temps que ha apostat pel sector de la construcció amb la senzilla teoria que els marges de benefici són més elevats i la rendibilitat era molt més segura, res més allunyat del futur d’aquest sector.

El sector de la construcció certament que era rentable, motivat sobretot per la venda desmesurada de sòl públic municipal per així créixer en capacitat fiscal als municipis que més necessitaven líquid, els petits i mitjans municipis, per cert, algú hauria de fer alguna cosa per a solucionar el greu dèficit dels nostres municipis i del seu finançement. La construcció doncs ha estat fins fa pocs mesos un sector vital per a l’economia catalana, entre el 14 i el 20% del nostre sistema econòmic, molt per sobre de països com Estats Units (7%) o França (4%).

Amb tot això vull dir que el sector de la construcció no aporta un gran valor afegit i no pot tornar a ser un sector estratègic de l’economia catalana, perquè no forma part d’un sector productiu de continuïtat i té límits evidents en el seu desenvolupament com a sector, per no esmentar que alguns dels seus empresaris han viscut massa temps de l’especulació i de l’explotació salarial de les noves onades migratòries, i tot això tenia un període de caducitat. Per tant, greu error el dels bancs per apostar per la construcció a l’hora de donar “majestuosos” crèdits en detriment de la indústria que malgrat viure importants moments de canvi representa el sector amb més riquesa i projecció de futur per al nostre país com ha estat des de finals del segle XIX amb la Revolució Industrial.

Dit això, crec que toca parlar amb més profunditat del nostre sector industrial el qual no està exempt de problemes estructurals. Amb aquesta entrada en recessió econòmica cal que obrim un debat des de l’esquerra sobre el model passat i el model futur de la nostra indústria que en definitiva és parlar en bona mesura del futur del nostre país al món.

La indústria catalana i la seva incipient burgesia des de la Revolució Industrial ha estat el motor industrial d’Espanya, és més, la nostra indústria ha tingut només com a referent de mercat exterior Espanya. Però el teixit empresarial espanyol canvia i és evident que Espanya ha fet una aposta decidida cap el sector financer, això a Espanya té una certa lògica ja que és el sector de cohesió de tota l’oligarquia espanyola, i per una capital de referència, que és Madrid, que ha apostat fort per implantar les seus d’empreses multinacionals (no confondre amb teixit industrial) per a fer una capital de referència dels sectors financers i de les multinacionals que tenen un rol polític i que aporten poc valor de treball i força de riquesa econòmica per a la capital.

Així mateix succeeix amb la indústria catalana. La nostra potencialitat rau en convertir i reforçar el nostre teixit de PIME’s en un teixit organitzat en sectors estratègics així com també ha de tenir una capacitat productiva a l’alçada de les necessitats del segle XXI.
Per això cal crear una nova cultura empresarial, i aquí crec que l’esquerra té un paper molt important de pedagogia i impuls cap aquesta, basada en una nova cultura de l’esforç i en una aposta des de les institucions governamentals i financeres adreçades a motivar i impulsar de manera eficient una nova fornada d’emprenedors. Per això calen diners? Evidentment, però no ho és tot, cal en primer lloc crear una certa pedagogia i que el teixit empresarial assumeixi i protagonitzi aquests canvis.
I què passa amb les multinacionals que venen i se’n van? Doncs això mateix que venen i se’n van. Catalunya ha assumit durant molt de temps que era la fàbrica de molts països per a produir a gran escala i amb una mà d’obra barata, però de tot s’aprèn i el què cal ara és assumir que les multinacionals poden jugar un paper important però no estratègic, la nostra aposta, l’aposta d’institucions i sectors financers del país és la de ser un país amb valor afegit i capaç de ser al món. Els entrebancs no són pocs si comptem que les 10 primeres empreses exportadores de Catalunya segueixen essent de capital estranger i a més formen part de sectors estratègics de la nostra economia, feina encara en tenim molta per fer.

La crisi, però, també ens demana canvis en sectors com el de l’ensenyament o el del sistema polític. Anem per parts.

Jo no sóc mestre, ni sóc un gran expert en ensenyament ni crec que haguem d’enllaçar el nostre sistema educatiu al món de l’empresa només. El món educatiu viu una desafecció força preocupant i els seus professors en bona mesura se senten víctimes i protagonistes d’aquesta crisi. Ara bé, el sector educatiu requereix més flexibilitat i una millor qualitat en les seves diverses categories (formació professional, ensenyament secundari, universitats etc.), el món canvia i l’especialització per sectors és més exigent i dinàmica. Això sí, l’educació és un puntal de referència pel país, per tant el diàleg o el debat sobre les seves reformes s’ha de fer de manera ordenada i que no acabi produint que perdem bous i esquelles o competitivitat. D’això se li diu pragmatisme.

Per últim, el sistema polític català. Tenim diversos problemes sobre la taula, i el més important és el del nostre futur sistema de finançament, és evident que sense més diners no podem ser més competitius al món i tampoc podrem resoldre problemes estructurals del nostre país, per tant, més val que aquesta fita la portem amb dignitat i amb ambició. No val ni el conformisme ni mesures estètiques que ja ningú es creu i que no aporten res al nostre futur com a país.
Així mateix, el nostre sistema polític, amb la connivència del sindicats d’obediència espanyola, té una alta capacitat d’influència en la nostra societat, i en molts casos això no permet que la societat civil pugui desenvolupar noves dinàmiques renovadores. No hem de tenir por a posar cada cosa en el seu lloc, i els partits i les institucions catalanes, amb excepcions, mantenen una posició d’excessiu protagonisme, per no parlar del sindicalisme majoritari d’aquest país el qual s’ha acabat convertint en estaments burocràtics al servei del poder, el poder espanyol evidentment. Això demana temps i voluntat per part de tots, per tant també cal una nova cultura política més oberta i més eficaç, sense demagògia ni triomfalismes irreals.

Per tant, la crisi no és només econòmica, és una crisi de país, de maneres d’estar i de ser al món, i això passa perquè tothom es posi en el seu lloc i mantingui una actitud de diàleg i de debat, sense aprofitar-se de la situació com fan alguns ni d’obrir falsos debats de possibles reformes que no toquen o que només afavoreixen a certs sectors de la nostra societat.