Comprar per a consumir o comprar per a cuinar?

No és una pregunta ni filosòfica ni per pensar, és una causa del problema que tenim tots plegats avui en dia quan anem a comprar. 

Recordo, perfectament, quan era petit i anava a comprar amb la meva tieta. Una compra al mercat antic de Mollet, la compra de la carn i l'embotit a Cal Fideuer i cap a casa. Potser, no era una compra molt variada quant a productes però la meva tieta sabia perfectament el què havia de comprar amb l'objectiu de cuinar, i no només omplir una nevera plena de "potingues" per a picar, fer passar la gana etc. 

Això sí, com deia, la meva tieta no treballava i es podia passar el dia cuinant per a la família, però, tenia la cultura de comprar justament per a guisar, coure, estofar, fer al forn...i és en aquesta cultura

 -comprar per a elaborar plats- que hi pot haver un canvi substancial en el nostre tipus de consum. 

El consum, és fonamental, diria que fins i tot és la clau per a transformar sistemes. Mireu, si no, l'èxit de Bernie Sanders a la campanya per a l'elecció a candidat demòcrata als EEUU. Sanders, es va basar en influir i mobilitzar les associacions de consumidors i els consumidors en general, perquè sap que aquí hi ha una base fonamental per al canvi cultural al món occidental. 

La clau, no és només comprar productes locals, ecològics, sostenibles, justos etc., és una part fonamental, però el tipus de consum que fem ha de venir marcat per una cultura culinària, encara que sigui mínima, però és necessari transformar aquesta cultura. 

Evidentment, el factor del temps, dels canvis en els estils de cuina, dels gustos, són determinants, però és l'única manera d'aturar "l'ultraconsum" que ens posen davant nostre cada dia. També, serveix per a ordenar les nostres dietes. 

Respecte el temps a la cuina. Hi ha mil tècniques culinàries modernes que ens faciliten les coses, i internet està ple de receptes, bloggers, foodies, cuiners a youtube etc., tot depèn de la nostra organització, encara que el món laboral faria bé d'arreglar aquests horaris descontrolats i de pas, dignificar els nostres sous. 

El turisme, no és només un debat és una causa social

Darrerament, l'organització política juvenil Arran ha comès un parell d'accions directes contra equipaments turístics o consumits en massa per turistes de la ciutat de Barcelona.

A les accions comeses no els hi vull donar gaire rellevància perquè no tenen res més d'important que el representar una imatge de cara a la galeria. On s'és vist, cometre accions directes i gabar-ho com si fos un espot publicitari!

Però, aquestes accions, encara que siguin enmig de les vacances estivals, quan menys notícies hi ha per als grans media, han revifat de nou un debat que portem fatal.

En primer lloc, no entenc com l'esquerra, inclòs, l'esquerra alternativa o constetària, almenys de cara al públic, és capaç de condemnar accions com aquestes, i no assumir que el turisme de masses és ja un problema social, a més, d'accions en contra d'aquest model de turisme que es produeixen durant l'any n'hi ha moltes. A mi, em sona que l'alternativa de moltes esquerres modernes marcadament polítitzades només són capaces de contestar algun fet quan el comet la dreta, però, quan s'han de mirar a ells mateixos, ja hi som! Les idees es dissipen i formen part d'un sistema mediàtic molt rígid i avorrit. 

I sí, el turisme genera problemes molt greus, especialment a Barcelona. Bombolla immobiliària, bombolla econòmica, problemes de salut personal i col.lectiva, trasllats forçosos de famílies, desaparició o oblit de cultures locals etc. Crec que és bastant evident, no? I com aturem aquesta causa? Està clar que creant normatives, lleis etc., no n'hi ha prou. L'empenta pública seria fonamental si crea alternatives per equilibrar un món, el del món global, que empeny amb molta força. L'altra part fonamental, és que la societat civil formi part d'un procés de transformació, que existeix, sí, a moltes zones del país, especialment entre els joves. 

I per últim, què vol dir actes violents? Seriosament, posem en una balança un atac a un autobús turístic comès puntualment, i per l'altra banda, posem el cas l'encariment del 50% del lloguer després de complir els anys de contracte legals, d'una família barcelonina amb sous mitjans reals de 1000 euros per cada cap de família. Està clar qui hi perd més, oi? Les causes que se'n derivin en el cas de l'actes del bus són mínimes, i en el cas, de la família que haurà de marxar a la força d'un pis que hi han viscut molts anys són moltes: problemes d'estrés, econòmics, de socialització, potser laborals etc.

Els actes de violència o d'injustícia en el cas del turisme massiu són molt discutibles perquè on hi ha l'arrel del problema és en l'acceptació social d'aquest model que no hem triat i que a més, crea grans desigualtats socials. El turisme és un pantalla que mira cap el nostre futur i no pas cap a les butxaques d'uns quants holdings empresarials. 

El dret a equivocar-se

31/07/2017

M'he equivocat infinites vegades. Tots ens ens equivoquem, és una acció constant en les nostres vides. Hi convivim però no sempre ho acceptem. I el demanar perdó o perdonar no és suficient en molts casos perquè no sempre acceptem que algú s'equivoqui. La concepció de l'error que tenim en la nostra societat és una rèmora de la cultura catòlica, errar representa un càstig amb l'objectiu de corregir no d'acceptar les seves causes.

Sovint, equivocar-se desperta reaccions de rebuig entre la gent. D'altres vegades, s'accepta l'error però sembla com si només donéssim una oportunitat d'error. Tot i que, si fas aquesta pregunta - "acceptes que la gent s'equivoqui?"- directament a qualsevol persona, la majoria direm "sí esclar, sóc una persona tolerant". En definitiva, l'acció de cometre un error té moltes variants i la seva acceptació social també.

Què vull dir amb tot plegat? Que la capacitat d'equivocar-se en la cultura cívica moderna segueix essent molt ampli malgrat que creem sistemes, cultures, espais de comunicació, col.lectius socials i polítics on l'error no és ben vist, és de fracassats. 

En el cas de la política, l'error, encara que sigui un error humà, o bé, perquè la persona que comunica políticament alguna cosa en aquell moment, no se sent bé emocionalment, l'opinió pública castiga l'error de vegades fins a la seva humiliació. Això només crea sistemes rígids, exigents i depenents del què diran més que el desenvolupament personal i col.lectiu de les persones, acceptant l'error, si cal o es pot acceptar.

Com deia a l'inici, jo m'equivoco i sovint m'he equivocat molt. Sovint ho he sabut arreglar, d'altres, no n'he estat capaç. Però és que l'error té dos components fonamentals per a la nostra maduració personal: genera emocions constantment i és una motxilla perfecte d'experiències humanes. 

La societat occidental no té gaires espais permesos per a l'error, fins i tot, pel què podríem parlar de cagades. Sempre i quant, els errors tinguin raonaments estrictament humans, permetre l'error representa l'acceptació d'una llibertat i cultura cívica més plena.  

Hauriem de saber entendre molts dels errors que cometem dia a dia. Si fóssim capaços d'entendre i acceptar eles errors humans com un element de normalització que no de normalitat, ens estalviaríem molts problemes personals i col.lectius com ara alguns conflictes socials, discussions polítiques, o bé, problemes d'expressió o acceptació personal. 

Això no és notícia

11/07/2017

Aquest matí, tot esmorzant a les 7h, mirava les notícies al canal 324. Una de les notícies rellevants  ha estat "Els mossos s'integraran a la Junta Estatal de Coordinació antiterrorista".

El fons de la notícia és rellevant i és un gest públic d'integració al combat contra un fenomen com el de la violència propiciada per estat islàmic per part dels nostres cossos de seguretat, suposo que per alguna cosa servirà. Ara bé, la notícia em recorda a un capítol de "Sí, ministre" on una noia li feia una pregunta molt directa al ministre, i vostè que ha aconseguit fins ara? El ministre, li responia amb un reguitzell de respostes que en definitiva, només servien per assegurar que de política pública n'havia fet molt poca i de política de partit i de "remenar cireres" n'estava fart de fer-ne.

No és ben bé el cas, però la notícia en sí no té cap base aprofitable més que el de la propaganda. I és que la presentació d'aquesta notícia bé a dir el següent: després d'intents i baralles, hem acordat que us podeu asseure a una taula, res més.

En la roda de premsa del ministre Zoido i el conseller Jané, almenys, és el que he pogut veure per la tele, fins i tot, Jané, explicava com havien passat d'ells durant aquests darrers anys, i la forma en com ho feien. 

O sigui, que l'important és que Catalunya s'asseurà a la taula, ja veurem si quan hi siguem ens parlaran, ens donaran informació i ens passaran l'ordre del dia, abans...no li trobo un sentit rellevant a la notícia.

Les notícies que parlen només de picabaralles internes entre administracions, partits, persones etc., no interessen al públic en general, i jo, personalment, crec no generen cap estat anímic més que el d'expressar un "ah, d'acord". I generar una imatge poc seriosa de la política professional que en temes bàsics com els de la seguretat pública sembla que estiguin jugant al "risk" més que a fer política pública. 

Almenys, la notícia es podria haver maquillat i argumentat d'una manera més positiva "Catalunya tindrà totes les eines per a fer front al terrorisme", "Catalunya fa un pas definitiu per a consolidar la seva política pública de seguretat" etc.

Feu un somriure! Anem a votar!

Emulant, més o menys, una frase popular dels moviments revolucionaris llatinoamericans, crec que la convocatòria del referèndum ens l'hem de prendre amb alegria i ganes. 

Som un país, que sovint, som massa crítics amb el sistema polític. De vegades, arribem a extrems que ratllen el surrealisme perquè ens agrada massa jugar amb la dicotomia del blanc i el negre quan es tracta de parlar de política. En aquest cas, l'anomenat procés, tindrà els seus punts febles, esclar, però si una cosa no es pot negar, és la constància per a consumar el moment de la convocatòria. Això, se li diu persevarança. 

Jo, no veig cap manera més pràctica i decidida que la d'entomar amb il.lusió el moment, sense pensar més enllà ni fer cas de discussions mediàtiques de "pa sucat amb oli". És ben senzill, votem per la nostra voluntat a consumar una part més de la nostra llibertat a decidir. 

Dit això, el referèndum és l'objectiu però el procés fins al dia 1 d'octubre, és la clau. Espero que la campanya sigui prou innovadora i oberta si volem sumar amplis espectres socials. I no estaria malament que la societat civil entrés de ple en aquesta campanya com un actor més. En aquesta era d'informació massiva el millor que podem fer és informar de manera més efectiva i col.laborar molt més entre nosaltres.

Amb tota sinceritat, crec que el moment demana que el procés i el seu fill, el referèndum, es posin per sobre de les batalles polítiques sovint de caire simplement estètic. Espanya com Catalunya, parlen per als seus propis públics i el referèndum és l'oportunitat de sumar gent per la seva pròpia dinàmica, la del referèndum, i això, només serà possible si aconseguim crear una imatge constructiva i transformadora del fet d'anar a votar. O sigui, un pas més del que va ser el 9 N.

Aquest cop sí, l'escena internacional s'ha deixat escoltar. Dels actors internacionals, no n'hem d'esperar res més que s'interessin pel conflicte català i que aquest, sigui prou creatiu i seriós com perquè es tingui en compte com a experiència internacional.

La victòria és haver estat prou valents per a conformar una majoria política capaç de convocar un referèndum el qual, un estat, l'espanyol, n'està radicalment en contra. Però, el que serà més pràctic políticament és que el referèndum no escenifiqui un conflicte entre administracions i que hi hagi un tant per cent de participants prou important com per demostrar que el país es vol moure, sigui cap a una banda o una altra, però que es mogui de veritat.

 

19 de febrer de 2017

Gustos perduts

Sovint imagino menges o pràctiques culinàries que hem oblidat i, arribo a la conclusió que val la pena pensar en el passat perquè hi trobarem un plaer de gustos perduts, i sense pagar “picotades” en un restaurant .  

Em venen al cap diversos exemples o, fins i tot, idees per a millorar la nostra cultura culinària sense trencar-se el cap. Sí, esclar, per poc que sàpigues cuinar ja és suficient, actualment, però si li posem un punt de tradició segur que millorem els nostres plats.

En primer lloc, una reivindicació. És imperiós recuperar la cuina amb llenya, principalment a les nostres llars no només als restaurants. La cuina canvia substancialment quan usem la llenya, i a més, hi guanyaríem molt més ja que la qualitat de la llenya és directament proporcional a la seva capacitat de conservar el gust i la textura durant un llarg temps.

La cuina amb estris de ceràmica, aram o ferro forjat és l’altra part d’un manera de cuinar perduda. Tots tres elements, ceràmica, aram i ferro, conserven perfectament l’escalfor i això ajuda a millorar els nostres plats, i molt!

En l’àmbit de la fruita, més enllà de la pèrdua de varietats que hem causat en aquests darrers anys, hem perdut la concepció de la fruita com un producte amb diversos a la cuina. Antigament, la fruita madurava i millorava el seu gust simplement deixant-la reposar en palla, moltes varietats permetien aquest mode de conservació. Guisades, estofades, fresques, fregides, farcides, en conserva (arrops, vi dolç, almívar etc) cada varietat tenia un us i algunes d’elles fins i tot, representaven el pilar central de grans receptes de cuina en èpoques concretes: l’us de la fruita als plats de festa major n’és un dels més suculents exemples.

La tradició de menjar mongetes també l’hem simplificat molt. Antigament, es menjaven ingents varietats de mongetes: ganxet, carai, or i plata, ull de perdiu, de la neu, llaminera, fesola, grogueta, avellaneta, hilda etc. Cadascuna amb la seva temporalitat. I també, existien diversos tipus de menjar-les: seques, tendres i desgranades (mongetes encara no seques i molt tendres en el gust).

Escudelles, brous, sopes. Un món per descobrir, sens dubte. La concepció d’escudella que tenim actualment ha variat molt i l’hem limitat gairebé a la típica escudella amb carn d’olla com a molt, i de consum només hivernal al contrari del què succeïa abans, ja que també es consumien en èpoques estivals (l’escudella en èpoques de calor ajuda a expulsar toxines). Brou de pobre, cuinat, catxaruda, sopes escaldades, sopa coberta, sopa de llet, sopa de vi etc. I ho deixo aquí perquè no podria parar d’escriure tipus de caldos que elaborem al país.

I per últim, una pèrdua que més que un gust hi hem perdut un fet cultural; les matances del porc. Amb les restriccions legals a matar el porc a casa hem promocionat el macro-consum de carns porcines, primera cagada. Però és que eliminant de les nostres cases aquesta cultura hem perdut el detall d’elaborar embotits, formes de conserva d e la carn i plats, i una concepció del menjar justa i equilibrada a les nostres necessitats. Ja no podrem trobar més a les carnisseries, centres comercials etc, algunes d’aquestes tradiciones derivades del porc. Un llàstima que no voldria que acabés en un museu gatsronòmic.

6 de febrer de 2017

Una imatge val més que mil judicis

La posta en escena d’aquest matí a Arc de Triomf ha estat impressionant, la veritat. No hi ha res a dir més que acudir a un judici com aquest, i arribar tard perquè t’estàs fent la foto potser no és gaire formal però es perdona, es clar.

L’estat espanyol malgrat els discursos oficials està clar que perd dia a dia la seva legitimitat política a Catalunya. Amb judicis tant absurds com el d’avui, l’estat, només fa que generar herois de la causa i mostres públiques i privades de rebuig o d’indiferència vers als mètodes espanyols.

Recentment, prenent un cafè en un bar de Barcelona, l’home que estava al meu costat crec que va definir de manera molt senzilla un sentiment majoritari l’estat d’ànim al país; “si lo que se quiere es votar pues que se deje votar y dejémonos de tantos lios”.

Realment, l’estat s’hauria de parar a pensar un estona què fa a Catalunya i si vol convèncer, primer, hauria de deixar de fer gestos d’una autoritat que gairebé no té.

Per altra banda, no crec que el judici a Mas, Rigau i Ortega sigui cap impàs en el procés. Tampoc, ho serà el suposat referèndum de setembre. Ara bé, convé, abans de res, que aquesta dinàmica agressiva de l’estat no es converteixi en un modus vivendi per a l’independentisme. Les accions repressives de l’estat no han de suposar una defensa o reivindicació per a l’independentisme si no un pas més per a diferenciar-se política i socialment de la cultura política espanyola i acostar-se a l’europea.

Ni tant sols casos repressius com els d’avui crec que segueixin sumant més independentistes. Hem de saber evolucionar i demostrar que més enllà dels embats amb l’estat podem sumar bosses de ciutadans que tinguin altres valors que també formen part de l’independentisme, almenys el progressista: la igualtat social, l’educació de qualitat, la sanitat de qualitat i sense cues...

Per últim, reivindicar la democràcia en moments importants com el d’avui és rellevant però és insuficient. La democràcia és la base del canvi però el canvi és construir un model qualitativament millor a l’actual. En termes més col·loquials; serà més profitós a llarg termini política i socialment millorar el sistema de gestió de les nostres administracions que reivindicar la democràcia a curt termini.