El perquè de la caiguda del PSC

És evident que el PSC passa per un moment d’indefinició força important, coincidint amb un moment cabdal en el canvi nacional i social. No és una coincidència. 

Els resultats electorals, pel PSC, des de les eleccions de l’any 1999, on va aconseguir els seus millors resultats (37’70%), han estat un continuat retrocés electoral que ha coincidit curiosament amb els anys en què el socialisme català ha tingut les més altes cotes de poder polític. I també, fins fa poc, hi hagut un punt d’acord entre els dos anomenats esperits del socialisme català.
 Aquesta escenificació, es va produir a partir de la presa del poder com a Primer Secretari de José Montilla i l’anomenat moviment dels capitans (Congrés de Sitges, 1994) i amb la consegüent consumació de Maragall i Montilla com a principals representants del PSC, de partit i institucionals, que van suposar un teòric pas endavant en la cohesió i la fortalesa interna i externa del partit.   

Per altra banda, és força interessant repassar el darrer Baròmetre d’Opinió del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió, juny 2012) sobre el comportament dels enquestats vers la política, i molt concretament, sobre la imatge i percepcions que tenen vers el PSC. 

Entre altres conclusions, es poden percebre alguns elements força aclaridors d’aquest decliu del socialisme català:

-     - El grau de distanciament dels enquestats vers el PSC, és superior a la majoria de partits parlamentaris (un 64.2% entre els molt distants i distants).  Per sobre de partits com ERC, ICV-Els Verds, SI, i només superat per PP i Ciutadans.

-       - El PSC és el partit on els enquestats més els hi costa de definir ideològicament (d’esquerra, 34’7%, centre-esquerra, 28’8%, centre, 13’1%).

-    - El PSC segueix mostrant un baix tant per cent de vots en les eleccions al Parlament de Catalunya vers a les del Congrés dels Diputats ( 10’1% vers el 13’2% d’intenció de vot).

-    - Navarro, és gairebé a la cua entre els candidats més coneguts (47’3%) sense comptar el coneixement dels candidats a les eleccions espanyoles.

És evident doncs, que el PSC té una greu escletxa al bell mig del què havia estat referent en els seus inicis i fins fa no gaires anys: un partit proper, que està al carrer, versus un partit de la burocràcia i els mitjans de comunicació. Un partit amb un programa polític estructurat versus un partit amb una clara indefinició per manca de capacitat d’anàlisi. Un partit amb un vot segur i fidel versus un partit que després d’anys segueix sense convèncer tot els seus (entre un 2 i 3% del seu propi electorat). Per últim, el valor dels alcaldes poderosos del cinturó vermell del socialisme, sembla que s’ha esvaït amb els anys, el coneixement de Navarro és molt inferior a la de molts antics alcaldes socialistes que només complien aquesta funció.

Dit això, entre els principals dubtes que em susciten aquest procés iniciat a partir de l’any 1994, és la contínua confusió en el sí del PSC entre dos àmbits que tenen un mateix objectiu però que haurien de marcar un accent propi en el seu recorregut: la responsabilitat institucional i la tasca de partit i de moviment. Un error que es remunta als inicis del socialisme.

El moviment socialista, tal i com es va estructurar ja des dels seus inicis, era potser l’únic moviment social i polític a la vegada, amb una forta implantació territorial i amb un llarg llistat de moviments socials fidels a la causa socialista (moviment veïnal, municipalisme, cases regionals...). 
L’error, però, ha estat no saber aprofitar la riquesa d’aquest moviment per a generar espais de pensament i intel·lectuals per enriquir-lo i per a crear una espai polític i discursiu prou cohesionat i renovador en èpoques com les d’ara, on el socialisme es troba en una cruïlla que no sap on el pot portar i no compren ben bé qui són els seus companys de viatge.

A tot això, cal afegir-hi una imatge, creada amb els anys de gestió de les institucions  per part del socialisme, de vincular aquest amb l’statu quo de la burocràcia administrativa, la inflexibilitat en la presa de decisions polítiques, i en la generació d’un marc discursiu molt poc engrescador. 

Ben cert és, que possiblement amb l’inici de l’experiència dels governs d’esquerres al Govern de la Generalitat, i a diferència de la convulsa però finalment reeixida renovació d’ERC, ha estat el PSC el partit que més problemes ha acabat generant per ell mateix, a curt i a llarg termini, pel què fa a la renovació i l’obertura del seu partit i del seu programa polític. 
En aquest cas, la meta, el Govern de la Generalitat, ha provocat en el socialisme una convulsió interna aparcada o obviada per un simple equilibri de forces intern –convençuts que l’assalt dels capitans territorials eren el recanvi-, i ara, el problema és quelcom superior: el PSC, en un moment de canvis a Catalunya, es troba sense un programa polític de fons i amb un partit ancorat en la imatge de ser hermètic i controlat “pels de dalt”. 

I en el seu programa polític, és potser, on s’ha acabat d’enfonsar el projecte socialista. Els moviments com Avancem, les veus crítiques de la família Maragall, o de Tura, o els intents d’alçar la veu –sempre a un preu- de quadres territorials com Àngel Ros, no són un cos ni intel·lectual ni polític unit, em penso que amb les decisions de cadascú d’ells ha quedat clar. Però la remor de fons que han provocat molts d’ells, li acompanya un debat que fa mal al PSC, per anar tard en parlar-ne: el debat sobre el seu futur i el d’allò que ells mateixos reconeixen, el futur de la nació catalana. 

El PSC, té un cavall de Troia que mai acaba d’afrontar, la seva relació amb el PSOE -bàsicament, perquè hi ha un bon gruix de dirigents que pensen que no cal-. 
Parlar d’un suposat estat federal, amb una altra part (PSOE) que no hi acaba de creure i que en tot cas, no hi fa res perquè així sigui, és un pal a les rodes etern per al socialisme català. És més, no hi ha un gruix important de ciutadans espanyols que creguin en un estat federal a Espanya, de fet, no hi ha ni un sector intel·lectual seriós que hi cregui, ni amb les condicions que suposen canvis constitucionals com el de la creació d’un estat federal –una majoria del Congrés espanyol- és possible ni ara ni amb uns anys engegar un procés  de “descentralització d’estil federal”. 

No cal seguir per un camí que està tancat. I no perquè una part dels espanyols no ho volen i l’altra no, si no perquè la pràctica que ha portat a la consolidació de l’estat espanyol modern, el projecte federal no hi compta. 

Per tant, el PSC ha de decidir. I sí, crec que també en el terme decidir, el PSC es torna a enganyar. El dret a decidir per a qualsevol jurista o diplomàtic d’aquest món, no vol dir res. És només una expressió buida que amaga ambigüitats. 

El PSC, a més,  parla de convocar una consulta legal –que el PSOE no vol-. No entraré en el debat entre legalitat i legitimitat perquè no és el moment però va la pena entendre que caure en un argumentari tan senzill com aquest és contraproduent per al mateix PSC. Tothom s’espera una consulta on l’estat no hi estarà d’acord, i un partit d’esquerres, que va portar la democràcia a l’estat espanyol, em sembla que no es pot negar a que el poble, sigui quin sigui, s’expressi lliurement. O és que el PSC, o el PSOE, es negarien a convocar una consulta per l’avortament o els matrimonis gais a Catalunya? Tot depèn de la voluntat i no de la legitimitat.

En resum, si el subjecte de debat que reconeix el mateix PSC, és la nació catalana. Només per això, qualsevol nació té el dret a parlar amb la seva pròpia veu, i la democràcia, i l’esquerra n’hauria de ser el seu gran defensor, és un subjecte evolutiu i no regressiu per alguns o heteri per alguns altres.

Del conflicte armat fins a la construcció de la pau, un procés que demana mesures especials

Hem pogut comprovar en aquestes eleccions basques que el conflicte segueix en el bell mig de l’agenda política basca i també espanyola. La vaga de fam de Josu Uribetxeberria d’aquest estiu i de centenars de presoners que la secundaven, va provocar un altre cop, que l’esfera internacional tornés a posar de relleu aquest conflicte i l’anhelada construcció de la pau i la reconciliació a Euskadi. 

A Colòmbia, ja s’ha iniciat un transparent procés de pau. Després de més de 50 anys de conflicte armat entre les guerrilles de les FARC i l’ELN i el govern de l’estat i els aparells paramilitars subvencionats per aquest, van fer públic l’acord anomenat Acuerdo general para la terminación del conflicto y la construcción de una paz estable y duradera, un acord entre ambdues parts per a posar fi aquest llarg contingent armat i que ha donat peu a l’inici del diàleg i l’inici de la fi de la violència política. 

I encara que el conflicte basc i el colombià no tenen gaires similituds, ni un agenda per a la pacificació gaire semblada, sí que pot tenir mètodes de resolució similars. I és en aquest punt on l’escena internacional, ha portat a terme una tasca que cal emprendre i conèixer àmpliament per a resoldre els conflictes com el basc i el colombià. Ara bé, el mètode existeix però només és possible si les parts, i amb especial èmfasi per parts dels governs, es té una plena voluntat de fer efectiva la resolució del conflicte i obren les portes a reconèixer explícitament, que formen part de les causes i no les víctimes d’una part del conflicte. 

En primer lloc, val a dir, que conflictes com el sud-africà o el nord-irlandès, han comptat des del seu primer moment amb mesures excepcionals, el què entre els experts en resolució de conflictes s’anomena Justícia Transicional. La Justícia transicional escenifica, com va ser el cas de Nuremberg o de la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, una sèrie de mesures, que si bé estan supervisades pels governs respectius, una sèrie d’actors internacionals, i persones de reconeguda imparcialitat, són capacitades a prendre mesures de resolució, rehabilitació, amnistia i investigació de les raons del conflicte que els ocupa.

I més modernament, ja en el cas que va originar la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, aquest model de justícia excepcional deriva en el què s’anomena actualment, Justícia restaurativa. 

El cas d’Irlanda del Nord és un dels màxims exponents d’aquest model. Fins i tot, alguns dels ex-líders de l’IRA com per exemple Kieron McEvoy, presoner a Maze, és un destacat professor a la Universitat de Belfast sobre Justícia Restaurativa. 

Aquest model de justícia, representa un canvi substancial en la resolució de molts conflictes anteriors. L’objectiu, és justament restaurar, tornar a reconciliar la pau sobretot, entre els principals actors del conflicte, les comunitats que hi han participat, i actors i víctimes d’accions criminals. Però, i aquí hi ha un canvi de paradigma molt important, el perdó passa a ser un objectiu no condicional de bon principi, que no sigui forçat sinó que depengui del diàleg amb la seva víctima mitjançant la mediació d’experts en restauració. De fet, l’IRA no va demanar mai perdó explícitament i de manera pública, van ser els programes de restauració entre víctimes i presoners els que van procurar la reconciliació, inclosa la reconciliació entre presos protestants i catòlics.

També, són força interessants els programes de restauració de joves implicats en delinqüència a les barriades de les barriades urbanes principalment de Belfast. Una mesura per a resoldre l’altre gran problema que rau a Irlanda del Nord, l’exclusió social i la delinqüència. 

Ja per últim, és un exemple de referència internacional la creació l’any 1995 de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació a Sud-àfrica, amb l’objectiu de resoldre les causes del conflicte de l’Apartheid, i rehabilitar les víctimes del conflicte. La justícia restaurativa aquí també en va ser el mètode de reparació i rehabilitació amb l’objectiu de recomposar la unitat nacional entre les comunitats de blancs i negres. Sinn Féin porta en el seu programa la creació d’una Comissió de la Veritat que l’estat anglès rebutja i esquiva intencionadament. 

Per tant, mètodes, accions, experts, n’hi ha molts, però el què cal, com deia a l’inici  d’aquest l’article, és que les parts tinguin la voluntat i obrin les portes a que els experts internacionals condueixin la resolució de les causes dels conflictes, sempre, en tot contingent armat, l’escena internacional és l’actor clau per a posar fil a la pacificació.

La Guerra de successió al Vallès

Aquest article, no pretén analitzar exhaustivament els fets, que per altra banda, podeu trobar tan detalladament a internet a través del Museu Virtual de la Guerra de Successió, http://www.guerradesuccessio.cat/, un treball molt seriós sobre la Guerra de Successió elaborat per la Universitat de Barcelona, el Departament de la Vicepresidència i Universitats de la Generalitat i la Fundació Bosch i Gimpera. Sinó que el meu objectiu, a través de la recopilació de les dades que aporta l’obra de Francesc de Castellví, és reproduir fets que van ocórrer al Vallès. 

La Guerra de Successió al Vallès

L’escomesa bèl·lica entre la monarquia espanyola i els defensors dels drets i llibertats de Catalunya tenen una llarga història de desencontres, en aquest escenari hem volgut iniciar aquest perible a partir de l’any 1706, just en les dates en què Felip V es veu obligat a aixecar el setge sobre la ciutat de Barcelona gràcies al setge de les tropes de L’Arxiduc Carles III i de les milícies austriacistes.  Era el primer intent per part de Felip V i Lluís XIV d’envair la ciutat comtal i el Principat de Catalunya en el seu conjunt. 

Ja en aquest any, el territori vallesà, sempre estratègic per a les mobilitzacions vers la ciutat de Barcelona, és protagonista de les maniobres de les tropes austriacistes. 

El 18 d’abril, les milícies austriacistes, inicien la planificació del setge sobre la ciutat de Barcelona parapetant-se en les muntanyes de la vila de Sant Cugat. Hi arriben tres regiments; el de Josep Peguera, senyor de Gra, 300 cavalls del regiment de Morràs i 150 del regiment de Josep Moragues. 

L’objectiu segons Castellví era “socórrer Barcelona por tierra, que el socorro que se introducía por el mar era muy costoso”. I l’entrada de les milícies es feu vorejant el riu Besòs a la nit del 28 del mateix, i a proposta del general Nebot.

El rei Felip V aixeca el setge i fuig a França

El dia 9 de maig, milicians i ciutadans de la ciutat comtal van aconseguir desallotjar als assetjadors. La fugida va ser immediata, i els assetjadors es van veure obligats fer foc a algunes cases de la part del coll de Montcada i tallar les comunicacions amb la ciutat per no ser presos per les tropes austriacistes.   

Ja cap el dia 12 a la nit el rei Felip V, en el seu camí a l’exili a França, va fer parada a la fonda Grua, un emplaçament hostaler molt popular a Montmeló fins fa pocs anys, i que al dia següent fou incendiat indiscriminadament, segons Castellví. Allí, tots els generals van debatre com prosseguir la marxa cap a França, i la seva preocupació màxima era mediar amb la gent del territori perquè no hi hagués sobresalts i no hi hagués revoltes per la causa dels saqueigs que havien provocat les tropes borbòniques. Tot i això, ja hi havia molts actius parapetats a les muntanyes dels voltants, que farien greus danys a les tropes borbòniques. Entre les poblacions revoltades contra les tropes borbòniques que fugien cap a França, hi hagué la Batlloria, a Sant Celoni, que gràcies al suport d’alguns membres de la cavalleria, van prendre dos canons i dos morters que van provocar la fugida de les tropes.

1711

Ja cap a l’any 1711, l’escenari polític anglès canvia amb la victòria dels Tories vers els Whigs. Aquest canvi de govern, provoca la sortida del conflicte d’Anglaterra. El 17 d’abril va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el successor. La pau doncs va ser inevitable en la guerra entre les tropes borbòniques franco-espanyoles i els exèrcits fidels a Carles III d’Àustria, i la sortida de l’arxiduc i les seves tropes de Catalunya va ser imminent. El poble de Catalunya iniciava un periple transcendental en la seva història sense res més que les seves forces, irregulars majoritàriament, i això sí, es disposava d’un cos de dirigents militars força experimentats (Villarroel, Nebot, Moragues, el Marquès de Poal, Brichfeus, Busquets). El front bèl·lic català, com era d’esperar, no va cessar, i els exèrcits de Felip V i Lluís XIV iniciaven una ofensiva definitiva vers el Principat.

Catalunya es preparava per a l’embat definitiu amb les tropes de Felip V. S’inicia el període de creació de les milícies i de les tropes de resistència a l’interior de Barcelona i a l’exterior.  Molts vallesans s’hi afegiren, i molts d’ells van ser protagonistes de molts fets a partir de l’any 1713.  En aquest mateix any, els diputats anomenen dos coronels sortits del territori vallesà “labradores de limpia sangre” com anomena Castellví, per a la defensa del territori conjuntament amb altres personatges d’arreu del Principat. Pere Brichfeus, nascut a Castellterçol, i Francesc Busquets, natural de Valldoreix, anomenat Mitjans, però que habitava a Terrassa. També podem anomenar la figura de Joan Talladella, nascut també a Castellterçol, i capità del regiment de dragons de Brichfeus. 

S’inicien al mateix any les accions armades entre ambdós bàndols. El Vallès, estava preparat per ser un dels territoris més concorreguts de les tropes d’ambdós bàndols. 

Al juliol el capità Antoni Roquer, natural d’Olot, es passà al bàndol borbònic i el general Bracamonte per consell de l’auditor general Francisco Comas només li donà tres companyies de fusellers que formaren les vil·les de Manlleu, i les vallesanes Tagamanent i Aiguafreda, les quals seguien a Bracamonte. 

El dia 29 de juliol després de l’atac a Manresa per part de les tropes borbòniques, el general Nebot decideix enviar al coronel Armengol Amill al coll Cardús, i al coronel Ferrer amb 300 fusellers a al coll de l’Obac de Vacarisses. El general Bracamonte envià al coronel Po de Jafra perquè ataqués Armengol per la reraguarda. Bracamonte en el camí cap a Terrassa aconsegueix ferir al sergent major Carbonell i 8 fusellers. Bracamonte va predre 18 soldats. En el mateix camí cap a Terrassa alguns ciutadans varen morir i en l’entrada de Bracamonte a Terrassa pròpiament, moriren 27 terrassencs, fins i tot, el famós lletrat anomenat Deona, que havia estat jutge del Senat de Catalunya. Les tropes borbòniques varen calar foc a Terrassa.

També al mes de setembre el general Nebot envià al general major Bernat Faig amb 400 fusellers a ocupar Mollet i Montmeló. A els 10 de la nit van sortir de Caldes. Van seguir fins a Montmeló i es van situar al coll de Daví sobre Teià. Ja quan iniciaven l’atac a Mollet el general Bracamonte, que ja els havia seguit els passos, els ataca i els dispersa. Bracamonte fa presoners a molts dels dispersats. 

Amb la publicació de la crida a la defensa de Catalunya per part dels diputats catalans, es succeixen diversos actes de sublevació. Un d’ells és tingut a la Riera de Rubí, el 3 d’agost de 1713, on 68 milicians de Sarrià ataquen a 58 cavalls. Van matar a 39 soldats borbònics i en van fer presoners a 8.

Cal destacar que entre els dirigents catalans que majoritàriament decidiren resistir, hi hagué dos vallesans força destacats, Francesc Perpinyà i Sala, oïdor militar, i veí de Granollers. I Joan Sentmenat i de Toralla, marquès de Sentmenat. 

El mes de febrer el general Armengol, que es mantenia a Vilamajor és ordenat a atacar les poblacions que formaven part del territori del Montseny. El general borbònic González sorprèn a Armengol i aquest es veu obligat a retirar-se a Mosqueroles. Ja a Mosqueroles, amb les tropes de nou unides,  Armengol decideix atacar González, i aquest es retira ja que el terreny li era massa desfavorable. A Vilamajor, Armengol hi va perdre 22 fusellers, tot l’equipatge, i els papers de les “pagadurías i veedurías”, 2500 pesos. A Mosqueroles, González va perdre 70 soldats, 2 capitans, i 5 subalterns. Armengol 38. Un ciutadà de Santa Maria de Palautordera va descobrir a González l’amagatall a Vilamajor d’Armengol, el qual va rebre una indemnització de González per la informació donada. Armengol es va retirar cap al Montseny on es va reunir amb el Marquès del Poal. 

Combat de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, 9 d’abril de 1714

El coronel Armengol Amill provinent de Sant Llorenç Savall, es va trobar amb el Marquès del Poal, i ambdós són sorpresos pel general González i el brigadier Vallejo a Caldes. L’encontre va durar fins a la nit del dia 9 d’abril. Armengol va perdre 11 soldats i 23 ferits. El dia 15, el coronel Armengol, coneixedor que el general Bracamonte es volia unir amb dos destacaments més, es retira a Sant Feliu, però allà és atacat pels tres destacaments. Es decideix retirar a Gallifa, on també és sorprès per fusellers emboscats i desfan del tot el cos, i el cavall d’Armengol és ferit. Armengol es va retirar al Montseny amb 30 morts després d’aquell encontre.

El dia 24 de juny el general Bracamonte conjuntament amb el capità Ambrós, embosquen al coronel Armengol al Pla de la Calma,  el  qual va perdre alguns efectius i passa a refugiar-se a La Garriga el dia 25 de juny, on Bracamonte el torna a atacar, i Armengol es torna a retirar al Montseny, i posteriorment a Arenys. 

Amb la intenció d’entrar a Barcelona, el marquès del Poal i el general Armengol, aconsegueixen reunir 3500 homes a Sentmenat. Allí, el dia 28 de juny  són atacats per quatre destacaments del compte de Montemar, cosa que els obliga a retirar-se, perden 20 efectius i es tornen a unir a Gallifa i a Sant Feliu de nou. Posteriorment, Poal demana més diners i armes a Barcelona.   

 Ataca el coronel Armengol el dia 2 de juliol un cos de francesos al girant de Gualba

Tropes franceses provinents del Rosselló i l’Empordà, a l’alçada montsenyenca de Gualba, a l lloc anomenat el girant de Gualba, feien un cos de 1500 francesos i 240 cavalls. Armengol havia unit a 700 fusellers i 100 voluntaris a cavall i decideix atacar mitjançant una emboscada. Armengol, malgrat la pluja i la inferioritat numèrica només va perdre 38 efectius, els francesos, segons Castellví, molts més. 

El dia 13 d’agost Poal i Armengol, entre Centelles i Caldes, són atacats pels destacaments de Montemar, Bracamonte i González. L’encontre va durar des de les 11h fins a la nit. El dia 14 es va reemprendre el combat que va durar també des de les 11h fins a les 14h. Segons Castellví, les pèrdues de tropes dels borbòniques va ser major que les de Poal i Armengol. Montemar ocupà Caldes i Poal Sant Llorenç de Munt. Aquest encontre, diu  Castellví, va fer perdre 52 homes a Poal. 

El dia 21 d’agost, Bracamonte, Montemar i el marquès de Thoury, es van unir formant un cos de 7000 infants i 3400 cavalls. Poal, coneixedor d’aquest moviment va passar a Sentmenat. Thoury ocupa Castellar i posteriorment Terrassa. El dia 22 , Montemar, Sabadell. El mateix dia 22, Montemar ataca a Poal a Sentmenat el qual decideix retirar-se a Sant Feliu de Codines, on hi va haver un segon combat. Ja cap a la nit Poal obliga a Montemar a retirar-se a Sentmenat. El marquès de Thouy va combatre Armengol a Castellar, Armengol marxa cap a Sabadell. Allí es tornen a reunir Poal i Armengol. El setge dels borbònics obliga a Poal a retirar-se a les muntanyes de Montserrat.

Fins aquí tenim informació de les accions més destacables en territori vallesà segons Castellví, fins a la definitiva resistència final a la ciutat de Barcelona, i on molts vallesans participaren de la seva defensa, però amb la rendició de la ciutat comtal, s’inicia un procés de repressió de les mans de Felip V, sense que els francesos hi tingueren un convenciment absolut de les accions del rei castellà. 

Molts vallesans s’exiliaren, Brichfeus, Busquets, Talladella, l’abad del monestir de Sant Cugat,  o bé, com la família Mogoda o Sentmenat, foren perseguits i incautat el seu patrimoni econòmic i material.   

Entre els vallesans que donaren suport a l’ocupació i consolidació del règim borbònic, hi trobem a dos personatges força destacats, Josep Aparici, arquitecte del model econòmic i recaptatiu borbònic i calderí d’origen, i el marquès de Cerdanyola, Joan Marimón.

Que el concert no ens creï desconcert

Aquesta setmana hem pogut veure com el Parlament de Catalunya aprovava per una majoria àmplia, la proposta de Concert Econòmic que Catalunya necessita i desitja. 

En tot aquest procés de debat, val a dir, que el soroll i les escenificacions polítiques de cara a la galeria, han estat contingudes. I també, trobo molt positiva la contenció dels nostres sentiments quant a l’aprovació d’aquest important text, i ara explicaré el perquè. 

Abans, però, crec que val la pena que una de les formacions polítiques que ha estat en aquest procés de debat, faci una reflexió de fons sobre el seu comportament i una revisió sobre el què vol fer en aquesta vida (políticament parlant). En una votació de tant de pes com la del Concert Econòmic, no s’entén per enlloc que el PSC voti que SÍ, a la part del text amb menys contingut de pes i voti que NO, en la part del text que es  parla de la Hisenda pròpia (la part més rellevant). Això se’n diu al meu poble “intentar fotre la cartera”.  

Però, en tot aquest debat, els socialisme hi ha estat present com si fos un fantasma que baga pel cel i que amenaça de baixar a la terra per espantar-nos però que mai ho fa perquè no pot ni vol. El socialisme, el Nou PSC, segueix sense entendre la tessitura política en què vivim i no ha analitzat correctament les seves factures electorals. No és un problema de si el sector catalanista tenia raó i la resta del món no, o si uns, volen un federalisme integral i els altres descafeïnat, és un problema clarament d’anàlisi i de conseqüent comportament polític. 

I ara, anem pel concert. I Toquem de peus a terra. Les declaracions polítiques a Espanya abans de que surti el text de Catalunya, són de rebuig o indiferència, com no podia ser d’una altra manera. Per tant, és, diria, responsable, que es continguin els sentiments perquè tot està per veure, i pinten bastos.

Però, només serà possible aconseguir superar aquest nou repte si som capaços de casar la pressió social amb la negociació política. Cal entendre que el pes polític de la proposta de Concert Econòmic és tan rellevant que si només deixem als partits davant de l’escenari quedarem curts, mancaran moltes peces del trencaclosques. Estic dient doncs, que cal una mobilització de país perquè ens hi va una part important del nostre futur i de les nostres butxaques. 

I tocant de peus a terra; a Madrid ens diuen que NO. Crec que seria irresponsable no fer res, o només fer allò que fem bé d’ofici, queixar-nos molt i anar cap a casa. 

És evident que el marc democràtic espanyol està molt desgastat, massa. I traspassar aquesta barrera és impossible des d’un petit país de només 7 milions de persones. Reclamar de nou un model federal o confederal, és una broma de TBO, i faríem el ridícul si reclaméssim alguna nova fórmula d’encaix amb Espanya si resulta que Espanya ja ha consolidat un model que va a la contra del què han reclamat al llarg de la història molts catalans (centralisme versus autonomia, federalisme, conferedalisme).

Si hi ha un rebuig tàcit a les nostres reivindicacions més bàsiques (disposar d’una caixa pròpia i d’algun caleró per avançar com a societat) les respostes des de Catalunya en poden ser moltes però depenen de dos factors: la valentia política d’alguns partits i la resposta social que se’n derivi.

És evident que el rebuig al Concert Econòmic ha de comportar un sal cap endavant de l’escenari polític català, només pot ser així, i això vol dir, en primer lloc, convocar unes noves eleccions que legitimin definitivament aquells partits que volen un nou marc polític i social per a Catalunya. Sense una nova tessitura política tornaríem a esgotar les dinàmiques de canvi a Catalunya. 

Però, també crec que si el marc de relacions amb Espanya estem convençuts que s’esgota potser el què cal és convèncer a la gent que cal canviar de rumb. Hem de passar d’un escenari de conflicte i negació, on Espanya sempre és l’objectiu final de les nostres reivindicacions, per a passar a donar protagonisme i color a un model polític propi, efectiu, que esgoti el marc comparatiu amb Espanya, que sigui el salt qualitatiu de les nostres polítiques les que facin desmarcar la gent del vincle, encara que sigui simbòlic, amb Espanya i les seves polítiques d’estat. 

Per tant, els passos a donar després d’un possible NO al Concert Econòmic per part de Madrid, no es poden simplificar però tampoc es poden diluir entre la queixa i la ràbia, cal posar fitxes al tauler i fer-ho de la mà de la nostra societat, que sovint penso que viu molt més avançada i molt més normalitzada que alguns partits polítics catalans, i que és la clau per avançar com a país cap al dret a la nostra autodeterminació.   

Il midollo del leone (La mèdula del lleó)

Després d’un dies de tràfec amb la política, torno a dedicar-me a una de les coses que més m’agrada, llegir i escriure.

Darrerament he acabat un llibre escrit en italià, Il midollo del leone, del gran Alfredo Reichlin. Reichlin és un militant de l’esquerra italiana des de ja fa anys i panys, dirigent del PCI i un gran escriptor i pensador, que malgrat els seus més de vuitanta anys no sembla que hagi quedat estancat en idees del passat i en conceptes caducs.

Tot i això, Reichlin, és l’estereotip tradicional de militant de l’esquerra italiana. Engrescador en la paraula, molt tendenciós a embetumar els discursos d’emocions i prosa històrica, i de vegades, poc resolutiu. Malgrat això, Reichlin, és un pensador força contemporitzador del pensament actual de l’esquerra italiana.
En aquest llibre, Reichlin, crec que defineix una sèrie de conceptes força interessants si es vol entendre Itàlia, la història de l’estat italià i els italians, que ja de per sí és força complicat tot plegat.

El repàs històric de l’esquerra italiana que fa Reichlin és molt interessant, per molts motius, però jo em quedaria amb la conclusió que en treu Reichlin del màxim referent polític de l’esquerra italiana en l’era contemporània, el PCI. El PCI fou segons ell un cúmul de pluralitats socials que se sentien còmodes en el projecte comunista gràcies a un mètode; generar un moviment social ampli i actiu -com és la vida social a Itàlia- al voltant del PCI, per molt centralisme democràtic que dominés al partit.

Tot i això, per altra banda, difereixo molt sobre la concepció moderna del què ha de ser l’esquerra italiana del segle XXI que proposa Reichlin, el reformisme a la italiana que anomena ell, doncs no ha aconseguit superar la ineficiència del projecte de l’esquerra italiana, segueix mancat de lideratges polítics i socials i no ha abordat a fons els problemes estratègics del país.
Però d’aquest llibre, m’han atret dues concepcions molt ben definides per Reichlin sobre el perquè de molts comportaments tan característics de la història de la vida social italiana.

M’ha sorprès com Reichlin definia la història del PCI com quelcom superior a la política, jo diria que seria la antipolítica, un concepte força popular a Itàlia. Però, més que l’antipolítica el que va fer poderós al PCI és la seva capacitat per a compartir una concepció de rebuig a l’estat, com a ens negatiu i allunyat de la vida social italiana.

Podríem dir que Reichlin defineix perfectament un estat conceptual no gaire sorollós a Itàlia, però real i palpable, que aboca a rebutjar l’estat entre altres motius perquè prové d’un procés històric mal tancat, Il Risorgimento, i que és entès per moltes comunitats que conformen l’actual estat italià com una imposició històrica de les classes benestants sobre les classes humils de la Itàlia del passat.

I en segon terme, Reichlin crec que defineix perfectament el perquè de l’estat de conflicte permanent de la vida política i social italiana. Reichlin creu que ja abans de la dictadura de Mussolini, Itàlia, s’enfonsa en un constant conflicte social que sempre porta com a amenaça de fons la Guerra Civil. De xoc entre concepcions, entre classes, entre comunitats que es rebutgen i es neguen. L’amenaça del conflicte social sempre ha estat més que present en la vida política i social italiana; els Anys de Plom, les Brigate Rosse, el terrorisme d’estat, el mussolinisme etc. I això, és fruit d’un cúmul de desequilibris d’arrel històrica.

Itàlia és i ha estat així perquè l’amenaça del conflicte social ha estat molt a peu de carrer, i això ha marcat la vida política del país, malgrat que mai se sap on són els límits d’aquest xoc històric.

Val la pena llegir a Reichlin perquè aconsegueixes entendre el perquè de moltes coses que succeixen i han succeït a Itàlia. I el que és més important, sap generar noves idees per al debat, una qualitat que no tots els polítics italians arriben a aconseguir.