Hem pogut comprovar en aquestes eleccions basques que
el conflicte segueix en el bell mig de l’agenda política basca i també
espanyola. La vaga de fam de Josu Uribetxeberria d’aquest estiu i de centenars
de presoners que la secundaven, va provocar un altre cop, que l’esfera
internacional tornés a posar de relleu aquest conflicte i l’anhelada
construcció de la pau i la reconciliació a Euskadi.
A Colòmbia, ja s’ha iniciat un transparent procés de
pau. Després de més de 50 anys de conflicte armat entre les guerrilles de les
FARC i l’ELN i el govern de l’estat i els aparells paramilitars subvencionats
per aquest, van fer públic l’acord anomenat Acuerdo
general para la terminación del conflicto y la construcción de una paz estable
y duradera, un acord entre ambdues parts per a posar fi aquest llarg
contingent armat i que ha donat peu a l’inici del diàleg i l’inici de la fi de
la violència política.
I encara que el conflicte basc i el colombià no tenen
gaires similituds, ni un agenda per a la pacificació gaire semblada, sí que pot
tenir mètodes de resolució similars. I és en aquest punt on l’escena
internacional, ha portat a terme una tasca que cal emprendre i conèixer
àmpliament per a resoldre els conflictes com el basc i el colombià. Ara bé, el
mètode existeix però només és possible si les parts, i amb especial èmfasi per
parts dels governs, es té una plena voluntat de fer efectiva la resolució del
conflicte i obren les portes a reconèixer explícitament, que formen part de les
causes i no les víctimes d’una part del conflicte.
En primer lloc, val a dir, que conflictes com el sud-africà
o el nord-irlandès, han comptat des del seu primer moment amb mesures
excepcionals, el què entre els experts en resolució de conflictes s’anomena
Justícia Transicional. La Justícia transicional escenifica, com va ser el cas
de Nuremberg o de la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a
Sud-àfrica, una sèrie de mesures, que si bé estan supervisades pels governs
respectius, una sèrie d’actors internacionals, i persones de reconeguda imparcialitat,
són capacitades a prendre mesures de resolució, rehabilitació, amnistia i
investigació de les raons del conflicte que els ocupa.
I més modernament, ja en el cas que va originar la
Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, aquest
model de justícia excepcional deriva en el què s’anomena actualment, Justícia
restaurativa.
El cas d’Irlanda del Nord és un dels màxims exponents
d’aquest model. Fins i tot, alguns dels ex-líders de l’IRA com per exemple
Kieron McEvoy, presoner a Maze, és un destacat professor a la Universitat de
Belfast sobre Justícia Restaurativa.
Aquest model de justícia, representa un canvi
substancial en la resolució de molts conflictes anteriors. L’objectiu, és
justament restaurar, tornar a reconciliar la pau sobretot, entre els principals
actors del conflicte, les comunitats que hi han participat, i actors i víctimes
d’accions criminals. Però, i aquí hi ha un canvi de paradigma molt important,
el perdó passa a ser un objectiu no condicional de bon principi, que no sigui
forçat sinó que depengui del diàleg amb la seva víctima mitjançant la mediació
d’experts en restauració. De fet, l’IRA no va demanar mai perdó explícitament i
de manera pública, van ser els programes de restauració entre víctimes i presoners
els que van procurar la reconciliació, inclosa la reconciliació entre presos
protestants i catòlics.
També, són força interessants els programes de
restauració de joves implicats en delinqüència a les barriades de les barriades
urbanes principalment de Belfast. Una mesura per a resoldre l’altre gran
problema que rau a Irlanda del Nord, l’exclusió social i la delinqüència.
Ja per últim, és un exemple de referència
internacional la creació l’any 1995 de la Comissió de la Veritat i la
Reconciliació a Sud-àfrica, amb l’objectiu de resoldre les causes del conflicte
de l’Apartheid, i rehabilitar les víctimes del conflicte. La justícia
restaurativa aquí també en va ser el mètode de reparació i rehabilitació amb
l’objectiu de recomposar la unitat nacional entre les comunitats de blancs i
negres. Sinn Féin porta en el seu programa la creació d’una Comissió de la
Veritat que l’estat anglès rebutja i esquiva intencionadament.
Per tant, mètodes, accions, experts, n’hi ha molts,
però el què cal, com deia a l’inici d’aquest l’article, és que les parts tinguin
la voluntat i obrin les portes a que els experts internacionals condueixin la
resolució de les causes dels conflictes, sempre, en tot contingent armat,
l’escena internacional és l’actor clau per a posar fil a la pacificació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada