Que el concert no ens creï desconcert

Aquesta setmana hem pogut veure com el Parlament de Catalunya aprovava per una majoria àmplia, la proposta de Concert Econòmic que Catalunya necessita i desitja. 

En tot aquest procés de debat, val a dir, que el soroll i les escenificacions polítiques de cara a la galeria, han estat contingudes. I també, trobo molt positiva la contenció dels nostres sentiments quant a l’aprovació d’aquest important text, i ara explicaré el perquè. 

Abans, però, crec que val la pena que una de les formacions polítiques que ha estat en aquest procés de debat, faci una reflexió de fons sobre el seu comportament i una revisió sobre el què vol fer en aquesta vida (políticament parlant). En una votació de tant de pes com la del Concert Econòmic, no s’entén per enlloc que el PSC voti que SÍ, a la part del text amb menys contingut de pes i voti que NO, en la part del text que es  parla de la Hisenda pròpia (la part més rellevant). Això se’n diu al meu poble “intentar fotre la cartera”.  

Però, en tot aquest debat, els socialisme hi ha estat present com si fos un fantasma que baga pel cel i que amenaça de baixar a la terra per espantar-nos però que mai ho fa perquè no pot ni vol. El socialisme, el Nou PSC, segueix sense entendre la tessitura política en què vivim i no ha analitzat correctament les seves factures electorals. No és un problema de si el sector catalanista tenia raó i la resta del món no, o si uns, volen un federalisme integral i els altres descafeïnat, és un problema clarament d’anàlisi i de conseqüent comportament polític. 

I ara, anem pel concert. I Toquem de peus a terra. Les declaracions polítiques a Espanya abans de que surti el text de Catalunya, són de rebuig o indiferència, com no podia ser d’una altra manera. Per tant, és, diria, responsable, que es continguin els sentiments perquè tot està per veure, i pinten bastos.

Però, només serà possible aconseguir superar aquest nou repte si som capaços de casar la pressió social amb la negociació política. Cal entendre que el pes polític de la proposta de Concert Econòmic és tan rellevant que si només deixem als partits davant de l’escenari quedarem curts, mancaran moltes peces del trencaclosques. Estic dient doncs, que cal una mobilització de país perquè ens hi va una part important del nostre futur i de les nostres butxaques. 

I tocant de peus a terra; a Madrid ens diuen que NO. Crec que seria irresponsable no fer res, o només fer allò que fem bé d’ofici, queixar-nos molt i anar cap a casa. 

És evident que el marc democràtic espanyol està molt desgastat, massa. I traspassar aquesta barrera és impossible des d’un petit país de només 7 milions de persones. Reclamar de nou un model federal o confederal, és una broma de TBO, i faríem el ridícul si reclaméssim alguna nova fórmula d’encaix amb Espanya si resulta que Espanya ja ha consolidat un model que va a la contra del què han reclamat al llarg de la història molts catalans (centralisme versus autonomia, federalisme, conferedalisme).

Si hi ha un rebuig tàcit a les nostres reivindicacions més bàsiques (disposar d’una caixa pròpia i d’algun caleró per avançar com a societat) les respostes des de Catalunya en poden ser moltes però depenen de dos factors: la valentia política d’alguns partits i la resposta social que se’n derivi.

És evident que el rebuig al Concert Econòmic ha de comportar un sal cap endavant de l’escenari polític català, només pot ser així, i això vol dir, en primer lloc, convocar unes noves eleccions que legitimin definitivament aquells partits que volen un nou marc polític i social per a Catalunya. Sense una nova tessitura política tornaríem a esgotar les dinàmiques de canvi a Catalunya. 

Però, també crec que si el marc de relacions amb Espanya estem convençuts que s’esgota potser el què cal és convèncer a la gent que cal canviar de rumb. Hem de passar d’un escenari de conflicte i negació, on Espanya sempre és l’objectiu final de les nostres reivindicacions, per a passar a donar protagonisme i color a un model polític propi, efectiu, que esgoti el marc comparatiu amb Espanya, que sigui el salt qualitatiu de les nostres polítiques les que facin desmarcar la gent del vincle, encara que sigui simbòlic, amb Espanya i les seves polítiques d’estat. 

Per tant, els passos a donar després d’un possible NO al Concert Econòmic per part de Madrid, no es poden simplificar però tampoc es poden diluir entre la queixa i la ràbia, cal posar fitxes al tauler i fer-ho de la mà de la nostra societat, que sovint penso que viu molt més avançada i molt més normalitzada que alguns partits polítics catalans, i que és la clau per avançar com a país cap al dret a la nostra autodeterminació.