Del conflicte armat fins a la construcció de la pau, un procés que demana mesures especials

Hem pogut comprovar en aquestes eleccions basques que el conflicte segueix en el bell mig de l’agenda política basca i també espanyola. La vaga de fam de Josu Uribetxeberria d’aquest estiu i de centenars de presoners que la secundaven, va provocar un altre cop, que l’esfera internacional tornés a posar de relleu aquest conflicte i l’anhelada construcció de la pau i la reconciliació a Euskadi. 

A Colòmbia, ja s’ha iniciat un transparent procés de pau. Després de més de 50 anys de conflicte armat entre les guerrilles de les FARC i l’ELN i el govern de l’estat i els aparells paramilitars subvencionats per aquest, van fer públic l’acord anomenat Acuerdo general para la terminación del conflicto y la construcción de una paz estable y duradera, un acord entre ambdues parts per a posar fi aquest llarg contingent armat i que ha donat peu a l’inici del diàleg i l’inici de la fi de la violència política. 

I encara que el conflicte basc i el colombià no tenen gaires similituds, ni un agenda per a la pacificació gaire semblada, sí que pot tenir mètodes de resolució similars. I és en aquest punt on l’escena internacional, ha portat a terme una tasca que cal emprendre i conèixer àmpliament per a resoldre els conflictes com el basc i el colombià. Ara bé, el mètode existeix però només és possible si les parts, i amb especial èmfasi per parts dels governs, es té una plena voluntat de fer efectiva la resolució del conflicte i obren les portes a reconèixer explícitament, que formen part de les causes i no les víctimes d’una part del conflicte. 

En primer lloc, val a dir, que conflictes com el sud-africà o el nord-irlandès, han comptat des del seu primer moment amb mesures excepcionals, el què entre els experts en resolució de conflictes s’anomena Justícia Transicional. La Justícia transicional escenifica, com va ser el cas de Nuremberg o de la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, una sèrie de mesures, que si bé estan supervisades pels governs respectius, una sèrie d’actors internacionals, i persones de reconeguda imparcialitat, són capacitades a prendre mesures de resolució, rehabilitació, amnistia i investigació de les raons del conflicte que els ocupa.

I més modernament, ja en el cas que va originar la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, aquest model de justícia excepcional deriva en el què s’anomena actualment, Justícia restaurativa. 

El cas d’Irlanda del Nord és un dels màxims exponents d’aquest model. Fins i tot, alguns dels ex-líders de l’IRA com per exemple Kieron McEvoy, presoner a Maze, és un destacat professor a la Universitat de Belfast sobre Justícia Restaurativa. 

Aquest model de justícia, representa un canvi substancial en la resolució de molts conflictes anteriors. L’objectiu, és justament restaurar, tornar a reconciliar la pau sobretot, entre els principals actors del conflicte, les comunitats que hi han participat, i actors i víctimes d’accions criminals. Però, i aquí hi ha un canvi de paradigma molt important, el perdó passa a ser un objectiu no condicional de bon principi, que no sigui forçat sinó que depengui del diàleg amb la seva víctima mitjançant la mediació d’experts en restauració. De fet, l’IRA no va demanar mai perdó explícitament i de manera pública, van ser els programes de restauració entre víctimes i presoners els que van procurar la reconciliació, inclosa la reconciliació entre presos protestants i catòlics.

També, són força interessants els programes de restauració de joves implicats en delinqüència a les barriades de les barriades urbanes principalment de Belfast. Una mesura per a resoldre l’altre gran problema que rau a Irlanda del Nord, l’exclusió social i la delinqüència. 

Ja per últim, és un exemple de referència internacional la creació l’any 1995 de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació a Sud-àfrica, amb l’objectiu de resoldre les causes del conflicte de l’Apartheid, i rehabilitar les víctimes del conflicte. La justícia restaurativa aquí també en va ser el mètode de reparació i rehabilitació amb l’objectiu de recomposar la unitat nacional entre les comunitats de blancs i negres. Sinn Féin porta en el seu programa la creació d’una Comissió de la Veritat que l’estat anglès rebutja i esquiva intencionadament. 

Per tant, mètodes, accions, experts, n’hi ha molts, però el què cal, com deia a l’inici  d’aquest l’article, és que les parts tinguin la voluntat i obrin les portes a que els experts internacionals condueixin la resolució de les causes dels conflictes, sempre, en tot contingent armat, l’escena internacional és l’actor clau per a posar fil a la pacificació.

La Guerra de successió al Vallès

Aquest article, no pretén analitzar exhaustivament els fets, que per altra banda, podeu trobar tan detalladament a internet a través del Museu Virtual de la Guerra de Successió, http://www.guerradesuccessio.cat/, un treball molt seriós sobre la Guerra de Successió elaborat per la Universitat de Barcelona, el Departament de la Vicepresidència i Universitats de la Generalitat i la Fundació Bosch i Gimpera. Sinó que el meu objectiu, a través de la recopilació de les dades que aporta l’obra de Francesc de Castellví, és reproduir fets que van ocórrer al Vallès. 

La Guerra de Successió al Vallès

L’escomesa bèl·lica entre la monarquia espanyola i els defensors dels drets i llibertats de Catalunya tenen una llarga història de desencontres, en aquest escenari hem volgut iniciar aquest perible a partir de l’any 1706, just en les dates en què Felip V es veu obligat a aixecar el setge sobre la ciutat de Barcelona gràcies al setge de les tropes de L’Arxiduc Carles III i de les milícies austriacistes.  Era el primer intent per part de Felip V i Lluís XIV d’envair la ciutat comtal i el Principat de Catalunya en el seu conjunt. 

Ja en aquest any, el territori vallesà, sempre estratègic per a les mobilitzacions vers la ciutat de Barcelona, és protagonista de les maniobres de les tropes austriacistes. 

El 18 d’abril, les milícies austriacistes, inicien la planificació del setge sobre la ciutat de Barcelona parapetant-se en les muntanyes de la vila de Sant Cugat. Hi arriben tres regiments; el de Josep Peguera, senyor de Gra, 300 cavalls del regiment de Morràs i 150 del regiment de Josep Moragues. 

L’objectiu segons Castellví era “socórrer Barcelona por tierra, que el socorro que se introducía por el mar era muy costoso”. I l’entrada de les milícies es feu vorejant el riu Besòs a la nit del 28 del mateix, i a proposta del general Nebot.

El rei Felip V aixeca el setge i fuig a França

El dia 9 de maig, milicians i ciutadans de la ciutat comtal van aconseguir desallotjar als assetjadors. La fugida va ser immediata, i els assetjadors es van veure obligats fer foc a algunes cases de la part del coll de Montcada i tallar les comunicacions amb la ciutat per no ser presos per les tropes austriacistes.   

Ja cap el dia 12 a la nit el rei Felip V, en el seu camí a l’exili a França, va fer parada a la fonda Grua, un emplaçament hostaler molt popular a Montmeló fins fa pocs anys, i que al dia següent fou incendiat indiscriminadament, segons Castellví. Allí, tots els generals van debatre com prosseguir la marxa cap a França, i la seva preocupació màxima era mediar amb la gent del territori perquè no hi hagués sobresalts i no hi hagués revoltes per la causa dels saqueigs que havien provocat les tropes borbòniques. Tot i això, ja hi havia molts actius parapetats a les muntanyes dels voltants, que farien greus danys a les tropes borbòniques. Entre les poblacions revoltades contra les tropes borbòniques que fugien cap a França, hi hagué la Batlloria, a Sant Celoni, que gràcies al suport d’alguns membres de la cavalleria, van prendre dos canons i dos morters que van provocar la fugida de les tropes.

1711

Ja cap a l’any 1711, l’escenari polític anglès canvia amb la victòria dels Tories vers els Whigs. Aquest canvi de govern, provoca la sortida del conflicte d’Anglaterra. El 17 d’abril va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el successor. La pau doncs va ser inevitable en la guerra entre les tropes borbòniques franco-espanyoles i els exèrcits fidels a Carles III d’Àustria, i la sortida de l’arxiduc i les seves tropes de Catalunya va ser imminent. El poble de Catalunya iniciava un periple transcendental en la seva història sense res més que les seves forces, irregulars majoritàriament, i això sí, es disposava d’un cos de dirigents militars força experimentats (Villarroel, Nebot, Moragues, el Marquès de Poal, Brichfeus, Busquets). El front bèl·lic català, com era d’esperar, no va cessar, i els exèrcits de Felip V i Lluís XIV iniciaven una ofensiva definitiva vers el Principat.

Catalunya es preparava per a l’embat definitiu amb les tropes de Felip V. S’inicia el període de creació de les milícies i de les tropes de resistència a l’interior de Barcelona i a l’exterior.  Molts vallesans s’hi afegiren, i molts d’ells van ser protagonistes de molts fets a partir de l’any 1713.  En aquest mateix any, els diputats anomenen dos coronels sortits del territori vallesà “labradores de limpia sangre” com anomena Castellví, per a la defensa del territori conjuntament amb altres personatges d’arreu del Principat. Pere Brichfeus, nascut a Castellterçol, i Francesc Busquets, natural de Valldoreix, anomenat Mitjans, però que habitava a Terrassa. També podem anomenar la figura de Joan Talladella, nascut també a Castellterçol, i capità del regiment de dragons de Brichfeus. 

S’inicien al mateix any les accions armades entre ambdós bàndols. El Vallès, estava preparat per ser un dels territoris més concorreguts de les tropes d’ambdós bàndols. 

Al juliol el capità Antoni Roquer, natural d’Olot, es passà al bàndol borbònic i el general Bracamonte per consell de l’auditor general Francisco Comas només li donà tres companyies de fusellers que formaren les vil·les de Manlleu, i les vallesanes Tagamanent i Aiguafreda, les quals seguien a Bracamonte. 

El dia 29 de juliol després de l’atac a Manresa per part de les tropes borbòniques, el general Nebot decideix enviar al coronel Armengol Amill al coll Cardús, i al coronel Ferrer amb 300 fusellers a al coll de l’Obac de Vacarisses. El general Bracamonte envià al coronel Po de Jafra perquè ataqués Armengol per la reraguarda. Bracamonte en el camí cap a Terrassa aconsegueix ferir al sergent major Carbonell i 8 fusellers. Bracamonte va predre 18 soldats. En el mateix camí cap a Terrassa alguns ciutadans varen morir i en l’entrada de Bracamonte a Terrassa pròpiament, moriren 27 terrassencs, fins i tot, el famós lletrat anomenat Deona, que havia estat jutge del Senat de Catalunya. Les tropes borbòniques varen calar foc a Terrassa.

També al mes de setembre el general Nebot envià al general major Bernat Faig amb 400 fusellers a ocupar Mollet i Montmeló. A els 10 de la nit van sortir de Caldes. Van seguir fins a Montmeló i es van situar al coll de Daví sobre Teià. Ja quan iniciaven l’atac a Mollet el general Bracamonte, que ja els havia seguit els passos, els ataca i els dispersa. Bracamonte fa presoners a molts dels dispersats. 

Amb la publicació de la crida a la defensa de Catalunya per part dels diputats catalans, es succeixen diversos actes de sublevació. Un d’ells és tingut a la Riera de Rubí, el 3 d’agost de 1713, on 68 milicians de Sarrià ataquen a 58 cavalls. Van matar a 39 soldats borbònics i en van fer presoners a 8.

Cal destacar que entre els dirigents catalans que majoritàriament decidiren resistir, hi hagué dos vallesans força destacats, Francesc Perpinyà i Sala, oïdor militar, i veí de Granollers. I Joan Sentmenat i de Toralla, marquès de Sentmenat. 

El mes de febrer el general Armengol, que es mantenia a Vilamajor és ordenat a atacar les poblacions que formaven part del territori del Montseny. El general borbònic González sorprèn a Armengol i aquest es veu obligat a retirar-se a Mosqueroles. Ja a Mosqueroles, amb les tropes de nou unides,  Armengol decideix atacar González, i aquest es retira ja que el terreny li era massa desfavorable. A Vilamajor, Armengol hi va perdre 22 fusellers, tot l’equipatge, i els papers de les “pagadurías i veedurías”, 2500 pesos. A Mosqueroles, González va perdre 70 soldats, 2 capitans, i 5 subalterns. Armengol 38. Un ciutadà de Santa Maria de Palautordera va descobrir a González l’amagatall a Vilamajor d’Armengol, el qual va rebre una indemnització de González per la informació donada. Armengol es va retirar cap al Montseny on es va reunir amb el Marquès del Poal. 

Combat de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, 9 d’abril de 1714

El coronel Armengol Amill provinent de Sant Llorenç Savall, es va trobar amb el Marquès del Poal, i ambdós són sorpresos pel general González i el brigadier Vallejo a Caldes. L’encontre va durar fins a la nit del dia 9 d’abril. Armengol va perdre 11 soldats i 23 ferits. El dia 15, el coronel Armengol, coneixedor que el general Bracamonte es volia unir amb dos destacaments més, es retira a Sant Feliu, però allà és atacat pels tres destacaments. Es decideix retirar a Gallifa, on també és sorprès per fusellers emboscats i desfan del tot el cos, i el cavall d’Armengol és ferit. Armengol es va retirar al Montseny amb 30 morts després d’aquell encontre.

El dia 24 de juny el general Bracamonte conjuntament amb el capità Ambrós, embosquen al coronel Armengol al Pla de la Calma,  el  qual va perdre alguns efectius i passa a refugiar-se a La Garriga el dia 25 de juny, on Bracamonte el torna a atacar, i Armengol es torna a retirar al Montseny, i posteriorment a Arenys. 

Amb la intenció d’entrar a Barcelona, el marquès del Poal i el general Armengol, aconsegueixen reunir 3500 homes a Sentmenat. Allí, el dia 28 de juny  són atacats per quatre destacaments del compte de Montemar, cosa que els obliga a retirar-se, perden 20 efectius i es tornen a unir a Gallifa i a Sant Feliu de nou. Posteriorment, Poal demana més diners i armes a Barcelona.   

 Ataca el coronel Armengol el dia 2 de juliol un cos de francesos al girant de Gualba

Tropes franceses provinents del Rosselló i l’Empordà, a l’alçada montsenyenca de Gualba, a l lloc anomenat el girant de Gualba, feien un cos de 1500 francesos i 240 cavalls. Armengol havia unit a 700 fusellers i 100 voluntaris a cavall i decideix atacar mitjançant una emboscada. Armengol, malgrat la pluja i la inferioritat numèrica només va perdre 38 efectius, els francesos, segons Castellví, molts més. 

El dia 13 d’agost Poal i Armengol, entre Centelles i Caldes, són atacats pels destacaments de Montemar, Bracamonte i González. L’encontre va durar des de les 11h fins a la nit. El dia 14 es va reemprendre el combat que va durar també des de les 11h fins a les 14h. Segons Castellví, les pèrdues de tropes dels borbòniques va ser major que les de Poal i Armengol. Montemar ocupà Caldes i Poal Sant Llorenç de Munt. Aquest encontre, diu  Castellví, va fer perdre 52 homes a Poal. 

El dia 21 d’agost, Bracamonte, Montemar i el marquès de Thoury, es van unir formant un cos de 7000 infants i 3400 cavalls. Poal, coneixedor d’aquest moviment va passar a Sentmenat. Thoury ocupa Castellar i posteriorment Terrassa. El dia 22 , Montemar, Sabadell. El mateix dia 22, Montemar ataca a Poal a Sentmenat el qual decideix retirar-se a Sant Feliu de Codines, on hi va haver un segon combat. Ja cap a la nit Poal obliga a Montemar a retirar-se a Sentmenat. El marquès de Thouy va combatre Armengol a Castellar, Armengol marxa cap a Sabadell. Allí es tornen a reunir Poal i Armengol. El setge dels borbònics obliga a Poal a retirar-se a les muntanyes de Montserrat.

Fins aquí tenim informació de les accions més destacables en territori vallesà segons Castellví, fins a la definitiva resistència final a la ciutat de Barcelona, i on molts vallesans participaren de la seva defensa, però amb la rendició de la ciutat comtal, s’inicia un procés de repressió de les mans de Felip V, sense que els francesos hi tingueren un convenciment absolut de les accions del rei castellà. 

Molts vallesans s’exiliaren, Brichfeus, Busquets, Talladella, l’abad del monestir de Sant Cugat,  o bé, com la família Mogoda o Sentmenat, foren perseguits i incautat el seu patrimoni econòmic i material.   

Entre els vallesans que donaren suport a l’ocupació i consolidació del règim borbònic, hi trobem a dos personatges força destacats, Josep Aparici, arquitecte del model econòmic i recaptatiu borbònic i calderí d’origen, i el marquès de Cerdanyola, Joan Marimón.

Que el concert no ens creï desconcert

Aquesta setmana hem pogut veure com el Parlament de Catalunya aprovava per una majoria àmplia, la proposta de Concert Econòmic que Catalunya necessita i desitja. 

En tot aquest procés de debat, val a dir, que el soroll i les escenificacions polítiques de cara a la galeria, han estat contingudes. I també, trobo molt positiva la contenció dels nostres sentiments quant a l’aprovació d’aquest important text, i ara explicaré el perquè. 

Abans, però, crec que val la pena que una de les formacions polítiques que ha estat en aquest procés de debat, faci una reflexió de fons sobre el seu comportament i una revisió sobre el què vol fer en aquesta vida (políticament parlant). En una votació de tant de pes com la del Concert Econòmic, no s’entén per enlloc que el PSC voti que SÍ, a la part del text amb menys contingut de pes i voti que NO, en la part del text que es  parla de la Hisenda pròpia (la part més rellevant). Això se’n diu al meu poble “intentar fotre la cartera”.  

Però, en tot aquest debat, els socialisme hi ha estat present com si fos un fantasma que baga pel cel i que amenaça de baixar a la terra per espantar-nos però que mai ho fa perquè no pot ni vol. El socialisme, el Nou PSC, segueix sense entendre la tessitura política en què vivim i no ha analitzat correctament les seves factures electorals. No és un problema de si el sector catalanista tenia raó i la resta del món no, o si uns, volen un federalisme integral i els altres descafeïnat, és un problema clarament d’anàlisi i de conseqüent comportament polític. 

I ara, anem pel concert. I Toquem de peus a terra. Les declaracions polítiques a Espanya abans de que surti el text de Catalunya, són de rebuig o indiferència, com no podia ser d’una altra manera. Per tant, és, diria, responsable, que es continguin els sentiments perquè tot està per veure, i pinten bastos.

Però, només serà possible aconseguir superar aquest nou repte si som capaços de casar la pressió social amb la negociació política. Cal entendre que el pes polític de la proposta de Concert Econòmic és tan rellevant que si només deixem als partits davant de l’escenari quedarem curts, mancaran moltes peces del trencaclosques. Estic dient doncs, que cal una mobilització de país perquè ens hi va una part important del nostre futur i de les nostres butxaques. 

I tocant de peus a terra; a Madrid ens diuen que NO. Crec que seria irresponsable no fer res, o només fer allò que fem bé d’ofici, queixar-nos molt i anar cap a casa. 

És evident que el marc democràtic espanyol està molt desgastat, massa. I traspassar aquesta barrera és impossible des d’un petit país de només 7 milions de persones. Reclamar de nou un model federal o confederal, és una broma de TBO, i faríem el ridícul si reclaméssim alguna nova fórmula d’encaix amb Espanya si resulta que Espanya ja ha consolidat un model que va a la contra del què han reclamat al llarg de la història molts catalans (centralisme versus autonomia, federalisme, conferedalisme).

Si hi ha un rebuig tàcit a les nostres reivindicacions més bàsiques (disposar d’una caixa pròpia i d’algun caleró per avançar com a societat) les respostes des de Catalunya en poden ser moltes però depenen de dos factors: la valentia política d’alguns partits i la resposta social que se’n derivi.

És evident que el rebuig al Concert Econòmic ha de comportar un sal cap endavant de l’escenari polític català, només pot ser així, i això vol dir, en primer lloc, convocar unes noves eleccions que legitimin definitivament aquells partits que volen un nou marc polític i social per a Catalunya. Sense una nova tessitura política tornaríem a esgotar les dinàmiques de canvi a Catalunya. 

Però, també crec que si el marc de relacions amb Espanya estem convençuts que s’esgota potser el què cal és convèncer a la gent que cal canviar de rumb. Hem de passar d’un escenari de conflicte i negació, on Espanya sempre és l’objectiu final de les nostres reivindicacions, per a passar a donar protagonisme i color a un model polític propi, efectiu, que esgoti el marc comparatiu amb Espanya, que sigui el salt qualitatiu de les nostres polítiques les que facin desmarcar la gent del vincle, encara que sigui simbòlic, amb Espanya i les seves polítiques d’estat. 

Per tant, els passos a donar després d’un possible NO al Concert Econòmic per part de Madrid, no es poden simplificar però tampoc es poden diluir entre la queixa i la ràbia, cal posar fitxes al tauler i fer-ho de la mà de la nostra societat, que sovint penso que viu molt més avançada i molt més normalitzada que alguns partits polítics catalans, i que és la clau per avançar com a país cap al dret a la nostra autodeterminació.   

Il midollo del leone (La mèdula del lleó)

Després d’un dies de tràfec amb la política, torno a dedicar-me a una de les coses que més m’agrada, llegir i escriure.

Darrerament he acabat un llibre escrit en italià, Il midollo del leone, del gran Alfredo Reichlin. Reichlin és un militant de l’esquerra italiana des de ja fa anys i panys, dirigent del PCI i un gran escriptor i pensador, que malgrat els seus més de vuitanta anys no sembla que hagi quedat estancat en idees del passat i en conceptes caducs.

Tot i això, Reichlin, és l’estereotip tradicional de militant de l’esquerra italiana. Engrescador en la paraula, molt tendenciós a embetumar els discursos d’emocions i prosa històrica, i de vegades, poc resolutiu. Malgrat això, Reichlin, és un pensador força contemporitzador del pensament actual de l’esquerra italiana.
En aquest llibre, Reichlin, crec que defineix una sèrie de conceptes força interessants si es vol entendre Itàlia, la història de l’estat italià i els italians, que ja de per sí és força complicat tot plegat.

El repàs històric de l’esquerra italiana que fa Reichlin és molt interessant, per molts motius, però jo em quedaria amb la conclusió que en treu Reichlin del màxim referent polític de l’esquerra italiana en l’era contemporània, el PCI. El PCI fou segons ell un cúmul de pluralitats socials que se sentien còmodes en el projecte comunista gràcies a un mètode; generar un moviment social ampli i actiu -com és la vida social a Itàlia- al voltant del PCI, per molt centralisme democràtic que dominés al partit.

Tot i això, per altra banda, difereixo molt sobre la concepció moderna del què ha de ser l’esquerra italiana del segle XXI que proposa Reichlin, el reformisme a la italiana que anomena ell, doncs no ha aconseguit superar la ineficiència del projecte de l’esquerra italiana, segueix mancat de lideratges polítics i socials i no ha abordat a fons els problemes estratègics del país.
Però d’aquest llibre, m’han atret dues concepcions molt ben definides per Reichlin sobre el perquè de molts comportaments tan característics de la història de la vida social italiana.

M’ha sorprès com Reichlin definia la història del PCI com quelcom superior a la política, jo diria que seria la antipolítica, un concepte força popular a Itàlia. Però, més que l’antipolítica el que va fer poderós al PCI és la seva capacitat per a compartir una concepció de rebuig a l’estat, com a ens negatiu i allunyat de la vida social italiana.

Podríem dir que Reichlin defineix perfectament un estat conceptual no gaire sorollós a Itàlia, però real i palpable, que aboca a rebutjar l’estat entre altres motius perquè prové d’un procés històric mal tancat, Il Risorgimento, i que és entès per moltes comunitats que conformen l’actual estat italià com una imposició històrica de les classes benestants sobre les classes humils de la Itàlia del passat.

I en segon terme, Reichlin crec que defineix perfectament el perquè de l’estat de conflicte permanent de la vida política i social italiana. Reichlin creu que ja abans de la dictadura de Mussolini, Itàlia, s’enfonsa en un constant conflicte social que sempre porta com a amenaça de fons la Guerra Civil. De xoc entre concepcions, entre classes, entre comunitats que es rebutgen i es neguen. L’amenaça del conflicte social sempre ha estat més que present en la vida política i social italiana; els Anys de Plom, les Brigate Rosse, el terrorisme d’estat, el mussolinisme etc. I això, és fruit d’un cúmul de desequilibris d’arrel històrica.

Itàlia és i ha estat així perquè l’amenaça del conflicte social ha estat molt a peu de carrer, i això ha marcat la vida política del país, malgrat que mai se sap on són els límits d’aquest xoc històric.

Val la pena llegir a Reichlin perquè aconsegueixes entendre el perquè de moltes coses que succeixen i han succeït a Itàlia. I el que és més important, sap generar noves idees per al debat, una qualitat que no tots els polítics italians arriben a aconseguir.

Un pas cap el futur i la cohesió d’ERC

Sovint hem de saber parar un moment i reflexionar fredament quina és la realitat del nostre entorn per a saber determinar quin és el límit entre allò que és important i allò que és necessari. És una pràctica que aconsello a tothom, i més per als qui com jo ens dediquem a treballar altruïstament per un projecte polític com és ERC.

No ens enganyem, ERC està immersa en un procés de canvi i això comporta moltes vegades ser generosos, i saber estar en el lloc no només per al bé del partit -perquè no sempre és la justificació a tots els problemes- si no per la coherència i l’acció de ser generosos, com a màxims valors per a construir col•lectivament el partit.

Però també és important saber fer gestos que permetin seguir treballant en positiu per aquesta Nova Esquerra encapçalada per Oriol Junqueras. Gestos que ajudin a esborrar la imatge de partit desori del passat, i que ajudin a fer entendre als ciutadans que ERC és una eina útil, necessària i fiable.

Els meus companys i jo mateix, hem decidit fer un pas per a la cohesió d’ERC, fer un pas per encarar un futur amb garanties per tots els qui com nosaltres treballem per a fer créixer ERC, siguem on siguem, i ho vulguem fer sota els valors que apuntava anteriorment: generositat i coherència.

Fruit d’aquesta llarga reflexió, i amb la voluntat de consensuar una llista d’unitat per a la nostra Federació, el nostre company i rival en aquest procés electoral, Andreu Francisco, encapçalarà aquesta candidatura de consens, on tots els companys i companyes hem sabut posar-nos d’acord per a treballar per una Esquerra Metropolitana Forta. No ens queda cap dubte que ERC està fent passos seriosos cap a la seva renovació política, i nosaltres avui hi volem contribuir una mica més, fent un pas per al treball en equip i amb la voluntat sempre de sumar.

I en aquests passos cap a la renovació, vull apuntar algunes reflexions que crec que val la pena memoritzar sempre en positiu, i que ens han de servir per a seguir madurant com a partit.

En aquest procés electoral que hem anat afrontant en els darrers dies, hem vist un canvi en la manera de debatre entre els i les militants. Un canvi diria que 2.0, cap a la gestió de noves maneres de debatre i comunicar-nos molt positives en el seu conjunt. Però sovint, ERC és víctima de parlar o deixar parlar als mitjans de comunicació per ella mateixa, i això, més enllà de que no és sempre bo per ERC, ens anul•la el nostre sentiment d’orgull de pertànyer a ERC, i ens fa perdre el respecte entre nosaltres mateixos, és un error que de vegades és culpa de nosaltres mateixos i de vegades és simplement que encara som un partit fàcil de parlar per als mitjans de comunicació, sense més.

Vull també demanar que reflexionem sobre allò que a ERC ens costa tant parlar i assumir, l’acció de dirigir i liderar. Confio i em sento plenament recolzat per als companys i companyes liderats per Oriol Junqueras i Marta Rovira, que avui dirigeixen ERC, i que no em fa cap por demanar que ens dirigeixin i que vulguin dirigir. L’acció de dirigir i liderar no ens ha de fer cap por, és més, si ERC no sap dirigir-se no podrem portar a terme els nostres reptes nacionals i socials. Crec que les direccions i les seves accions no són de per sí el problema, són més aviat els sistemes que permeten controlar i corregir les direccions els que moltes vegades fallen. Per tant, si hem de dirigir un procés, liderem i deixem liderar en confiança.

Sense més, demano a tots els qui som militants d’ERC, que assistiu el proper 28 de gener a Badalona al Congrés Regional de la nostra Federació, i ho feu amb l’orgull i l’esperança de pensar que ara li toca a ERC guanyar, perquè el futur només pot ser el de vèncer i convèncer-nos de vèncer tots junts.

Gràcies, salut, força i treball

Vull fer un pas endavant, vull fer més ERC

Malgrat que sigui un tòpic, cal no oblidar-ho: ERC és un partit amb més de 80 anys d'història, que les ha passat de tots colors i que per tant era poc probable que es deixés intimidar per una ronda de mals resultats electorals. El nostre partit va escoltar el missatge. Vivim moments de canvi a ERC, de reinventar-nos, i tinc clar que vull contribuir dedicant els millors anys de la meva vida a aquesta tasca, a aquest esforç col•lectiu que marcarà el futur del nostre partit i del projecte de l'esquerra nacional.

Es tracta d'un moment en la història del meu partit, que cal tenir en compte ara i que caldrà seguir tenint en compte en el futur. Moments de canvi i obertura com el que vivim només es donen un cop cada molts anys, i són els que marquen l’esdevenidor com a partit i com a país. Jo els veig com a moments molt esperançadors, en que tot és possible. Només ens cal paciència, reflexió i treball.

L’experiència, és a dir el passat, si es combina amb l’esperança en el futur, esdevenen una combinació perfecte i imparable. I això és el que crec que ha de ser ERC: el fruit present de l'experiència del passat i l'esperança en el futur.
Sóc militant d’ERC des de 1998. La meva trajectòria a ERC i a les JERC ha estat força dilatada, però destacaria el meu pas per la presidència regional a les JERC des de l’any 1999 fins al 2005. Una etapa on vaig forjar-me com a militant i en que vaig conèixer molts dels que ara són amics i companys a ERC. Un experiència que sempre val la pena recordar.

Així mateix, he pogut gaudir d’altres experiències tant nacionals com municipals a ERC i a les JERC, sense les quals no em sentiria capaç d’afrontar un repte com el que he decidit emprendre. Tota la meva trajectòria política ha estat lligada a l'articulació pacient i discreta del territori; en ocasions a la meva comarca, en d'altres al conjunt de l'Àrea Metropolitana, però sempre treballant per vertebrar un territori sociològicament molt complicat, i alhora determinant pel nostre partit.

Des de dins d'aquest mateix territori, ja fa un temps que tot un seguit de companys, de procedències i sensibilitats molt diverses, m'han anat animant en els darrers temps a que fes un pas endavant i em posés al servei d'ERC - Àrea Metropolitana per liderar-la, si la militància així ho vol, durant aquests propers quatre anys, en que haurem d'implementar a nivell regional el canvi que ja ha iniciat a nivell nacional la nova Executiva liderada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Vull fer aquest pas endavant, i el vull fer en equip, comptant amb totes les persones, amb totes les idees, amb tots els projectes.

Recordant el passat, com a portaveu regional de les JERC, vaig haver d’afrontar la direcció d’una federació regional amb una organització gairebé a zero, i ens en vam sortir, de manera que la feina que hauré de fer ja la conec; més encara si tenim en compte que ERC - Àrea Metropolitana, malgrat haver viscut la davallada que ha afectat el conjunt del partit, ha resistit amb una estructura sòlida. El repte, doncs, se'm presenta igual de complex que en la meva etapa a les JERC, però el punt de partença convida molt més a l'optimisme.

ERC ha estat a l’alça, entre d'altres coses, quan ha tingut un teixit metropolità fort i segur d’ell mateix. En altres paraules: quan ha gaudit de cohesió interna i ha despertat il•lusió a nivell extern. I això és el que tots i totes hem de recuperar: il•lusió i cohesió a un territori que ha estat tradicionalment difícil per nosaltres. De manera que la tasca de vertebrar l'Àrea Metropolitana dista de ser un afer d'importància merament local: si ERC vol ser un partit de majories, caldrà que estigui ben articulat a l'àrea més poblada del país.

ERC té un paper molt important a jugar en la governança de l’Àrea Metropolitana: el de trencar l’hegemonia de PSC i CiU, d'una banda, i aturar les experiències de populisme sistemàtic del PP i de l'ultradreta. Es tracta de tasques de futur importants si volem disposar d’un territori metropolità més ric i plural. Però sobretot, ERC és clau si volem modernitzar el projecte de governança dels territoris de l’Àrea Metropolitana. Ens toca generar nous discursos i noves idees per a posar el debat metropolità en el cor de l’agenda política nacional. De reptes, en aquest sentit, no ens en faltaran.

Cal mirar l’àrea metropolitana, i les polítiques que se’n puguin generar des d’una perspectiva molt més transparent, moderna, plural i amb identitat pròpia.
I és que el món local, i les comarques que composen la Federació Regional Metropolitana són molt plurals, i només es pot entendre la seva funció si es troben espais de col•laboració entre nosaltres molt més amplis, però amb línies d'actuació concretes, i on la recuperació de les identitats locals sigui la via per a poder crear municipis forts i cohesionats, el que molts de nosaltres diem “fer ciutat” o “fer poble”.

En els propers dies els companys i companyes que composem la nostra candidatura, començant per mi mateix, anirem detallant les nostres propostes, però crec que val la pena esmentar d'entrada la nostra voluntat de treballar per dotar ERC d’un nou discurs metropolità, d'una xarxa de serveis especialitzats pels nostres municipis i comarques (la base de la vida d’ERC), i de noves i renovades idees pel què fa al funcionament de l’Àrea Metropolitana entesa no només com una mera administració si no com una xarxa útil, oberta i al servei dels territoris que la composen i per aquells que també es veuen afectats per les seves dinàmiques.

Aquest no és un projecte individual. Aquí hi ha lloc per tothom qui vulgui jugar en equip i posar les seves energies al servei d'un projecte que sempre mirarem que sigui la mitjana de les idees d'aquells qui treballen al seu servei. En aquest sentit, el que més m'anima a fer aquest pas endavant és el recolzament de tants companys i companyes que formen part molt activa d’ERC. I amb ells i elles vull compartir aquests moments tan importants per al país, per ERC i per al territori que conforma la nostra àrea metropolitana.

A tots vosaltres, feliç any 2012, i salut, força i treball!