Societat risc contra societat garantia

“El món el construeixen els valents,
i el gaudeixen els acollonits”.
Pier Paolo Pasolini

No és que haguem de confrontar dos models de societat incompatibles una amb l'altra. No existeix la societat garantista i la societat risc, però sí que existeixen societats, i més concretament models d'estat i de polítiques públiques conseqüentment diferenciades no pas en l'objectiu sinó en les formes.

Ens trobem en societats molt paternalitzades i allunyades de les seves veritables capacitats per conseqüència. El paternalisme institucional crea burocràcia, i de l'absurda a sobre, i crea frustracions, el pitjor mal per al sistema democràtic, que no és precisament el model polític més preparat i eficaç en primera instància per entomar els canvis. Tampoc tenim societats on la visió del risc, del canvi, i què carai, també del fracàs, sigui ben vist, ans al contrari, tancar una empresa, o dues, o tres, i que et facin fora d'una, o dues, o tres empreses ja és sinònim d'inestabilitat i d'ésser un element inestable com a persona i com a professional. Ben al contrari del que succeeix per exemple, als Estats Units on el fet que figurin experiències negatives en la teva vida professional és sinònim d'experiència.

També podríem parlar del famós model de benestar. Santa paraula beneïda i intocable, ni pel davant ni pel darrere. El model de benestar tal i com l'entenem és un anacronisme que actua sobre els individus per dos motius bàsics, per a tranquil·litzar-nos davant dels problemes que genera la societat i per a controlar-nos perquè fem els deures i no ens sortim de la ratlla. I què passa amb les llargues bosses d'atur estructural o d'aturats amb poca o nul·la formació, per exemple? Doncs aquests cap a les oficines de treball a fitxar cada mes, sense que ningú els motivi a reciclar-se i a sortit al carrer a trobar noves oportunitats. Tota una contradicció d'un estat del benestar que cuida i tranquil·litza les ments sense que després de tot ningú els hi passi comptes ni els motivi a seguir treballant pe a formar-se com a persona.

També em fa gràcia els que parlen de meritocràcia com a model a seguir. I els que fan mèrits, que són molt lloables per altra banda, són els únics amb capacitats? Doncs no. La meritocràcia, no és un model just, és una nova manera d'entendre la societat i qualificar-la sense tenir en compte les capacitats, per petites que siguin, de tots els qui composem una comunitat.

Un altre pecat, és el de les famílies i l'escola. Tot aquest debat sobre el paper de l'escola i les famílies com a agents educadors en els valors, no és res més que una excusa dialèctica per a no voler afrontar la realitat. Ambdós actors són importants i s'han de complementar, no hi ha canvis reals si dos no volen...No podem defugir de responsabilitats que malgrat que estiguem en una societat exprés, estressada, plena d'informació etc, continua mantenint uns clars referents que s'han degenerat per falta de rigor i per falta de voluntat, i prou.

I ja per últim, el gran pecat capital d'una societat que no evoluciona a bon ritme. Crear una empresa, i us ho dic per pròpia experiència, és en aquest país, un camí llarg, tortuós i amb procediments lluny de la realitat ja no social sinó planetària. Es prima més el procediment i el paper escrit que coses tant bàsiques com saber qui som, què volem i quines són les nostres capacitats. Em sembla que els processos que es generen alhora de crear una empresa són l'exponent clar de que aquesta societat necessita canvis estructurals de mentalitat, de voluntat i de rigor.

Jo no crec en una societat de la llibertat asimètrica sense control ni on els dolents guanyin sempre als bons, aquest és un mite recorrent i que ja està una mica passat. Crec, per contra, en una societat on es donin oportunitats a tots els ciutadans sempre i quan aquests tinguin interioritzats els seus drets i els seus deures, al cinquanta per cent ambdós,