El concepte d'hegemonia no és pas actual. Gramsci, és el fundador d'aquesta teoria però, amb els anys, aquesta ha evolucionat molt o bé ha estat interpretada parcialment de manera interessada per actors polítics del passat.
Gramsci, estructurava la teoria de l'hegemonia mitjançant la creació d'un gran bloc històric que possibilités el canvi filosòfic, polític i institucional de la societat. La seva opinió sobre la separació entre governants i els destinataris de les decisions era; entre els intel·lectuals i la resta, entre els funcionaris de les teories i qui les rep, és inacceptable. Rebutja també en aquesta teoria, el concepte d'hegemonia del model dualista i redemptor de la destrucció-construcció. Gramsci creia doncs que el procés de conquesta de l'hegemonia passa per processos i temps diferents: (1) el cos social es fa homogeni i es reconeix en el terreny econòmic corporatiu; (2) s'amplifica la solidaritat entre els membres de la mateixa classe social. Desapareix l'aïllament i la desafecció; i (3) els interessos corporatius sobrepassen els límits i influeixen en altres actors i grups socials. Podríem dir que parlar del concepte d'hegemonia gramscià és parlar d'un imaginari social i polític compartit. Gramsci, també desenvolupa àmpliament el concepte de guerra de posicions o teoritza sobre processos de crisi en que podria entrar la classe dirigent al poder.
És una teoria que barreja conceptes de praxi i teoria però que cal radicar en un moment de la història, en una realitat històrica. Tot i això, el concepte d'hegemonia pot ser actualitzable, és més, pot ser un model estratègic molt interessant per a la consecució d'un projecte nacional i social de l'esquerra independentista.
Cultura de l'hegemonia, el concepte de poder
Els “temps líquids” de Bauman o de la societat xarxa de Manuel Castells són dos exemples moderns d'un model de societat, l'actual, força divers en les seves estructures socials i els seus models de relació i de poder dels que preconitza Gramsci. L'hegemonia, pròpiament dita, ja no representa la presumpció de “blocs històrics” ni “homogenis”, ben al contrari, viure la realitat social al segle XXI vol dir viure en la pluralitat de pensaments, en la pluralitat de les relacions socials i en la pluralitat de legitimitats.
En el seu llibre Comunicació i poder, el professor Castells, defineix amb claredat el què vol dir la construcció del poder i les seves estructures socials; les societats no són comunitats, que comparteixen valors i interessos. Són estructures socials contradictòries que resulten visibles en els conflictes i les negociacions que es donen entre actors socials diversos i, tot sovint, oposats.
Però aquesta transversalitat d'actors i d'estructures té catalitzadors socials i institucionals, té punts de connexió i de contraposició constant que generen quotes de poder a diverses escales. Ara bé, el punt d'inflexió per entendre la construcció del poder és el que Hauggard teoritza com a poder, i un simple canvi institucional; el poder és relacional, mentre que la dominació és institucional.
Per tant, el model de construció d'unn projecte d'abast nacional i social ha de tenir un procés sempre constructiu, relacional, i no simplement de conquesta del poder a les institucions, aquesta només una part del procés.
La construcció nacional i social; de la definició de la fita a la definició del procés que condueixi cap a la fita
Hem parlat milers de vegades sobre la construcció nacional i social des de l'esquerra, però mai hem sabut aprofundir sobre el procés que comporta la construcció d'aquests dos elements estratègics per a la consecució plena del procés d'autodeterminació nacional, mental i social. El poder, com deia anteriorment, representa una xarxa de relacions plena de valors i contradiccions constants, i l'independentisme com a model que vol ser garant d'un canvi estructural a la nostra societat ha de crear tres elements clau per a la definició d'aquest model; referents socials clars, una nova concepció de la iniciativa individual i una cultura democràtica trasnversal i oberta.
Vull dir per referents socials, la generació d'estructures (sindicats, organitzacions empresarials, estudiantils, cercles d'opinió, espais de comunicació etc.). Vull dir per concepció de la iniciativa individual, l'adopció de la iniciativa individual com un element positiu i influent, així com també ho són les eines que la societat de la informació ens ofereix per a poder portar a terme aquesta o aquestes iniciatives com a individus. I vull dir per cultura democràtica transversal i oberta, a que la cultura del que és diferent ha de donar pas al que és divers en el sí de l'independentisme per a poder generar així un debat inclusiu. I que les institucions hegemòniques de l'esquerra independentista, com ERC, han de fer un pas cap a la seva consolidació, i això només serà possible si accepta la seva pròpia transversalitat i la seva pluralitat interna i externa.
Tanmateix, l'independentisme també ha de definir el què vol dir la construcció nacional i social, perquè és la millor fórmula per a fer un pas definitiu cap a la consecució del seu projecte, eliminant així, com a praxi, el que Gramsci anomena model de destrucció-construcció -en el nostre cas seria el model de relació entre Espanya i Catalunya- i fer així, un pas cap a la construcció de discursos positius i constructius que generin idees i models socials i polítics amb valor social i amb capacitat de donar significat al procés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada