D'ERC...
Per tal de donar-li un més ampli ventall d'opinions i d'experiències, també he basat aquest post en exemples que he anat incorporant al llarg de tot el text, sobre experiències viscudes a d'altres territoris, que ens poden ajudar a tots i a totes a confrontar idees i a obrir les nostres mires a noves realitats de futur. Evidentment, els successos que s'esdevenen fora del nostre territori, mai són objectives, sinó que depenen de les realitats que viu cada territori, però, sí que ens aporten riquesa en el coneixement i en les nostres experiències per un futur que encara hem de viure.
Així doncs, i com deia Valentí Almirall, a la seva obra profètica Lo Catalanisme, ...per a poder judicar de la bondat d'un remei, lo que primer interessa és conèixer les condicions del “malalt” i els símptomes i efectes de la “malaltia”.
A ERC ens hem fet grans però encara ens hem de consolidar
Toca assumir, després de molts mesos de debats i de certes tensions, que malgrat les dificultats que hem viscut i viurem, som un partit que gaudeix d'una certa solidificació social, ara bé, ens hem de consolidar i evidentment encara hem de créixer més.
Des de l'època Colom fins al gran auge que va viure ERC durant el període 2002/2005, el nostre partit ha viscut un admirable creixement de la seva xarxa de suport electoral Ara gestionem institucions arreu del país que ens obliguen a mantenir una actitud molt més reflexiva i amb més capacitat de coneixement i amb més experiència en les nostres accions. També la nostra xarxa de suport social ha crescut, i molt, cosa que també ens ha possibilitat ampliar la nostra influència i la nostra capacitat de mobilització social. Certament, ERC, ja és un partit de referència política i social.
Ara bé, els membres del partit som responsables, tots i totes, de millorar i de transformar el nostre partit en un partit de referència política i social, modern, actiu i més democràtic.
Per tant, crec que encara hem d'avançar molt, doncs de mancances en tenim forces i algunes són força rellevants. Construir un partit de majories, i preparar-lo per a la confrontació política amb l'estat, són els dos elements estructurals per a fer d'ERC el partit del segle XXI.
Un partit de majories? ERC ha de ser un partit de majories polítiques i socials. Cal treballar per ser el partit del consens social, per tant, de la pluralitat nacional que treballa a l'entorn d'un projecte polític. No hem de ser només influents en el sí de les institucions, sinó que hem d'aspirar a ser l'eina que possibiliti el consens social i polític, i això vol dir ser el partit majoritari del país, el qual podria aplicar un programa polític ambiciós nacionalment i plural políticament .
Per altra banda, els quasi 10.000 militants que integrem ERC no són ni molt menys suficients. hem de treballar per ampliar el nostre espectre social, amb especial atenció, cal treballar per incorporar nous militants vinguts de les noves onades migratòries. Però, no és només un problema de números, és el de reconèixer la pluralitat política interna on ERC també podrà ampliar les seves capacitats. La pluralitat d'opinions és una qualitat intrínseca a un partit que aspira a ser gran. Cal però saber organitzar les opinions, els debats i sobretot, cal tenir la voluntat per part de tots de portar-ho endavant.
Què vol dir preparar el partit per a la confrontació política? Hem passat per diversos escenaris de negociació (com exemple, la negociació pel nou sistema de finançament), però no de confrontació, poso en un cas a part el de la negociació de l'Estatut. No hem viscut cap escenari més que el del diàleg amb l'estat, ara bé, aquest és un escenari o un model que es limita en el temps i en l'espai.
Les declaracions de Puigcercós en una entrevista publicada a l'Avui el passat mes de juliol, ja reflectien en elles mateixes les fortes limitacions que tenim alhora de negociar o dialogar amb l'estat, i per tant, els escenaris de confrontació és evident que es poden succeir en un futur més que proper. Això, evidentment, requereix un canvi de mentalitat i d'estratègia. Hem de treballar per un partit que combini la negociació i el diàleg amb la lluita pels nostres objectius programàtics a través de la mobilització social i de la revisió estratègica constant.
ERC ha de ser un partit que tingui una forta capacitat d'influència política, d'organització interna i de mobilització social. Ha quedat força reflectit, que ERC encara té força mancances en aquests tres àmbits, depenem d'elements externs que ens condicionen la nostra vida com a partit i que limiten el nostre avenç en el nostre projecte polític. Ara és hora de posar les bases per aquest canvi.
Ni minories minoritzades, ni majories majoritzades
El passat mes de juliol també vaig poder llegir l'entrevista que li feren al nostre secretari general, Joan Ridao, al diari La Vanguardia. Crec que és molt important llegir les declaracions dels nostres dirigents, doncs a través d'elles, també podem palpar la línia política que segueix la direcció del partit, i sobretot, podem llegir les possibles properes accions que farem com a tal.
Em va atraure molt, però, d'aquesta entrevista, el fet que Ridao, en un moment de l'entrevista, parlés de “sectors crítics minoritzats”. Francament, crec que Ridao s'equivoca.
ERC, no és un camp de batalla on hi ha forces que superen abrumadorament a d'altres, ni és tampoc un escenari per a la guerra de guerrilles, ni molt menys. Ni m'agrada que ningú doni aquesta impressió de la situació interna. Ni hi ha minories minoritzades, ni hi ha majories majoritzades, no. La política no és mai estable i els equilibris per tant, sempre depenen dels temps, dels esdeveniments i de les voluntats de les persones. ERC no és tampoc diferent.
No desitjo que ningú parli de fronts, desitjo que tots assumim un cert grau de maduresa i de responsabilitat política per tal de millorar la nostra manera de discrepar, d'opinar i de participar. I dels dirigents del nostre partit, com a responsables màxims del partit, els hi demano que es posin en tot moment en el seu lloc i siguin valents i facin allò que toca en tot moment que és el de mantenir la cohesió interna i dialogar sigui amb qui sigui i amb la situació que sigui.
Ja hem viscut tots força situacions de rebuig i de discrepàncies públiques i privades entre membres del partit, crec que toca fer un pas endavant, crec que toca que tothom es posi al seu lloc i actuï en conseqüència.
Del partit de la centralitat al partit que es centra en el canvi polític i social
Ridao i Puigcercós, en les dues entrevistes realitzades a dos mitjans el passat mes de juliol que ja he esmentat anteriorment, argumentaven l'acceptació d'ERC del nou sistema de finançament, entre altres, per una banda, perquè sinó, segons Ridao, es podia tornar a estigmatitzar ERC, i per l'altra, segons Puigcercós, perquè calia mantenir una actitud de centralitat en el sí de la política catalana. Bé, crec que el temps dirà, si aquesta aposta serà vàlida o no, ja s'han argumentat prou els arguments a favor i en contra d'aquest sistema de finançament. Ara cal parlar d'una estratègia de la qual discrepo en les formes, no en el fons. El de la centralitat o la possible estigmatització d'ERC.
Evidentment, crec que ERC ha de ser un partit central de la política catalana, és més, crec que hem de ser el principal partit de referència política i social. Però això no ens treu de ser un partit amb un projecte polític molt ambiciós el qual requereix d'una estratègia a curt, a mig, i a llarg termini, i que no compte amb el suport explícit de cap estat, per tant, sempre tindrem intents d'estigmatització política.
Llegia aquest mes d'agost l'article que publicà Patrícia Gabancho sobre la centralitat política a Catalunya publicat al diari Avui, el mite de la centralitat política. Al marge d'altres arguments, Gabancho, creu que la centralitat vindrà donada per una aposta decidida nacionalment, la centralitat, per ella, només forma part d'una estratègia de neutralització política per part de PSC i PSOE pel què respecta a les nostres ambicions nacionals.
Crec que la centralitat no es pot definir ni concretar com un element constant. La centralitat, forma part d'un element temporal que en el nostre cas, en el dels independentistes, ha de tenir dues característiques; mantenir un missatge clar i exhaustiu, i una estratègia comunicativa i política constant en el temps.
Això vol dir centralitat. Vol dir comunicar els nostres missatges amb claredat en el contingut, i oferint sempre i com a peça angular una estratègia política al darrere que permeti als ciutadans situar en tot moment en el present i en el futur on serà ERC i cap a on vol anar.
Em ve a la ment, el cas del Partit Québécois, des de la seva fundació el PQ, ha tingut com a objectiu celebrar un referèndum d'independència, han estat dos els cops reeixits en els quals s'ha celebrat un referèndum al Québéc. Tot i això, el PQ, malgrat la seva derrota en dos referèndums no va deixar de ser mai un partit de referència i ni molt menys va perdre la seva majoria política per aquesta causa. Ha estat però la seva indefinició en alguns casos que ha provocat la crítica i la distorsió del seu missatge on el PQ ha vist reduït el seu suport electoral.
Per tant, crec que del què parlen els nostres dirigents i intenten marcar-se com a objectiu mereix una reflexió de fons, mereix, potser, una Conferència Nacional que marqui una línia estratègica global per als propers anys, no cal marcar dates, cal marcar els objectius i un calendari per a la seva execució. Després de la sentència per l'Estatut, a ERC, hem de fer un punt i a part, i això mereix un esforç col·lectiu per arribar a elaborar doncs un nou i renovat programa estratègic comú.
A ERC, hem de reconèixer que hem sabut normalitzar l’independentisme en tots els àmbits de la nostra societat, això ha estat una gran tasca. Ara ens toca normalitzar els nostres objectius polítics com a moviment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada