És possible entendre Itàlia?

Aquestes darreres eleccions a Itàlia només compliquen, com ja és tradicional, el ja difícil panorama parlamentari italià. De fet, quan hi ha eleccions a Itàlia, és quan es veu reflectida la Itàlia veritable; la de les mil cares, la del caos desordenat aparentment i l’agressivitat en les formes que no en el fons. 

I aquest cop, què ha passat? La veritat és que la recepta europea, bé, alemanya, ha estat un altre cop desastrosa. De fet, a França, Hollande va guanyar perquè va saber marcar distàncies amb Merkel, encara que després, hagi estat un petita cortina de fum.

Tampoc acabem d’entendre tots plegats el fenomen Grillo i el Moviment 5 Stelle. És més, molts italians tampoc l’han entès, encara que hi ha un motiu de fons que porta a que Grillo sigui capaç de trencar pel mig la delicada estabilitat política italiana. 

I per últim, el renaixement de Berlusconi ha estat tot un èxit. I encara que ha baixat el seu grau de popularitat i de suport electoral (el 29’1% de vots vers el 37’4% de 2008), la seva imatge segueix ben viva entre molts electors italians, amb especial atenció al Nord, i algunes regions importants del sud (Campania, Abruzzo, Puglia, Sicília, Calabria). 

Dit això, hi ha moltes raons que han portat a aquesta situació. Val la pena, en primer lloc, conèixer la realitat territorial i històrica italiana per saber com són les coses allà i com es tradueixen en el seu sistema democràtic. Per tant, mirar les coses des de Brussel·les o Berlín, en el cas d’Itàlia, no té cap sentit, és més, és un error com un temple. I sense això, sense saber una mica d’història de la democràcia italiana, és molt complex donar solucions efectives, com per exemple, crear candidatures de pa sucat amb oli com la de Monti.

El fenòmen del còmic Grillo, sí té una explicació, o més ben dit, una raó de ser. El moviment “grillista” evoca i convoca a una Itàlia que es pot definir de la següent manera: subversiva, inconformista, contestària i banal. Certament, Grillo, possiblement sense saber-ho, ha sabut trobar un punt comú entre una Itàlia emprenyada amb el sistema i amb Europa, però, sobretot, Grillo ha aplegat una Itàlia que, per una banda, prové de tradicions polítiques de l’anomenada autonomia obrera, o bé, de ciutadans implicats en fer front a un sistema polític que volen esborrar, també al Partito Democratico.

I és que el gran deute del centresquerra italià, és el no haver sabut entendre que més enllà de la seva formació, en els darrers decennis, el PD ha perdut un bon gruix de militants i simpatitzants actius, anònims o no, però actius en els seus cercles de relacions. Un pèrdua clau per generar majories en el sí de l’esquerra majoritària italiana. 

I també, la formació de Grillo ha sabut crear tota una dinàmica de canvis en les formes de fer política. Els seus candidats han estat escollits via internet. Grillo ha rebutjat anar als debats públics argumentant que no vol perdre el temps amb discussions mediàtiques. I la seva base de M5S és totalment renovadora, no té cap component de l’establishment italià. I això, que el PD ha estat el primer partit en fer polítiques de transparència amb els seus ingressos i la tasca dels seus diputats, i ha estat capaç de convocar en unes eleccions primàries a més de tres milions de ciutadans. 
Quina és la causa de que Grillo hagi guanyat la partida? És que Grillo forma part d’una imatge nova, contestari directament al sistema, i el PD, el seu màxim exponent, carrega amb la imatge d’un partit d’ordre, sotmès fins ara al què deia Monti, i per tant, Merkel. 

I pel cas Berlusconi, s’ha de tenir en compte, és clar, però com deia Bersani, el què cal és esborrar la cultura berlusconiana d’entendre la política i la democràcia en conjunt. I amb això, amb el suport que pugui tenir socialment en les seves pràctiques, s’acabarà la vida política del mètode Berlusconi.

Què passa a Irlanda del Nord?

Sembla que les coses es compliquen a Irlanda del Nord. Sembla com si gairebé sense voler-ho, el procés de pau hagi entrat en una situació complicada. 

El juliol d’aquest any passat diverses organitzacions -una part escindida de l’extingit PIRA, Republican Action Against Drugs (RAAD), Independent Republican Factions, Continuity IRA- es constituïen en una nova organitzció armada; Real IRA.

Aquesta organització i grups de joves dels barris de Belfast i Derry principalment, han estat els protagonistes de nous assassinats a policies, a establiments propietat de l’estat britànic i a crear noves tensions en algunes barriades catòliques d’aquestes dues ciutats nord irlandeses.

I ara mateix, Irlanda del Nord, concretament Belfast, també torna a reviure brots de violència força importants. L’ajuntament de Belfast –de majoria nacionalista, PSNI amb el suport de Sinn Féin i Alliance Party- acordava recentment, la retirada de la bandera britànica –Union Jack- de les instàncies administratives locals. Aquesta decisió va crear un gran trasbals en la comunitat protestant que ha acabat escenificant-la en un conflicte obert amb la policia i amb atacs als locals del PSNI. Es creu també que organitzacions armades protestants com UVF o  UDF estan al darrere d’alguns d’aquests rebrots de violència tal i com va a anunciar aquest cap de setmana el portaveu de la policia nord irlandesa (RUC), Terry Spence. 

Però, torno al títol del meu article. Què passa a Irlanda del Nord? La resposta no és senzilla perquè el què succeeix en el sí de la comunitat nord irlandesa és molt complex. Intentaré sintetizar-ho sense ser del tot exacte perquè el cas irlandès és un conflicte molt interioritzat en el sí de les dues grans comunitats; la catòlica i la protestant. 

El què els periodistes ja anomenen com a riot flags, és potser un error de lectura del nacionalisme irlandès en el seu conjunt, o potser, una manera de fer un pas ferm vers a una possible -i crec que inesperada situació per al Sinn Féin- dissidència republicana que si més no, s’ha pogut fer força ressò a l’exterior. La comunitat protestant no està ni molt menys preparada per assumir que són una part –només- de la societat nord irlandesa i no pas, la part dominant com fins fa pocs anys. Aquesta lectura –de caràcter temporal- no l’ha tingut en compte ni Sinn Féin ni PSNI, i això ha provocat que una decisió absolutament legal i democràtica sigui vista com un desafiament als drets polítics d’una de les dues comunitats, la protestant.

Tampoc el Sinn Féin no se n’acaba de sortir amb la dissidència republicana. Potser perquè els seus conductes de socialització i propaganda són a través de la violència política i no a través de la política –recordem que el Real IRA es reivindica en hereus de la revolta de 1916, obviant els processos polítics posteriors com l’Acord de Divendres Sant-. Realment, el Sinn Féin ha pres una actitud paternalista i de vegades propera a la solució policial, cosa que incrementa les bosses socials dels dissidents que si més no, s’han apoderat, en bona part, d’una base del teixit de suport social i popular de les grans urbs nord irlandeses. 

Kieran McEvoy, ex pres polític republicà i professor d’universitat especialitzat en el conflicte irlandès i en sistemes judicials alternatius com la justícia transicional, escenificava per escrit, en un article publicat l’any 2010 al diari britànic The Guardian, sota el nom Making peace with the past in Northern Ireland, potser, el problema que viu actualment la resolució del conflicte polític irlandès. 

McEvoy, posava en tela de dubte l’avenç del procés si no hi havia un compromís ferm per tancar els casos irresolts de la violència política i la protagonitzada per la RUC. En aquest cas, la reivindicació de crear una Comissió de la Veritat per part del republicanisme no ha estat del tot escoltada pel govern anglès. Tampoc ha estat del tot transparent ni la sortida ni la resolució de l’excarcelació d’alguns presos polítics. I McEvoy, assenyala el govern britànic com un agent clau que no ha fet del tot els deures i que pot entrebancar el procés per passiu. 

Bé, en definitiva, el cas irlandès per mi té dues definicions: socialment, el què ha passat a Irlanda del Nord és un desastre que barreja moltes causes, i necessita de molta perseverança. I políticament, suposa un cas de segones per al govern britànic, i un conflicte polític on dues comunitats encara no es reconeixen una  a l’altra, cosa que suposa que algú ha de mediar.  

A cop de llei? idees per a fer més justa la justícia

És evident que el sistema judicial actual presenta un problema de saturació burocràtica que ningú sap ben bé com resoldre, i que a més, no resol ni molt menys la conflictivitat social, per altra banda creixent en alguns països com Anglaterra, Estats Units, Itàlia, França  o fins i tot, en algunes barriades de Barcelona. 

Que a la principal font del sistema democràtic, la justícia, li falten idees, li falta resolutivitat per a poder ser més efectiva i més creïble per a la gent, no és una novetat, tots els partits polítics tenen propostes quan venen les eleccions però el problema, sigui des de l’esquerra o des de la dreta no es resol. Perquè? Perquè és un problema estructural i conceptual, la justícia també ha d’evolucionar, i sota un concepte més preventiu i integrador i no com fins ara, on el mètode ha estat aïllar i penalitzar l’infractor i negar la conflictivitat social com una causa i no com un problema social, amb el cost públic que això té, entre altres coses.

Des de ja fa més de deu anys, als Estats Units, si, aquell país que tots coneixem per sortir sempre a la tele a causa dels assassinats i la pobresa que protagonitzen i pateixen molts dels seus ciutadans, va impulsar una iniciativa força engrescadora que ha canviat la concepció de la “justícia de la comunitat” que en diuen ells, i que nosaltres podríem definir com a justícia criminal entre d’altres.   

L’entitat Centre for Court Innovation, fundada a Nova York, és la protagonista d’un projecte público-privat, al nostre país que sigui mig privat faria cridar als més histèrics defensors de la justícia pública,  que dura ja fa uns quants anys i que ha estat assolit amb força èxit la seva creació arreu del país i a en part, també a Europa. 

Centre for Court Innovation, disposa de diversos programes socials sempre amb col·laboració amb les administracions de qualsevol escala, i disposa de “Courts” a districtes dels Estats Units amb altes cotes de conflictivitat i exclusió social com ara Bronx, Harlem, Midtown, Newark. Però en sí, el més interessant, és com Center for Court Innovation ha fet possible actualitzar el model de justícia diríem de barri, de baixa criminalitat però amb alts graus de reincidència i exclusió social. 

El model de gestió de l’equip de Centre Cort for Innovation dels casos de criminalitat comuna, és molt interessant. Es basa en la prevenció mitjançant el diàleg i el seguiment cas per cas, de possibles o potencials infractors, com el cas força exitós de control d’armes il·legals mitjançant la mediació amb les famílies i no amb l’amenaça de detenció a Saint Louis, i en la mediació entre víctima i agressor en el cas d’haver-hi la perpetració d’un crim.

Pel què fa a la mediació, aquesta entitat disposa de tot un equip de mediadors que permeten tenir una radiografia diària del què passa al barri o districte, així com també s’usa la col·laboració del veïnat com a actors de prevenció i d’autoreguladors de les possibles infraccions. I també, i aquesta és una idea força novedosa, el que ells anomenen “Courts”, esdevenen en la realitat espais judicials però també espais de treball social adreçats a buscar llocs de treball, a aplicar programes de prevenció contra les drogues i a l’assistència familiar preventiva i educativa.

Així mateix, succeeix quan s’ha comès un crim. El format de gestió d’aquestes accions delictives sobrepassen el format convencional d’execució de condemna i prou, car aquesta entitat també ha sabut aplicar un nou mètode anomenat justícia restaurativa, la qual, té com a objectiu la mediació per part d’un membre de l’equip de Centre of Courts Innovation els quals tracten la víctima com la peça més important, ja que ha estat la víctima qui ha sofert i sofreix el dolor i la humiliació, vers l’agressor, que és interpretat com una figura que ha d’acabar assumint el seu error sense que però, es vegi forçat a demanar perdó sinó és per pròpia voluntat. 

Tanmateix, la justícia restaurativa, aboga per la  restauració dels actors dels crims sense que les sancions ni les condemnes siguin el més important, inclús s’eliminen les sancions econòmiques per treballs socials. 

Ja per últim, és força interessant com el mètode de justícia restaurativa, un concepte que mica en mica es va estenent arreu del món i que ha resolt en part, conflictes com el nord-irlandès i sudafricà, es divideix en diversos formats que arrenquen alguns, de la còpia de models ancestrals de resoldre els conflictes criminals i socials. 

La justícia restaurativa, està compost per tres eixos de gestió de la conflictivitat social o criminalitat, com l’anomenen ells:

La mediació entre víctima i agressor, que ja l’he explicat anteriorment. 

La mediació de grup entre la comunitat o la família, un espai de gestió que implica les famílies o els entorns de les famílies d’agressor i víctima en el cas que el crim involucri de manera substancial a diversos familiars de cada part, i que té com a objectiu la participació d’ambdues parts en la resolució del conflicte. Un model que va ser extret del model de gestió judicial que usa la important tribu maori a Nova Zelanda. 

Cercles de construcció de la pau, són òrgans que s’organitzen quan es cometen conflictes criminals entre comunitats, els quals són resolts en el què anomenen Cercles i que venen a representar espais on actors d’ambdues comunitats parlen i resolen els conflictes, sigui quina sigui la raó. Un model extret d’algunes tribus natives nord-americanes.

Primàries a Itàlia, s’escull el candidat de tota l’esquerra

Alguna cosa sembla que pot canviar a l’esquerra italiana amb aquestes primeres primàries convocades per al proper dia 25 de novembre.  Cinc són els candidats que es presenten: Bruno Tabacci, Laura Puppato, Matteo Renzi, Pier Luigi Bersani i Matteo Renzi. 

La veritat és que entre ells no els hi conec excessives diferències polítiques si no més aviat personals o de matisos conceptuals. És curiós però –diu molt del sistema polític i democràtic italià- veure les àmplies coincidències que hi ha en un tema molt italià: els canvis radicals en les formes de finançament i de representació dels partits. És més, personatges com Renzi, alcalde de Firenze (Florència), i potser el més trencador vers el discurs de l’esquerra italiana, té entre els seus punts-força del seu programa l’abolició del sistema de finançament públic dels partits i l’entrada del privat, l’eliminació de la figura del senador vitalici (punt que va en contra de senadors també de l’esquerra), o la reducció a la meitat el número de parlamentaris i consellers. Els canvis en la política italiana són el gran repte que ningú aconsegueix abordar.

Però, el que realment canvia en aquest nou escenari són dos factors; el model d’elecció del candidat o candidata, i l’escenificació, diria que històrica, de la unió de tota l’esquerra en un procés electiu. Certament, la capacitat i generositat que ha tingut tot l’arc polític progressista pot ser un gest de canvi profund de les esquerres italianes en la manera tant tancada de relacionar-se vers l’electorat progressista. I les primàries, encara que van comportar inicialment un debat sempre encès en el sí de l’esquerra, actualment representen un procés si més no depuratiu d’una imatge massa deteriorada de la política italiana en el seu conjunt. L’esquerra, en aquest cas, va per endavant de la dreta.

I és que les primàries, després del debat públic retransmès aquesta setmana per Sky, al més pur estil yankee, ha donat un tomb almenys en les formes, en la manera de debatre i parlar entre els representants polítics. El debat va ser fluït i respectuós, cosa difícil de trobar en la política italiana, i malgrat que va ser un “show” mediàtic, també és cert que aquest debat  ha generat a Itàlia, expectatives no tant de victòria o no en unes properes eleccions de l’esquerra, si no en un possible procés de canvi d’una esquerra absolutament dividida, i moltes vegades dogmàtica cap a una esquerra també plural però més dialogant i seriosa en la seva gestió interna i externa. 

Però, aquest procés, el de les primàries a l’esquerra italiana, segueix exhibint molts vicis de l’esquerra que cal canviar. L’esquerra italiana es segueix creient, fruit de les dinàmiques del passat (PCI), que té una raó absoluta i incondicional, i tot el que difereixi, encara que siguin companys de pensament, són enemics acèrrims. Tota aquesta forma de pensar genera moltes vegades un missatge massa tancat en les formes perquè ningú es vol sortir del guió, i el cas més exemplar és el de Renzi. 

Renzi, de manera força descarada, ha copiat la imatge i colors de campanya d’Obama –els missatges, el disseny i els colors de la seva campanya són idèntics als d’Obama- això, a Itàlia, és trencar amb el model establert, i fins i tot, li ha costat a Renzi moltes acusacions de ser un candidat no prou d’esquerres, com ha fet darrerament l’advocat per antonomàsia de l’anti-mafia, Antonio Di Pietro, demanant el vot per Vendola o Bersani  i no per Renzi. Jo difereixo en moltes coses amb Renzi, però el simple fet de no acometre un atac salvatge de la resta de candidats contra un company i representant polític només perquè té idees, moltes copiades, diverses al model establert, ajudaria a millorar la imatge de l’esquerra. 

I per últim, el model comunicatiu de l’esquerra només es basa en l’escenificació i les frases cèlebres, en alguns casos fins i tot, similar al populisme. Només Bersani, i en menor mesura Vendola, han demostrat una capacitat discursiva i programàtica superior. Cal que l’esquerra recuperi no només el discurs si no la cultura de crear debat per a crear idees i no per a guanyar legitimitat uns vers als altres.