Primàries a Itàlia, s’escull el candidat de tota l’esquerra

Alguna cosa sembla que pot canviar a l’esquerra italiana amb aquestes primeres primàries convocades per al proper dia 25 de novembre.  Cinc són els candidats que es presenten: Bruno Tabacci, Laura Puppato, Matteo Renzi, Pier Luigi Bersani i Matteo Renzi. 

La veritat és que entre ells no els hi conec excessives diferències polítiques si no més aviat personals o de matisos conceptuals. És curiós però –diu molt del sistema polític i democràtic italià- veure les àmplies coincidències que hi ha en un tema molt italià: els canvis radicals en les formes de finançament i de representació dels partits. És més, personatges com Renzi, alcalde de Firenze (Florència), i potser el més trencador vers el discurs de l’esquerra italiana, té entre els seus punts-força del seu programa l’abolició del sistema de finançament públic dels partits i l’entrada del privat, l’eliminació de la figura del senador vitalici (punt que va en contra de senadors també de l’esquerra), o la reducció a la meitat el número de parlamentaris i consellers. Els canvis en la política italiana són el gran repte que ningú aconsegueix abordar.

Però, el que realment canvia en aquest nou escenari són dos factors; el model d’elecció del candidat o candidata, i l’escenificació, diria que històrica, de la unió de tota l’esquerra en un procés electiu. Certament, la capacitat i generositat que ha tingut tot l’arc polític progressista pot ser un gest de canvi profund de les esquerres italianes en la manera tant tancada de relacionar-se vers l’electorat progressista. I les primàries, encara que van comportar inicialment un debat sempre encès en el sí de l’esquerra, actualment representen un procés si més no depuratiu d’una imatge massa deteriorada de la política italiana en el seu conjunt. L’esquerra, en aquest cas, va per endavant de la dreta.

I és que les primàries, després del debat públic retransmès aquesta setmana per Sky, al més pur estil yankee, ha donat un tomb almenys en les formes, en la manera de debatre i parlar entre els representants polítics. El debat va ser fluït i respectuós, cosa difícil de trobar en la política italiana, i malgrat que va ser un “show” mediàtic, també és cert que aquest debat  ha generat a Itàlia, expectatives no tant de victòria o no en unes properes eleccions de l’esquerra, si no en un possible procés de canvi d’una esquerra absolutament dividida, i moltes vegades dogmàtica cap a una esquerra també plural però més dialogant i seriosa en la seva gestió interna i externa. 

Però, aquest procés, el de les primàries a l’esquerra italiana, segueix exhibint molts vicis de l’esquerra que cal canviar. L’esquerra italiana es segueix creient, fruit de les dinàmiques del passat (PCI), que té una raó absoluta i incondicional, i tot el que difereixi, encara que siguin companys de pensament, són enemics acèrrims. Tota aquesta forma de pensar genera moltes vegades un missatge massa tancat en les formes perquè ningú es vol sortir del guió, i el cas més exemplar és el de Renzi. 

Renzi, de manera força descarada, ha copiat la imatge i colors de campanya d’Obama –els missatges, el disseny i els colors de la seva campanya són idèntics als d’Obama- això, a Itàlia, és trencar amb el model establert, i fins i tot, li ha costat a Renzi moltes acusacions de ser un candidat no prou d’esquerres, com ha fet darrerament l’advocat per antonomàsia de l’anti-mafia, Antonio Di Pietro, demanant el vot per Vendola o Bersani  i no per Renzi. Jo difereixo en moltes coses amb Renzi, però el simple fet de no acometre un atac salvatge de la resta de candidats contra un company i representant polític només perquè té idees, moltes copiades, diverses al model establert, ajudaria a millorar la imatge de l’esquerra. 

I per últim, el model comunicatiu de l’esquerra només es basa en l’escenificació i les frases cèlebres, en alguns casos fins i tot, similar al populisme. Només Bersani, i en menor mesura Vendola, han demostrat una capacitat discursiva i programàtica superior. Cal que l’esquerra recuperi no només el discurs si no la cultura de crear debat per a crear idees i no per a guanyar legitimitat uns vers als altres.