Que el concert no ens creï desconcert

Aquesta setmana hem pogut veure com el Parlament de Catalunya aprovava per una majoria àmplia, la proposta de Concert Econòmic que Catalunya necessita i desitja. 

En tot aquest procés de debat, val a dir, que el soroll i les escenificacions polítiques de cara a la galeria, han estat contingudes. I també, trobo molt positiva la contenció dels nostres sentiments quant a l’aprovació d’aquest important text, i ara explicaré el perquè. 

Abans, però, crec que val la pena que una de les formacions polítiques que ha estat en aquest procés de debat, faci una reflexió de fons sobre el seu comportament i una revisió sobre el què vol fer en aquesta vida (políticament parlant). En una votació de tant de pes com la del Concert Econòmic, no s’entén per enlloc que el PSC voti que SÍ, a la part del text amb menys contingut de pes i voti que NO, en la part del text que es  parla de la Hisenda pròpia (la part més rellevant). Això se’n diu al meu poble “intentar fotre la cartera”.  

Però, en tot aquest debat, els socialisme hi ha estat present com si fos un fantasma que baga pel cel i que amenaça de baixar a la terra per espantar-nos però que mai ho fa perquè no pot ni vol. El socialisme, el Nou PSC, segueix sense entendre la tessitura política en què vivim i no ha analitzat correctament les seves factures electorals. No és un problema de si el sector catalanista tenia raó i la resta del món no, o si uns, volen un federalisme integral i els altres descafeïnat, és un problema clarament d’anàlisi i de conseqüent comportament polític. 

I ara, anem pel concert. I Toquem de peus a terra. Les declaracions polítiques a Espanya abans de que surti el text de Catalunya, són de rebuig o indiferència, com no podia ser d’una altra manera. Per tant, és, diria, responsable, que es continguin els sentiments perquè tot està per veure, i pinten bastos.

Però, només serà possible aconseguir superar aquest nou repte si som capaços de casar la pressió social amb la negociació política. Cal entendre que el pes polític de la proposta de Concert Econòmic és tan rellevant que si només deixem als partits davant de l’escenari quedarem curts, mancaran moltes peces del trencaclosques. Estic dient doncs, que cal una mobilització de país perquè ens hi va una part important del nostre futur i de les nostres butxaques. 

I tocant de peus a terra; a Madrid ens diuen que NO. Crec que seria irresponsable no fer res, o només fer allò que fem bé d’ofici, queixar-nos molt i anar cap a casa. 

És evident que el marc democràtic espanyol està molt desgastat, massa. I traspassar aquesta barrera és impossible des d’un petit país de només 7 milions de persones. Reclamar de nou un model federal o confederal, és una broma de TBO, i faríem el ridícul si reclaméssim alguna nova fórmula d’encaix amb Espanya si resulta que Espanya ja ha consolidat un model que va a la contra del què han reclamat al llarg de la història molts catalans (centralisme versus autonomia, federalisme, conferedalisme).

Si hi ha un rebuig tàcit a les nostres reivindicacions més bàsiques (disposar d’una caixa pròpia i d’algun caleró per avançar com a societat) les respostes des de Catalunya en poden ser moltes però depenen de dos factors: la valentia política d’alguns partits i la resposta social que se’n derivi.

És evident que el rebuig al Concert Econòmic ha de comportar un sal cap endavant de l’escenari polític català, només pot ser així, i això vol dir, en primer lloc, convocar unes noves eleccions que legitimin definitivament aquells partits que volen un nou marc polític i social per a Catalunya. Sense una nova tessitura política tornaríem a esgotar les dinàmiques de canvi a Catalunya. 

Però, també crec que si el marc de relacions amb Espanya estem convençuts que s’esgota potser el què cal és convèncer a la gent que cal canviar de rumb. Hem de passar d’un escenari de conflicte i negació, on Espanya sempre és l’objectiu final de les nostres reivindicacions, per a passar a donar protagonisme i color a un model polític propi, efectiu, que esgoti el marc comparatiu amb Espanya, que sigui el salt qualitatiu de les nostres polítiques les que facin desmarcar la gent del vincle, encara que sigui simbòlic, amb Espanya i les seves polítiques d’estat. 

Per tant, els passos a donar després d’un possible NO al Concert Econòmic per part de Madrid, no es poden simplificar però tampoc es poden diluir entre la queixa i la ràbia, cal posar fitxes al tauler i fer-ho de la mà de la nostra societat, que sovint penso que viu molt més avançada i molt més normalitzada que alguns partits polítics catalans, i que és la clau per avançar com a país cap al dret a la nostra autodeterminació.   

Il midollo del leone (La mèdula del lleó)

Després d’un dies de tràfec amb la política, torno a dedicar-me a una de les coses que més m’agrada, llegir i escriure.

Darrerament he acabat un llibre escrit en italià, Il midollo del leone, del gran Alfredo Reichlin. Reichlin és un militant de l’esquerra italiana des de ja fa anys i panys, dirigent del PCI i un gran escriptor i pensador, que malgrat els seus més de vuitanta anys no sembla que hagi quedat estancat en idees del passat i en conceptes caducs.

Tot i això, Reichlin, és l’estereotip tradicional de militant de l’esquerra italiana. Engrescador en la paraula, molt tendenciós a embetumar els discursos d’emocions i prosa històrica, i de vegades, poc resolutiu. Malgrat això, Reichlin, és un pensador força contemporitzador del pensament actual de l’esquerra italiana.
En aquest llibre, Reichlin, crec que defineix una sèrie de conceptes força interessants si es vol entendre Itàlia, la història de l’estat italià i els italians, que ja de per sí és força complicat tot plegat.

El repàs històric de l’esquerra italiana que fa Reichlin és molt interessant, per molts motius, però jo em quedaria amb la conclusió que en treu Reichlin del màxim referent polític de l’esquerra italiana en l’era contemporània, el PCI. El PCI fou segons ell un cúmul de pluralitats socials que se sentien còmodes en el projecte comunista gràcies a un mètode; generar un moviment social ampli i actiu -com és la vida social a Itàlia- al voltant del PCI, per molt centralisme democràtic que dominés al partit.

Tot i això, per altra banda, difereixo molt sobre la concepció moderna del què ha de ser l’esquerra italiana del segle XXI que proposa Reichlin, el reformisme a la italiana que anomena ell, doncs no ha aconseguit superar la ineficiència del projecte de l’esquerra italiana, segueix mancat de lideratges polítics i socials i no ha abordat a fons els problemes estratègics del país.
Però d’aquest llibre, m’han atret dues concepcions molt ben definides per Reichlin sobre el perquè de molts comportaments tan característics de la història de la vida social italiana.

M’ha sorprès com Reichlin definia la història del PCI com quelcom superior a la política, jo diria que seria la antipolítica, un concepte força popular a Itàlia. Però, més que l’antipolítica el que va fer poderós al PCI és la seva capacitat per a compartir una concepció de rebuig a l’estat, com a ens negatiu i allunyat de la vida social italiana.

Podríem dir que Reichlin defineix perfectament un estat conceptual no gaire sorollós a Itàlia, però real i palpable, que aboca a rebutjar l’estat entre altres motius perquè prové d’un procés històric mal tancat, Il Risorgimento, i que és entès per moltes comunitats que conformen l’actual estat italià com una imposició històrica de les classes benestants sobre les classes humils de la Itàlia del passat.

I en segon terme, Reichlin crec que defineix perfectament el perquè de l’estat de conflicte permanent de la vida política i social italiana. Reichlin creu que ja abans de la dictadura de Mussolini, Itàlia, s’enfonsa en un constant conflicte social que sempre porta com a amenaça de fons la Guerra Civil. De xoc entre concepcions, entre classes, entre comunitats que es rebutgen i es neguen. L’amenaça del conflicte social sempre ha estat més que present en la vida política i social italiana; els Anys de Plom, les Brigate Rosse, el terrorisme d’estat, el mussolinisme etc. I això, és fruit d’un cúmul de desequilibris d’arrel històrica.

Itàlia és i ha estat així perquè l’amenaça del conflicte social ha estat molt a peu de carrer, i això ha marcat la vida política del país, malgrat que mai se sap on són els límits d’aquest xoc històric.

Val la pena llegir a Reichlin perquè aconsegueixes entendre el perquè de moltes coses que succeixen i han succeït a Itàlia. I el que és més important, sap generar noves idees per al debat, una qualitat que no tots els polítics italians arriben a aconseguir.

Un pas cap el futur i la cohesió d’ERC

Sovint hem de saber parar un moment i reflexionar fredament quina és la realitat del nostre entorn per a saber determinar quin és el límit entre allò que és important i allò que és necessari. És una pràctica que aconsello a tothom, i més per als qui com jo ens dediquem a treballar altruïstament per un projecte polític com és ERC.

No ens enganyem, ERC està immersa en un procés de canvi i això comporta moltes vegades ser generosos, i saber estar en el lloc no només per al bé del partit -perquè no sempre és la justificació a tots els problemes- si no per la coherència i l’acció de ser generosos, com a màxims valors per a construir col•lectivament el partit.

Però també és important saber fer gestos que permetin seguir treballant en positiu per aquesta Nova Esquerra encapçalada per Oriol Junqueras. Gestos que ajudin a esborrar la imatge de partit desori del passat, i que ajudin a fer entendre als ciutadans que ERC és una eina útil, necessària i fiable.

Els meus companys i jo mateix, hem decidit fer un pas per a la cohesió d’ERC, fer un pas per encarar un futur amb garanties per tots els qui com nosaltres treballem per a fer créixer ERC, siguem on siguem, i ho vulguem fer sota els valors que apuntava anteriorment: generositat i coherència.

Fruit d’aquesta llarga reflexió, i amb la voluntat de consensuar una llista d’unitat per a la nostra Federació, el nostre company i rival en aquest procés electoral, Andreu Francisco, encapçalarà aquesta candidatura de consens, on tots els companys i companyes hem sabut posar-nos d’acord per a treballar per una Esquerra Metropolitana Forta. No ens queda cap dubte que ERC està fent passos seriosos cap a la seva renovació política, i nosaltres avui hi volem contribuir una mica més, fent un pas per al treball en equip i amb la voluntat sempre de sumar.

I en aquests passos cap a la renovació, vull apuntar algunes reflexions que crec que val la pena memoritzar sempre en positiu, i que ens han de servir per a seguir madurant com a partit.

En aquest procés electoral que hem anat afrontant en els darrers dies, hem vist un canvi en la manera de debatre entre els i les militants. Un canvi diria que 2.0, cap a la gestió de noves maneres de debatre i comunicar-nos molt positives en el seu conjunt. Però sovint, ERC és víctima de parlar o deixar parlar als mitjans de comunicació per ella mateixa, i això, més enllà de que no és sempre bo per ERC, ens anul•la el nostre sentiment d’orgull de pertànyer a ERC, i ens fa perdre el respecte entre nosaltres mateixos, és un error que de vegades és culpa de nosaltres mateixos i de vegades és simplement que encara som un partit fàcil de parlar per als mitjans de comunicació, sense més.

Vull també demanar que reflexionem sobre allò que a ERC ens costa tant parlar i assumir, l’acció de dirigir i liderar. Confio i em sento plenament recolzat per als companys i companyes liderats per Oriol Junqueras i Marta Rovira, que avui dirigeixen ERC, i que no em fa cap por demanar que ens dirigeixin i que vulguin dirigir. L’acció de dirigir i liderar no ens ha de fer cap por, és més, si ERC no sap dirigir-se no podrem portar a terme els nostres reptes nacionals i socials. Crec que les direccions i les seves accions no són de per sí el problema, són més aviat els sistemes que permeten controlar i corregir les direccions els que moltes vegades fallen. Per tant, si hem de dirigir un procés, liderem i deixem liderar en confiança.

Sense més, demano a tots els qui som militants d’ERC, que assistiu el proper 28 de gener a Badalona al Congrés Regional de la nostra Federació, i ho feu amb l’orgull i l’esperança de pensar que ara li toca a ERC guanyar, perquè el futur només pot ser el de vèncer i convèncer-nos de vèncer tots junts.

Gràcies, salut, força i treball

Vull fer un pas endavant, vull fer més ERC

Malgrat que sigui un tòpic, cal no oblidar-ho: ERC és un partit amb més de 80 anys d'història, que les ha passat de tots colors i que per tant era poc probable que es deixés intimidar per una ronda de mals resultats electorals. El nostre partit va escoltar el missatge. Vivim moments de canvi a ERC, de reinventar-nos, i tinc clar que vull contribuir dedicant els millors anys de la meva vida a aquesta tasca, a aquest esforç col•lectiu que marcarà el futur del nostre partit i del projecte de l'esquerra nacional.

Es tracta d'un moment en la història del meu partit, que cal tenir en compte ara i que caldrà seguir tenint en compte en el futur. Moments de canvi i obertura com el que vivim només es donen un cop cada molts anys, i són els que marquen l’esdevenidor com a partit i com a país. Jo els veig com a moments molt esperançadors, en que tot és possible. Només ens cal paciència, reflexió i treball.

L’experiència, és a dir el passat, si es combina amb l’esperança en el futur, esdevenen una combinació perfecte i imparable. I això és el que crec que ha de ser ERC: el fruit present de l'experiència del passat i l'esperança en el futur.
Sóc militant d’ERC des de 1998. La meva trajectòria a ERC i a les JERC ha estat força dilatada, però destacaria el meu pas per la presidència regional a les JERC des de l’any 1999 fins al 2005. Una etapa on vaig forjar-me com a militant i en que vaig conèixer molts dels que ara són amics i companys a ERC. Un experiència que sempre val la pena recordar.

Així mateix, he pogut gaudir d’altres experiències tant nacionals com municipals a ERC i a les JERC, sense les quals no em sentiria capaç d’afrontar un repte com el que he decidit emprendre. Tota la meva trajectòria política ha estat lligada a l'articulació pacient i discreta del territori; en ocasions a la meva comarca, en d'altres al conjunt de l'Àrea Metropolitana, però sempre treballant per vertebrar un territori sociològicament molt complicat, i alhora determinant pel nostre partit.

Des de dins d'aquest mateix territori, ja fa un temps que tot un seguit de companys, de procedències i sensibilitats molt diverses, m'han anat animant en els darrers temps a que fes un pas endavant i em posés al servei d'ERC - Àrea Metropolitana per liderar-la, si la militància així ho vol, durant aquests propers quatre anys, en que haurem d'implementar a nivell regional el canvi que ja ha iniciat a nivell nacional la nova Executiva liderada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Vull fer aquest pas endavant, i el vull fer en equip, comptant amb totes les persones, amb totes les idees, amb tots els projectes.

Recordant el passat, com a portaveu regional de les JERC, vaig haver d’afrontar la direcció d’una federació regional amb una organització gairebé a zero, i ens en vam sortir, de manera que la feina que hauré de fer ja la conec; més encara si tenim en compte que ERC - Àrea Metropolitana, malgrat haver viscut la davallada que ha afectat el conjunt del partit, ha resistit amb una estructura sòlida. El repte, doncs, se'm presenta igual de complex que en la meva etapa a les JERC, però el punt de partença convida molt més a l'optimisme.

ERC ha estat a l’alça, entre d'altres coses, quan ha tingut un teixit metropolità fort i segur d’ell mateix. En altres paraules: quan ha gaudit de cohesió interna i ha despertat il•lusió a nivell extern. I això és el que tots i totes hem de recuperar: il•lusió i cohesió a un territori que ha estat tradicionalment difícil per nosaltres. De manera que la tasca de vertebrar l'Àrea Metropolitana dista de ser un afer d'importància merament local: si ERC vol ser un partit de majories, caldrà que estigui ben articulat a l'àrea més poblada del país.

ERC té un paper molt important a jugar en la governança de l’Àrea Metropolitana: el de trencar l’hegemonia de PSC i CiU, d'una banda, i aturar les experiències de populisme sistemàtic del PP i de l'ultradreta. Es tracta de tasques de futur importants si volem disposar d’un territori metropolità més ric i plural. Però sobretot, ERC és clau si volem modernitzar el projecte de governança dels territoris de l’Àrea Metropolitana. Ens toca generar nous discursos i noves idees per a posar el debat metropolità en el cor de l’agenda política nacional. De reptes, en aquest sentit, no ens en faltaran.

Cal mirar l’àrea metropolitana, i les polítiques que se’n puguin generar des d’una perspectiva molt més transparent, moderna, plural i amb identitat pròpia.
I és que el món local, i les comarques que composen la Federació Regional Metropolitana són molt plurals, i només es pot entendre la seva funció si es troben espais de col•laboració entre nosaltres molt més amplis, però amb línies d'actuació concretes, i on la recuperació de les identitats locals sigui la via per a poder crear municipis forts i cohesionats, el que molts de nosaltres diem “fer ciutat” o “fer poble”.

En els propers dies els companys i companyes que composem la nostra candidatura, començant per mi mateix, anirem detallant les nostres propostes, però crec que val la pena esmentar d'entrada la nostra voluntat de treballar per dotar ERC d’un nou discurs metropolità, d'una xarxa de serveis especialitzats pels nostres municipis i comarques (la base de la vida d’ERC), i de noves i renovades idees pel què fa al funcionament de l’Àrea Metropolitana entesa no només com una mera administració si no com una xarxa útil, oberta i al servei dels territoris que la composen i per aquells que també es veuen afectats per les seves dinàmiques.

Aquest no és un projecte individual. Aquí hi ha lloc per tothom qui vulgui jugar en equip i posar les seves energies al servei d'un projecte que sempre mirarem que sigui la mitjana de les idees d'aquells qui treballen al seu servei. En aquest sentit, el que més m'anima a fer aquest pas endavant és el recolzament de tants companys i companyes que formen part molt activa d’ERC. I amb ells i elles vull compartir aquests moments tan importants per al país, per ERC i per al territori que conforma la nostra àrea metropolitana.

A tots vosaltres, feliç any 2012, i salut, força i treball!

Moving Scotland Forward

L’SNP, Scottish National Party, és ara per ara el partit hegemònic a Escòcia, d’això crec que no hi ha cap mena de dubte. Però el camí d’Escòcia, de la mà bàsicament de l’SNP fins a consumar la convocatòria d’un referèndum per la independència ha estat llarg i ple d’entrebancs.

El repàs històric de l’evolució política de l’SNP el deixo per als experts, però recomano llegir el llibre El mirall escocès de Xavier Solano, o bé, si teniu l’oportunitat, l’escriptor i analista escocès Gerry Hassan va editar ja fa cosa d’uns anys el llibre The modern SNP from protest to power.

Moving Scotland Forward, és justament el lema que ha escollit l’SNP per iniciar la seva campanya a favor del referèndum sobre la independència, i que podeu visitar el web de la campanya a http://www.scotlandforward.net.

Val a dir també que cada cop que s’apropa més la data de la convocatòria del referèndum els votants favorables a la independència creixen dia a dia, les darreres enquestes ja donen més d’un 40% de vots favorables, però també els que la rebutgen, i curiosament, i prenem nota perquè això és important: no hi ha un conflicte obert en el sí de la societat escocesa per aquest motiu. El debat és purament polític però amb una certa ètica i respecte, un bon exemple, que ens diu que la política si es fa amb voluntat de jugar net és un gran catalitzador per a la societat, ara bé, si es juga brut sempre crearà rebuig entre els ciutadans.

Però l’SNP ha aconseguit ser on és gràcies a moltes paràboles del temps i a apostar per diversos eixos estratègics per a consolidar el seu poder, i que dos d’ells em resulten força interessants de desenvolupar en aquest article. Però, malgrat tot, com deia, l’SNP, no ha estat en el passat i no ho serà en el futur un partit regular i homogeni, cap partit té aquesta virtut, amb una estratègia que s’ha acomplert a la perfecció, i amb un líder carismàtic immune a tot i a tothom, no. L’SNP, ha estat en els darrers decennis una formació amb resultats desiguals, amb un líder, Alex Salmond, que va marxar a l’època dels 90 de l’SNP i posteriorment ha tornat com si d’una estrella es tractés, i els conflictes interns a l’SNP han existit sempre però la pràctica crea un mètode, i això és el que fa gran a l’SNP.

El primer dels eixos que vull prestar atenció és la consolidació de l’SNP des d’un prisma social, com el partit nacional d’Escòcia, sense que la premissa de ser un partit plenament independentista sigui un condicionant per a molts dels seus electors. Aquesta és una de les grans victòries de l’SNP, una victòria però treballada amb el temps. L’SNP, i així ho demostren les enquestes que han valorat l’electorat actual de l’SNP, té una ampli espectre social i no tots el seus electors són declaradament independentistes, ara bé, valoren profundament l’eficiència i la seriositat de l’agenda política que executa l’SNP.

Aquesta fórmula, ha trasbalsat tot l’escenari polític escocès, canviant fins i tot les formulacions polítiques de partits com el Labour, el gran partit d’Escòcia fins fa quatre dies, que ara, vist l’ampli terreny que comença a abarcar l’SNP vers l’electorat laborista, han hagut de realitzar una operació forçada i exprés en el seu darrer congrés, per a demostrar un mínim d’autonomia respecte Londres. Aquest model demostra que ser al centre de l’agenda política, no sempre vol dir canviar de rumb ideològic, ans al contrari, és només una qüestió de rigorositat i persistència en l’execució del programa polític.

L’altre eix important per a conèixer millor l’èxit de l’SNP, és la seva aposta cega per usar els nous mitjans de comunicació com a base de difusió del seu projecte polític. Tot un exemple de com versar la gestió política vers un espai molt dinàmic i allunyat del què fins ara ha estat la concepció del militant i elector tradicional.

L’SNP disposa d’una immensa base de dades de molts dels seus electors i simpatitzants a escala nacional. Però el més interessant és com es dinamitza aquesta informació. Aquesta base de dades, gestionada majoritàriament mitjançant les TIC, en primer lloc, s’aboca sempre a dinamitzar-la amb les branques del partit a nivell local, la base de treball per al partit, i pel què fa a escala nacional, aquestes dades s’usen constantment per a generar enquestes socials sobre qualsevol aspecte, cosa que és responsabilitat d’un grup de persones contractades per l’SNP.

Tanmateix, les grans campanyes electorals, així com els grans projectes polítics presentats pel govern de Salmond, han estat difosos amb molt d’èxit mitjançant les TIC, reduint així la despesa, optimitzant recursos, i sobretot, especialitzant la comunicació que tant necessari és per arribar a un electorat que arreu del món demana moltes més exigències.

L’ús d’aquestes dades és un model de política de màrqueting molt ben gestionat i aprofitat per a crear un estat d’opinió constant entre els ciutadans, i una nova manera de crear cohesió de moviment a la moderna, a l’estil del segle XXI, l’era de la informació ràpida i especialitzada. Val la pena prendre nota.

Crisi a la Unió europea, la refundació dels orígens

Que Europa està immersa en una crisi molt profunda ja ho sabem, però em sembla que amb les propostes que van llançar Merkel i Sarkozy, tornem a obviar la realitat d’una Europa encara per acabar de forjar amb plenitud.

El missatge d’ahir d’ambdós mandataris era un; la refundació d’Europa consistirà en controlar les finances públiques dels estats, si cal amb multes per als qui es passin del límit, i no hi haurà ni restriccions ni assumpció de responsabilitats per al sector financer, principal “dinamitzador” d’aquesta crisi. Un cop més, Europa es deixa pel camí moltes estacions amb vinculacions històriques molt profundes.

El primer que em sorprèn de l’entrada en escena del duo franco-alemany, és que han passat per sobre dels màxims responsables europeus, Van Rompuy i Ashton, com un tren sense fre. Un cop més, es demostra que a la Unió europea li manca una estructura de governança real i efectiva. A més, en els darrers mesos ja ve sent habitual que l’empenta d’ambdós líders europeus s’emporti per endavant diversos mandataris d’estat amb l’ajut inestimable dels mercats, que tot ho volen i tot ho poden: Berlusconi i Papandreu en són dues víctimes fulminants.

Certament, la imatge de tenacitat i efectivitat que van escenificar el duo franco-alemany, contrasta amb la imatge de poc rigor i burocratització dels estaments europeus amagats sota l’estora d’una oficina de Brussel•les.
Per tant, aquesta resolució “tan efectiva” em dona la impressió que ha acabat d’agreujar els problemes que té el sistema polític i democràtic europeu, i l’enorme pes que tenen els mercats vers els sistemes econòmics i polítics dels estats, toca fer un anàlisi a fons.

La gran proposta que van fer pública ahir Merkel i Sarkozy, limitar el dèficit al 3% de qualsevol país de l’euro, és si més no, una solució que no entoma el problema real de la crisi europea, i més sabent que molts dels bancs que van finançar el deute eren francesos i alemanys. Aquesta proposta s’emmarca en un temps i un espai molt concret, que no té perspectiva de futur per a cap país que integra i integrarà la Unió europea. El dèficit d’un estat, sempre i quan sigui controlat, és positiu i pot formar part d’un moment circumstancial en què un país requereix d’una forta inversió: canvis estructurals del model econòmic, d’inversió en infraestructures, d’augment de la despesa social per canvis demogràfics o generacionals etc. Per això, més que parlar de limitar cal preveure i controlar.

Però el que més em preocupa de tot plegat, no són les propostes d’aquest parell. El que em preocupa de veritat, és la poca alçada de mires que tenen els mandataris europeus.

Europa, és un projecte absolutament incipient, fundat sota unes bases jurídiques febles, jo diria que pràcticament inexistents i depenents de les decisions dels estats. Europa, disposa d’un sistema polític molt desigual que provoca que la seva legitimitat democràtica sigui molt baixa. I a més, no permet desenvolupar un model de democràcia real vers als estats que la composen.

Aquest dèficit de fons que afecta als orígens de la Unió, demana d’un nou model europeu. Demana una Europa conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat i de la seva necessitat de territorialitzar-se per a ser alguna cosa més que un conjunt d’oficines entre Brussel•les i Estrasburg. De ser un espai on la democràcia, no només parlamentària, sigui el signe d’identitat i el pal de paller del sistema polític europeu. I per això, només serà possible aquest nou model si la Unió es refunda sota les bases d’un poder jurídic europeu efectivista vers els estats –la base de qualsevol democràcia efectiva- i un poder polític capaç de treballar i incidir en les polítiques dels estats sense haver treure el talonari per a fer-ho.
I quan dic que Europa ha de ser conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat, és perquè Europa ve d’un passat molt obscur i d’una realitat molt plural que condiciona la seva vida en comú, també l’econòmica. No fa gaires anys que Europa finalitzava una guerra amb conseqüències catastròfiques, de fet, Alemanya fins fa quatre dies, per exemple, encara estava pagant a Israel els danys causats pel nazisme. Tampoc se’ns ha d’escapar l’enorme desgast social que van comportar els conflictes de la Guerra Freda i de l’enfonsament del bloc soviètic.

Però, a més, Europa, és molt diversa, i cada país disposa de realitats que li pesen molt. Itàlia té un problema molt gros entre les relacions Nord i Sud. França segueix vivint d’un estat providència hereu encara de la revolució francesa que cada cop té més esquerdes. Espanya és un estat absolutament desigual amb problemes de convivència i de solvència econòmica com a estat. I Alemanya, per més que diguin alguns, segueix encara pagant els plats de la divisió del país després de la guerra. Per tant, Europa, o es mira a si mateixa i assumeix que li cal una inversió adreçada a superar les seves limitacions, per sobre de vegades dels estats, o qualsevol tipus de projecte polític o fins i tot econòmic, sempre estarà coixa.

La millor inversió per Europa, mentre no posem solució tots plegats al problemes de l’euro, és la d’invertir en consolidar una base territorial sòlida de la seva formulació política, que no tingui límits, tampoc en el control dels sistemes financers, i que permeti als estats treballar per a canviar a fons les mancances molt profundes que afecten els seus funcionaments polítics i econòmics. Una crisi es supera posant-hi voluntat i esforç, un problema amb arrels històriques demana temps i rigor.

Com la desigualtat es posa sota la pell

Richard Wilkinson i Kate Pickett professors de les Universitats de York i Nottingham, són els autors del llibre Spirit Level: Why more equal societies almost always do better, traduït al castellà per Desigualdad: un análisis de la felicidad colectiva. Val la pena llegir-lo, ja sigui per la seva completa publicació de dades com pel seu contingut sobre les causes socials i psicològiques que crea la desigualtat social. En faig un breu resum d’aquells capítols més interessants,

L’augment de l’angoixa
Jean Twenge, psicòloga de la Universitat de San Diego, va reunir diversos estudis d’entre 1952 i 1993 sobre l’angoixa en diverses poblacions americanes que escenifiquen una diagnosi inicial com a societat, les altes quotes d’ansietat que patim malgrat els alts nivells de confort i comoditat material que caracteritzen les societats modernes. El sondeig avaluava 52.000 individus.

Ja fos en estudiants universitaris com en nens, Twenge va trobar el mateix patró: al final del període universitari mitjà els joves pateixen més angoixa que el 85% de la població al principi del període. I el que sorprèn més, a finals de la dècada dels anys 80 el nen nord-americà mitjà era més angoixants que els pacients psiquiàtrics infantils de la dècada dels 50.

Els estudis que s’han succeint al llarg d’aquests darrers anys, conclouen que la població de molts països desenvolupats ha experimentat un augment substancial en els índexs d’angoixa i depressió. Entre els adolescents, aquest fenomen ha desenvolupat actituds delinqüents i un alt consum de drogues i alcohol.

L’autoestima i la inseguretat social
Entre les tendències que prenen força entre les patologies psicològiques hi ha un factor clau, i que es va identificar en l’augment de l’autoestima personal. Twenge afirma que en la dècada de 1950 el 12% dels adolescents estava d’acord amb les afirmacions del tipus “sóc una persona important”, però a finals de la dècada de 1980 aquesta proporció havia crescut fins al 80%.

La resposta dibuixa una situació de creixent ansietat provocada per una excessiva preocupació per com ens veuen la resta i què pensen de nosaltres; es genera així una reacció de reforç de la nostra pròpia seguretat, com a mitjà precisament per a combatre les nostres debilitats. Aquesta actitud defensiva implica un fort egocentrisme que es confon amb l’autoestima.

Aquestes dues causes, l’egocentrisme i l’autoestima, han vinguts acompanyats d’un narcisisme a l’alça, i que ambdues tenen arrels comunes. Les dues estan causades per un augment del que s’anomena “amenaça social avaluativa”.
Un dels avenços més recents més importants és el reconeixement de l’estrés psicològic com un factor determinant per a la salut als països més avançats. Hi ha tres situacions socials que creen aquest estrés: un estatuts social baix, falta d’amics i estrés en les primeres etapes de la vida.

Orgull, vergonya i estatus
El psicoanalista Alfred Adler argumenta que quan més alt s’està en l’escala social més sembla ajudar-nos el món a allunyar-nos de la sensació d’inseguretat. Si com generalment ocórrer; “veiem la jerarquia social com una espècie de rànking de les capacitats humanes, llavors els signes externs d’èxit i fracàs (treball, ingressos, educació, vivenda, cotxe i roba) són els que marquen les diferències.
És difícil, segons Adler, ignorar els estatus socials perquè desenvolupen un paper important en la definició de la nostra vàlua i en la consideració de la resta. I també són causants de violències socials efectes que provenen de les nostres comparacions socials. El desprestigi, la humiliació social, el despreci, són raons per les quals es fa ús de la violència en les societats més desiguals.
Resumeix Adler palesant que l’orgull és el plaer i la vergonya el dolor per mitjà dels quals ens socialitzem, de manera que, ja des de ben petits, aprenem a comportar-nos de manera socialment acceptable.

De la comunitat a la societat de masses
Perquè en l’últim mig segle ha augmentat tan dràsticament l’angoixa social, tal i com revelen els estudis de Twenge? Una explicació plausible pot estar en la desaparició de les velles formes de vida comunitària.
Les cares familiars han estat substituïdes per un flux constant d’estranys. Així es posa constantment en qüestió qui som.

Unit a altres dades que aporta Twenge sobre l’augment en els nivells d’ansietat i narcisisme, suggereix que –en comparació amb models de societat anteriors- ens hem tornat altament insegurs, obsessionats amb la impressió que donem a la resta, preocupats perquè la resta puguin trobar-nos poc atractius, o avorrits, o estúpids, i que estem tractant de “promocionar” la nostra imatge constantment.
Aquesta vulnerabilitat forma part de la patologia psicològica moderna i es troba directament lligada al consumisme.


Recomano la lectura d’aquest llibre, val molt la pena, i posa de manifest que potser la lluita de classes ha desaparegut però no les desigualtats de classe. La lluita per la igualtat, segueix ben vigent, i ara, ja tenim un estudi sobre la taula que ens ho pot corroborar.