Esquerra i biodiversitat

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.
Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.
Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.
En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.
I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.

Saber llegir els moments, saber-nos entendre, saber conviure

En primer lloc, vull expressar la meva desolació per veure de nou com companys i companyes d'ERC de gran trajectòria política, deixen la seva militància. Això em reprodueix tristesa, i crec que a ERC no li ajuda gens, ans al contrari, amb aquestes noves dimissions, i encara que li han faltat les formes a molts dels dimitits, només fan que restar al nostre partit quadres de futur i amb capacitat de treball. Tota una llàstima.

I és que penso personalment, ens cal fer un punt i a part en allò que hem viscut com a independentistes, el model que hem seguit ja està esgotat. M'explico.

L'independentisme, ha viscut en aquests darrers anys grans moments d'efervescència i de mobilització social, l'encert de les consultes sobre la independència o la manifestació del 10 de juliol en són un reflexa. Però també hem viscut i vivim moments de gran atzucac. Com en el cas de la sentència sobre l'Estatut, o el desencantament polític de la formació política referent de l'independentisme, ERC. Penso que el moment dona per a reflexionar.

Jo, amb aquest article, no penso justificar a ningú, ni dir que ningú s'equivoca, ja n'hi ha prou de jutjar per jutjar, jo vull reafirmar des de l'objectivitat més sincera, el que veig i el què passa tant en el sí de l'independentisme com al país en general, i el què cal fer a partir d'ara. Us en faig un resum:

Els projectes polítics que han sorgit darrerament, Reagrupament i Solidaritat Catalana, són massa efímers. Sense entrar en el debat sobre si alguns ex-companys i companyes de militància s'equivoquen o no, en primer lloc, cal posar els fets per endavant, l'empirisme és necessari per a valorar projectes com aquests. I el que és més important, per a poder valorar-los, no només ha de primar el tenir un bons resultats electorals, no, el què cal és saber què es farà a partir del dia següent de les eleccions, i demostrar que aquests projectes poden tenir solidesa social i militant per a poder afrontar el repte real com a partits, les eleccions municipals. La democràcia és això, un joc electoral al qual cal jugar-hi constantment, o perdràs el teu tren.

Vull fer una crida a la responsabilitat i a la maduresa de tots els actors polítics i socials de l'independentisme. Les desqualificacions i els jocs de paraules de baixa qualitat política i humana, només generen dues reaccions socials entre l'electorat; desafecció i imatge de poca capacitat d'integració de l'independentisme. Hem de ser prou madurs per a jugar cadascú la seva partida, però això sí, no estem parlant encara ni de majories socials ni polítiques, per tant, gestionem un electorat encara per a consolidar i que dubta de la maduresa de tots plegats. La gent ens mira a nosaltres, els i les independentistes, i espera que siguem capaços de mirar més enllà del nostre entorn més immediat, sigui ara o en el futur més proper.

Llegir el moment que vivim i tenir paciència, ha de ser un valor inherent per als independentistes. Penso que el moment no demana nous projectes, demana objectius i plantejaments polítics que vagin més enllà. Condicionar futurs governs de la Generalitat a la celebració d'una Consulta sobre la independència potser indispensable com a objectiu de futur. I per això, cal tenir paciència, cal reflexionar sobre el que estem vivint, sense pensar que una reacció a temps és millor que una reflexió en el temps.

Jo em reafirmo en la meva condició de militant d'ERC. Fins que no es comprovi el contrari, ERC és l'opció política més consolidada i amb més recursos polítics per a condicionar governs i polítiques nacionals. La clau rau aquí, en què malgrat els mals temps que puguem viure a ERC, aquesta és l'opció política majoritària i més estable de l'independentisme.


A ERC, li demano que sàpiga mirar una mica més enllà. Els temps que hem viscut ja toca passa'ls-hi pàgina. I per això mateix, demano que sapiguem entendre'ns, ens sapiguem escoltar per a no caure en els errors del passat, o en els errors més immediats. A ERC, també li demano que fem una reflexió profunda, sobre allò que som i allò que volem ser. M'explico. Ja no valen declaracions de curta volada, amb poca perspectiva de futur, i amb una equidistància política poc resolutiva. Tenim massa pes històric al darrere per a continuar amb aquesta línia. Toca fer reflexions de fons, en marcs polítics que mirin al futur, i que posin sobre la taula un procés real, pausat, cap a l'exercici del dret a autodeterminar-nos com a poble. Sinó som capaços de situar-nos de nou al centre del debat polític, d'un nou debat polític, el del camí cap a la independència, no podrem ser creïbles.
És més, ERC, ha de viure un nou procés de canvi estratègic, és clar que sí, però el que és més important és que ERC torni a ser un actor central, que aquest cop, i d'un cop per totes, sigui capaç de conduir de manera madura al nacionalisme d'aquest país cap a l'exercici de l'autodeterminació. No hem de fer independentistes a la casa dels demés, sinó que hem fer-los assumir que el dret a l'autodeterminació és viable i assumible en el sí del catalanisme polític.

I per últim, que ningú es pensi que aquests debats que estem vivint en el sí de l'independentisme són un joc de majories, encara no, l'independentisme, per sort o per desgràcia, encara li queda molt de camí per a recórrer, però el què està clar, és que aquest moviment ja no tornarà a ser el mateix, ni tindrà els mateixos actors polítics, no. L'independentisme està madurant i això requereix d'un discurs molt més inclusiu, més plural, i amb més capacitat de posar sobre la taula el què vol dir ser independents, i com fer-ho. I això, voldrà dir que cada cop hi haurà més actors socials i polítics. Això és construir majories polítiques socials i polítiques, però com deia anteriorment, caldrà paciència i alçada de mires.

Ja tenim sentència de l'Estatut, i ara què?

Bé, per fi tenim sentència. Sí, d'acord, però amb una gran habilitat, el TC només ha fet públics els 14 articles inconstitucionals, que són importants però que res tenen a veure amb els 27 articles que seran reinterpretats i que molt em temo seran el paquet gros i més important d'aquesta sentència. No ho dubto que a part de la gravetat de la sentència, a sobre el TC ha marcat uns passos molt ben delimitats que només pretenen confondre l'opinió pública.

Però que hi hauria sentència ja ho sabíem, i que seria perjudicial també, fins i tot, des dels mitjans s'han anat interpretant possibles retallades d'articles que al final no han distat tant de la realitat. Però ara què? Doncs bé, ara és evident que cal una resposta unitària de rebuig a la sentència, però això és simplement una acció simbòlica, important, però no és la clau de volta de tot aquest entramat. La sentència de l'Estatut és evident que marca un abans i un després en les relacions amb l'Estat espanyol. Aquesta sentència crec jo, ens obliga a tenir un comportament divers amb l'Estat, i aquí hi ha “la mare dels ous”.

Lògicament, tots els partits tenen el seu projecte polític i una estratègia per a portar-lo a terme, o això em penso. La veritat, és que sembla increïble però que amb quatre anys cap dels partits que conformen l'arc parlamentari d'aquest país hagin estat capaços de dissenyar el dia després de la sentència.
Tampoc crec que la banalitat de pensar que els partits no poden anar units per al rebuig a la sentència sigui ben bé certa. Cal treure el gra de la palla, una cosa és el rebuig i el mínim comú que cal fer com a país, i una altra cosa, és el projecte polític que cada partit tingui.

Pel què fa al rebuig de la sentència del TC, em ve a la memòria la conflictiva Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1933, i que el Govern de la República va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals el qual dictaminà la nul·litat de la Llei, declarant que el Parlament no té competències en aquest camp. Per cert, la Llei de Contractes de Conreu fou aprovada el dia 5 de maig i la resolució del Tribunal fou feta pública el dia 6 de juny...i això que el 1933 no existien el mitjans de comunicació que tenim ara i diguéssim que la situació política era molt menys propícia encara, que la d'ara. Bé, tornant al tema, l'anul·lació de la Llei va comportar que el Parlament en tornés a aprovar una d'idèntica, la qual va ser transmesa a Madrid d'immediat i restà vigent només amb petites modificacions pactades amb Madrid.

Però la intenció d'aquest post no és la de fer un anàlisi curterminista o històric sinó que vull fer una reflexió de fons i a futur, la gran incògnita.

En primer lloc, la responsabilitat dels independentistes és la de ser presents a la manifestació del 10 de juliol i a tots aquells espais, accions o debats que tinguin a veure amb el futur del nostre país. Com deia Brecht en el seu llibre Met-si, el més important és que en el futur haurem de formar part d'aquest domini. Aquí hi ha la clau de volta. L'Estat espanyol ha marcat una fita mai viscuda per tots els catalans i catalanes, ens ha marcat unes regles del joc força clares, per tant, només tenim dues possibilitats, o jugar la partida o realitzar-ne una de nova amb més actors. I és que la possibilitat que ens ofereix aquesta sentència és la de situar a cadascú en el seu lloc, sense vacil·lacions, i això ens possibilita en pensar en nous recorreguts nacionals.

Crec doncs, que el projecte independentista, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació o el dret a la secessió, com li vulgueu dir, té grans reptes de present i de futur, el primer, és situar d'un cop per totes el dret a autodeterminar-nos com a poble en el sí de l'agenda política catalana. I és que el problema no ve donat per l'actitud de l'Estat, ens enganyaríem, el problema ve donat per la poca voluntat de la majoria de partits que conformen l'arc parlamentari, a emprendre una nova via nacional possible cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació nacional, no per voluntat expressa dels partit sinó per un exercici de democràcia política, aquí rau el problema. El gran repte, serà a curt i llarg termini, saber situar en el sí de l'esfera pública, en el sí de l'opinió pública el dret a l'autodeterminació com una altra possibilitat factible i executable en la nostra societat de present.
Per tant, el fet de motivar la gent a votar, a recollir signatures o a convocar una Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació ja és necessari, això sí, amb garanties, no d'èxit segur en la victòria, sinó de rigorositat i de solemnitat en les formes i en el fons. Són necessaris doncs, girs de volta d'un marc polític i legislatiu que pot patir seriosos problemes de bloqueig en aquest camí insegur que és el federalisme, l'autonomisme, el regionalisme etc.

Però deixeu-me dir que de reptes l'independentisme i el país encara n'ha de superar molts. No només perquè la crisi ens obliga a autosuperar-nos com a poble, sinó perquè crec que l'independentisme majoritari ha d'avançar, ha de madurar per a poder tornar a governar i poder portar a terme els seus fins polítics. Cal consolidar espais i estructures.

Jo em marco com a fites més importants per a l'independentisme, en primer lloc, el fet de condicionar qualsevol pacte de govern, o qualsevol acció política de gran calatge nacional, a posar sobre la taula una futura convocatòria Consulta Popular sobre la Independència. El què, el com i el perquè ja el decidirem però és trascendental el fet de posar sobre la taula un dret polític que cal executar, l'autodeterminació nacional. Poder decidir és un exercici necessari que no restarà obviat per cap instància política i que si es guanya o es perd, marcarà un abans i un després en el futur d'aquest país. Això sí! No podem mirar només el present sinó que hem de mirar a futur, fer el contrari, com deia Fouché, és més que un assassinat, és un error.
I en segon lloc, penso que l'independentisme ha de basar les seva tasca de treball en diversos àmbits de la societat o institucionals, estratègics per al seu futur. Jo en remarco cinc; un canvi de la Llei electoral, un impuls real del català-no només parlo de legislar sinó de mobilitzar a la societat-, un impuls cap a un teixit industrial internacionalitzat i productor, una reforma de la funció pública, i l'aposta pel Concert econòmic.

Totes aquestes propostes i objectius, però, només seran factibles si la societat civil assumeix el seu paper d'interlocutor i dinamitzador polític, i l'esfera política del país, d'un cop per totes, fa la feina. Que vol dir, separar els projectes polítics de l'exercici de la democràcia, i permetre que la societat civil exerceixi el seu paper sense que la política es posi pel mig com el dijous.

Por a perdre el què? Un referèndum o les eleccions?

De vegades penso que alguns dirigents de CiU no acaben de saber en quina tessitura de país estem immersos. El passat diumenge, en un acte intern de CiU, Mas, persona un cop més va reiterar el seu rebuig a convocar un referèndum nacional d'autodeterminació en els propers anys. Al·ludint, evidentment, a la recent i celebrada aprovació per part de la mesa del Parlament, dels inicis a tràmit d'un Iniciativa Popular que tindrà com a objectiu poder celebrar un referèndum nacional sobre l'autodeterminació de Catalunya en els propers anys. Per cert, els membres de CiU a la mesa hi varen votar a favor...

Doncs bé, Mas deia des del faristol, que cal esperar, que Catalunya encara no està madura, i que la possible convocatòria d'un referèndum només ha de ser en el cas segur de que es guanyarà. Res més lluny de la realitat. Anem per pams.

Qui decideix si Catalunya està madura o no? Penso que la voluntat democràtica d'un poble s'expressa de moltes maneres. Això sí, està clar que la voluntat d'expressar-se té dues vies, a través d'una entesa electoral, o bé mitjançant una convocatòria pública on es demani l'opinió dels ciutadans al voltant d'un tema que condiciona o pot condicionar l'opinió pública del país. És el cas de l'Estatut. Per tant, no depèn de l'opinió d'un o un altre partit el fet que el poble català pugui decidir el seu futur, sinó que aquesta depèn de la voluntat democràtica dels partits i del teixit social els quals intrínsecament han d'assumir aquesta qüestió. El dret a decidir, és justament això, un dret que expressa la voluntat d'opinar, un valor que forma part del cos polític dels sistemes democràtics.

Com que guanyar? Evidentment que un referèndum s'ha de guanyar, si és que creus en la independència, però és que el dret a decidir és alguna cosa més que això. El dret a decidir el futur com a poble té una acció motivadora que genera un debat el qual serà ineludible per sempre més en l'agenda política nacional, és per dir-ho d'una altra manera, el punt sobre la i d'un estat d'opinió. Al Québéc o a Escòcia no hi ha cap debat entre partits que condicioni qualsevol convocatòria a un referèndum nacional sobre l'autodeterminació si és per a guanyar-lo o perdre'l, només faltaria, em penso que no és gaire seriós ni just. Un referèndum és l'expressió de la totalitat d'una societat plural, i per tant, la seva expressió majoritària serà la que dirà en quin moment estem i cap on hem d'anar. Tot estarà obert i tot podrà ser.

No val tirar la pedra i amagar la mà. Seguint amb les “fases de maduració” del país. Em resulta força estrany que CiU posi faci una valoració de l'estat d'una voluntat política de la qual CiU s'hi ha sentit totalment còmode històricament. Certament, els diversos estudis que s'han elaborant sobre l'electoral de CiU marquen una frontera justament del 50% entre els electors que es declaren independentistes com els que simplement es declaren nacionalistes o catalanistes. Aquesta potser una de les raons per les quals Mas s'expulsa les puces. Ara bé, parlar de fases de maduració em sembla que és anar una mica més enllà, i això ja és trampa. És per dir-ho d'una manera més explícita, tirar la pedra i amagar la mà. Si CiU creu que no estem madurs, doncs que posi la primera pedra per a fer-nos grans, i això, evidentment, no es deixa al rivals, el primer en mullar-se ha de ser CiU.

Parlar del dret a l'autodeterminació ja és una normalitat. Si hem viscut algun canvi en l'escenari polític, és el fet que la voluntat d'independitzar-se ja està present en tots els cossos socials del país. Ja no és patrimoni de ningú ni és el copyright de cap partit polític. Per tant, crec que els dirigents de CiU encara arrosseguen alguns tics pujolistes quan segueixen creient que aquest és un tema per a bandejar. S'equivoquen. El peix el cove no té recorregut al segle XXI si no és per anar cap a escenaris de futur més ambiciosos. Si l'independentisme és un fet normal en el país, també ho potser entre els partits, ara bé, cal que els seus dirigents s'ho creguin, i tinguin la capacitat de convèncer al seu electorat, és per això que serveix un partit. Em penso que darrerament ja s'han fet prou gestos de normalitat de l'independentisme, per tant, el paradigma el qual deia que la independència era un element de divisió de la societat catalana, s'acaba per moments i això obliga a que tots, també a CiU, a que fem un canvi de mentalitat decisiu.

Vull acabar aquest post dient que l'independentisme també forma part dels partits de dretes, SDLP, PNB, Bloc Québécois, i cap d'ells s'ha escapçat pel mig per voler expressar la voluntat del seu poble, ans al contrari.

Crec doncs que CiU ha fet un viratge polític de 180º perquè se sent forta i gens pressionada per a fer un toc de pito a l'electorat convergent per tal d'aparcar el tema de la independència per quan “toqui”. Ara bé, a la llarga aquest és un tema ineludible que si s'aparca per un temps noméspot passar una llarga factura a qualsevol formació política declarada com a nacionalista.

Una història de l'independentisme, una forma d'entendre l'independentisme

Amb aquest post, no vull jutjar la tasca ni l'estratègia política de cap polític ni de cap partit, no, simplement, vull fer un anàlisi amb retrospectiva històrica sobre una manera de pensar i una manera d'entendre la política i el país prou curiosa, i que ha anat sorgint a l'escena política de manera irregular durant els últims dos segles.

En primer lloc, nego la major popular de que la història sempre és cíclica, ni molt menys. És l'home, i la seva psique, qui és cíclic, encara que en versions actualitzades i adaptades als temps actuals. Per tant, cap paral·lelisme històric d'aquest post és possible doncs la història depèn sempre de fets empírics i mai racionals i ordenats.

Em remunto als temps dels coneguts sectors intrasigents del Partit Republicà Federal de Pi i Margall, a finals del segle XIX. Aquest sector polític minoritari en el sí del PRDF, era un radical opositor al sector moderat del partit, i destacava pel seu federalisme “intrasigent” així com per la seva propensió a la insurrecció armada o violenta. Recordem l'intent de proclamar en reiterats cops per part d'aquests l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol de 1868) en el sí de la Diputació de Barcelona. O la creació de les Juntes de Salvació Pública formades per elements armats i controlades també pels sectors federalistes.

En aquest moviment, del qual en destacaren històrics personatges com ara Anselm Clavé o Baldomer Lostau, ja se n'extreuen dues maneres d'entendre la política i el país. En primer lloc, cal destacar que el catalanisme i encara menys el republicanisme catalanista, eren projectes polítics molt incipients, tot just començava a destacar Valentí Almirall, un dels pares fundadors del catalanisme republicà. Per tant, els partits polítics i els sectors polítics catalans encara tenien llaços molt forts i directes amb Madrid i amb les esferes de poder polític de l'Estat. Tornant a la definició que volia fer de “l'intrasigentisme”, se'n pot extreure que aquests eren homes i done, -majoritàriament eren homes doncs les dones no participaven pràcticament de la vida pública- que creien en un model de fer la política de fets resolutius immediats, que creien, banalment, que la “voluntat justa del poble”, s'acompliria mitjançant l'ús de la violència i de les insurrecions, interpretant així la política no tant com un element de confrontació dialèctica, sinó com una eina que només podia ser útil si portava a terme les reivindicacions “del poble” de manera immediata i una mica precipitada, sense tenir en compte ni el consens ni l'opinió pública. Malgrat tot, els intrasigents mai tingueren un gran líder i anaren perdent gas degut a les seves grans convulsions i desercions internes.

En remunto ara a una època una mica més propera en els temps. Els anys 20 i 30 del segle XX. Concretament, amb la figura de Macià, es va constituir un projecte polític que va tenir sempre com a premisses l'ús de la força i de la insurrecció com a defensa però també com a atac a l'Estat espanyol com a element opressor del poble català. Fets com els de l'intent d'atemptat al rei al Garraf o el complot de Prats de Molló en són proves prou fefaents. D'aquest moviment, que es traduí en la constitució d'Estat Català, com he dit anteriorment, en va sortir un gran líder, Macià, que s'envoltà de personatges poc experimentats inicialment en la política. Ventura Gassol, Jaume Compte, Miquel Badia, Josep M. Xammar, Josep Dencàs etc., foren companys de viatge de Macià fins a la seva mort al 1933.

Val a dir però, que el “macianisme” va crear un nou paradigme de lideratge polític força semblat als lideratges polítics actuals, però que a la mateixa vegada era massa depenent de la figura d'aquest. El macianisme, com dèiem, creia en la insurrecció armada, i s'emmirallava en el cas irlandès. Aquest, era l'element trencador amb les injustícies que patia Catalunya per part de l'estat, i va arribar a ser un mode de fer política en el sí d'Estat Català. Val la pena recordar el gran escàndol que es va organitzar per la desfilada paramilitar que organitzaren les JEREC, Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, a Montjuïc, i que fou titllat fins i tot pel sectors “companyistes”, com un acte de caire feixista o nazi. O també val la pena recordar que les JEREC, disposaven d'un servei d'ordre intern organitzat per escamots, com era el cas de l'IRA a Irlanda.

Bé, el macianisme, traduït en un projecte polític, disposava d'un gran suport gràcies al seu líder. Però malgrat això, amb la constitució del govern de la República, Macià, va haver de cedir a les pressions i a les amenaces de cop d'estat que venien des d'Espanya, i per tant, va haver de rebaixar els seus plantejaments polítics, a la creació d'una Catalunya autònoma i parlamentària. A partir d'aquest gest polític de Macià, es gestaren discrepàncies a les files d'Estat Català, com va ser el cas de Jaume Compte, el qual creà la formació Estat Català Partit Proletari. O bé, la que provocà Daniel Cardona, que constituí una nova formació anomenada Nosaltres Sols, la traducció al català de la paraula gaèlica-irlandesa de la formació política Sínn Féin. Un nou cas d'intrasigència política en la història de l'independentisme.

Així mateix, els militants d'Estat Català, mentre pogueren mantenir un objectiu-enderrocar la monarquia i constituir l'Estat Català mitjançat la insurrecció armada i el lideratge maciànic- foren una formació política molt cohesionada al voltant del seu lider. Ara bé, el rebuig “intrasigent” a posar pautes als objectius, i a l'enemic, Espanya, va generar alguns discursos força negatius i excloents en les files d'Estat Català. Aquest és el cas de Josep M. Xammar, el qual, en el seu exili a l'Argentina en temps de Primo de Rivera, en el marc d'un acte d'afirmació patriòtica organitzat per la comunitat catalana de l'Argentina, al Casal Català de Buenos Aires, el 13 de setembre de 1925, començà el seu parlament enfrontant-se a un crit de Viva España! emès des del públic, al qual Xammar respongué:

Tú, español o lo que seas(...)que has querido perturbar la serenidad de estos momentos
con un grito discorde, yo te fío que si tu intento hubiera sido el de glorificar a una España estricta, honrada representación de Castilla, la sufrida tierra de Castilla, hubiéramos gritado contigo “Viva España!”, pero no, nos has lanzado al rostro un grito que por su significado enciende nuestras iras, quieres que viva la odiosa España que oprime a Cataluña, a Euzkadi, a Galicia, la que malgasta sus energías y las más que no son suyas en la vil empresa de dominación del Rif, la España inculta, imperialista, llena de oprobio, y yo contesto a tu grito de “Viva España”, con otro que me sale del alma: Muera España!

Bé, aquestes són històries del passat que queden lluny i no són traslladables a la nostra situació actual, però sí que reuneixen coincidències amb projectes polítics de l'era més actual. Alguns d'ells, fallits al llarg dels anys, com el del Partit per la Independència, i en plena activitat alguns altres, com el de Reagrupament. Tots ells, reuneixen diverses característiques que formen part d'un manera d'entendre el nostre projecte polític, la independència. Són models basats en un objectiu que es vol portar a terme sense tenir en compte ni factors socials ni realitats polítiques, la independència. Que mantenen lideratges indiscutibles, Macià, Colom, Carretero. Que creuen que mitjançant diverses eines, es pot abastir un objectiu a curt termini. I que són intrasigents amb els seus elements opositors, podríem dir que la seva voluntat inflexible per a complir els seus objectius categoritza entre “bons i dolents” en molts casos, a tots aquells que formen la seva xarxa de complicitats i còmplices.

Parlem d'història, parlem del Centre Republicà d'Esquerres

Hi ha coses que un poble mai pot deixar d'oblidar, i és la seva història. Aquesta història que us vull explicar, és una modesta aportació al reconeixement d'un espai, d'un temps, en que Sant Fost va viure bons i mals moments, però el que és més important, és que segueixen formant part del nostre patrimoni històric. Parlem, evidentment, dels anys trenta. I és que per als volts de l'any 1931 es creava el Centre Republicà d'Esquerres de Catalunya o també anomenat Centre Catalanista Republicà.

La Societat Centre Catalanista Republicà, es creà exactament segons les instàncies del Governador Civil de la Província de Barcelona, al maig de 1931, i va tenir la seva seu just on resideix actualment l'Ateneu, a la carretera de Badalona. Els seus fundadors varen ser:

Josep Vallvé i Arderius.............President
Joan Ribalta i Tió......................Vicepresident
Joan Recolons i Torrens............Secretari
Josep Torrents i Albiñana..........Vicesecretari
Jaume Suñé i Umet...................Tresorer
Miquel Xicola i Xofre...............Vocal
Isidre Colomer i Sallent............Vocal
Enric Torrents i Murgarella.......Vocal

Com podem veure, aquesta entitat va estar formada entre altres, per grans famílies de la nostra població, inclòs, el que seria posteriorment alcalde i també president d'aquesta entitat l'Enric Torrents, l'Enriquet. Així mateix, molts d'ells estigueren vinculats a l'Esquerra Republicana sigui com a simples afiliats, sigui com a representants municipals. I és que el Centre, va arribar a assolir la xifra de 80 socis/es en una població de no més de 500 habitants! Tot un mèrit.

Diuen algunes veus, que el Centre es va construir gràcies a l'esforç i a les aportacions voluntàries de molts ciutadans i ciutadanes de Sant Fost. Aquest espai va servir per a dinamitzar el teixit social de la nostra població i eren habituals els serveis de cinema, perruqueria, balls de gitanes, així com també s'hi podia anar a fer un got o a jugar una partida de dòmino segons expliquen la gent més gran de Sant Fost. També era famós el Centre per la inestabilitat del seu terra, i és que sota el sòl del Centre hi passa un antic rec que en aquella època va crear algun que altre mal de cap.

El Centre Republicà va ser com dèiem, el producte d'un gran esforç col·lectiu, i gràcies a aquest esforç, aquest espai va esdevenir tot una referència per a la gent d'aquella època. Mica en mica els temps varen canviar la seva identitat, amb la victòria per les armes del dictador Franco molts dels seus socis i sòcies fugiren o s'amagaren, i el Centre, amb el pas del temps i dels canvis que imposava la dictadura va passar a anomenar-se Centre Cultural i Recreatiu Municipal, reformat i ampliat al 1975.

La història del Centre, és una història de tots, i valdria la pena que la recuperéssim. Perquè és just i important com a senya d'identitat de Sant Fost i de molts ciutadans i ciutadanes que varen viure aquells temps. Jo hi poso la primera pedra!

Endavant amb les consultes!

Després d'una setmana prou distreta pel què fa a les valoracions de les Consultes d'Independència que es van celebrar el passat dia 13 de desembre, toca fer un anàlisi amb retrospectiva i de manera objectiva.
Els resultats globals, quasi un 30% de la població ha estat partícip de qualsevol de les consultes que s'han realitzat arreu del país, no ens enganyem, evidentment que han estat un èxit. Només això, un èxit, però amb majúscules. Ara bé, cal aprofundir en l'anàlisi que hem fet tots plegats aquests darrers dies, que ja toca.
Dic que les consultes han estat un èxit, per diversos motius. Les Consultes per la Independència no tenen caràcter vinculant, i ni molt menys, estaven recolzades majoritàriament per les institucions del país. Això que ha generat? Per una banda, ha generat motivació perquè l'estructuració d'aquestes, des del seu inici, ha estat realitzada gràcies a l'esforç de partits, entitats, persones a títol individual, empreses etc.
Però les consultes només han motivat a una part de la societat, aquest trenta per cent. Doncs bé, un 30% de la població que participa en una consulta no vinculant sense el suport de les institucions polítiques del país, és tot un èxit, i per a mi més que una esperança de futur, és un pas força important per a situar el projecte independentista en el centre del debat polític de casa nostra. I és que aquesta xifra, és un indicador evident de que aquest gruix de gent, sense guanyar-hi ni perdre-hi res està pel dret a l'autodeterminació. Ara bé, diversos generadors d'opinió i partits polítics com ara el PSC i ICV, han reiterat al llarg d'aquesta setmana que la majoria de la gent no està pel projecte independentista i que a les consultes del diumenge passat va quedar palès que els independentistes són una minoria, ja que només un 30% de la població va anar a votar. Res més lluny de la realitat i de la rigorositat política. Aquestes consultes, si una cosa han generat, és un gruix de gent que de manera tàcita aposta per la independència, però tal i com han deixat reflectit diverses enquestes i estudis en aquests darrers mesos, la intenció del vot favorable a la independència augmentaria en el cas de que les consultes tinguessin caràcter vinculant. Per tant, fals l'argument de que som una minoria, que alguns s'atribueixen sense posar sobre la taula cap proposta per a resoldre suposicions subjectives i una mica de pa sucat amb oli.

Per tant, als independentistes és clar que ens queda un llarg camí per a recórrer, però és menys llarg del que tots, banalment pensàvem.

També vull exposar altres anàlisi molt positius per a la salut de l'independentisme. Podem ja, de manera categòrica, dir que l'independentisme és l'únic projecte polític que està al carrer, a les institucions i als mitjans de comunicació simultàniament, i que a sobre és capaç d'organitzar per ella mateixa més de 160 consultes per la independència per tot el país, així com és capaç de mobilitzar a milers de persones en una manifestació, com també pot crear dinàmiques que marquen pautes en els mitjans de comunicació, en l'economia, en la cultura, etc. Això, companys i companyes, se li diu futur i capacitat per a poder portar a terme els nostre objectius com a país. Espero però que certs comentaris o estirabots que vam haver de patir en poc menys de 12 hores després del 13D no succeeixin mai més, i sobretot, que serveixin per una sola cosa, estar d'acord en que malgrat que tots tinguem els nostres objectius, els nostres pensaments o la nostra militància política, hem de respectar les regles del joc i de la rigorositat, sinó, si traspassem aquesta frontera, seguirem generant una imatge de desori que ens exclou de poder fer del projecte independentista, un projecte incloent i integrador per a les noves capes migratòries o d'altres realitats socials del país.

Per altra banda, segueixo creient en que la posició del PSC és absolutament contradictòria, i a la llarga, si definitivament sabem marcar entre tots l'agenda política nacional, hauran de prendre una determinació. D'exemples, darrerament en tenim un de força evident, a Escòcia, el Partit Laborista, ha hagut d'assumir la possibilitat de convocar un referèndum per la independència d'Escòcia, i a sobre, vista la situació de convulsió que ha generat l'SNP, Partit Nacional Escocès, fent pública la intenció de convocar un referèndum d'independència per al 2010 a Escòcia, han demanat que aquest, fos el més aviat possible per intentar aturar la il·lusió creixent de molts escocesos cap aquest projecte. No és possible comparar Catalunya amb Escòcia per molts motius, però sí que és possible creure que el PSC només pot ser creïble en aquest aspecte, si aposta públicament per a fer participar a la gent, com un exercici democràtic, que té un alt contingut polític, i que el 13D va quedar palès que cal tenir-lo en compte a la curta i a la llarga si es vol estar al centre de l'agenda política.

Per últim, també em sembla un argument poc seriós, el de posar al sac dels emprenyats i els rebotats amb Espanya a les 200.000 persones que van anar a votar, sense fer cap anàlisi una mica més sostingut. Tots sabem, que l'independentisme no és un projecte polític sorgit fa poc temps, ni que li manquen referents històrics, ans al contrari, el projecte independentista, o el sobiranisme, és un projecte teixit al llarg d'aquest dos últims segles, que ha passat per diversos processos històrics, que té un gran calatge social i polític, i que té en compte la majoria de la nostra societat. És un greu error, posar els vots del 13D en la saca del malestar per la situació de “rapte” de l'Estatut. L'Estatut, per aquestes 200.000 persones -per cert, encara queden molts pobles per a ser consultats en els propers mesos- ja està superat, demanen un nou imaginari sòlid i que miri cap a Europa, no s'emmarquen en projectes com el de l'Estatut, que segueixen el mateix patró de sempre, l'entesa amb l'Estat, no, ara volen ser estat, per decidir què volen ésser.

Per tant, endavant amb les consultes, amb alegria i amb rigorositat, que són les dues peces per seguir fent possible l'èxit.

Bon nadal a tothom!