Una història de l'independentisme, una forma d'entendre l'independentisme

Amb aquest post, no vull jutjar la tasca ni l'estratègia política de cap polític ni de cap partit, no, simplement, vull fer un anàlisi amb retrospectiva històrica sobre una manera de pensar i una manera d'entendre la política i el país prou curiosa, i que ha anat sorgint a l'escena política de manera irregular durant els últims dos segles.

En primer lloc, nego la major popular de que la història sempre és cíclica, ni molt menys. És l'home, i la seva psique, qui és cíclic, encara que en versions actualitzades i adaptades als temps actuals. Per tant, cap paral·lelisme històric d'aquest post és possible doncs la història depèn sempre de fets empírics i mai racionals i ordenats.

Em remunto als temps dels coneguts sectors intrasigents del Partit Republicà Federal de Pi i Margall, a finals del segle XIX. Aquest sector polític minoritari en el sí del PRDF, era un radical opositor al sector moderat del partit, i destacava pel seu federalisme “intrasigent” així com per la seva propensió a la insurrecció armada o violenta. Recordem l'intent de proclamar en reiterats cops per part d'aquests l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol de 1868) en el sí de la Diputació de Barcelona. O la creació de les Juntes de Salvació Pública formades per elements armats i controlades també pels sectors federalistes.

En aquest moviment, del qual en destacaren històrics personatges com ara Anselm Clavé o Baldomer Lostau, ja se n'extreuen dues maneres d'entendre la política i el país. En primer lloc, cal destacar que el catalanisme i encara menys el republicanisme catalanista, eren projectes polítics molt incipients, tot just començava a destacar Valentí Almirall, un dels pares fundadors del catalanisme republicà. Per tant, els partits polítics i els sectors polítics catalans encara tenien llaços molt forts i directes amb Madrid i amb les esferes de poder polític de l'Estat. Tornant a la definició que volia fer de “l'intrasigentisme”, se'n pot extreure que aquests eren homes i done, -majoritàriament eren homes doncs les dones no participaven pràcticament de la vida pública- que creien en un model de fer la política de fets resolutius immediats, que creien, banalment, que la “voluntat justa del poble”, s'acompliria mitjançant l'ús de la violència i de les insurrecions, interpretant així la política no tant com un element de confrontació dialèctica, sinó com una eina que només podia ser útil si portava a terme les reivindicacions “del poble” de manera immediata i una mica precipitada, sense tenir en compte ni el consens ni l'opinió pública. Malgrat tot, els intrasigents mai tingueren un gran líder i anaren perdent gas degut a les seves grans convulsions i desercions internes.

En remunto ara a una època una mica més propera en els temps. Els anys 20 i 30 del segle XX. Concretament, amb la figura de Macià, es va constituir un projecte polític que va tenir sempre com a premisses l'ús de la força i de la insurrecció com a defensa però també com a atac a l'Estat espanyol com a element opressor del poble català. Fets com els de l'intent d'atemptat al rei al Garraf o el complot de Prats de Molló en són proves prou fefaents. D'aquest moviment, que es traduí en la constitució d'Estat Català, com he dit anteriorment, en va sortir un gran líder, Macià, que s'envoltà de personatges poc experimentats inicialment en la política. Ventura Gassol, Jaume Compte, Miquel Badia, Josep M. Xammar, Josep Dencàs etc., foren companys de viatge de Macià fins a la seva mort al 1933.

Val a dir però, que el “macianisme” va crear un nou paradigme de lideratge polític força semblat als lideratges polítics actuals, però que a la mateixa vegada era massa depenent de la figura d'aquest. El macianisme, com dèiem, creia en la insurrecció armada, i s'emmirallava en el cas irlandès. Aquest, era l'element trencador amb les injustícies que patia Catalunya per part de l'estat, i va arribar a ser un mode de fer política en el sí d'Estat Català. Val la pena recordar el gran escàndol que es va organitzar per la desfilada paramilitar que organitzaren les JEREC, Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, a Montjuïc, i que fou titllat fins i tot pel sectors “companyistes”, com un acte de caire feixista o nazi. O també val la pena recordar que les JEREC, disposaven d'un servei d'ordre intern organitzat per escamots, com era el cas de l'IRA a Irlanda.

Bé, el macianisme, traduït en un projecte polític, disposava d'un gran suport gràcies al seu líder. Però malgrat això, amb la constitució del govern de la República, Macià, va haver de cedir a les pressions i a les amenaces de cop d'estat que venien des d'Espanya, i per tant, va haver de rebaixar els seus plantejaments polítics, a la creació d'una Catalunya autònoma i parlamentària. A partir d'aquest gest polític de Macià, es gestaren discrepàncies a les files d'Estat Català, com va ser el cas de Jaume Compte, el qual creà la formació Estat Català Partit Proletari. O bé, la que provocà Daniel Cardona, que constituí una nova formació anomenada Nosaltres Sols, la traducció al català de la paraula gaèlica-irlandesa de la formació política Sínn Féin. Un nou cas d'intrasigència política en la història de l'independentisme.

Així mateix, els militants d'Estat Català, mentre pogueren mantenir un objectiu-enderrocar la monarquia i constituir l'Estat Català mitjançat la insurrecció armada i el lideratge maciànic- foren una formació política molt cohesionada al voltant del seu lider. Ara bé, el rebuig “intrasigent” a posar pautes als objectius, i a l'enemic, Espanya, va generar alguns discursos força negatius i excloents en les files d'Estat Català. Aquest és el cas de Josep M. Xammar, el qual, en el seu exili a l'Argentina en temps de Primo de Rivera, en el marc d'un acte d'afirmació patriòtica organitzat per la comunitat catalana de l'Argentina, al Casal Català de Buenos Aires, el 13 de setembre de 1925, començà el seu parlament enfrontant-se a un crit de Viva España! emès des del públic, al qual Xammar respongué:

Tú, español o lo que seas(...)que has querido perturbar la serenidad de estos momentos
con un grito discorde, yo te fío que si tu intento hubiera sido el de glorificar a una España estricta, honrada representación de Castilla, la sufrida tierra de Castilla, hubiéramos gritado contigo “Viva España!”, pero no, nos has lanzado al rostro un grito que por su significado enciende nuestras iras, quieres que viva la odiosa España que oprime a Cataluña, a Euzkadi, a Galicia, la que malgasta sus energías y las más que no son suyas en la vil empresa de dominación del Rif, la España inculta, imperialista, llena de oprobio, y yo contesto a tu grito de “Viva España”, con otro que me sale del alma: Muera España!

Bé, aquestes són històries del passat que queden lluny i no són traslladables a la nostra situació actual, però sí que reuneixen coincidències amb projectes polítics de l'era més actual. Alguns d'ells, fallits al llarg dels anys, com el del Partit per la Independència, i en plena activitat alguns altres, com el de Reagrupament. Tots ells, reuneixen diverses característiques que formen part d'un manera d'entendre el nostre projecte polític, la independència. Són models basats en un objectiu que es vol portar a terme sense tenir en compte ni factors socials ni realitats polítiques, la independència. Que mantenen lideratges indiscutibles, Macià, Colom, Carretero. Que creuen que mitjançant diverses eines, es pot abastir un objectiu a curt termini. I que són intrasigents amb els seus elements opositors, podríem dir que la seva voluntat inflexible per a complir els seus objectius categoritza entre “bons i dolents” en molts casos, a tots aquells que formen la seva xarxa de complicitats i còmplices.