Saber llegir els moments, saber-nos entendre, saber conviure

En primer lloc, vull expressar la meva desolació per veure de nou com companys i companyes d'ERC de gran trajectòria política, deixen la seva militància. Això em reprodueix tristesa, i crec que a ERC no li ajuda gens, ans al contrari, amb aquestes noves dimissions, i encara que li han faltat les formes a molts dels dimitits, només fan que restar al nostre partit quadres de futur i amb capacitat de treball. Tota una llàstima.

I és que penso personalment, ens cal fer un punt i a part en allò que hem viscut com a independentistes, el model que hem seguit ja està esgotat. M'explico.

L'independentisme, ha viscut en aquests darrers anys grans moments d'efervescència i de mobilització social, l'encert de les consultes sobre la independència o la manifestació del 10 de juliol en són un reflexa. Però també hem viscut i vivim moments de gran atzucac. Com en el cas de la sentència sobre l'Estatut, o el desencantament polític de la formació política referent de l'independentisme, ERC. Penso que el moment dona per a reflexionar.

Jo, amb aquest article, no penso justificar a ningú, ni dir que ningú s'equivoca, ja n'hi ha prou de jutjar per jutjar, jo vull reafirmar des de l'objectivitat més sincera, el que veig i el què passa tant en el sí de l'independentisme com al país en general, i el què cal fer a partir d'ara. Us en faig un resum:

Els projectes polítics que han sorgit darrerament, Reagrupament i Solidaritat Catalana, són massa efímers. Sense entrar en el debat sobre si alguns ex-companys i companyes de militància s'equivoquen o no, en primer lloc, cal posar els fets per endavant, l'empirisme és necessari per a valorar projectes com aquests. I el que és més important, per a poder valorar-los, no només ha de primar el tenir un bons resultats electorals, no, el què cal és saber què es farà a partir del dia següent de les eleccions, i demostrar que aquests projectes poden tenir solidesa social i militant per a poder afrontar el repte real com a partits, les eleccions municipals. La democràcia és això, un joc electoral al qual cal jugar-hi constantment, o perdràs el teu tren.

Vull fer una crida a la responsabilitat i a la maduresa de tots els actors polítics i socials de l'independentisme. Les desqualificacions i els jocs de paraules de baixa qualitat política i humana, només generen dues reaccions socials entre l'electorat; desafecció i imatge de poca capacitat d'integració de l'independentisme. Hem de ser prou madurs per a jugar cadascú la seva partida, però això sí, no estem parlant encara ni de majories socials ni polítiques, per tant, gestionem un electorat encara per a consolidar i que dubta de la maduresa de tots plegats. La gent ens mira a nosaltres, els i les independentistes, i espera que siguem capaços de mirar més enllà del nostre entorn més immediat, sigui ara o en el futur més proper.

Llegir el moment que vivim i tenir paciència, ha de ser un valor inherent per als independentistes. Penso que el moment no demana nous projectes, demana objectius i plantejaments polítics que vagin més enllà. Condicionar futurs governs de la Generalitat a la celebració d'una Consulta sobre la independència potser indispensable com a objectiu de futur. I per això, cal tenir paciència, cal reflexionar sobre el que estem vivint, sense pensar que una reacció a temps és millor que una reflexió en el temps.

Jo em reafirmo en la meva condició de militant d'ERC. Fins que no es comprovi el contrari, ERC és l'opció política més consolidada i amb més recursos polítics per a condicionar governs i polítiques nacionals. La clau rau aquí, en què malgrat els mals temps que puguem viure a ERC, aquesta és l'opció política majoritària i més estable de l'independentisme.


A ERC, li demano que sàpiga mirar una mica més enllà. Els temps que hem viscut ja toca passa'ls-hi pàgina. I per això mateix, demano que sapiguem entendre'ns, ens sapiguem escoltar per a no caure en els errors del passat, o en els errors més immediats. A ERC, també li demano que fem una reflexió profunda, sobre allò que som i allò que volem ser. M'explico. Ja no valen declaracions de curta volada, amb poca perspectiva de futur, i amb una equidistància política poc resolutiva. Tenim massa pes històric al darrere per a continuar amb aquesta línia. Toca fer reflexions de fons, en marcs polítics que mirin al futur, i que posin sobre la taula un procés real, pausat, cap a l'exercici del dret a autodeterminar-nos com a poble. Sinó som capaços de situar-nos de nou al centre del debat polític, d'un nou debat polític, el del camí cap a la independència, no podrem ser creïbles.
És més, ERC, ha de viure un nou procés de canvi estratègic, és clar que sí, però el que és més important és que ERC torni a ser un actor central, que aquest cop, i d'un cop per totes, sigui capaç de conduir de manera madura al nacionalisme d'aquest país cap a l'exercici de l'autodeterminació. No hem de fer independentistes a la casa dels demés, sinó que hem fer-los assumir que el dret a l'autodeterminació és viable i assumible en el sí del catalanisme polític.

I per últim, que ningú es pensi que aquests debats que estem vivint en el sí de l'independentisme són un joc de majories, encara no, l'independentisme, per sort o per desgràcia, encara li queda molt de camí per a recórrer, però el què està clar, és que aquest moviment ja no tornarà a ser el mateix, ni tindrà els mateixos actors polítics, no. L'independentisme està madurant i això requereix d'un discurs molt més inclusiu, més plural, i amb més capacitat de posar sobre la taula el què vol dir ser independents, i com fer-ho. I això, voldrà dir que cada cop hi haurà més actors socials i polítics. Això és construir majories polítiques socials i polítiques, però com deia anteriorment, caldrà paciència i alçada de mires.