Moving Scotland Forward

L’SNP, Scottish National Party, és ara per ara el partit hegemònic a Escòcia, d’això crec que no hi ha cap mena de dubte. Però el camí d’Escòcia, de la mà bàsicament de l’SNP fins a consumar la convocatòria d’un referèndum per la independència ha estat llarg i ple d’entrebancs.

El repàs històric de l’evolució política de l’SNP el deixo per als experts, però recomano llegir el llibre El mirall escocès de Xavier Solano, o bé, si teniu l’oportunitat, l’escriptor i analista escocès Gerry Hassan va editar ja fa cosa d’uns anys el llibre The modern SNP from protest to power.

Moving Scotland Forward, és justament el lema que ha escollit l’SNP per iniciar la seva campanya a favor del referèndum sobre la independència, i que podeu visitar el web de la campanya a http://www.scotlandforward.net.

Val a dir també que cada cop que s’apropa més la data de la convocatòria del referèndum els votants favorables a la independència creixen dia a dia, les darreres enquestes ja donen més d’un 40% de vots favorables, però també els que la rebutgen, i curiosament, i prenem nota perquè això és important: no hi ha un conflicte obert en el sí de la societat escocesa per aquest motiu. El debat és purament polític però amb una certa ètica i respecte, un bon exemple, que ens diu que la política si es fa amb voluntat de jugar net és un gran catalitzador per a la societat, ara bé, si es juga brut sempre crearà rebuig entre els ciutadans.

Però l’SNP ha aconseguit ser on és gràcies a moltes paràboles del temps i a apostar per diversos eixos estratègics per a consolidar el seu poder, i que dos d’ells em resulten força interessants de desenvolupar en aquest article. Però, malgrat tot, com deia, l’SNP, no ha estat en el passat i no ho serà en el futur un partit regular i homogeni, cap partit té aquesta virtut, amb una estratègia que s’ha acomplert a la perfecció, i amb un líder carismàtic immune a tot i a tothom, no. L’SNP, ha estat en els darrers decennis una formació amb resultats desiguals, amb un líder, Alex Salmond, que va marxar a l’època dels 90 de l’SNP i posteriorment ha tornat com si d’una estrella es tractés, i els conflictes interns a l’SNP han existit sempre però la pràctica crea un mètode, i això és el que fa gran a l’SNP.

El primer dels eixos que vull prestar atenció és la consolidació de l’SNP des d’un prisma social, com el partit nacional d’Escòcia, sense que la premissa de ser un partit plenament independentista sigui un condicionant per a molts dels seus electors. Aquesta és una de les grans victòries de l’SNP, una victòria però treballada amb el temps. L’SNP, i així ho demostren les enquestes que han valorat l’electorat actual de l’SNP, té una ampli espectre social i no tots el seus electors són declaradament independentistes, ara bé, valoren profundament l’eficiència i la seriositat de l’agenda política que executa l’SNP.

Aquesta fórmula, ha trasbalsat tot l’escenari polític escocès, canviant fins i tot les formulacions polítiques de partits com el Labour, el gran partit d’Escòcia fins fa quatre dies, que ara, vist l’ampli terreny que comença a abarcar l’SNP vers l’electorat laborista, han hagut de realitzar una operació forçada i exprés en el seu darrer congrés, per a demostrar un mínim d’autonomia respecte Londres. Aquest model demostra que ser al centre de l’agenda política, no sempre vol dir canviar de rumb ideològic, ans al contrari, és només una qüestió de rigorositat i persistència en l’execució del programa polític.

L’altre eix important per a conèixer millor l’èxit de l’SNP, és la seva aposta cega per usar els nous mitjans de comunicació com a base de difusió del seu projecte polític. Tot un exemple de com versar la gestió política vers un espai molt dinàmic i allunyat del què fins ara ha estat la concepció del militant i elector tradicional.

L’SNP disposa d’una immensa base de dades de molts dels seus electors i simpatitzants a escala nacional. Però el més interessant és com es dinamitza aquesta informació. Aquesta base de dades, gestionada majoritàriament mitjançant les TIC, en primer lloc, s’aboca sempre a dinamitzar-la amb les branques del partit a nivell local, la base de treball per al partit, i pel què fa a escala nacional, aquestes dades s’usen constantment per a generar enquestes socials sobre qualsevol aspecte, cosa que és responsabilitat d’un grup de persones contractades per l’SNP.

Tanmateix, les grans campanyes electorals, així com els grans projectes polítics presentats pel govern de Salmond, han estat difosos amb molt d’èxit mitjançant les TIC, reduint així la despesa, optimitzant recursos, i sobretot, especialitzant la comunicació que tant necessari és per arribar a un electorat que arreu del món demana moltes més exigències.

L’ús d’aquestes dades és un model de política de màrqueting molt ben gestionat i aprofitat per a crear un estat d’opinió constant entre els ciutadans, i una nova manera de crear cohesió de moviment a la moderna, a l’estil del segle XXI, l’era de la informació ràpida i especialitzada. Val la pena prendre nota.

Crisi a la Unió europea, la refundació dels orígens

Que Europa està immersa en una crisi molt profunda ja ho sabem, però em sembla que amb les propostes que van llançar Merkel i Sarkozy, tornem a obviar la realitat d’una Europa encara per acabar de forjar amb plenitud.

El missatge d’ahir d’ambdós mandataris era un; la refundació d’Europa consistirà en controlar les finances públiques dels estats, si cal amb multes per als qui es passin del límit, i no hi haurà ni restriccions ni assumpció de responsabilitats per al sector financer, principal “dinamitzador” d’aquesta crisi. Un cop més, Europa es deixa pel camí moltes estacions amb vinculacions històriques molt profundes.

El primer que em sorprèn de l’entrada en escena del duo franco-alemany, és que han passat per sobre dels màxims responsables europeus, Van Rompuy i Ashton, com un tren sense fre. Un cop més, es demostra que a la Unió europea li manca una estructura de governança real i efectiva. A més, en els darrers mesos ja ve sent habitual que l’empenta d’ambdós líders europeus s’emporti per endavant diversos mandataris d’estat amb l’ajut inestimable dels mercats, que tot ho volen i tot ho poden: Berlusconi i Papandreu en són dues víctimes fulminants.

Certament, la imatge de tenacitat i efectivitat que van escenificar el duo franco-alemany, contrasta amb la imatge de poc rigor i burocratització dels estaments europeus amagats sota l’estora d’una oficina de Brussel•les.
Per tant, aquesta resolució “tan efectiva” em dona la impressió que ha acabat d’agreujar els problemes que té el sistema polític i democràtic europeu, i l’enorme pes que tenen els mercats vers els sistemes econòmics i polítics dels estats, toca fer un anàlisi a fons.

La gran proposta que van fer pública ahir Merkel i Sarkozy, limitar el dèficit al 3% de qualsevol país de l’euro, és si més no, una solució que no entoma el problema real de la crisi europea, i més sabent que molts dels bancs que van finançar el deute eren francesos i alemanys. Aquesta proposta s’emmarca en un temps i un espai molt concret, que no té perspectiva de futur per a cap país que integra i integrarà la Unió europea. El dèficit d’un estat, sempre i quan sigui controlat, és positiu i pot formar part d’un moment circumstancial en què un país requereix d’una forta inversió: canvis estructurals del model econòmic, d’inversió en infraestructures, d’augment de la despesa social per canvis demogràfics o generacionals etc. Per això, més que parlar de limitar cal preveure i controlar.

Però el que més em preocupa de tot plegat, no són les propostes d’aquest parell. El que em preocupa de veritat, és la poca alçada de mires que tenen els mandataris europeus.

Europa, és un projecte absolutament incipient, fundat sota unes bases jurídiques febles, jo diria que pràcticament inexistents i depenents de les decisions dels estats. Europa, disposa d’un sistema polític molt desigual que provoca que la seva legitimitat democràtica sigui molt baixa. I a més, no permet desenvolupar un model de democràcia real vers als estats que la composen.

Aquest dèficit de fons que afecta als orígens de la Unió, demana d’un nou model europeu. Demana una Europa conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat i de la seva necessitat de territorialitzar-se per a ser alguna cosa més que un conjunt d’oficines entre Brussel•les i Estrasburg. De ser un espai on la democràcia, no només parlamentària, sigui el signe d’identitat i el pal de paller del sistema polític europeu. I per això, només serà possible aquest nou model si la Unió es refunda sota les bases d’un poder jurídic europeu efectivista vers els estats –la base de qualsevol democràcia efectiva- i un poder polític capaç de treballar i incidir en les polítiques dels estats sense haver treure el talonari per a fer-ho.
I quan dic que Europa ha de ser conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat, és perquè Europa ve d’un passat molt obscur i d’una realitat molt plural que condiciona la seva vida en comú, també l’econòmica. No fa gaires anys que Europa finalitzava una guerra amb conseqüències catastròfiques, de fet, Alemanya fins fa quatre dies, per exemple, encara estava pagant a Israel els danys causats pel nazisme. Tampoc se’ns ha d’escapar l’enorme desgast social que van comportar els conflictes de la Guerra Freda i de l’enfonsament del bloc soviètic.

Però, a més, Europa, és molt diversa, i cada país disposa de realitats que li pesen molt. Itàlia té un problema molt gros entre les relacions Nord i Sud. França segueix vivint d’un estat providència hereu encara de la revolució francesa que cada cop té més esquerdes. Espanya és un estat absolutament desigual amb problemes de convivència i de solvència econòmica com a estat. I Alemanya, per més que diguin alguns, segueix encara pagant els plats de la divisió del país després de la guerra. Per tant, Europa, o es mira a si mateixa i assumeix que li cal una inversió adreçada a superar les seves limitacions, per sobre de vegades dels estats, o qualsevol tipus de projecte polític o fins i tot econòmic, sempre estarà coixa.

La millor inversió per Europa, mentre no posem solució tots plegats al problemes de l’euro, és la d’invertir en consolidar una base territorial sòlida de la seva formulació política, que no tingui límits, tampoc en el control dels sistemes financers, i que permeti als estats treballar per a canviar a fons les mancances molt profundes que afecten els seus funcionaments polítics i econòmics. Una crisi es supera posant-hi voluntat i esforç, un problema amb arrels històriques demana temps i rigor.

Com la desigualtat es posa sota la pell

Richard Wilkinson i Kate Pickett professors de les Universitats de York i Nottingham, són els autors del llibre Spirit Level: Why more equal societies almost always do better, traduït al castellà per Desigualdad: un análisis de la felicidad colectiva. Val la pena llegir-lo, ja sigui per la seva completa publicació de dades com pel seu contingut sobre les causes socials i psicològiques que crea la desigualtat social. En faig un breu resum d’aquells capítols més interessants,

L’augment de l’angoixa
Jean Twenge, psicòloga de la Universitat de San Diego, va reunir diversos estudis d’entre 1952 i 1993 sobre l’angoixa en diverses poblacions americanes que escenifiquen una diagnosi inicial com a societat, les altes quotes d’ansietat que patim malgrat els alts nivells de confort i comoditat material que caracteritzen les societats modernes. El sondeig avaluava 52.000 individus.

Ja fos en estudiants universitaris com en nens, Twenge va trobar el mateix patró: al final del període universitari mitjà els joves pateixen més angoixa que el 85% de la població al principi del període. I el que sorprèn més, a finals de la dècada dels anys 80 el nen nord-americà mitjà era més angoixants que els pacients psiquiàtrics infantils de la dècada dels 50.

Els estudis que s’han succeint al llarg d’aquests darrers anys, conclouen que la població de molts països desenvolupats ha experimentat un augment substancial en els índexs d’angoixa i depressió. Entre els adolescents, aquest fenomen ha desenvolupat actituds delinqüents i un alt consum de drogues i alcohol.

L’autoestima i la inseguretat social
Entre les tendències que prenen força entre les patologies psicològiques hi ha un factor clau, i que es va identificar en l’augment de l’autoestima personal. Twenge afirma que en la dècada de 1950 el 12% dels adolescents estava d’acord amb les afirmacions del tipus “sóc una persona important”, però a finals de la dècada de 1980 aquesta proporció havia crescut fins al 80%.

La resposta dibuixa una situació de creixent ansietat provocada per una excessiva preocupació per com ens veuen la resta i què pensen de nosaltres; es genera així una reacció de reforç de la nostra pròpia seguretat, com a mitjà precisament per a combatre les nostres debilitats. Aquesta actitud defensiva implica un fort egocentrisme que es confon amb l’autoestima.

Aquestes dues causes, l’egocentrisme i l’autoestima, han vinguts acompanyats d’un narcisisme a l’alça, i que ambdues tenen arrels comunes. Les dues estan causades per un augment del que s’anomena “amenaça social avaluativa”.
Un dels avenços més recents més importants és el reconeixement de l’estrés psicològic com un factor determinant per a la salut als països més avançats. Hi ha tres situacions socials que creen aquest estrés: un estatuts social baix, falta d’amics i estrés en les primeres etapes de la vida.

Orgull, vergonya i estatus
El psicoanalista Alfred Adler argumenta que quan més alt s’està en l’escala social més sembla ajudar-nos el món a allunyar-nos de la sensació d’inseguretat. Si com generalment ocórrer; “veiem la jerarquia social com una espècie de rànking de les capacitats humanes, llavors els signes externs d’èxit i fracàs (treball, ingressos, educació, vivenda, cotxe i roba) són els que marquen les diferències.
És difícil, segons Adler, ignorar els estatus socials perquè desenvolupen un paper important en la definició de la nostra vàlua i en la consideració de la resta. I també són causants de violències socials efectes que provenen de les nostres comparacions socials. El desprestigi, la humiliació social, el despreci, són raons per les quals es fa ús de la violència en les societats més desiguals.
Resumeix Adler palesant que l’orgull és el plaer i la vergonya el dolor per mitjà dels quals ens socialitzem, de manera que, ja des de ben petits, aprenem a comportar-nos de manera socialment acceptable.

De la comunitat a la societat de masses
Perquè en l’últim mig segle ha augmentat tan dràsticament l’angoixa social, tal i com revelen els estudis de Twenge? Una explicació plausible pot estar en la desaparició de les velles formes de vida comunitària.
Les cares familiars han estat substituïdes per un flux constant d’estranys. Així es posa constantment en qüestió qui som.

Unit a altres dades que aporta Twenge sobre l’augment en els nivells d’ansietat i narcisisme, suggereix que –en comparació amb models de societat anteriors- ens hem tornat altament insegurs, obsessionats amb la impressió que donem a la resta, preocupats perquè la resta puguin trobar-nos poc atractius, o avorrits, o estúpids, i que estem tractant de “promocionar” la nostra imatge constantment.
Aquesta vulnerabilitat forma part de la patologia psicològica moderna i es troba directament lligada al consumisme.


Recomano la lectura d’aquest llibre, val molt la pena, i posa de manifest que potser la lluita de classes ha desaparegut però no les desigualtats de classe. La lluita per la igualtat, segueix ben vigent, i ara, ja tenim un estudi sobre la taula que ens ho pot corroborar.

El camí que volem traçar cap a la sobirania (fiscal)

De raons i raonaments no cal que en doni, ja s’ha explicat moltes vegades el perquè i de quina manera hem de resoldre el dèficit fiscal que patim i quines són les fórmules per a maldar aquesta situació històrica.

Ara, però, estem en una nova fase política molt diversa de la que per exemple, ens enfrontàvem amb l’Estatut. La majoria política de PP i CiU en les darreres eleccions, ens aboquen a un escenari molt divers d’aquell que hem viscut fins ara.
ERC ha obert el meló del debat sobre el poder fiscal amb una aposta per referendar el pacte polític sobre la fiscalitat al conjunt del poble català. Val a dir que és la millor recepta per anar a Madrid forts i sense dilacions polítiques d’última hora-com la de Mas i Zapatero ara ja fa uns anys- que no puguin tenir un cost electoral. L’experiència parla per tots i ens diu que a Madrid o s’hi va a parlar com a poble i amb la força del poble al teu costat, o la “democràcia de despatx de Madrid” et menja fins als mitjons.

Tot i això, val a dir que el debat sobre el pacte fiscal, sobirania fiscal o concert econòmic, com se li vulgui dir, és tot un repte per ERC. ERC té el deure d’exercir un paper de central, que no de centralitat, perquè aquesta aposta no acabi creant més desànim i frustració entre la ciutadania. M’explico.

En primer lloc, cal tocar de peus a terra. Catalunya és el 20% de l’economia espanyola, i això pesa molt en temps de crisi en una economia tan dèbil com l’espanyola. Per tant, cal una estratègia a consumar amb el temps, sense que haguem de córrerr a negociar ni fem un soroll mediàtic que avorreixi a tothom i que només serveixi per a posar-nos a nosaltres mateixos nerviosos mentre a Madrid es poden permetre el luxe de mirar-s’ho des de les barreres. Per cert, ha d’estar prohibit dir què farem i deixarem de fer en tot moment, i a sobre, explicar-ho als mitjans, seria un error molt poc hàbil.

Parlo de la sobirania fiscal però cal pensar que el poder fiscal serà sempre serà coix sinó fem entrar en les agendes polítiques altres debats pendents a Catalunya; la consumació d’un Marc Català de Relacions Laborals i un espai social català com a conseqüència. Cal implicar els agents socials en aquest procés, i només serà possible si apostem per a completar una proposta de país, vist des de l’esquerra, on es reflecteixi una proposta estratègica clara i àmplia, consumada amb els agents socials, i el poble català.

El més important del futur pacte fiscal, i la veritat és que el nom ja em fa por, és la recaptació dels impostos i l’acord per a maldar la situació de dèficit fiscal d’Espanya amb Catalunya. Ara bé, pactar i tenir aquests reptes, significa moure molts efectius als ministeris, molts periodistes amunt i avall, i molts polítics dient de tot cada dia, però l’objectiu és un, i per a consumar-lo caldrà un esforç que va més enllà d’un pacte, i és el del reconeixement d’una situació, la del dèficit fiscal, i la de la voluntat d’un poble a exercir el seu dret a decidir com administra els seus diners. Això vol dir que cal una declaració d’intencions de l’estat, que seria ja un altre aval per a consumar un futur pacte.

Ja per últim, i com deia abans, ERC, ha de tenir un paper central en aquest procés. El concert econòmic, és una de les nostres puntes de llança del nostre programa polític, i ser un element central significa poder decidir sempre quina és la nostra posició i com l’afrontem sense tenir les mans lligades. Repeteixo, que sense el suport del conjunt de la nostra societat -més enllà de fer una enquesta que ens digui el que ja sabem- Madrid ens té la partida guanyada, tenen molts funcionaris treballant als ministeris i cada un d’ells val per molts dels futurs participants del referèndum. Però cal tenir en compte que som la part minoritzada d’un futur acord sobre el pacte fiscal, amb una CiU que està a l’alça i que se sent legitimada a fer el què vol, pràcticament.

En aquest camí, doncs, ens hi trobarem i xocarem, amb CiU, i altres forces polítiques, segur, ara bé, hem de saber superar el debat sempre pueril de CiU sobre “un pacte fiscal” per acostar-lo decididament a l’aposta pel Concert Econòmic. I en definitiva, trobarem un espai legítim en aquest procés, si som capaços de demostrar solvència i efectivitat amb allò que diem i fem. No es tracta tant de marcar diferències polítiques, ja n’hi masses a la política catalana, sinó de fer efectives les propostes que portem a terme, segur que serà més útil i necessari.

El Pla del Besòs; un espai i un temps que val la pena recordar

En la memòria de molts de nosaltres ja no hi trobarem la imatge del Pla del Besòs, un zona d’activitat agrícola que havia estat tant important per a les poblacions que formaven part d’aquest; Mollet, Montornès, Montmeló, Sant Fost i Martorelles.

Si parleu amb persones que van poder viure i gaudir el pla en la seva plenitud, us en parlaran com un espai ric agrícolament però també quant a fauna. El meu pare, com altres joves, als anys 60, m’explicava que al riu Besòs era molt tradicional anar-hi a pescar; barbs, carpes, anguiles…jo vull parlar del pla del Besòs que pertanyia a les poblacions de Mollet, Martorelles i Sant Fost perquè era una zona amb moltes característiques i singularitats, i era molt famós entre altres coses per la seva qualitat en produir mongetes (or i plata, del ganxet, carai), presseguers, molts d’ells pertanyents a les terres de Can Carrencà i Can Puig de Martorelles. També el cultiu de la patata havia estat força important. Ja en el llibretó de la festa major de Martorelles de 1947, es deia que només Martorelles havia produït tanta patata com la capacitat de 100 vagons l’any. Per contra, el cultiu de la vinya es localitzava majoritàriament a terres més altes, a la serra, on el sauló hi és present i li dona una gran qualitat al vi.

Tota la plana del Besòs era terra d’horta, una activitat absolutament perduda al Baix Vallès excepte a Gallecs. Tota l’horta d’aquesta zona era regada mitjançant una resclosa situada vora el pont de Montmeló, al riu Mogent, i que pertanyia a la vila de Montornès. Aquest era anomenat el Rec de Dalt o el Rec Gran de Dalt, i era gestionat per una comunitat de regants de la zona. El rec baixava enganxat al camí fins al safareig de la casa de Can Fenosa, Martorelles. En aquest punt una fibla desviava l’aigua cap al safareig i el rec continuava fins a la bassa del Molí de Lloberons; passava per sota del molí i continuava per davant de Can Collet fins a la bassa del molí de Can Carrencà i pel rec del molí retornava al Besòs no sense abans haver regat les hortes del terme de Sant Fost.

És curiosa la distribució que se’n feia de les terres del pla. Hi havia una gran pluralitat de noms i de propietats encara que majoritàriament eren les cases més riques de Martorelles i Sant Fost les qui posseïen la majoria de les terres del pla.
Per exemple, el que és anomenat el pla de l’Artigassa, que es localitza entre el pla de Can Puig i de Can Matons, tenia les terres i persones següents: en Joan de Can Puig, Can Quim, l’Esquirol, el Gat, Can Pau Sobirà, Can Camp, el de la Viuda en Tòfol, Can Tomeu. Però també hi trobem altres nomes de zones vinculades a propietats: la plana de cal Cisteller, el pla de Can Collet, el pla de Can Fenosa, el pla de la Fulla, o el pla de Can Baliarda, a Sant Fost, que era pràcticament l’única casa propietària de les terres hortícoles de la plana pertanyent a Sant Fost.

Totes les terres eren dividides per peces, i com bé recull Enric Garcia-Pey al seu llibre sobre toponomàstica martorellenca, aquests són els noms d’alguns dels parcelers que les treballaven: la peça de l’Alberto, la peça de l’Altra Banda, la peça del Camarero, la peça de Can Camp, la peça de Can Cuní, la peça d’en Fonso etc.
La riquesa d’aquesta zona com he vingut repetint, era immensa, i la seva bellesa també ho deuria ser, de ben segur. La seva activitat, l’agrícola, permetia cuidar i preservar espais molt diversos en una plana molt petita com és la del Besòs.

Tantes persones recorden el Gorg de Can Carrencà que era tan abundós d’aigua, situat on actualment hi ha el carrers de la Verneda i del Molí. O les vernedes que arribaven ben bé fins a la desembocadura de la Riera de Caldes, o els aiguamolls que arribaven fins a Can Pere Gil, a La Llagosta passant per Mollet i Montcada, i que ara han desaparegut totalment. I per a posar-hi el punt final, una imatge. Just al vell centre de la plana martorellenca una casa, l’anomenaven La Caseta i és digne recordar-la -al llibre d’en Garcia-Pey la podreu veure en plenitud- per la seva senzillesa, que la fa única, com també es podria descriure de la ja desapareguda plana agrícola del Besòs, una llàstima amb història.

Reconstruint el laborisme anglès

El passat mes de setembre va tenir lloc la Conferència Nacional del Labour Party a Liverpool. Podríem dir que en aquesta darrera convocatòria nacional del laborisme, el nou president Ed Miliband, ha intentat fer els primers passos per a desmarcar-se d’una llosa del passat que pesa massa, el New Labour de Tony Blair.

Més enllà de la situació interna del Labour o els resultats polítics d’aquesta darrera Conferència, crec que val la pena analitzar com el nou laborisme encapçalat per Miliband ha estat capaç de generar un procés de debat intern força interessant i útil per a la revisió de les estructures polítiques del segle XXI.

Al laborisme britànic ha estat sempre tradicional crear espais on poder discutir les tendències polítiques internes, on generar idees i propostes que en molts casos han estat conduïdes i ideades per especialistes o intel•lectuals com ara el reconegut professor de sociologia Anthony Giddens en l’època Blair, o el professor de teoria política Maurice Glasman, el professor de filosofia Marc Stears i el professor universitari d’Estudis Culturals Jonathan Rutheford amb Miliband.

Alguns d’aquests nous “quadres pensadors” del laborisme a més, crearen l’any 2009 una nova corrent de pensament, el Blue Labour. Ja al 2009, el Blue Labour es va erigir com una corrent crítica amb la línia oficial del Labour i sobretot del seu model econòmic que pretenia compactar la nova socialdemocràcia amb el neoliberalisme. Les insígnies d’aquesta nova corrent són “la igualtat, la mutualitat i la solidaritat”, una concepció molt anglesa de la socialdemocràcia.

El Blue labour aboga per un canvi absolut en el model de relacions econòmiques, el punt base d’aquesta nova línia política. Critica el neoliberalisme i el denuncia com a causant de la destrucció històrica de xarxes de petits i mitjans emprenedors, artesans, autònoms, molts d’ells laboristes, i contraposa a aquest model, a la creació d’una nova concepció de la igualtat i a l’internacionalisme, el qual ha de permetre crear sinèrgies i intercanvis sempre positius entre països i els seus ciutadans. Ja per últim, el blue laborisme aboga per a crear un nou Moviment de Resistència al model neoliberal que promogui el bé comú i les noves oportunitats.

Ja en un altre aspecte, i endinsant-nos en aquest procés de renovació del Labour, Miliband essent condescendent amb la situació política del passat i l’actual, assumeix els errors en la línia econòmica del blairisme i dona suport a algunes de les reformes i a l’assumpció de certes retallades en el sistema sanitari i de protecció social que promou l’actual govern liberal-conservador. Tot i això, Miliband també reclama un pla per al creixement econòmic del país, sense concretar massa aquesta proposta però almenys amb una proposta que intenti contrarestar les retallades que suposen els laboristes, s’han d’assumir per a superar la situació actual de crisi.

Però la conferència també va tenir un altre debat molt interessant. Mitjançant un document creat per l’equip de Miliband sota el nom Refounding Labour a party for the new generation, el Labour s’ha proposat crear un nou model de treball i de dinamització del partit.

En aquest document, s’analitza a fons la vida interna del partit des de l’època Blair, i s’intenta posar les bases per adequar el partit a les necessitats de la gent i de les noves eines de la comunicació. Es fa palesa la necessitat d’impulsar les TIC com a principal element de dinamització social, ja que aquestes noves eines seran en un futur proper les xarxes de relació social, però el que més em crida l’atenció d’aquest document és la importància que se li dona en reforçar i dinamitzar les agrupacions locals laboristes.

Per al nou laborisme és fonamental fer créixer les col•laboracions amb el Labour, sigui quina sigui la seva vinculació. Tenir una xarxa àmplia amb les dinàmiques locals i posar en un lloc no tant central però sí important a les tasques polítiques locals és una altra nova proposta d’aquest document. Comparteixo força aquesta teoria de crear per damunt de tot una xarxa complexa i àmplia, que d’una manera o una altra pugui col•laborar amb el laborisme local i que les tasques estrictament polítiques tornin a ser un element més dinàmic però sense ser l’eina fonamental per a les tasques polítiques del Labour a nivell local.

No crec que el Labour inventi res, simplement, crec que el model partidista que estem deixant enrere no ha estat capaç d’entendre que els vincles polítics amb la societat no tenen una fórmula màgica, simplement cal treballar i ser sensibles amb allò que dona vida als partits, les bases i els seus processos de presa decisió.

Eleccions espanyoles. No perdre les ocasions

El 20N aquest cop té molts al•licients de futur, de mitjà i de llarg termini. L’estat espanyol té deures a la cartera tals com el d’iniciar el procés de pacificació i resolució del conflicte basc, fer front a aquesta crisi que fueteja les economies familiars, generar una transformació de l’estructura econòmica a fons...i en el cas català, aquestes eleccions són quelcom important.

Catalunya, té una agenda d’embats amb l’estat que no pot ni obviar ni interpretar com cadascú vulgui. El conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, la discriminació d’inversions de l’estat vers Catalunya, i l’embat frontal amb la línia dura del pensament espanyol estatal amb Catalunya, el poder judicial, són temes per a resoldre i per afrontar d’immediat, sense fer piruetes, ni peixos al cove, ni negociacions solemnes amb resultats indignes.

La situació com es diria popularment “és la que és”, i dit això, li hem de fer front. Possiblement estem vivint un canvi de cicle polític amb Espanya, i Espanya també està vivint un canvi de cicle polític que transitarà possiblement cap a una nova concepció del pensament estatal espanyol. I Catalunya quin paper hi ha de jugar? Bé, això ho diran abans de res les urnes però jo faig diversos apunts sobre quines són les perspectives polítiques d’una relació entre Catalunya i Espanya cada cop més complexa.

La concepció de la unitat catalana a Madrid. Només podem recordar un moment en la història on Catalunya va actuar com a poble. El Memorial de Greuges, presentat al rei Alfons XII a finals del segle XIX, és potser el principal referent d’un moment d’unitat política catalana vers l’estat espanyol. No hi ha cap més experiència, per tant, sense tradició ni fets històrics al darrere no podem fer una valoració de cap experiència real, i menys contemporània.

La unitat es fa difícil de descriure, i no és un element només simbòlic perquè hi intervenen molts interessos polítics al darrere, ara bé, el moment potser encara no ha arribat, l’independentisme en aquest cas, encara no ha estat capaç de ser el portaveu d’un moviment de transgressió del model de relació amb Espanya que arrossegui el conjunt del catalanisme polític, sigui o no sobiranista.
I què vull dir amb això? Que abans de projectar objectius de país cal assumir un canvi de relacions amb Espanya, un canvi que condueixi el model cap a la bilateralitat, un primer pas per a posicionar Catalunya en una igualtat de condicions.

Més enllà però de la bilateralitat cal posar sobre la taula l’exercici de la sobirania. La funció de l’independentisme ara per ara, és la de fer supurar els greuges de conviure amb un model, l’espanyol, obtús i deficitari per als interessos de Catalunya. Però, en un segon estadi, en un escenari on l’independentisme tingui el poder de condicionar l’opinió pública, cal impulsar dues accions noves en el programa polític independentista; crear accions de sobirania nacional on la base de les decisions passin només per Catalunya, i la insubmissió política i social si cal, en casos on les institucions espanyoles abusin del seu poder polític vers a Catalunya, això sí, després d'un nou atac polític no només valen els queixes i el rebuig, cal reconstruir models i fer-los més forts i competitius.

Són potser dos apunts els que apunto força objectius però amb una clara vocació de canviar el model de relacions amb Espanya, i d'exercir un nou model de sobirania nacional. El món canvia i Catalunya i Espanya també.

Veurem què passa el proper 20N però crec que el què cal és rumiar què farem com a país a partir del 20N.