El camí que volem traçar cap a la sobirania (fiscal)

De raons i raonaments no cal que en doni, ja s’ha explicat moltes vegades el perquè i de quina manera hem de resoldre el dèficit fiscal que patim i quines són les fórmules per a maldar aquesta situació històrica.

Ara, però, estem en una nova fase política molt diversa de la que per exemple, ens enfrontàvem amb l’Estatut. La majoria política de PP i CiU en les darreres eleccions, ens aboquen a un escenari molt divers d’aquell que hem viscut fins ara.
ERC ha obert el meló del debat sobre el poder fiscal amb una aposta per referendar el pacte polític sobre la fiscalitat al conjunt del poble català. Val a dir que és la millor recepta per anar a Madrid forts i sense dilacions polítiques d’última hora-com la de Mas i Zapatero ara ja fa uns anys- que no puguin tenir un cost electoral. L’experiència parla per tots i ens diu que a Madrid o s’hi va a parlar com a poble i amb la força del poble al teu costat, o la “democràcia de despatx de Madrid” et menja fins als mitjons.

Tot i això, val a dir que el debat sobre el pacte fiscal, sobirania fiscal o concert econòmic, com se li vulgui dir, és tot un repte per ERC. ERC té el deure d’exercir un paper de central, que no de centralitat, perquè aquesta aposta no acabi creant més desànim i frustració entre la ciutadania. M’explico.

En primer lloc, cal tocar de peus a terra. Catalunya és el 20% de l’economia espanyola, i això pesa molt en temps de crisi en una economia tan dèbil com l’espanyola. Per tant, cal una estratègia a consumar amb el temps, sense que haguem de córrerr a negociar ni fem un soroll mediàtic que avorreixi a tothom i que només serveixi per a posar-nos a nosaltres mateixos nerviosos mentre a Madrid es poden permetre el luxe de mirar-s’ho des de les barreres. Per cert, ha d’estar prohibit dir què farem i deixarem de fer en tot moment, i a sobre, explicar-ho als mitjans, seria un error molt poc hàbil.

Parlo de la sobirania fiscal però cal pensar que el poder fiscal serà sempre serà coix sinó fem entrar en les agendes polítiques altres debats pendents a Catalunya; la consumació d’un Marc Català de Relacions Laborals i un espai social català com a conseqüència. Cal implicar els agents socials en aquest procés, i només serà possible si apostem per a completar una proposta de país, vist des de l’esquerra, on es reflecteixi una proposta estratègica clara i àmplia, consumada amb els agents socials, i el poble català.

El més important del futur pacte fiscal, i la veritat és que el nom ja em fa por, és la recaptació dels impostos i l’acord per a maldar la situació de dèficit fiscal d’Espanya amb Catalunya. Ara bé, pactar i tenir aquests reptes, significa moure molts efectius als ministeris, molts periodistes amunt i avall, i molts polítics dient de tot cada dia, però l’objectiu és un, i per a consumar-lo caldrà un esforç que va més enllà d’un pacte, i és el del reconeixement d’una situació, la del dèficit fiscal, i la de la voluntat d’un poble a exercir el seu dret a decidir com administra els seus diners. Això vol dir que cal una declaració d’intencions de l’estat, que seria ja un altre aval per a consumar un futur pacte.

Ja per últim, i com deia abans, ERC, ha de tenir un paper central en aquest procés. El concert econòmic, és una de les nostres puntes de llança del nostre programa polític, i ser un element central significa poder decidir sempre quina és la nostra posició i com l’afrontem sense tenir les mans lligades. Repeteixo, que sense el suport del conjunt de la nostra societat -més enllà de fer una enquesta que ens digui el que ja sabem- Madrid ens té la partida guanyada, tenen molts funcionaris treballant als ministeris i cada un d’ells val per molts dels futurs participants del referèndum. Però cal tenir en compte que som la part minoritzada d’un futur acord sobre el pacte fiscal, amb una CiU que està a l’alça i que se sent legitimada a fer el què vol, pràcticament.

En aquest camí, doncs, ens hi trobarem i xocarem, amb CiU, i altres forces polítiques, segur, ara bé, hem de saber superar el debat sempre pueril de CiU sobre “un pacte fiscal” per acostar-lo decididament a l’aposta pel Concert Econòmic. I en definitiva, trobarem un espai legítim en aquest procés, si som capaços de demostrar solvència i efectivitat amb allò que diem i fem. No es tracta tant de marcar diferències polítiques, ja n’hi masses a la política catalana, sinó de fer efectives les propostes que portem a terme, segur que serà més útil i necessari.

El Pla del Besòs; un espai i un temps que val la pena recordar

En la memòria de molts de nosaltres ja no hi trobarem la imatge del Pla del Besòs, un zona d’activitat agrícola que havia estat tant important per a les poblacions que formaven part d’aquest; Mollet, Montornès, Montmeló, Sant Fost i Martorelles.

Si parleu amb persones que van poder viure i gaudir el pla en la seva plenitud, us en parlaran com un espai ric agrícolament però també quant a fauna. El meu pare, com altres joves, als anys 60, m’explicava que al riu Besòs era molt tradicional anar-hi a pescar; barbs, carpes, anguiles…jo vull parlar del pla del Besòs que pertanyia a les poblacions de Mollet, Martorelles i Sant Fost perquè era una zona amb moltes característiques i singularitats, i era molt famós entre altres coses per la seva qualitat en produir mongetes (or i plata, del ganxet, carai), presseguers, molts d’ells pertanyents a les terres de Can Carrencà i Can Puig de Martorelles. També el cultiu de la patata havia estat força important. Ja en el llibretó de la festa major de Martorelles de 1947, es deia que només Martorelles havia produït tanta patata com la capacitat de 100 vagons l’any. Per contra, el cultiu de la vinya es localitzava majoritàriament a terres més altes, a la serra, on el sauló hi és present i li dona una gran qualitat al vi.

Tota la plana del Besòs era terra d’horta, una activitat absolutament perduda al Baix Vallès excepte a Gallecs. Tota l’horta d’aquesta zona era regada mitjançant una resclosa situada vora el pont de Montmeló, al riu Mogent, i que pertanyia a la vila de Montornès. Aquest era anomenat el Rec de Dalt o el Rec Gran de Dalt, i era gestionat per una comunitat de regants de la zona. El rec baixava enganxat al camí fins al safareig de la casa de Can Fenosa, Martorelles. En aquest punt una fibla desviava l’aigua cap al safareig i el rec continuava fins a la bassa del Molí de Lloberons; passava per sota del molí i continuava per davant de Can Collet fins a la bassa del molí de Can Carrencà i pel rec del molí retornava al Besòs no sense abans haver regat les hortes del terme de Sant Fost.

És curiosa la distribució que se’n feia de les terres del pla. Hi havia una gran pluralitat de noms i de propietats encara que majoritàriament eren les cases més riques de Martorelles i Sant Fost les qui posseïen la majoria de les terres del pla.
Per exemple, el que és anomenat el pla de l’Artigassa, que es localitza entre el pla de Can Puig i de Can Matons, tenia les terres i persones següents: en Joan de Can Puig, Can Quim, l’Esquirol, el Gat, Can Pau Sobirà, Can Camp, el de la Viuda en Tòfol, Can Tomeu. Però també hi trobem altres nomes de zones vinculades a propietats: la plana de cal Cisteller, el pla de Can Collet, el pla de Can Fenosa, el pla de la Fulla, o el pla de Can Baliarda, a Sant Fost, que era pràcticament l’única casa propietària de les terres hortícoles de la plana pertanyent a Sant Fost.

Totes les terres eren dividides per peces, i com bé recull Enric Garcia-Pey al seu llibre sobre toponomàstica martorellenca, aquests són els noms d’alguns dels parcelers que les treballaven: la peça de l’Alberto, la peça de l’Altra Banda, la peça del Camarero, la peça de Can Camp, la peça de Can Cuní, la peça d’en Fonso etc.
La riquesa d’aquesta zona com he vingut repetint, era immensa, i la seva bellesa també ho deuria ser, de ben segur. La seva activitat, l’agrícola, permetia cuidar i preservar espais molt diversos en una plana molt petita com és la del Besòs.

Tantes persones recorden el Gorg de Can Carrencà que era tan abundós d’aigua, situat on actualment hi ha el carrers de la Verneda i del Molí. O les vernedes que arribaven ben bé fins a la desembocadura de la Riera de Caldes, o els aiguamolls que arribaven fins a Can Pere Gil, a La Llagosta passant per Mollet i Montcada, i que ara han desaparegut totalment. I per a posar-hi el punt final, una imatge. Just al vell centre de la plana martorellenca una casa, l’anomenaven La Caseta i és digne recordar-la -al llibre d’en Garcia-Pey la podreu veure en plenitud- per la seva senzillesa, que la fa única, com també es podria descriure de la ja desapareguda plana agrícola del Besòs, una llàstima amb història.

Reconstruint el laborisme anglès

El passat mes de setembre va tenir lloc la Conferència Nacional del Labour Party a Liverpool. Podríem dir que en aquesta darrera convocatòria nacional del laborisme, el nou president Ed Miliband, ha intentat fer els primers passos per a desmarcar-se d’una llosa del passat que pesa massa, el New Labour de Tony Blair.

Més enllà de la situació interna del Labour o els resultats polítics d’aquesta darrera Conferència, crec que val la pena analitzar com el nou laborisme encapçalat per Miliband ha estat capaç de generar un procés de debat intern força interessant i útil per a la revisió de les estructures polítiques del segle XXI.

Al laborisme britànic ha estat sempre tradicional crear espais on poder discutir les tendències polítiques internes, on generar idees i propostes que en molts casos han estat conduïdes i ideades per especialistes o intel•lectuals com ara el reconegut professor de sociologia Anthony Giddens en l’època Blair, o el professor de teoria política Maurice Glasman, el professor de filosofia Marc Stears i el professor universitari d’Estudis Culturals Jonathan Rutheford amb Miliband.

Alguns d’aquests nous “quadres pensadors” del laborisme a més, crearen l’any 2009 una nova corrent de pensament, el Blue Labour. Ja al 2009, el Blue Labour es va erigir com una corrent crítica amb la línia oficial del Labour i sobretot del seu model econòmic que pretenia compactar la nova socialdemocràcia amb el neoliberalisme. Les insígnies d’aquesta nova corrent són “la igualtat, la mutualitat i la solidaritat”, una concepció molt anglesa de la socialdemocràcia.

El Blue labour aboga per un canvi absolut en el model de relacions econòmiques, el punt base d’aquesta nova línia política. Critica el neoliberalisme i el denuncia com a causant de la destrucció històrica de xarxes de petits i mitjans emprenedors, artesans, autònoms, molts d’ells laboristes, i contraposa a aquest model, a la creació d’una nova concepció de la igualtat i a l’internacionalisme, el qual ha de permetre crear sinèrgies i intercanvis sempre positius entre països i els seus ciutadans. Ja per últim, el blue laborisme aboga per a crear un nou Moviment de Resistència al model neoliberal que promogui el bé comú i les noves oportunitats.

Ja en un altre aspecte, i endinsant-nos en aquest procés de renovació del Labour, Miliband essent condescendent amb la situació política del passat i l’actual, assumeix els errors en la línia econòmica del blairisme i dona suport a algunes de les reformes i a l’assumpció de certes retallades en el sistema sanitari i de protecció social que promou l’actual govern liberal-conservador. Tot i això, Miliband també reclama un pla per al creixement econòmic del país, sense concretar massa aquesta proposta però almenys amb una proposta que intenti contrarestar les retallades que suposen els laboristes, s’han d’assumir per a superar la situació actual de crisi.

Però la conferència també va tenir un altre debat molt interessant. Mitjançant un document creat per l’equip de Miliband sota el nom Refounding Labour a party for the new generation, el Labour s’ha proposat crear un nou model de treball i de dinamització del partit.

En aquest document, s’analitza a fons la vida interna del partit des de l’època Blair, i s’intenta posar les bases per adequar el partit a les necessitats de la gent i de les noves eines de la comunicació. Es fa palesa la necessitat d’impulsar les TIC com a principal element de dinamització social, ja que aquestes noves eines seran en un futur proper les xarxes de relació social, però el que més em crida l’atenció d’aquest document és la importància que se li dona en reforçar i dinamitzar les agrupacions locals laboristes.

Per al nou laborisme és fonamental fer créixer les col•laboracions amb el Labour, sigui quina sigui la seva vinculació. Tenir una xarxa àmplia amb les dinàmiques locals i posar en un lloc no tant central però sí important a les tasques polítiques locals és una altra nova proposta d’aquest document. Comparteixo força aquesta teoria de crear per damunt de tot una xarxa complexa i àmplia, que d’una manera o una altra pugui col•laborar amb el laborisme local i que les tasques estrictament polítiques tornin a ser un element més dinàmic però sense ser l’eina fonamental per a les tasques polítiques del Labour a nivell local.

No crec que el Labour inventi res, simplement, crec que el model partidista que estem deixant enrere no ha estat capaç d’entendre que els vincles polítics amb la societat no tenen una fórmula màgica, simplement cal treballar i ser sensibles amb allò que dona vida als partits, les bases i els seus processos de presa decisió.

Eleccions espanyoles. No perdre les ocasions

El 20N aquest cop té molts al•licients de futur, de mitjà i de llarg termini. L’estat espanyol té deures a la cartera tals com el d’iniciar el procés de pacificació i resolució del conflicte basc, fer front a aquesta crisi que fueteja les economies familiars, generar una transformació de l’estructura econòmica a fons...i en el cas català, aquestes eleccions són quelcom important.

Catalunya, té una agenda d’embats amb l’estat que no pot ni obviar ni interpretar com cadascú vulgui. El conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, la discriminació d’inversions de l’estat vers Catalunya, i l’embat frontal amb la línia dura del pensament espanyol estatal amb Catalunya, el poder judicial, són temes per a resoldre i per afrontar d’immediat, sense fer piruetes, ni peixos al cove, ni negociacions solemnes amb resultats indignes.

La situació com es diria popularment “és la que és”, i dit això, li hem de fer front. Possiblement estem vivint un canvi de cicle polític amb Espanya, i Espanya també està vivint un canvi de cicle polític que transitarà possiblement cap a una nova concepció del pensament estatal espanyol. I Catalunya quin paper hi ha de jugar? Bé, això ho diran abans de res les urnes però jo faig diversos apunts sobre quines són les perspectives polítiques d’una relació entre Catalunya i Espanya cada cop més complexa.

La concepció de la unitat catalana a Madrid. Només podem recordar un moment en la història on Catalunya va actuar com a poble. El Memorial de Greuges, presentat al rei Alfons XII a finals del segle XIX, és potser el principal referent d’un moment d’unitat política catalana vers l’estat espanyol. No hi ha cap més experiència, per tant, sense tradició ni fets històrics al darrere no podem fer una valoració de cap experiència real, i menys contemporània.

La unitat es fa difícil de descriure, i no és un element només simbòlic perquè hi intervenen molts interessos polítics al darrere, ara bé, el moment potser encara no ha arribat, l’independentisme en aquest cas, encara no ha estat capaç de ser el portaveu d’un moviment de transgressió del model de relació amb Espanya que arrossegui el conjunt del catalanisme polític, sigui o no sobiranista.
I què vull dir amb això? Que abans de projectar objectius de país cal assumir un canvi de relacions amb Espanya, un canvi que condueixi el model cap a la bilateralitat, un primer pas per a posicionar Catalunya en una igualtat de condicions.

Més enllà però de la bilateralitat cal posar sobre la taula l’exercici de la sobirania. La funció de l’independentisme ara per ara, és la de fer supurar els greuges de conviure amb un model, l’espanyol, obtús i deficitari per als interessos de Catalunya. Però, en un segon estadi, en un escenari on l’independentisme tingui el poder de condicionar l’opinió pública, cal impulsar dues accions noves en el programa polític independentista; crear accions de sobirania nacional on la base de les decisions passin només per Catalunya, i la insubmissió política i social si cal, en casos on les institucions espanyoles abusin del seu poder polític vers a Catalunya, això sí, després d'un nou atac polític no només valen els queixes i el rebuig, cal reconstruir models i fer-los més forts i competitius.

Són potser dos apunts els que apunto força objectius però amb una clara vocació de canviar el model de relacions amb Espanya, i d'exercir un nou model de sobirania nacional. El món canvia i Catalunya i Espanya també.

Veurem què passa el proper 20N però crec que el què cal és rumiar què farem com a país a partir del 20N.

Món del treball vs Foment del Treball

Aquesta setmana passada vaig estar seguint un debat ja tradicional a casa nostra, el dels dies de festivitat i la seva suposada connexió absoluta amb la producció del treballador/a. Concretament, aquesta setmana passada Foment del Treball tornava a engegar aquest debat etern, i per la meva opinió, ja massa passat de moda.
Hem pogut sentir opinions de tot tipus però en aquest tema, sembla que ningú tingui la raó. I com és això? Perquè el debat sobre més productivitat i menys dies festius ja està passat.

Justament, aquesta darrera setmana Foment del Treball celebrava l’entrega de la Medalla d’or. La imatge de tot l’acte però em va semblar més o menys modern estèticament però retrograda en el seu contingut, una mica caspós diria jo. I això em fa pensar que algunes propostes del gran empresariat d’aquest país, no acaben de tocar la realitat del món laboral del segle XXI i els canvis que s’hi estan succeint.

Que jo sàpiga el model fordista, que és justament el model que tenen al cap els qui reclamen més producció i menys festes, és un model desfasat. Ja no vivim en la societat en cadena on es generen grans produccions a baix cost i on es paguen hores extres a “manta” perquè s’arribin als objectius de producció. Jo diria, que el món del treball - fixeu-vos que parlo de món del treball perquè crec que és un procés col•lectiu on tothom s’hauria de sentir part implicada- viu un procés absolutament al contrari del què demana Foment.

El món del treball està canviant. El problema ara per ara no és produir més, ningú vol produir més, el camí és justament el de crear millors i més segurs llocs de treball que permetin als i les treballadores produir amb més facilitat, amb més seguretat i amb més qualitat, la clau efectivament, és en la qualitat i no en la quantitat. La participació dels treballadors i treballadores en els processos de producció i de creació de nous productes és fonamental i això ja comporta un nou component en el món del treball. I també la formació és clau per entendre que el treballador ha de tenir un alt grau d’especialització per a poder ser eficient i competitiva al món l’empresa on treballa. Aquest procés ja l’han iniciat moltes petites i mitjanes empreses, és potser el debat que més ocupa i preocupa entre les PIME. I és tant important aquest procés per ells perquè entre altres és la seva única assegurança de vida en el futur.

Però el “gran empresariat català” segueix entossudit en demanar més producció i com sempre, de rebot, més flexibilitat que en el fons vol dir més reformes, a costa sempre del poder adquisitiu del treballador, un error ja molt antic. L’empresari, que jo sàpiga, sempre ha estat un home de risc i l’aposta per un canvi de model i diria que de mercat –Espanya és cada cop menys mercat exponencial i ho és més Europa i el món- hauria de ser un procés i no un trencament amb res. Però jo de vegades em pregunto, tenim grans empresaris de país, moderns i amb visió de futur? O bé, tenim grans gestors dels mercats financers i diplomàtics de primer ordre en el sí de les gran esferes de poder, que només veuen el benefici sense tenir en compte el què tenen al seu voltant?

En resum, si fem pont o viaductes puc dir que és un debat insignificant. El que és un debat amb pes, és com i de quina manera fem més i millors llocs de treball. És una oportunitat de canvi per a mirar a un futur millor.

I per cert, ja que hi som, que jo sàpiga tots els qui treballem o hem treballat en empreses privades hem fet moltes hores gratuïtes per a poder treure la feina endavant o bé, n’hi ha que ho han fet per a posar-se medalles, sigui com sigui, el tema de les hores de treball ja no és el que era.

I si algú fes un estudi sobre les hores que fem de més a les nostres respectives feines i que no són remunerades? Penso que tremolarien moltes coses submergides.

Què espero d’ERC?

La veritat és que la pregunta que pot semblar una mica redundant, no en té cap intenció. Jo no només espero el què ha de ser ERC, sinó que vull participar del què ERC ha de ser en un futur pròxim, o fins i tot, demà mateix. Aquesta és la pregunta i la resposta que tots els militants i simpatitzants d’ERC ens hem de fer a nosaltres mateixos. ERC la formem tots i totes i sense l’aportació d’aquest “tot”, no hi haurà partit.

Dit això, em sorprèn que no hagin passat gairebé ni 24 hores que alguns contrincants polítics ja ens prejutgen, ja diuen amb qui volem pactar, amb qui volem anar al llit, i amb qui ens aixecarem al dia següent. Què fàcil ha estat jutjar ERC fins ara! Però justament per això, crec que l’última cosa que volem els militants d’ERC és donar més “carn” a rumors o declaracions que res tenen a veure amb el què hem debatut aquest passat dissabte. Abans de parlar per als de fora, crec que ara toca parlar-nos a nosaltres mateixos.

Però, vull respondre al títol d’aquest article, què espero d’ERC?
En primer lloc, espero, com deia, que ens parlem, sense por a perdre o a guanyar, a equivocar-se o a encertar-la, i a obrir-nos a tothom, sense por al què diran. Sense complexes i segurs del què som i el què volem fer, sempre podrem decidir autònomament què volem fer, amb qui ho volem fer i quan ho volem fer. Això no és un consell sinó que ben aplicat, pot ser un mètode.

La política de pactes ha de ser ara per ara irrellevant per a ERC. Primer, projecte, primer, ERC, i dels pactes, els acords, a diferència del passat n’hem de parlar quan ens sentim forts, amb capacitat d’incidir i il•lusionats de portar a terme un projecte polític concret i exhaustiu amb els temps i les aplicacions programàtiques.

La nostra sempre rellevant discussió entre eix nacional i social, han de ser dos objectius complementaris, però requereixen d’un programa d’execució. La consecució del nostre projecte nacional, l’exercici democràtic d’autodeterminar-nos, requereix d’una estratègia nacional, on ERC sigui capaç de sumar, i on els agents socials siguin part del joc i no un comodí. Cal teixir, mica en mica, un programa polític i social que superi, desobeeixi o confronti amb l’estat espanyol, i això només serà possible si som capaços de sumar i de projectar els nostre objectius sempre tenint en compte les dificultats que aniran sorgint al llarg del camí.

El projecte social, per altra banda, requereix també d’un programa d’execució, i potser és el més complicat. ERC ha de saber afrontar la situació econòmica i social només amb una visió; defensar i millorar el nostre estat del benestar i el nostre teixit productiu. No val només rondinar per les retallades que el govern està aplicant sistemàticament, si volem avançar hem de saber projectar el què és dolent i el què bo de la crisi que estem vivint. Liderar és sempre tenir alternatives a les situacions creades.

ERC no ha de ser un partit de resistència a res. A ERC tenim la voluntat de confeccionar majories socials que consumin el nostre projecte polític, i per a fer-ho, cal tenir sempre en perspectiva l’acció d’innovar i tenir la iniciativa política. No hem de resistir als embats polítics que l’estat espanyol propugna, sinó que cal el què cal és conformar un teixit real i actiu de país que permeti respondre amb rapidesa i que sàpiga superar la situació per a crear noves realitats alternatives a les que ens plantegen des de Madrid.

La nostra causa política, la independència nacional i social, té un pes democràtic superior. Autodeterminar-nos vol dir apropar la democràcia a una escala molt propera a la realitat dels ciutadans i ciutadanes. I això, ens obliga a ser molt curosos amb les nostres accions i a ser els actors de la modernització i contemporització del sistema democràtic. A ERC, mica en mica, hem de ser els avaladors d’un projecte polític amb un gran calatge democràtic al darrere.

Bé, això és el què espero que fem a ERC i moltes altres coses, perquè volem fer part del futur, primer ens haurem de preguntar quin paper volem jugar en un futur no gaire llunyà.

Els primers passos cap el procés de pau a Euskal Herria

Sembla que la violència a Euskal Herria comença a deixar de ser una raó d’estat. Certes declaracions, encara que molt tímides, de part d’alguns mandataris del Govern espanyol actual apunten a que es pot obrir un nou camí cap a la consecució d’un procés de pau al País Basc. Però la raó més de pes per haver arribat fins aquí, és la irrupció de manera fulgurant de Bildu. Per tant, la raó, com ja ve essent normal al conflicte basc, és sempre estadística i política. És més, les enquestes donen un bon resultat per a Bildu a les properes eleccions espanyoles, i això, a part de ser una nova novetat en bona part del món abertzale és un problema que resta vots al PNB. I a la mateixa hora, també fa tambalejar el pes del jeltzales en possibles acords polítics d’estat, un element de desequilibri per als interessos de PP i PSOE. Una raó de pes per a canviar de rumb.

La política antiterrorista i l’acord PP-PSOE en aquesta matèria, ben aviat deixarà de tenir aquesta homogeneïtat tan interessada de les dues parts. La violència, com deia a l’inici d’aquest article, ja no justifica ni els mitjans, ni les lleis, ni la dialèctica política d’estat vers el conflicte basc. La cohesió d’ambdues parts és molt fràgil i depèn d’interessos purament polítics, i tots sabem què passa quan la política divideix i no suma.

Però el contingent basc només és una imatge plena de paraules buides on només una part, l’esquerra abertzale sembla que faci gestos cap a la distensió. L’acord de Gernika, signat per diverses forces polítiques i socials abertzales, és el màxim referent d’un procés que ja ha engegat per una part però requereix de l’altra part voluntat, confiança i transparència. Cal passar de la política dels retrets i la repressió a la política que genera confiances, consensos i avenços polítics i socials. La política real.

L’experiència de la darrera treva d’ETA i de les negociacions que es van encetar entre Govern i Batasuna, és malgrat tot un exemple que cal tenir en compte perquè el camí era el correcte però hi faltava com sempre la confiança, la honestedat i la maduresa política. ETA s’ha de desarmar i negociar la seva fi amb el seus interlocutors vàlids, els agents internacionals i el cos diplomàtic de l’estat. Així mateix, la negociació política entre Govern i partits polítics bascos és fonamental.

Ja fa temps que el “problema basc” és estrictament polític, la violència ha esdevingut subsidiària d’aquesta i en aquests darrers anys, la política, ha legitimat definitivament els seus mecanismes de dinamització i de control de la situació. Per tant, la fórmula de creació d’ambdues taules és un bon model que cal tornar a reprendre, és un mitja que pot trobar la causa de fons del conflicte.
Però l’inici d’aquest procés demana una mobilització diplomàtica, política i social molt superior al que vam veure a l’última treva. Ambdues parts han de tenir mecanismes i mitjans de garantia d’èxit o de no risc. ETA ja ha anunciat una treva definitiva i verificable internacionalment, unes paraules força valuoses però hi ha problemes i mecanismes que cal engegar paral•lelament a qualsevol negociació.

En el cas irlandès, l’anunci de negociacions entre partits va anar precedit d’una política de gestos, entre altres l’alliberament o apropament de presos de l’IRA. Els presos, en qualsevol conflicte són quelcom superior. Els presos són el símbol polític de qualsevol moviment, en tots els conflictes els presos hi tenen una incidència política molt important. En el cas dels presos d’ETA, cal una aposta per a l’apropament i la revisió de certs judicis a presos. És una càrrega moral que ambdues parts han d’assumir, amb els seus riscos i avantatges.

I per cert, em sembla que per a resoldre un conflicte polític cal que els seus agents estiguin plenament disponibles o si no estaríem jugant amb trampes, en aquest cas, penso que l’alliberament d’un dels principals exponents de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, i la legalització de Sortu és un gest polític bàsic.
Les víctimes d’ambdues parts han de poder tenir un mecanisme de reconeixement dels efectes del conflicte, cal crear una Comissió de la Veritat similar a la irlandesa i la sud-africana. Allò més bàsic i carregat d’emocions en un conflicte, les morts, han de tenir un paper que encara que no ha de ser protagonista, sí que ha de ser reconegut el seu patiment i s’ha de saber la veritat sobre allò que ha succeït, sense rancor i sense manipulacions interessades.

Els agents internacionals, com deia anteriorment, són una part estratègica. Ho són i ho seran en el futur i en tots els conflictes polítics. En el cas basc, ambdues parts, Govern i esquerra abertzale, són dues parts desligitimades per a la resolució unilateral, el temps ho ha demostrat. El què cal doncs, és referenciar-nos un altre cop en el procés de pau irlandès. Els acords d’Stormont es van resoldre en pocs dies, en un equipament parapetat per a l’ocasió, i que estava regit per un cos diplomàtic internacional liderat pel senador americà George Mitchell. A Euskadi caldrà un espai on s’hi sumin totes les parts i estigui conciliat per un cos d’agents internacionals com els del Grup de Contacte que actualment lidera el sud-africà Brian Currin. El temps és un mitjà vital en la resolució d’un conflicte, i no es pot avançar sense que es controlin els temps i els espais de negociació.

Però per a reeixir en endegar un procés tan complex com aquest calen conviccions polítiques fortes i un pes polític també fort. Les properes eleccions espanyoles són clau per a cada una de les parts. Jo encara veig reticències més fruit del rancor i l’interès d’alguns col•lectius que no pas maduresa i un mínim d’espai per al diàleg. Veurem què passa.