Els primers passos cap el procés de pau a Euskal Herria

Sembla que la violència a Euskal Herria comença a deixar de ser una raó d’estat. Certes declaracions, encara que molt tímides, de part d’alguns mandataris del Govern espanyol actual apunten a que es pot obrir un nou camí cap a la consecució d’un procés de pau al País Basc. Però la raó més de pes per haver arribat fins aquí, és la irrupció de manera fulgurant de Bildu. Per tant, la raó, com ja ve essent normal al conflicte basc, és sempre estadística i política. És més, les enquestes donen un bon resultat per a Bildu a les properes eleccions espanyoles, i això, a part de ser una nova novetat en bona part del món abertzale és un problema que resta vots al PNB. I a la mateixa hora, també fa tambalejar el pes del jeltzales en possibles acords polítics d’estat, un element de desequilibri per als interessos de PP i PSOE. Una raó de pes per a canviar de rumb.

La política antiterrorista i l’acord PP-PSOE en aquesta matèria, ben aviat deixarà de tenir aquesta homogeneïtat tan interessada de les dues parts. La violència, com deia a l’inici d’aquest article, ja no justifica ni els mitjans, ni les lleis, ni la dialèctica política d’estat vers el conflicte basc. La cohesió d’ambdues parts és molt fràgil i depèn d’interessos purament polítics, i tots sabem què passa quan la política divideix i no suma.

Però el contingent basc només és una imatge plena de paraules buides on només una part, l’esquerra abertzale sembla que faci gestos cap a la distensió. L’acord de Gernika, signat per diverses forces polítiques i socials abertzales, és el màxim referent d’un procés que ja ha engegat per una part però requereix de l’altra part voluntat, confiança i transparència. Cal passar de la política dels retrets i la repressió a la política que genera confiances, consensos i avenços polítics i socials. La política real.

L’experiència de la darrera treva d’ETA i de les negociacions que es van encetar entre Govern i Batasuna, és malgrat tot un exemple que cal tenir en compte perquè el camí era el correcte però hi faltava com sempre la confiança, la honestedat i la maduresa política. ETA s’ha de desarmar i negociar la seva fi amb el seus interlocutors vàlids, els agents internacionals i el cos diplomàtic de l’estat. Així mateix, la negociació política entre Govern i partits polítics bascos és fonamental.

Ja fa temps que el “problema basc” és estrictament polític, la violència ha esdevingut subsidiària d’aquesta i en aquests darrers anys, la política, ha legitimat definitivament els seus mecanismes de dinamització i de control de la situació. Per tant, la fórmula de creació d’ambdues taules és un bon model que cal tornar a reprendre, és un mitja que pot trobar la causa de fons del conflicte.
Però l’inici d’aquest procés demana una mobilització diplomàtica, política i social molt superior al que vam veure a l’última treva. Ambdues parts han de tenir mecanismes i mitjans de garantia d’èxit o de no risc. ETA ja ha anunciat una treva definitiva i verificable internacionalment, unes paraules força valuoses però hi ha problemes i mecanismes que cal engegar paral•lelament a qualsevol negociació.

En el cas irlandès, l’anunci de negociacions entre partits va anar precedit d’una política de gestos, entre altres l’alliberament o apropament de presos de l’IRA. Els presos, en qualsevol conflicte són quelcom superior. Els presos són el símbol polític de qualsevol moviment, en tots els conflictes els presos hi tenen una incidència política molt important. En el cas dels presos d’ETA, cal una aposta per a l’apropament i la revisió de certs judicis a presos. És una càrrega moral que ambdues parts han d’assumir, amb els seus riscos i avantatges.

I per cert, em sembla que per a resoldre un conflicte polític cal que els seus agents estiguin plenament disponibles o si no estaríem jugant amb trampes, en aquest cas, penso que l’alliberament d’un dels principals exponents de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, i la legalització de Sortu és un gest polític bàsic.
Les víctimes d’ambdues parts han de poder tenir un mecanisme de reconeixement dels efectes del conflicte, cal crear una Comissió de la Veritat similar a la irlandesa i la sud-africana. Allò més bàsic i carregat d’emocions en un conflicte, les morts, han de tenir un paper que encara que no ha de ser protagonista, sí que ha de ser reconegut el seu patiment i s’ha de saber la veritat sobre allò que ha succeït, sense rancor i sense manipulacions interessades.

Els agents internacionals, com deia anteriorment, són una part estratègica. Ho són i ho seran en el futur i en tots els conflictes polítics. En el cas basc, ambdues parts, Govern i esquerra abertzale, són dues parts desligitimades per a la resolució unilateral, el temps ho ha demostrat. El què cal doncs, és referenciar-nos un altre cop en el procés de pau irlandès. Els acords d’Stormont es van resoldre en pocs dies, en un equipament parapetat per a l’ocasió, i que estava regit per un cos diplomàtic internacional liderat pel senador americà George Mitchell. A Euskadi caldrà un espai on s’hi sumin totes les parts i estigui conciliat per un cos d’agents internacionals com els del Grup de Contacte que actualment lidera el sud-africà Brian Currin. El temps és un mitjà vital en la resolució d’un conflicte, i no es pot avançar sense que es controlin els temps i els espais de negociació.

Però per a reeixir en endegar un procés tan complex com aquest calen conviccions polítiques fortes i un pes polític també fort. Les properes eleccions espanyoles són clau per a cada una de les parts. Jo encara veig reticències més fruit del rancor i l’interès d’alguns col•lectius que no pas maduresa i un mínim d’espai per al diàleg. Veurem què passa.

Huguet de Bigues, un bandoler del Vallès

Pels volts de l’any 1260 un senyor feudal anomenat Huguet de Bigues, i resident a la casa de Can Badell de Bigues –encara empeus- es va convertir en un personatge arreu conegut i buscat entre nobles, el mateix veguer de Barcelona i el Vallès, i el monarca, pels seus pillatges i les seves agressions a cases i esglésies d’arreu del Vallès.

De fet, el mateix rei Jaume dictà sentència contra Huguet de Bigues a petició d’alguns nobles, cosa que va comportar el seu posterior arrest i execució. Desgraciadament, no s’ha pogut recollir la sentència condemnatòria.

Huguet de Bigues cometé tots tipus de pillatges i abusos contra la població majoritàriament vallesana. El seu radi d’acció però es concentra en la gran majoria de casos en el que avui coneixem com a baix Vallès, o sigui, les poblacions de Sant Fost, Martorelles, Mollet, Montmeló, Montornès, Parets, Santa Perpètua i en el cas d’Huguet, també van arribar les seves accions fins a alguns pobles maresmencs com Tiana, Alella o Vilassar.

En el recull de declaracions del seu judici s’especifiquen algunes de les seves actuacions:

“Va donar (el pagès) a n’Huguet, qui va venir al seu mas amb set servidors , dotze diners per servei (pro servitio), que va donar més per pròpia que per voluntat”.
Declaració de Dolça de Can Canyelles, Parròquia de Sant Fost

“Des de fa cinc anys que n’Huguet recaptava blat per tota la parròquia de Martorelles”
Declaració de R.P. Terrades de Martorelles

En Pere de Can Carrancà de Martorelles va declarar que Huguet li va exigir que li donés menjar i ell li va donar “per por que li tenia”.
Huguet també vas ser acusat de violacions, homicidis i raptes, un dels més sonats dels més sonats, va ser la suposada violació i rapte de Geralda, filla d’Elisenda de Brugueres, a la qual Huguet va pretendre com a esposa i, davant la negativa de la jove, la raptà. Amagà la jove Geralda al castell de Montornès on la violà, i se l’endugué definitivament a casa del seu pare, Montpalau (Maresme), on la deixà prenyada.

La seva intencionalitat en totes les seves accions era demanar el pagament del pro servitio; que no deixa de ser la reclamació d’una prestació senyorial indefinida, i que possiblement ve a ser la reclamació que Huguet feia de la seva autoritat sobre aquelles seves suposades terres.

Aquest és un breu resum de la història d’aquest bandoler que res té a veure amb les característiques que tenim a la ment tals les de Serrallonga, Roca Guinarda etc. És un feudal que reclamant el què suposadament és seu usa els mateixos mètodes de pillatge que el bandolerisme clàssic del segle XVII i XVIII.

De fet, tots els fets i declaracions venen recollits pel folklorista vallesà Francesc Maspons en el seu llibre un Bandoler Feudal, editat el 7 de març de 1898. Desgraciadament, l’edició d’aquest llibre fa anys que ha desaparegut, haureu de buscar entre els antiquaris.

Ja per últim, tampoc el Vallès es va quedar curt en la seva participació en el bandolerisme clàssic liderat per Serrallonga. Dos dels seus màxims confidents eren vallesans, la família Parets de Sant Feliu de Codines, i la casa de Can Farrell a Caldes de Montbui. I les veus de camins, turons o cases on s’anomena la petjada dels bandolers (el camí dels bandolers de Gallecs o el turó del bandolers de Sant Fost) és molt important en l’onomàstica vallesana.

Els templers al Vallès

El comte de Barcelona Ramón Berenguer III va ser l’introductor de l’Orde del Temple a Catalunya, és més, es discuteix des de fa anys sobre la seva possible filiació a l’Orde. El seu fill Ramón Berenguer IV va consolidar l’Orde al Principat. Entre els cortesans que formaven part del sèquit de Berenguer IV que van fer les primeres cessions patrimonials a l’Orde hi havia dos vallesans, Ramón Renard de la Roca i Pere Albert de Lliçà. Aquests són uns dels primers membres de la noblesa feudal vallesana que formaren part de la gran i dominant Orde dels Templers. Aquí comença una llarga, interessant i desconeguda història entre els sacerdots-cavallers i la comarca del Vallès.

Cap a l’any 1131 Guillem Ramón de Sant Pere de Vilamajor donà la Temple tot l’alou que posseïen a aquesta població, aquesta n’és la primera cessió patrimonial d’un vallesà a l’Orde.

L’interès de l’Orde per la nostra comarca venia de lluny i es va consolidar amb la creació de la comanda de Palau, que passà a ser el principal punt de gestió del patrimoni templer per a la ciutat de Barcelona. Concretament, el nucli de Sant Magdalena en fou el principal centre patrimonial i religiós de referència per als Templers. La fundació de la comanda va anar associada a una família, els Rovira, naturals de Palau-solità. Els seus membres més destacats van ser Berenguer i Pere de Rovira. Els quals també estaven relacionats amb la poderosa família dels comte de Montcada. La família Rovira, va demostrar tenir un gran pes entre la noblesa catalana.

A tall de demostració del seu gran poder, la família Rovira quan s’inicià el procés de conquesta de l’Illa de Mallorca, participà d’aquest procés bèl•lic posant al seu càrrec el flet dels vaixells de tota la flota principatina que marxà cap a l’illa. Tota una demostració de poder.

Però fou Pere de Rovira el màxim referent d’una família abocada a l’Orde. De fet, Pere de Rovira va ser el primer mestre provincial de la Corona d’Aragó i Provença. El patrimoni dels Rovira, que en aquells temps era el símbol del poder, era molt important per a l’Orde del Temple.

Posteriorment, els Templers van anar expandint el seu patrimoni territorial arreu del Vallès, cosa que ve a significar el pes que el Vallès té per a l’Orde. Les possessions de la comanda de Palau passaren per diversos alous, esglésies o parròquies tals com les de;

Caldes, Gallecs, Parets, Lliçà, Martorelles, Collsabadell, a Llinars, Palou, amb la donació de Ramón de Palou l’any 1197, Cardedeu, Vilanova, Sentmenat i Palautordera, on els Templers varen construir el reg que va permetre abastir d’aigua la plana hortícola d’aquesta població a peus del Montseny.

Fins aquí una breu història d’una part històrica important per al nostre territori, que val a dir, és gairebé desconeguda pel públic general i per molts historiadors locals.

Ja per últim, fa poc he pogut visitar l’antiga capella de la casa de Sant Magdalena. Casa per altra banda, declarada Bé del Patrimoni Local. En Josep Estrada, un pagès força simpàtic que n’és el propietari, la manté en peus com pot, de fet, hi té una cort per al seu burro, i la capella s’aguanta per una sèrie de suports de ferro que en un dia de mal temps poden acabar cedint. És una pena i una vergonya que un patrimoni tant destacat i nostrat per al vallesans com és aquest, no es tingui en compte, i no es cuidin ni les lletres i imatges del rètol que indica el pes històric d’aquesta casa. Tota una pena.

Indignats, frustrats…un debat entre drets i deures

Aquesta setmana tots hem pogut veure el què succeeix a les zones obreres de Londres, Birmingham, Nottingham etc. I la cosa sembla que encara durarà.

Aprofitant l’esclat de violència i revolta social d’aquests barris on majoritàriament hi viuen les famílies de les noves onades migratòries turques, hindús, afro caribenyes etc., crec que és convenient abordar el significat actual dues paraules que en els darrers temps estan al centre del debat públic; indignació i frustració.

No em embla gens correcte ni democràtic abordar una crisi social com la que està vivint Anglaterra, perpetrant amenaces tant violentes –perquè la violència té moltes versions- com les que David Cameron, Primer Ministre anglès, ha professat aquests dies. Fer públiques les identitats de persones que suposadament estan implicades en les revoltes, limitar i controlar l’ús de les xarxes de la comunicació com si d’un estat de setge es tractés o anomenar de manera lleugeríssima “delinqüents” a molts dels implicats en les revoltes, em sembla si més no desproporcionat i molt però que molt irresponsable per part del principal representant d’un país democràtic.
A més, els mitjans de comunicació, com ja és habitual, només encerclen els fets en una sola direcció, des d’una sola visió. I aquesta revolta violenta no em sembla pas “una conspiració de delinqüents que aprofiten un succés per arrasar i saquejar els establiments dels seus barris”. És molt més complicat que una anàlisi tan senzilla i parcial com és el què han produït fins ara els mitjans. Com sempre, la realitat social, no es pot analitzar des d’un sol prisma, és un error.

Per cert, ja que hi sóc, val a dir que el debat a Anglaterra es basa ara per ara en evitar els aldarulls entre ètnies o l’odi racial, i a posar en debat allò que ells anomenen la Big Society i que ve a ser la base teòrica de la política anglesa pel què fa a la seva idea de multiculturalitat i de societat oberta al món. I per tant, a Anglaterra no es parla només d’escombrar carrers i controlar delinqüents com si visquessin en una ciutat com la de “l’heroi” Batman, Gottham, i esperessin que aquest “escombri” la ciutat de delinqüents que porten el caos, la brutícia i la maldat. Sinó que es parla d’aspectes reflexius i que pretenen analitzar la situació i no només tapar el forat i mirar cap endavant obviant la realitat inherent als barris de la classe treballadora i humil del segle XXI de les ciutats metropolitanes angleses; la frustració social de les noves generacions i l’estancament de la democràcia.

També he analitzat amb deteniment el què ha succeït amb els Indignats al nostre país. Lògicament, la situació i les realitats no són les mateixes però tenen bases d’anàlisi molt semblants. Per exemple, la xarxa de mobilització ha estat en ambdues experiències la dels mitjans de la xarxa; Twitter, facebook etc. Totes dues experiències afecten bàsicament les noves generacions, i adverteixen ambdues, des dues formes d’expressió molt diferents, la seva frustració i la seva demanda de tenir dret a tenir una oportunitat al món. La resposta, de la democràcia, del sistema en el seu conjunt, com ja és habitual, ha estat en ambdós casos lenta, carca, poc eficaç i a sobre, per errors força greus dels cossos policials, s’ha donat una imatge repressora que ha creat força rebuig social cap a un estament, el cos de seguretat de l’estat, que és l’arrel de la consolidació de les democràcies.

Val a dir però que la indignació o la frustració social només pot anar acompanyat del compromís social. De fet, Stephane Hessel, autor del llibre Indigneu-vos, fa un èmfasi constant a indignar-se perquè és el millor mètode per a comprometre’s socialment. És més, Hessel, dona eines i experiències personals en el seu llibre sobre com comprometre’s. El compromís, és l’eina per a construir un nou model social. I el què cal és sobretot reconstruir la xarxa social, la xarxa de valors i la seva capacitat de cohesió entre els ciutadans. Aquest és el paper de l’acció d’indignar-se o de frustrar-se. La democràcia requereix d’institucions més àgils, modernes i participatives però sobretot, el què cal per a transformar la democràcia és reconstruir el model social i tot el què ell comporta quant a valors, institucions i cohesió social.

Ja per últim, ressenyo un esqueix de l’article que Maider Lacallle ha publicat avui al diari Gara: Si después de adentrarnos en un discurso constructivo sobre nuestra sociedad plural seguimos viendo que, a pesar de haber hecho esfuerzos en su mejora, hay gente que todavía quiere quemar y avasallar, entonces podremos preguntarnos por qué hay gente que quiere cometer actos tan «descerebrados».
Al menos hasta entonces y sin haber escuchado a quienes componen una gran parte de la población, es cobarde, vago y sobre todo contraproducente tachar de sinsentido actos tan peligrosos y de tan gran magnitud. Démosles, por lo menos y por una vez, el beneficio de la duda a quienes nunca dejamos aparecer en las noticias.

Em trepitja i no em demana perdó

Aquest migdia abans d’anar dinar a casa els meus pares, hem volgut fer un petit vermut a Alella. Just quan arribem, la Marta se’n va cap a la barra per a demanar el beure i una mica de pica-pica per a fer obrir la gana. Quan la Marta torna m’explica, amb una cara de resignació absoluta, que un noi, ja adolescent i prou capaç de reaccionar i adonar-se’n del què fa i deixa de fer, li ha etzibat una forta trepitjada –no intencionada- i ell, sense cap mena de pudor, no ha estat capaç de demanar-li perdó. En aquell mateix moment, s’ha produït una discussió molt interessant entre la Marta i jo.

Li pregunto a la Marta, tu penses que aquest noi t’ha demanat perdó perquè li ha semblat que no era necessari? O simplement ho ha fet perquè no entra dins la seva capacitat humana demanar perdó? Aquí tots dos hem entrat en un debat profund i força significatiu del què som com a societat. La Marta, en el moment en què li faig aquestes dues preguntes, em respon; si li hagués dit res, si li hagués demanat que vigilés hagués quedat com una persona mal educada i possiblement, el noi, s’hauria violentat, sense raó però segur que hagués estat així. Prefereixo callar i no buscar problemes. Potser hem perdut la cultura de demanar perdó quan és necessari?

Posteriorment, li pregunto a la Marta, tu creus que això és normal? Que succeeix sovint? I tu què faries per a pal•liar-ho? I la Marta em respon d’una manera força significativa; Jo no ho sé, el què sí és que als meus fills els educaré tenint en compte els valors i la humilitat, i la resta tant em fa. Humilitat, una paraula gairebé resposta de tot el què ha suscitat de debat entre nosaltres.

La paraula humilitat ha creat una llarga xerrada entre tots dos. I d’aquesta xerrada n’hem extret una sèrie de conclusions força rellevants del què pot ser un anàlisi “humil” del comportament i dels valors de les generacions actuals:

La por al fracàs, el binomi imposat per un model de societat que només valora el bé i el mal, el bo i el millor, i es deixa moltes coses pel mig sense valorar, pressuposa individus que només són capaços d’entendre i reaccionar davant de les oportunitats que tenen èxit i la virtut personal, sense tenir en compte la resta i ni molt menys els valors de la resta. L’èxit és una fita i no pas un mitjà, i l’èxit és la totalitat, la plenitud humana. El fracàs per contra, és una fatalitat, és de fet, entesa com un fet d’exclusió social i no pas un fet d’aprenentatge, de progressió cap a la maduresa personal.

La humilitat és la base per a crear respecte i valors entre els homes i dones que vivim en aquest món. Sense humilitat per a demanar perdó mai es podrà ser plenament feliç ni plenament conscient dels actes que professem. La humilitat és una responsabilitat per a l’humà, i no pas un gest caritatiu.

Els valors familiars que han estat transmesos en les darreres generacions, com la de la Marta i la meva, han crescut pensant en què només es pot guanyar i mai perdre. S’ha de ser el millor i mai es pot ser normal o humil amb els fets i les accions que desenvolupem com a humans. Ser una persona normal en certs aspectes de la vida no significa que no puguis gaudir i ser una persona valida per a la societat, no cal ser mai el millor en tot sinó que s’ha de ser obert, creador i tenir il•lusió en allò que fas, la resta ja vindrà.

El cas Utoya. Amb més democracia no n’hi ha prou.

Anders Behring Breivik és un personatge absolutament boig, i té una ment obsessiva, d’acord. És més, amb casos així molts companys i amics els hi he arribat a sentir paraules de frustració i de venjança, una reacció aquesta última, força lògica després de viure un assassinat massiu tan fred i calculador com aquest. Però, aquesta no és la resposta ni la solució.

Tampoc no n’hi ha prou amb contrarrestar aquest desastre creat per un humà amb una frase tan buida com “davant d’aquest atemptat a persones innocents cal crear més democràcia”. I això de més democràcia, què vol dir? De fet, el debat social, en aquests darrers dies no ha anomenat en cap moment el sistema democràtic. S’ha parlat de multiculturalisme, de persecució de l’extrema dreta, d’un control més exhaustiu i eficaç de les xarxes etc., però no de democràcia. Per tant, on és el problema? Els problemes en són molts i molt variats, però tots afecten el sistema de valors de la democràcia i dels ciutadans que la composem. Estem vivint moments de canvi cosa que afecta a la nostra solidesa en els valors i la solidaritat entre persones.

En primer lloc, la democràcia
L’arrel del problema i la resposta a un cas com el d’Utoya és empènyer la democràcia? N’hi ha prou amb això? No. La democràcia no és la resposta a tots els mals, és un complex sistema de valors que creen els humans i consoliden una sèrie d’institucions socials i polítiques de manera transversal i col•lectiva. Per tant, què cal, més democràcia o més valors per a la democràcia? El què cal és posar en valor els valors tradicionals –la llibertat, la solidaritat, l’ètica, l’esforç etc- i reforçar els nous valors -la creació individual, la pluralitat, l’eficiència etc-.

Per altra banda, la democràcia és un sistema que integra i ofereix valors ciutadans? Sí, però actualment només en part. Un jove estudiant que ha acabat una carrera brillant que quan surt de l’aula no troba feina i ha d’acabar fent de mosso de magatzem es pot entendre com un ciutadà integrat al sistema democràtic? o és que el sistema ha fallat amb allò més essencial, el valor de l’eficiència? Qualsevol ciutadà que treballa des de bon matí fins al vespre, amb una parada de poc més de dues hores per a dinar, amb família, es pot sentir plenament integrat al sistema democràtic quan ha d’anar a qualsevol administració i ha de fer una cua immensa per a ser atès i perd hores hores de treball que podria aprofitar per altres afers personals? Crec que el sistema democràtic no és que sigui madur és que requereix un procés encara llarg, de canvi i d’adaptació als nous temps.

Tenir en compte les Noves Xarxes de la Comunicació, la democràcia ha d’estar atenta
El cas d’Utoya és la constatació de que la xarxes socials suposen una eina molt més activa i eficaç que el sistema democràtic. Breivik, ha construït un imaginari personal mitjançant la informació que li oferia la xarxa, i s’ha basat també en la informació que li donava la xarxa per a crear l’explosiu que va fer esclatar al bell mig d’Oslo. I ningú ha estat conscient del què feia el personatge i de quins suports podia tenir. Crec doncs, que les xarxes socials han superat fa temps l’eficiència del sistema democràtic. La democràcia de fet, està constituïda per una sèrie d’institucions massa enquistades en un procés històric ja passat, ara, per dir-ho d’una manera intel•ligible, els ciutadans són els principals protagonistes de la consolidació de la democràcia i no els estats i les seves institucions, els rols han canviat.
Per cert, considero absolutament necessari disposar de límits en les xarxes socials, això també vol dir crear valors, i no, com diu alguns, perquè es posin límits es privarà de la llibertat, és un anàlisi negatiu de la creació de la justícia i la raó.

Degradació d’algunes bosses socials amb caràcter transversal
Beirvik era un pagès de classe mitjana, ben establert i amb una xarxa d’amistats normals, encara que en els darrers anys es va distanciar força del seu cercle d’amistats. Molts revisionistes de la història, o dels membres de l’extrema dreta parlamentària d’arreu d’Europa són gent de classe mitjana amb una vida, molts d’ells, relativament normal.
Sembla que la dreta racista i xenòfoba es recomposa, i ho fa amb plena normalitat a països com Noruega, Àustria, Suïssa etc. Però, crec que mentre aquesta extrema dreta jugui el paper de la democràcia aquests “casos” es poden anar resolent sense haver de fer un gran soroll, encara que cal tenir en compte que davant de l’emergència de partits d’extrema dreta cal crear nous valors i noves regles del joc, i no serveix només la queixa i el rebuig, no n’hi ha prou.

Però, el què realment em preocupa és que la democràcia, en sí mateixa, permet obviar i no integrar bosses socials força importants, siguin de l’estament social que siguin, i a més, aquestes bosses socials poden disposar de noves eines de relació social, la xarxa. Això vol dir que la resposta del sistema de valors i de la democràcia en el seu conjunt segueixen sense satisfer i és fàcilment substituïble per altres eines més eficaces i ràpides en la seva resposta com ara la violència. Cal més eficiència, una concepció molt més real i no tant conceptual del món social en comptes de generar només més democràcia.

Per tant, jo no crec que haguem de defensar només la democràcia, i només quan succeeixen casos com aquests, és un error. Crec que la democràcia és el problema de que succeeixin casos com els d’Utoya, perquè ens hem oblidat de la virtut ciutadana i dels valors que la composen, justament perquè pensem que la democràcia n’és el seu màxim garant i protector, sense tenir en compte el valor humà. I és que els temps canvien però les respostes a aquests nous temps com a humanitat, encara estan per resoldre.

Ja és hora que mirem l’hora

Ho confesso, odio els horaris en general, en què ens regim quan treballem, quan mengem, quan exercim el nostre temps lliure, de repòs, d’esmorzar –si és que tenim temps d’esmorzar-, i de molts altres espais que transcorren les nostres vides durant e dia amb gran celeritat. No els suporto.

Josep Pla, encara que no ha estat mai el millor exemple de rigurositat i perseverança, ho resumeix força bé en una de les seves grans obres mestre, El que hem menjat; Ens hauríem de llevar més de matí, hauríem d’anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més –esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d’or. Quin gust tenen els nostres matins?...Sortint tard dels despatxos –en les nostres ciutats industrials a les nou, quarts de deu de la nit, hi ha encara gent que furga pels despatxos- el sopar es produeix tardíssim, l’horari dels espectacles comença a hores manicomials i hom arriba al llit a les hores petites.
Doncs sí, el mestre Pla tenia raó. Són absolutament absurds els horaris que fem en aquest país, i més ara que arriba l’estiu i la gent vol gaudir del llarg dia que protagonitza uninominalment el sol.

Vull diferenciar dos element temporals de la jornada que realitzem cada dia, els àpats i “el temps de lleure”, i les llargues i absurdes jornades de treball.
Pel què fa als àpats, no vull ser “planista” i posar-me malenconiós d’un temps en què els àpats eren trobades familiars de llarga durada i on s’intercanviaven llargues converses, o que servien per a tractar sobre temes diversos sense que el temps fos un impediment. De fet, antigament, hi havia dos horaris per a menjar, al migdia per exemple, els horaris dels rics, que era al voltant de les dues, i el dels pobres, que era al voltant de les dotze del migdia. Sembla que ens hem quedat amb el dels rics...

Però, els horaris de treball, i l’estrés autogenerat per nosaltres mateixos i per un sistema cultural també estressat, està matant el poc que ens queda de cuina popular i de reunió a taula de la família o de les parelles, o del què sigui. Tot requereix el seu temps, i, o no el tenim, o ens diuen que no el podem tenir ”perquè tenim moltes coses a fer”; anar al gimnàs municipal, fer footing, anar amb bici, fer pàdel etc., tot per estar en forma, tenir una “vida sana”, i plena de moltes coses per en resum, no sentir-te buit i allunyat d’uns barems de societat.

Ja per últim. Vull fer una crida al canvi progressiu dels horaris de treball. Els actuals no tenen sentit i estan plens de vicis. Certament, com diu Pla, els esmorzars abans d’anar a treballar per exemple, són un desastre –basats en cafè, tabac, croissants secs i amb gust a cartró, i com a molt un entrepà amb tomàquet sucat amb pinzell- i haurien de ser una de les nostres bases de la dieta i font d’energia per afrontar la jornada. La cultura de l’esmorzar, sigui de forquilla o no, està desapareixent per interessos de mercat.
Tanmateix, les llargues jornades laborals tenen horaris, que ja de per sí són llargs –alguns fins a les set de la tarda i amb parada de dues hores per a dinar- a sobre, els desplaçaments són llargs, cosa que significa que arribem molt tard a casa, si és que no hem de fer alguna paradeta pel camí. I per més “morbo”, molts de nosaltres ens hem vist en situacions de pressió ambiental i “patronal” en què ens hem vist obligats a quedar-nos a treballar més enllà de la nostra jornada laboral perquè la “situació ho demana”. Jo no em considero d’aquelles persones que compleix els seu horari i prou, m’agrada fer allò que faig i treballo si cal, més del compte, però hi ha molts casos que són simplement flagrants. Fins i tot, hi ha competicions entre quadres mitjans de les empreses per veure qui surt més tard, com si fos un motiu per a guanyar galons. Absurd, absolutament absurd.

Potser que hi pensem. Pla ho deia i algún polític d’aquest país ho va reivindicar durant la darrera campanya electoral. Potser que mirem altres models a Europa i l’adaptem a la nostra realitat cultural i climàtica.