Gerard Piñero i Viñas

Un pas cap el futur i la cohesió d’ERC

2012-01-22T05:46:00.000-08:00

Sovint hem de saber parar un moment i reflexionar fredament quina és la realitat del nostre entorn per a saber determinar quin és el límit entre allò que és important i allò que és necessari. És una pràctica que aconsello a tothom, i més per als qui com jo ens dediquem a treballar altruïstament per un projecte polític com és ERC.

No ens enganyem, ERC està immersa en un procés de canvi i això comporta moltes vegades ser generosos, i saber estar en el lloc no només per al bé del partit -perquè no sempre és la justificació a tots els problemes- si no per la coherència i l’acció de ser generosos, com a màxims valors per a construir col•lectivament el partit.

Però també és important saber fer gestos que permetin seguir treballant en positiu per aquesta Nova Esquerra encapçalada per Oriol Junqueras. Gestos que ajudin a esborrar la imatge de partit desori del passat, i que ajudin a fer entendre als ciutadans que ERC és una eina útil, necessària i fiable.

Els meus companys i jo mateix, hem decidit fer un pas per a la cohesió d’ERC, fer un pas per encarar un futur amb garanties per tots els qui com nosaltres treballem per a fer créixer ERC, siguem on siguem, i ho vulguem fer sota els valors que apuntava anteriorment: generositat i coherència.

Fruit d’aquesta llarga reflexió, i amb la voluntat de consensuar una llista d’unitat per a la nostra Federació, el nostre company i rival en aquest procés electoral, Andreu Francisco, encapçalarà aquesta candidatura de consens, on tots els companys i companyes hem sabut posar-nos d’acord per a treballar per una Esquerra Metropolitana Forta. No ens queda cap dubte que ERC està fent passos seriosos cap a la seva renovació política, i nosaltres avui hi volem contribuir una mica més, fent un pas per al treball en equip i amb la voluntat sempre de sumar.

I en aquests passos cap a la renovació, vull apuntar algunes reflexions que crec que val la pena memoritzar sempre en positiu, i que ens han de servir per a seguir madurant com a partit.

En aquest procés electoral que hem anat afrontant en els darrers dies, hem vist un canvi en la manera de debatre entre els i les militants. Un canvi diria que 2.0, cap a la gestió de noves maneres de debatre i comunicar-nos molt positives en el seu conjunt. Però sovint, ERC és víctima de parlar o deixar parlar als mitjans de comunicació per ella mateixa, i això, més enllà de que no és sempre bo per ERC, ens anul•la el nostre sentiment d’orgull de pertànyer a ERC, i ens fa perdre el respecte entre nosaltres mateixos, és un error que de vegades és culpa de nosaltres mateixos i de vegades és simplement que encara som un partit fàcil de parlar per als mitjans de comunicació, sense més.

Vull també demanar que reflexionem sobre allò que a ERC ens costa tant parlar i assumir, l’acció de dirigir i liderar. Confio i em sento plenament recolzat per als companys i companyes liderats per Oriol Junqueras i Marta Rovira, que avui dirigeixen ERC, i que no em fa cap por demanar que ens dirigeixin i que vulguin dirigir. L’acció de dirigir i liderar no ens ha de fer cap por, és més, si ERC no sap dirigir-se no podrem portar a terme els nostres reptes nacionals i socials. Crec que les direccions i les seves accions no són de per sí el problema, són més aviat els sistemes que permeten controlar i corregir les direccions els que moltes vegades fallen. Per tant, si hem de dirigir un procés, liderem i deixem liderar en confiança.

Sense més, demano a tots els qui som militants d’ERC, que assistiu el proper 28 de gener a Badalona al Congrés Regional de la nostra Federació, i ho feu amb l’orgull i l’esperança de pensar que ara li toca a ERC guanyar, perquè el futur només pot ser el de vèncer i convèncer-nos de vèncer tots junts.

Gràcies, salut, força i treball

Vull fer un pas endavant, vull fer més ERC

2012-01-03T14:21:00.000-08:00

Malgrat que sigui un tòpic, cal no oblidar-ho: ERC és un partit amb més de 80 anys d'història, que les ha passat de tots colors i que per tant era poc probable que es deixés intimidar per una ronda de mals resultats electorals. El nostre partit va escoltar el missatge. Vivim moments de canvi a ERC, de reinventar-nos, i tinc clar que vull contribuir dedicant els millors anys de la meva vida a aquesta tasca, a aquest esforç col•lectiu que marcarà el futur del nostre partit i del projecte de l'esquerra nacional.

Es tracta d'un moment en la història del meu partit, que cal tenir en compte ara i que caldrà seguir tenint en compte en el futur. Moments de canvi i obertura com el que vivim només es donen un cop cada molts anys, i són els que marquen l’esdevenidor com a partit i com a país. Jo els veig com a moments molt esperançadors, en que tot és possible. Només ens cal paciència, reflexió i treball.

L’experiència, és a dir el passat, si es combina amb l’esperança en el futur, esdevenen una combinació perfecte i imparable. I això és el que crec que ha de ser ERC: el fruit present de l'experiència del passat i l'esperança en el futur.
Sóc militant d’ERC des de 1998. La meva trajectòria a ERC i a les JERC ha estat força dilatada, però destacaria el meu pas per la presidència regional a les JERC des de l’any 1999 fins al 2005. Una etapa on vaig forjar-me com a militant i en que vaig conèixer molts dels que ara són amics i companys a ERC. Un experiència que sempre val la pena recordar.

Així mateix, he pogut gaudir d’altres experiències tant nacionals com municipals a ERC i a les JERC, sense les quals no em sentiria capaç d’afrontar un repte com el que he decidit emprendre. Tota la meva trajectòria política ha estat lligada a l'articulació pacient i discreta del territori; en ocasions a la meva comarca, en d'altres al conjunt de l'Àrea Metropolitana, però sempre treballant per vertebrar un territori sociològicament molt complicat, i alhora determinant pel nostre partit.

Des de dins d'aquest mateix territori, ja fa un temps que tot un seguit de companys, de procedències i sensibilitats molt diverses, m'han anat animant en els darrers temps a que fes un pas endavant i em posés al servei d'ERC - Àrea Metropolitana per liderar-la, si la militància així ho vol, durant aquests propers quatre anys, en que haurem d'implementar a nivell regional el canvi que ja ha iniciat a nivell nacional la nova Executiva liderada per Oriol Junqueras i Marta Rovira. Vull fer aquest pas endavant, i el vull fer en equip, comptant amb totes les persones, amb totes les idees, amb tots els projectes.

Recordant el passat, com a portaveu regional de les JERC, vaig haver d’afrontar la direcció d’una federació regional amb una organització gairebé a zero, i ens en vam sortir, de manera que la feina que hauré de fer ja la conec; més encara si tenim en compte que ERC - Àrea Metropolitana, malgrat haver viscut la davallada que ha afectat el conjunt del partit, ha resistit amb una estructura sòlida. El repte, doncs, se'm presenta igual de complex que en la meva etapa a les JERC, però el punt de partença convida molt més a l'optimisme.

ERC ha estat a l’alça, entre d'altres coses, quan ha tingut un teixit metropolità fort i segur d’ell mateix. En altres paraules: quan ha gaudit de cohesió interna i ha despertat il•lusió a nivell extern. I això és el que tots i totes hem de recuperar: il•lusió i cohesió a un territori que ha estat tradicionalment difícil per nosaltres. De manera que la tasca de vertebrar l'Àrea Metropolitana dista de ser un afer d'importància merament local: si ERC vol ser un partit de majories, caldrà que estigui ben articulat a l'àrea més poblada del país.

ERC té un paper molt important a jugar en la governança de l’Àrea Metropolitana: el de trencar l’hegemonia de PSC i CiU, d'una banda, i aturar les experiències de populisme sistemàtic del PP i de l'ultradreta. Es tracta de tasques de futur importants si volem disposar d’un territori metropolità més ric i plural. Però sobretot, ERC és clau si volem modernitzar el projecte de governança dels territoris de l’Àrea Metropolitana. Ens toca generar nous discursos i noves idees per a posar el debat metropolità en el cor de l’agenda política nacional. De reptes, en aquest sentit, no ens en faltaran.

Cal mirar l’àrea metropolitana, i les polítiques que se’n puguin generar des d’una perspectiva molt més transparent, moderna, plural i amb identitat pròpia.
I és que el món local, i les comarques que composen la Federació Regional Metropolitana són molt plurals, i només es pot entendre la seva funció si es troben espais de col•laboració entre nosaltres molt més amplis, però amb línies d'actuació concretes, i on la recuperació de les identitats locals sigui la via per a poder crear municipis forts i cohesionats, el que molts de nosaltres diem “fer ciutat” o “fer poble”.

En els propers dies els companys i companyes que composem la nostra candidatura, començant per mi mateix, anirem detallant les nostres propostes, però crec que val la pena esmentar d'entrada la nostra voluntat de treballar per dotar ERC d’un nou discurs metropolità, d'una xarxa de serveis especialitzats pels nostres municipis i comarques (la base de la vida d’ERC), i de noves i renovades idees pel què fa al funcionament de l’Àrea Metropolitana entesa no només com una mera administració si no com una xarxa útil, oberta i al servei dels territoris que la composen i per aquells que també es veuen afectats per les seves dinàmiques.

Aquest no és un projecte individual. Aquí hi ha lloc per tothom qui vulgui jugar en equip i posar les seves energies al servei d'un projecte que sempre mirarem que sigui la mitjana de les idees d'aquells qui treballen al seu servei. En aquest sentit, el que més m'anima a fer aquest pas endavant és el recolzament de tants companys i companyes que formen part molt activa d’ERC. I amb ells i elles vull compartir aquests moments tan importants per al país, per ERC i per al territori que conforma la nostra àrea metropolitana.

A tots vosaltres, feliç any 2012, i salut, força i treball!

Moving Scotland Forward

2011-12-12T14:23:00.000-08:00

L’SNP, Scottish National Party, és ara per ara el partit hegemònic a Escòcia, d’això crec que no hi ha cap mena de dubte. Però el camí d’Escòcia, de la mà bàsicament de l’SNP fins a consumar la convocatòria d’un referèndum per la independència ha estat llarg i ple d’entrebancs.

El repàs històric de l’evolució política de l’SNP el deixo per als experts, però recomano llegir el llibre El mirall escocès de Xavier Solano, o bé, si teniu l’oportunitat, l’escriptor i analista escocès Gerry Hassan va editar ja fa cosa d’uns anys el llibre The modern SNP from protest to power.

Moving Scotland Forward, és justament el lema que ha escollit l’SNP per iniciar la seva campanya a favor del referèndum sobre la independència, i que podeu visitar el web de la campanya a http://www.scotlandforward.net.

Val a dir també que cada cop que s’apropa més la data de la convocatòria del referèndum els votants favorables a la independència creixen dia a dia, les darreres enquestes ja donen més d’un 40% de vots favorables, però també els que la rebutgen, i curiosament, i prenem nota perquè això és important: no hi ha un conflicte obert en el sí de la societat escocesa per aquest motiu. El debat és purament polític però amb una certa ètica i respecte, un bon exemple, que ens diu que la política si es fa amb voluntat de jugar net és un gran catalitzador per a la societat, ara bé, si es juga brut sempre crearà rebuig entre els ciutadans.

Però l’SNP ha aconseguit ser on és gràcies a moltes paràboles del temps i a apostar per diversos eixos estratègics per a consolidar el seu poder, i que dos d’ells em resulten força interessants de desenvolupar en aquest article. Però, malgrat tot, com deia, l’SNP, no ha estat en el passat i no ho serà en el futur un partit regular i homogeni, cap partit té aquesta virtut, amb una estratègia que s’ha acomplert a la perfecció, i amb un líder carismàtic immune a tot i a tothom, no. L’SNP, ha estat en els darrers decennis una formació amb resultats desiguals, amb un líder, Alex Salmond, que va marxar a l’època dels 90 de l’SNP i posteriorment ha tornat com si d’una estrella es tractés, i els conflictes interns a l’SNP han existit sempre però la pràctica crea un mètode, i això és el que fa gran a l’SNP.

El primer dels eixos que vull prestar atenció és la consolidació de l’SNP des d’un prisma social, com el partit nacional d’Escòcia, sense que la premissa de ser un partit plenament independentista sigui un condicionant per a molts dels seus electors. Aquesta és una de les grans victòries de l’SNP, una victòria però treballada amb el temps. L’SNP, i així ho demostren les enquestes que han valorat l’electorat actual de l’SNP, té una ampli espectre social i no tots el seus electors són declaradament independentistes, ara bé, valoren profundament l’eficiència i la seriositat de l’agenda política que executa l’SNP.

Aquesta fórmula, ha trasbalsat tot l’escenari polític escocès, canviant fins i tot les formulacions polítiques de partits com el Labour, el gran partit d’Escòcia fins fa quatre dies, que ara, vist l’ampli terreny que comença a abarcar l’SNP vers l’electorat laborista, han hagut de realitzar una operació forçada i exprés en el seu darrer congrés, per a demostrar un mínim d’autonomia respecte Londres. Aquest model demostra que ser al centre de l’agenda política, no sempre vol dir canviar de rumb ideològic, ans al contrari, és només una qüestió de rigorositat i persistència en l’execució del programa polític.

L’altre eix important per a conèixer millor l’èxit de l’SNP, és la seva aposta cega per usar els nous mitjans de comunicació com a base de difusió del seu projecte polític. Tot un exemple de com versar la gestió política vers un espai molt dinàmic i allunyat del què fins ara ha estat la concepció del militant i elector tradicional.

L’SNP disposa d’una immensa base de dades de molts dels seus electors i simpatitzants a escala nacional. Però el més interessant és com es dinamitza aquesta informació. Aquesta base de dades, gestionada majoritàriament mitjançant les TIC, en primer lloc, s’aboca sempre a dinamitzar-la amb les branques del partit a nivell local, la base de treball per al partit, i pel què fa a escala nacional, aquestes dades s’usen constantment per a generar enquestes socials sobre qualsevol aspecte, cosa que és responsabilitat d’un grup de persones contractades per l’SNP.

Tanmateix, les grans campanyes electorals, així com els grans projectes polítics presentats pel govern de Salmond, han estat difosos amb molt d’èxit mitjançant les TIC, reduint així la despesa, optimitzant recursos, i sobretot, especialitzant la comunicació que tant necessari és per arribar a un electorat que arreu del món demana moltes més exigències.

L’ús d’aquestes dades és un model de política de màrqueting molt ben gestionat i aprofitat per a crear un estat d’opinió constant entre els ciutadans, i una nova manera de crear cohesió de moviment a la moderna, a l’estil del segle XXI, l’era de la informació ràpida i especialitzada. Val la pena prendre nota.

Crisi a la Unió europea, la refundació dels orígens

2011-12-06T12:24:00.000-08:00

Que Europa està immersa en una crisi molt profunda ja ho sabem, però em sembla que amb les propostes que van llançar Merkel i Sarkozy, tornem a obviar la realitat d’una Europa encara per acabar de forjar amb plenitud.

El missatge d’ahir d’ambdós mandataris era un; la refundació d’Europa consistirà en controlar les finances públiques dels estats, si cal amb multes per als qui es passin del límit, i no hi haurà ni restriccions ni assumpció de responsabilitats per al sector financer, principal “dinamitzador” d’aquesta crisi. Un cop més, Europa es deixa pel camí moltes estacions amb vinculacions històriques molt profundes.

El primer que em sorprèn de l’entrada en escena del duo franco-alemany, és que han passat per sobre dels màxims responsables europeus, Van Rompuy i Ashton, com un tren sense fre. Un cop més, es demostra que a la Unió europea li manca una estructura de governança real i efectiva. A més, en els darrers mesos ja ve sent habitual que l’empenta d’ambdós líders europeus s’emporti per endavant diversos mandataris d’estat amb l’ajut inestimable dels mercats, que tot ho volen i tot ho poden: Berlusconi i Papandreu en són dues víctimes fulminants.

Certament, la imatge de tenacitat i efectivitat que van escenificar el duo franco-alemany, contrasta amb la imatge de poc rigor i burocratització dels estaments europeus amagats sota l’estora d’una oficina de Brussel•les.
Per tant, aquesta resolució “tan efectiva” em dona la impressió que ha acabat d’agreujar els problemes que té el sistema polític i democràtic europeu, i l’enorme pes que tenen els mercats vers els sistemes econòmics i polítics dels estats, toca fer un anàlisi a fons.

La gran proposta que van fer pública ahir Merkel i Sarkozy, limitar el dèficit al 3% de qualsevol país de l’euro, és si més no, una solució que no entoma el problema real de la crisi europea, i més sabent que molts dels bancs que van finançar el deute eren francesos i alemanys. Aquesta proposta s’emmarca en un temps i un espai molt concret, que no té perspectiva de futur per a cap país que integra i integrarà la Unió europea. El dèficit d’un estat, sempre i quan sigui controlat, és positiu i pot formar part d’un moment circumstancial en què un país requereix d’una forta inversió: canvis estructurals del model econòmic, d’inversió en infraestructures, d’augment de la despesa social per canvis demogràfics o generacionals etc. Per això, més que parlar de limitar cal preveure i controlar.

Però el que més em preocupa de tot plegat, no són les propostes d’aquest parell. El que em preocupa de veritat, és la poca alçada de mires que tenen els mandataris europeus.

Europa, és un projecte absolutament incipient, fundat sota unes bases jurídiques febles, jo diria que pràcticament inexistents i depenents de les decisions dels estats. Europa, disposa d’un sistema polític molt desigual que provoca que la seva legitimitat democràtica sigui molt baixa. I a més, no permet desenvolupar un model de democràcia real vers als estats que la composen.

Aquest dèficit de fons que afecta als orígens de la Unió, demana d’un nou model europeu. Demana una Europa conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat i de la seva necessitat de territorialitzar-se per a ser alguna cosa més que un conjunt d’oficines entre Brussel•les i Estrasburg. De ser un espai on la democràcia, no només parlamentària, sigui el signe d’identitat i el pal de paller del sistema polític europeu. I per això, només serà possible aquest nou model si la Unió es refunda sota les bases d’un poder jurídic europeu efectivista vers els estats –la base de qualsevol democràcia efectiva- i un poder polític capaç de treballar i incidir en les polítiques dels estats sense haver treure el talonari per a fer-ho.
I quan dic que Europa ha de ser conscient de les conseqüències polítiques i socials del seu passat, és perquè Europa ve d’un passat molt obscur i d’una realitat molt plural que condiciona la seva vida en comú, també l’econòmica. No fa gaires anys que Europa finalitzava una guerra amb conseqüències catastròfiques, de fet, Alemanya fins fa quatre dies, per exemple, encara estava pagant a Israel els danys causats pel nazisme. Tampoc se’ns ha d’escapar l’enorme desgast social que van comportar els conflictes de la Guerra Freda i de l’enfonsament del bloc soviètic.

Però, a més, Europa, és molt diversa, i cada país disposa de realitats que li pesen molt. Itàlia té un problema molt gros entre les relacions Nord i Sud. França segueix vivint d’un estat providència hereu encara de la revolució francesa que cada cop té més esquerdes. Espanya és un estat absolutament desigual amb problemes de convivència i de solvència econòmica com a estat. I Alemanya, per més que diguin alguns, segueix encara pagant els plats de la divisió del país després de la guerra. Per tant, Europa, o es mira a si mateixa i assumeix que li cal una inversió adreçada a superar les seves limitacions, per sobre de vegades dels estats, o qualsevol tipus de projecte polític o fins i tot econòmic, sempre estarà coixa.

La millor inversió per Europa, mentre no posem solució tots plegats al problemes de l’euro, és la d’invertir en consolidar una base territorial sòlida de la seva formulació política, que no tingui límits, tampoc en el control dels sistemes financers, i que permeti als estats treballar per a canviar a fons les mancances molt profundes que afecten els seus funcionaments polítics i econòmics. Una crisi es supera posant-hi voluntat i esforç, un problema amb arrels històriques demana temps i rigor.

Com la desigualtat es posa sota la pell

2011-12-03T14:23:00.000-08:00

Richard Wilkinson i Kate Pickett professors de les Universitats de York i Nottingham, són els autors del llibre Spirit Level: Why more equal societies almost always do better, traduït al castellà per Desigualdad: un análisis de la felicidad colectiva. Val la pena llegir-lo, ja sigui per la seva completa publicació de dades com pel seu contingut sobre les causes socials i psicològiques que crea la desigualtat social. En faig un breu resum d’aquells capítols més interessants,

L’augment de l’angoixa
Jean Twenge, psicòloga de la Universitat de San Diego, va reunir diversos estudis d’entre 1952 i 1993 sobre l’angoixa en diverses poblacions americanes que escenifiquen una diagnosi inicial com a societat, les altes quotes d’ansietat que patim malgrat els alts nivells de confort i comoditat material que caracteritzen les societats modernes. El sondeig avaluava 52.000 individus.

Ja fos en estudiants universitaris com en nens, Twenge va trobar el mateix patró: al final del període universitari mitjà els joves pateixen més angoixa que el 85% de la població al principi del període. I el que sorprèn més, a finals de la dècada dels anys 80 el nen nord-americà mitjà era més angoixants que els pacients psiquiàtrics infantils de la dècada dels 50.

Els estudis que s’han succeint al llarg d’aquests darrers anys, conclouen que la població de molts països desenvolupats ha experimentat un augment substancial en els índexs d’angoixa i depressió. Entre els adolescents, aquest fenomen ha desenvolupat actituds delinqüents i un alt consum de drogues i alcohol.

L’autoestima i la inseguretat social
Entre les tendències que prenen força entre les patologies psicològiques hi ha un factor clau, i que es va identificar en l’augment de l’autoestima personal. Twenge afirma que en la dècada de 1950 el 12% dels adolescents estava d’acord amb les afirmacions del tipus “sóc una persona important”, però a finals de la dècada de 1980 aquesta proporció havia crescut fins al 80%.

La resposta dibuixa una situació de creixent ansietat provocada per una excessiva preocupació per com ens veuen la resta i què pensen de nosaltres; es genera així una reacció de reforç de la nostra pròpia seguretat, com a mitjà precisament per a combatre les nostres debilitats. Aquesta actitud defensiva implica un fort egocentrisme que es confon amb l’autoestima.

Aquestes dues causes, l’egocentrisme i l’autoestima, han vinguts acompanyats d’un narcisisme a l’alça, i que ambdues tenen arrels comunes. Les dues estan causades per un augment del que s’anomena “amenaça social avaluativa”.
Un dels avenços més recents més importants és el reconeixement de l’estrés psicològic com un factor determinant per a la salut als països més avançats. Hi ha tres situacions socials que creen aquest estrés: un estatuts social baix, falta d’amics i estrés en les primeres etapes de la vida.

Orgull, vergonya i estatus
El psicoanalista Alfred Adler argumenta que quan més alt s’està en l’escala social més sembla ajudar-nos el món a allunyar-nos de la sensació d’inseguretat. Si com generalment ocórrer; “veiem la jerarquia social com una espècie de rànking de les capacitats humanes, llavors els signes externs d’èxit i fracàs (treball, ingressos, educació, vivenda, cotxe i roba) són els que marquen les diferències.
És difícil, segons Adler, ignorar els estatus socials perquè desenvolupen un paper important en la definició de la nostra vàlua i en la consideració de la resta. I també són causants de violències socials efectes que provenen de les nostres comparacions socials. El desprestigi, la humiliació social, el despreci, són raons per les quals es fa ús de la violència en les societats més desiguals.
Resumeix Adler palesant que l’orgull és el plaer i la vergonya el dolor per mitjà dels quals ens socialitzem, de manera que, ja des de ben petits, aprenem a comportar-nos de manera socialment acceptable.

De la comunitat a la societat de masses
Perquè en l’últim mig segle ha augmentat tan dràsticament l’angoixa social, tal i com revelen els estudis de Twenge? Una explicació plausible pot estar en la desaparició de les velles formes de vida comunitària.
Les cares familiars han estat substituïdes per un flux constant d’estranys. Així es posa constantment en qüestió qui som.

Unit a altres dades que aporta Twenge sobre l’augment en els nivells d’ansietat i narcisisme, suggereix que –en comparació amb models de societat anteriors- ens hem tornat altament insegurs, obsessionats amb la impressió que donem a la resta, preocupats perquè la resta puguin trobar-nos poc atractius, o avorrits, o estúpids, i que estem tractant de “promocionar” la nostra imatge constantment.
Aquesta vulnerabilitat forma part de la patologia psicològica moderna i es troba directament lligada al consumisme.

Recomano la lectura d’aquest llibre, val molt la pena, i posa de manifest que potser la lluita de classes ha desaparegut però no les desigualtats de classe. La lluita per la igualtat, segueix ben vigent, i ara, ja tenim un estudi sobre la taula que ens ho pot corroborar.

El camí que volem traçar cap a la sobirania (fiscal)

2011-11-27T12:34:00.000-08:00

De raons i raonaments no cal que en doni, ja s’ha explicat moltes vegades el perquè i de quina manera hem de resoldre el dèficit fiscal que patim i quines són les fórmules per a maldar aquesta situació històrica.

Ara, però, estem en una nova fase política molt diversa de la que per exemple, ens enfrontàvem amb l’Estatut. La majoria política de PP i CiU en les darreres eleccions, ens aboquen a un escenari molt divers d’aquell que hem viscut fins ara.
ERC ha obert el meló del debat sobre el poder fiscal amb una aposta per referendar el pacte polític sobre la fiscalitat al conjunt del poble català. Val a dir que és la millor recepta per anar a Madrid forts i sense dilacions polítiques d’última hora-com la de Mas i Zapatero ara ja fa uns anys- que no puguin tenir un cost electoral. L’experiència parla per tots i ens diu que a Madrid o s’hi va a parlar com a poble i amb la força del poble al teu costat, o la “democràcia de despatx de Madrid” et menja fins als mitjons.

Tot i això, val a dir que el debat sobre el pacte fiscal, sobirania fiscal o concert econòmic, com se li vulgui dir, és tot un repte per ERC. ERC té el deure d’exercir un paper de central, que no de centralitat, perquè aquesta aposta no acabi creant més desànim i frustració entre la ciutadania. M’explico.

En primer lloc, cal tocar de peus a terra. Catalunya és el 20% de l’economia espanyola, i això pesa molt en temps de crisi en una economia tan dèbil com l’espanyola. Per tant, cal una estratègia a consumar amb el temps, sense que haguem de córrerr a negociar ni fem un soroll mediàtic que avorreixi a tothom i que només serveixi per a posar-nos a nosaltres mateixos nerviosos mentre a Madrid es poden permetre el luxe de mirar-s’ho des de les barreres. Per cert, ha d’estar prohibit dir què farem i deixarem de fer en tot moment, i a sobre, explicar-ho als mitjans, seria un error molt poc hàbil.

Parlo de la sobirania fiscal però cal pensar que el poder fiscal serà sempre serà coix sinó fem entrar en les agendes polítiques altres debats pendents a Catalunya; la consumació d’un Marc Català de Relacions Laborals i un espai social català com a conseqüència. Cal implicar els agents socials en aquest procés, i només serà possible si apostem per a completar una proposta de país, vist des de l’esquerra, on es reflecteixi una proposta estratègica clara i àmplia, consumada amb els agents socials, i el poble català.

El més important del futur pacte fiscal, i la veritat és que el nom ja em fa por, és la recaptació dels impostos i l’acord per a maldar la situació de dèficit fiscal d’Espanya amb Catalunya. Ara bé, pactar i tenir aquests reptes, significa moure molts efectius als ministeris, molts periodistes amunt i avall, i molts polítics dient de tot cada dia, però l’objectiu és un, i per a consumar-lo caldrà un esforç que va més enllà d’un pacte, i és el del reconeixement d’una situació, la del dèficit fiscal, i la de la voluntat d’un poble a exercir el seu dret a decidir com administra els seus diners. Això vol dir que cal una declaració d’intencions de l’estat, que seria ja un altre aval per a consumar un futur pacte.

Ja per últim, i com deia abans, ERC, ha de tenir un paper central en aquest procés. El concert econòmic, és una de les nostres puntes de llança del nostre programa polític, i ser un element central significa poder decidir sempre quina és la nostra posició i com l’afrontem sense tenir les mans lligades. Repeteixo, que sense el suport del conjunt de la nostra societat -més enllà de fer una enquesta que ens digui el que ja sabem- Madrid ens té la partida guanyada, tenen molts funcionaris treballant als ministeris i cada un d’ells val per molts dels futurs participants del referèndum. Però cal tenir en compte que som la part minoritzada d’un futur acord sobre el pacte fiscal, amb una CiU que està a l’alça i que se sent legitimada a fer el què vol, pràcticament.

En aquest camí, doncs, ens hi trobarem i xocarem, amb CiU, i altres forces polítiques, segur, ara bé, hem de saber superar el debat sempre pueril de CiU sobre “un pacte fiscal” per acostar-lo decididament a l’aposta pel Concert Econòmic. I en definitiva, trobarem un espai legítim en aquest procés, si som capaços de demostrar solvència i efectivitat amb allò que diem i fem. No es tracta tant de marcar diferències polítiques, ja n’hi masses a la política catalana, sinó de fer efectives les propostes que portem a terme, segur que serà més útil i necessari.

El Pla del Besòs; un espai i un temps que val la pena recordar

2011-11-21T14:42:00.000-08:00

En la memòria de molts de nosaltres ja no hi trobarem la imatge del Pla del Besòs, un zona d’activitat agrícola que havia estat tant important per a les poblacions que formaven part d’aquest; Mollet, Montornès, Montmeló, Sant Fost i Martorelles.

Si parleu amb persones que van poder viure i gaudir el pla en la seva plenitud, us en parlaran com un espai ric agrícolament però també quant a fauna. El meu pare, com altres joves, als anys 60, m’explicava que al riu Besòs era molt tradicional anar-hi a pescar; barbs, carpes, anguiles…jo vull parlar del pla del Besòs que pertanyia a les poblacions de Mollet, Martorelles i Sant Fost perquè era una zona amb moltes característiques i singularitats, i era molt famós entre altres coses per la seva qualitat en produir mongetes (or i plata, del ganxet, carai), presseguers, molts d’ells pertanyents a les terres de Can Carrencà i Can Puig de Martorelles. També el cultiu de la patata havia estat força important. Ja en el llibretó de la festa major de Martorelles de 1947, es deia que només Martorelles havia produït tanta patata com la capacitat de 100 vagons l’any. Per contra, el cultiu de la vinya es localitzava majoritàriament a terres més altes, a la serra, on el sauló hi és present i li dona una gran qualitat al vi.

Tota la plana del Besòs era terra d’horta, una activitat absolutament perduda al Baix Vallès excepte a Gallecs. Tota l’horta d’aquesta zona era regada mitjançant una resclosa situada vora el pont de Montmeló, al riu Mogent, i que pertanyia a la vila de Montornès. Aquest era anomenat el Rec de Dalt o el Rec Gran de Dalt, i era gestionat per una comunitat de regants de la zona. El rec baixava enganxat al camí fins al safareig de la casa de Can Fenosa, Martorelles. En aquest punt una fibla desviava l’aigua cap al safareig i el rec continuava fins a la bassa del Molí de Lloberons; passava per sota del molí i continuava per davant de Can Collet fins a la bassa del molí de Can Carrencà i pel rec del molí retornava al Besòs no sense abans haver regat les hortes del terme de Sant Fost.

És curiosa la distribució que se’n feia de les terres del pla. Hi havia una gran pluralitat de noms i de propietats encara que majoritàriament eren les cases més riques de Martorelles i Sant Fost les qui posseïen la majoria de les terres del pla.
Per exemple, el que és anomenat el pla de l’Artigassa, que es localitza entre el pla de Can Puig i de Can Matons, tenia les terres i persones següents: en Joan de Can Puig, Can Quim, l’Esquirol, el Gat, Can Pau Sobirà, Can Camp, el de la Viuda en Tòfol, Can Tomeu. Però també hi trobem altres nomes de zones vinculades a propietats: la plana de cal Cisteller, el pla de Can Collet, el pla de Can Fenosa, el pla de la Fulla, o el pla de Can Baliarda, a Sant Fost, que era pràcticament l’única casa propietària de les terres hortícoles de la plana pertanyent a Sant Fost.

Totes les terres eren dividides per peces, i com bé recull Enric Garcia-Pey al seu llibre sobre toponomàstica martorellenca, aquests són els noms d’alguns dels parcelers que les treballaven: la peça de l’Alberto, la peça de l’Altra Banda, la peça del Camarero, la peça de Can Camp, la peça de Can Cuní, la peça d’en Fonso etc.
La riquesa d’aquesta zona com he vingut repetint, era immensa, i la seva bellesa també ho deuria ser, de ben segur. La seva activitat, l’agrícola, permetia cuidar i preservar espais molt diversos en una plana molt petita com és la del Besòs.

Tantes persones recorden el Gorg de Can Carrencà que era tan abundós d’aigua, situat on actualment hi ha el carrers de la Verneda i del Molí. O les vernedes que arribaven ben bé fins a la desembocadura de la Riera de Caldes, o els aiguamolls que arribaven fins a Can Pere Gil, a La Llagosta passant per Mollet i Montcada, i que ara han desaparegut totalment. I per a posar-hi el punt final, una imatge. Just al vell centre de la plana martorellenca una casa, l’anomenaven La Caseta i és digne recordar-la -al llibre d’en Garcia-Pey la podreu veure en plenitud- per la seva senzillesa, que la fa única, com també es podria descriure de la ja desapareguda plana agrícola del Besòs, una llàstima amb història.

Reconstruint el laborisme anglès

2011-11-06T12:25:00.000-08:00

El passat mes de setembre va tenir lloc la Conferència Nacional del Labour Party a Liverpool. Podríem dir que en aquesta darrera convocatòria nacional del laborisme, el nou president Ed Miliband, ha intentat fer els primers passos per a desmarcar-se d’una llosa del passat que pesa massa, el New Labour de Tony Blair.

Més enllà de la situació interna del Labour o els resultats polítics d’aquesta darrera Conferència, crec que val la pena analitzar com el nou laborisme encapçalat per Miliband ha estat capaç de generar un procés de debat intern força interessant i útil per a la revisió de les estructures polítiques del segle XXI.

Al laborisme britànic ha estat sempre tradicional crear espais on poder discutir les tendències polítiques internes, on generar idees i propostes que en molts casos han estat conduïdes i ideades per especialistes o intel•lectuals com ara el reconegut professor de sociologia Anthony Giddens en l’època Blair, o el professor de teoria política Maurice Glasman, el professor de filosofia Marc Stears i el professor universitari d’Estudis Culturals Jonathan Rutheford amb Miliband.

Alguns d’aquests nous “quadres pensadors” del laborisme a més, crearen l’any 2009 una nova corrent de pensament, el Blue Labour. Ja al 2009, el Blue Labour es va erigir com una corrent crítica amb la línia oficial del Labour i sobretot del seu model econòmic que pretenia compactar la nova socialdemocràcia amb el neoliberalisme. Les insígnies d’aquesta nova corrent són “la igualtat, la mutualitat i la solidaritat”, una concepció molt anglesa de la socialdemocràcia.

El Blue labour aboga per un canvi absolut en el model de relacions econòmiques, el punt base d’aquesta nova línia política. Critica el neoliberalisme i el denuncia com a causant de la destrucció històrica de xarxes de petits i mitjans emprenedors, artesans, autònoms, molts d’ells laboristes, i contraposa a aquest model, a la creació d’una nova concepció de la igualtat i a l’internacionalisme, el qual ha de permetre crear sinèrgies i intercanvis sempre positius entre països i els seus ciutadans. Ja per últim, el blue laborisme aboga per a crear un nou Moviment de Resistència al model neoliberal que promogui el bé comú i les noves oportunitats.

Ja en un altre aspecte, i endinsant-nos en aquest procés de renovació del Labour, Miliband essent condescendent amb la situació política del passat i l’actual, assumeix els errors en la línia econòmica del blairisme i dona suport a algunes de les reformes i a l’assumpció de certes retallades en el sistema sanitari i de protecció social que promou l’actual govern liberal-conservador. Tot i això, Miliband també reclama un pla per al creixement econòmic del país, sense concretar massa aquesta proposta però almenys amb una proposta que intenti contrarestar les retallades que suposen els laboristes, s’han d’assumir per a superar la situació actual de crisi.

Però la conferència també va tenir un altre debat molt interessant. Mitjançant un document creat per l’equip de Miliband sota el nom Refounding Labour a party for the new generation, el Labour s’ha proposat crear un nou model de treball i de dinamització del partit.

En aquest document, s’analitza a fons la vida interna del partit des de l’època Blair, i s’intenta posar les bases per adequar el partit a les necessitats de la gent i de les noves eines de la comunicació. Es fa palesa la necessitat d’impulsar les TIC com a principal element de dinamització social, ja que aquestes noves eines seran en un futur proper les xarxes de relació social, però el que més em crida l’atenció d’aquest document és la importància que se li dona en reforçar i dinamitzar les agrupacions locals laboristes.

Per al nou laborisme és fonamental fer créixer les col•laboracions amb el Labour, sigui quina sigui la seva vinculació. Tenir una xarxa àmplia amb les dinàmiques locals i posar en un lloc no tant central però sí important a les tasques polítiques locals és una altra nova proposta d’aquest document. Comparteixo força aquesta teoria de crear per damunt de tot una xarxa complexa i àmplia, que d’una manera o una altra pugui col•laborar amb el laborisme local i que les tasques estrictament polítiques tornin a ser un element més dinàmic però sense ser l’eina fonamental per a les tasques polítiques del Labour a nivell local.

No crec que el Labour inventi res, simplement, crec que el model partidista que estem deixant enrere no ha estat capaç d’entendre que els vincles polítics amb la societat no tenen una fórmula màgica, simplement cal treballar i ser sensibles amb allò que dona vida als partits, les bases i els seus processos de presa decisió.

Eleccions espanyoles. No perdre les ocasions

2011-10-31T15:12:00.000-07:00

El 20N aquest cop té molts al•licients de futur, de mitjà i de llarg termini. L’estat espanyol té deures a la cartera tals com el d’iniciar el procés de pacificació i resolució del conflicte basc, fer front a aquesta crisi que fueteja les economies familiars, generar una transformació de l’estructura econòmica a fons...i en el cas català, aquestes eleccions són quelcom important.

Catalunya, té una agenda d’embats amb l’estat que no pot ni obviar ni interpretar com cadascú vulgui. El conflicte lingüístic, l’espoli fiscal, la discriminació d’inversions de l’estat vers Catalunya, i l’embat frontal amb la línia dura del pensament espanyol estatal amb Catalunya, el poder judicial, són temes per a resoldre i per afrontar d’immediat, sense fer piruetes, ni peixos al cove, ni negociacions solemnes amb resultats indignes.

La situació com es diria popularment “és la que és”, i dit això, li hem de fer front. Possiblement estem vivint un canvi de cicle polític amb Espanya, i Espanya també està vivint un canvi de cicle polític que transitarà possiblement cap a una nova concepció del pensament estatal espanyol. I Catalunya quin paper hi ha de jugar? Bé, això ho diran abans de res les urnes però jo faig diversos apunts sobre quines són les perspectives polítiques d’una relació entre Catalunya i Espanya cada cop més complexa.

La concepció de la unitat catalana a Madrid. Només podem recordar un moment en la història on Catalunya va actuar com a poble. El Memorial de Greuges, presentat al rei Alfons XII a finals del segle XIX, és potser el principal referent d’un moment d’unitat política catalana vers l’estat espanyol. No hi ha cap més experiència, per tant, sense tradició ni fets històrics al darrere no podem fer una valoració de cap experiència real, i menys contemporània.

La unitat es fa difícil de descriure, i no és un element només simbòlic perquè hi intervenen molts interessos polítics al darrere, ara bé, el moment potser encara no ha arribat, l’independentisme en aquest cas, encara no ha estat capaç de ser el portaveu d’un moviment de transgressió del model de relació amb Espanya que arrossegui el conjunt del catalanisme polític, sigui o no sobiranista.
I què vull dir amb això? Que abans de projectar objectius de país cal assumir un canvi de relacions amb Espanya, un canvi que condueixi el model cap a la bilateralitat, un primer pas per a posicionar Catalunya en una igualtat de condicions.

Més enllà però de la bilateralitat cal posar sobre la taula l’exercici de la sobirania. La funció de l’independentisme ara per ara, és la de fer supurar els greuges de conviure amb un model, l’espanyol, obtús i deficitari per als interessos de Catalunya. Però, en un segon estadi, en un escenari on l’independentisme tingui el poder de condicionar l’opinió pública, cal impulsar dues accions noves en el programa polític independentista; crear accions de sobirania nacional on la base de les decisions passin només per Catalunya, i la insubmissió política i social si cal, en casos on les institucions espanyoles abusin del seu poder polític vers a Catalunya, això sí, després d'un nou atac polític no només valen els queixes i el rebuig, cal reconstruir models i fer-los més forts i competitius.

Són potser dos apunts els que apunto força objectius però amb una clara vocació de canviar el model de relacions amb Espanya, i d'exercir un nou model de sobirania nacional. El món canvia i Catalunya i Espanya també.

Veurem què passa el proper 20N però crec que el què cal és rumiar què farem com a país a partir del 20N.

Món del treball vs Foment del Treball

2011-10-09T10:43:00.000-07:00

Aquesta setmana passada vaig estar seguint un debat ja tradicional a casa nostra, el dels dies de festivitat i la seva suposada connexió absoluta amb la producció del treballador/a. Concretament, aquesta setmana passada Foment del Treball tornava a engegar aquest debat etern, i per la meva opinió, ja massa passat de moda.
Hem pogut sentir opinions de tot tipus però en aquest tema, sembla que ningú tingui la raó. I com és això? Perquè el debat sobre més productivitat i menys dies festius ja està passat.

Justament, aquesta darrera setmana Foment del Treball celebrava l’entrega de la Medalla d’or. La imatge de tot l’acte però em va semblar més o menys modern estèticament però retrograda en el seu contingut, una mica caspós diria jo. I això em fa pensar que algunes propostes del gran empresariat d’aquest país, no acaben de tocar la realitat del món laboral del segle XXI i els canvis que s’hi estan succeint.

Que jo sàpiga el model fordista, que és justament el model que tenen al cap els qui reclamen més producció i menys festes, és un model desfasat. Ja no vivim en la societat en cadena on es generen grans produccions a baix cost i on es paguen hores extres a “manta” perquè s’arribin als objectius de producció. Jo diria, que el món del treball - fixeu-vos que parlo de món del treball perquè crec que és un procés col•lectiu on tothom s’hauria de sentir part implicada- viu un procés absolutament al contrari del què demana Foment.

El món del treball està canviant. El problema ara per ara no és produir més, ningú vol produir més, el camí és justament el de crear millors i més segurs llocs de treball que permetin als i les treballadores produir amb més facilitat, amb més seguretat i amb més qualitat, la clau efectivament, és en la qualitat i no en la quantitat. La participació dels treballadors i treballadores en els processos de producció i de creació de nous productes és fonamental i això ja comporta un nou component en el món del treball. I també la formació és clau per entendre que el treballador ha de tenir un alt grau d’especialització per a poder ser eficient i competitiva al món l’empresa on treballa. Aquest procés ja l’han iniciat moltes petites i mitjanes empreses, és potser el debat que més ocupa i preocupa entre les PIME. I és tant important aquest procés per ells perquè entre altres és la seva única assegurança de vida en el futur.

Però el “gran empresariat català” segueix entossudit en demanar més producció i com sempre, de rebot, més flexibilitat que en el fons vol dir més reformes, a costa sempre del poder adquisitiu del treballador, un error ja molt antic. L’empresari, que jo sàpiga, sempre ha estat un home de risc i l’aposta per un canvi de model i diria que de mercat –Espanya és cada cop menys mercat exponencial i ho és més Europa i el món- hauria de ser un procés i no un trencament amb res. Però jo de vegades em pregunto, tenim grans empresaris de país, moderns i amb visió de futur? O bé, tenim grans gestors dels mercats financers i diplomàtics de primer ordre en el sí de les gran esferes de poder, que només veuen el benefici sense tenir en compte el què tenen al seu voltant?

En resum, si fem pont o viaductes puc dir que és un debat insignificant. El que és un debat amb pes, és com i de quina manera fem més i millors llocs de treball. És una oportunitat de canvi per a mirar a un futur millor.

I per cert, ja que hi som, que jo sàpiga tots els qui treballem o hem treballat en empreses privades hem fet moltes hores gratuïtes per a poder treure la feina endavant o bé, n’hi ha que ho han fet per a posar-se medalles, sigui com sigui, el tema de les hores de treball ja no és el que era.

I si algú fes un estudi sobre les hores que fem de més a les nostres respectives feines i que no són remunerades? Penso que tremolarien moltes coses submergides.

Què espero d’ERC?

2011-10-03T13:44:00.000-07:00

La veritat és que la pregunta que pot semblar una mica redundant, no en té cap intenció. Jo no només espero el què ha de ser ERC, sinó que vull participar del què ERC ha de ser en un futur pròxim, o fins i tot, demà mateix. Aquesta és la pregunta i la resposta que tots els militants i simpatitzants d’ERC ens hem de fer a nosaltres mateixos. ERC la formem tots i totes i sense l’aportació d’aquest “tot”, no hi haurà partit.

Dit això, em sorprèn que no hagin passat gairebé ni 24 hores que alguns contrincants polítics ja ens prejutgen, ja diuen amb qui volem pactar, amb qui volem anar al llit, i amb qui ens aixecarem al dia següent. Què fàcil ha estat jutjar ERC fins ara! Però justament per això, crec que l’última cosa que volem els militants d’ERC és donar més “carn” a rumors o declaracions que res tenen a veure amb el què hem debatut aquest passat dissabte. Abans de parlar per als de fora, crec que ara toca parlar-nos a nosaltres mateixos.

Però, vull respondre al títol d’aquest article, què espero d’ERC?
En primer lloc, espero, com deia, que ens parlem, sense por a perdre o a guanyar, a equivocar-se o a encertar-la, i a obrir-nos a tothom, sense por al què diran. Sense complexes i segurs del què som i el què volem fer, sempre podrem decidir autònomament què volem fer, amb qui ho volem fer i quan ho volem fer. Això no és un consell sinó que ben aplicat, pot ser un mètode.

La política de pactes ha de ser ara per ara irrellevant per a ERC. Primer, projecte, primer, ERC, i dels pactes, els acords, a diferència del passat n’hem de parlar quan ens sentim forts, amb capacitat d’incidir i il•lusionats de portar a terme un projecte polític concret i exhaustiu amb els temps i les aplicacions programàtiques.

La nostra sempre rellevant discussió entre eix nacional i social, han de ser dos objectius complementaris, però requereixen d’un programa d’execució. La consecució del nostre projecte nacional, l’exercici democràtic d’autodeterminar-nos, requereix d’una estratègia nacional, on ERC sigui capaç de sumar, i on els agents socials siguin part del joc i no un comodí. Cal teixir, mica en mica, un programa polític i social que superi, desobeeixi o confronti amb l’estat espanyol, i això només serà possible si som capaços de sumar i de projectar els nostre objectius sempre tenint en compte les dificultats que aniran sorgint al llarg del camí.

El projecte social, per altra banda, requereix també d’un programa d’execució, i potser és el més complicat. ERC ha de saber afrontar la situació econòmica i social només amb una visió; defensar i millorar el nostre estat del benestar i el nostre teixit productiu. No val només rondinar per les retallades que el govern està aplicant sistemàticament, si volem avançar hem de saber projectar el què és dolent i el què bo de la crisi que estem vivint. Liderar és sempre tenir alternatives a les situacions creades.

ERC no ha de ser un partit de resistència a res. A ERC tenim la voluntat de confeccionar majories socials que consumin el nostre projecte polític, i per a fer-ho, cal tenir sempre en perspectiva l’acció d’innovar i tenir la iniciativa política. No hem de resistir als embats polítics que l’estat espanyol propugna, sinó que cal el què cal és conformar un teixit real i actiu de país que permeti respondre amb rapidesa i que sàpiga superar la situació per a crear noves realitats alternatives a les que ens plantegen des de Madrid.

La nostra causa política, la independència nacional i social, té un pes democràtic superior. Autodeterminar-nos vol dir apropar la democràcia a una escala molt propera a la realitat dels ciutadans i ciutadanes. I això, ens obliga a ser molt curosos amb les nostres accions i a ser els actors de la modernització i contemporització del sistema democràtic. A ERC, mica en mica, hem de ser els avaladors d’un projecte polític amb un gran calatge democràtic al darrere.

Bé, això és el què espero que fem a ERC i moltes altres coses, perquè volem fer part del futur, primer ens haurem de preguntar quin paper volem jugar en un futur no gaire llunyà.

Els primers passos cap el procés de pau a Euskal Herria

2011-08-28T14:17:00.000-07:00

Sembla que la violència a Euskal Herria comença a deixar de ser una raó d’estat. Certes declaracions, encara que molt tímides, de part d’alguns mandataris del Govern espanyol actual apunten a que es pot obrir un nou camí cap a la consecució d’un procés de pau al País Basc. Però la raó més de pes per haver arribat fins aquí, és la irrupció de manera fulgurant de Bildu. Per tant, la raó, com ja ve essent normal al conflicte basc, és sempre estadística i política. És més, les enquestes donen un bon resultat per a Bildu a les properes eleccions espanyoles, i això, a part de ser una nova novetat en bona part del món abertzale és un problema que resta vots al PNB. I a la mateixa hora, també fa tambalejar el pes del jeltzales en possibles acords polítics d’estat, un element de desequilibri per als interessos de PP i PSOE. Una raó de pes per a canviar de rumb.

La política antiterrorista i l’acord PP-PSOE en aquesta matèria, ben aviat deixarà de tenir aquesta homogeneïtat tan interessada de les dues parts. La violència, com deia a l’inici d’aquest article, ja no justifica ni els mitjans, ni les lleis, ni la dialèctica política d’estat vers el conflicte basc. La cohesió d’ambdues parts és molt fràgil i depèn d’interessos purament polítics, i tots sabem què passa quan la política divideix i no suma.

Però el contingent basc només és una imatge plena de paraules buides on només una part, l’esquerra abertzale sembla que faci gestos cap a la distensió. L’acord de Gernika, signat per diverses forces polítiques i socials abertzales, és el màxim referent d’un procés que ja ha engegat per una part però requereix de l’altra part voluntat, confiança i transparència. Cal passar de la política dels retrets i la repressió a la política que genera confiances, consensos i avenços polítics i socials. La política real.

L’experiència de la darrera treva d’ETA i de les negociacions que es van encetar entre Govern i Batasuna, és malgrat tot un exemple que cal tenir en compte perquè el camí era el correcte però hi faltava com sempre la confiança, la honestedat i la maduresa política. ETA s’ha de desarmar i negociar la seva fi amb el seus interlocutors vàlids, els agents internacionals i el cos diplomàtic de l’estat. Així mateix, la negociació política entre Govern i partits polítics bascos és fonamental.

Ja fa temps que el “problema basc” és estrictament polític, la violència ha esdevingut subsidiària d’aquesta i en aquests darrers anys, la política, ha legitimat definitivament els seus mecanismes de dinamització i de control de la situació. Per tant, la fórmula de creació d’ambdues taules és un bon model que cal tornar a reprendre, és un mitja que pot trobar la causa de fons del conflicte.
Però l’inici d’aquest procés demana una mobilització diplomàtica, política i social molt superior al que vam veure a l’última treva. Ambdues parts han de tenir mecanismes i mitjans de garantia d’èxit o de no risc. ETA ja ha anunciat una treva definitiva i verificable internacionalment, unes paraules força valuoses però hi ha problemes i mecanismes que cal engegar paral•lelament a qualsevol negociació.

En el cas irlandès, l’anunci de negociacions entre partits va anar precedit d’una política de gestos, entre altres l’alliberament o apropament de presos de l’IRA. Els presos, en qualsevol conflicte són quelcom superior. Els presos són el símbol polític de qualsevol moviment, en tots els conflictes els presos hi tenen una incidència política molt important. En el cas dels presos d’ETA, cal una aposta per a l’apropament i la revisió de certs judicis a presos. És una càrrega moral que ambdues parts han d’assumir, amb els seus riscos i avantatges.

I per cert, em sembla que per a resoldre un conflicte polític cal que els seus agents estiguin plenament disponibles o si no estaríem jugant amb trampes, en aquest cas, penso que l’alliberament d’un dels principals exponents de l’esquerra abertzale, Arnaldo Otegi, i la legalització de Sortu és un gest polític bàsic.
Les víctimes d’ambdues parts han de poder tenir un mecanisme de reconeixement dels efectes del conflicte, cal crear una Comissió de la Veritat similar a la irlandesa i la sud-africana. Allò més bàsic i carregat d’emocions en un conflicte, les morts, han de tenir un paper que encara que no ha de ser protagonista, sí que ha de ser reconegut el seu patiment i s’ha de saber la veritat sobre allò que ha succeït, sense rancor i sense manipulacions interessades.

Els agents internacionals, com deia anteriorment, són una part estratègica. Ho són i ho seran en el futur i en tots els conflictes polítics. En el cas basc, ambdues parts, Govern i esquerra abertzale, són dues parts desligitimades per a la resolució unilateral, el temps ho ha demostrat. El què cal doncs, és referenciar-nos un altre cop en el procés de pau irlandès. Els acords d’Stormont es van resoldre en pocs dies, en un equipament parapetat per a l’ocasió, i que estava regit per un cos diplomàtic internacional liderat pel senador americà George Mitchell. A Euskadi caldrà un espai on s’hi sumin totes les parts i estigui conciliat per un cos d’agents internacionals com els del Grup de Contacte que actualment lidera el sud-africà Brian Currin. El temps és un mitjà vital en la resolució d’un conflicte, i no es pot avançar sense que es controlin els temps i els espais de negociació.

Però per a reeixir en endegar un procés tan complex com aquest calen conviccions polítiques fortes i un pes polític també fort. Les properes eleccions espanyoles són clau per a cada una de les parts. Jo encara veig reticències més fruit del rancor i l’interès d’alguns col•lectius que no pas maduresa i un mínim d’espai per al diàleg. Veurem què passa.

Huguet de Bigues, un bandoler del Vallès

2011-08-22T09:19:00.000-07:00

Pels volts de l’any 1260 un senyor feudal anomenat Huguet de Bigues, i resident a la casa de Can Badell de Bigues –encara empeus- es va convertir en un personatge arreu conegut i buscat entre nobles, el mateix veguer de Barcelona i el Vallès, i el monarca, pels seus pillatges i les seves agressions a cases i esglésies d’arreu del Vallès.

De fet, el mateix rei Jaume dictà sentència contra Huguet de Bigues a petició d’alguns nobles, cosa que va comportar el seu posterior arrest i execució. Desgraciadament, no s’ha pogut recollir la sentència condemnatòria.

Huguet de Bigues cometé tots tipus de pillatges i abusos contra la població majoritàriament vallesana. El seu radi d’acció però es concentra en la gran majoria de casos en el que avui coneixem com a baix Vallès, o sigui, les poblacions de Sant Fost, Martorelles, Mollet, Montmeló, Montornès, Parets, Santa Perpètua i en el cas d’Huguet, també van arribar les seves accions fins a alguns pobles maresmencs com Tiana, Alella o Vilassar.

En el recull de declaracions del seu judici s’especifiquen algunes de les seves actuacions:

“Va donar (el pagès) a n’Huguet, qui va venir al seu mas amb set servidors , dotze diners per servei (pro servitio), que va donar més per pròpia que per voluntat”.
Declaració de Dolça de Can Canyelles, Parròquia de Sant Fost

“Des de fa cinc anys que n’Huguet recaptava blat per tota la parròquia de Martorelles”
Declaració de R.P. Terrades de Martorelles

En Pere de Can Carrancà de Martorelles va declarar que Huguet li va exigir que li donés menjar i ell li va donar “per por que li tenia”.
Huguet també vas ser acusat de violacions, homicidis i raptes, un dels més sonats dels més sonats, va ser la suposada violació i rapte de Geralda, filla d’Elisenda de Brugueres, a la qual Huguet va pretendre com a esposa i, davant la negativa de la jove, la raptà. Amagà la jove Geralda al castell de Montornès on la violà, i se l’endugué definitivament a casa del seu pare, Montpalau (Maresme), on la deixà prenyada.

La seva intencionalitat en totes les seves accions era demanar el pagament del pro servitio; que no deixa de ser la reclamació d’una prestació senyorial indefinida, i que possiblement ve a ser la reclamació que Huguet feia de la seva autoritat sobre aquelles seves suposades terres.

Aquest és un breu resum de la història d’aquest bandoler que res té a veure amb les característiques que tenim a la ment tals les de Serrallonga, Roca Guinarda etc. És un feudal que reclamant el què suposadament és seu usa els mateixos mètodes de pillatge que el bandolerisme clàssic del segle XVII i XVIII.

De fet, tots els fets i declaracions venen recollits pel folklorista vallesà Francesc Maspons en el seu llibre un Bandoler Feudal, editat el 7 de març de 1898. Desgraciadament, l’edició d’aquest llibre fa anys que ha desaparegut, haureu de buscar entre els antiquaris.

Ja per últim, tampoc el Vallès es va quedar curt en la seva participació en el bandolerisme clàssic liderat per Serrallonga. Dos dels seus màxims confidents eren vallesans, la família Parets de Sant Feliu de Codines, i la casa de Can Farrell a Caldes de Montbui. I les veus de camins, turons o cases on s’anomena la petjada dels bandolers (el camí dels bandolers de Gallecs o el turó del bandolers de Sant Fost) és molt important en l’onomàstica vallesana.

Els templers al Vallès

2011-08-16T14:56:00.000-07:00

El comte de Barcelona Ramón Berenguer III va ser l’introductor de l’Orde del Temple a Catalunya, és més, es discuteix des de fa anys sobre la seva possible filiació a l’Orde. El seu fill Ramón Berenguer IV va consolidar l’Orde al Principat. Entre els cortesans que formaven part del sèquit de Berenguer IV que van fer les primeres cessions patrimonials a l’Orde hi havia dos vallesans, Ramón Renard de la Roca i Pere Albert de Lliçà. Aquests són uns dels primers membres de la noblesa feudal vallesana que formaren part de la gran i dominant Orde dels Templers. Aquí comença una llarga, interessant i desconeguda història entre els sacerdots-cavallers i la comarca del Vallès.

Cap a l’any 1131 Guillem Ramón de Sant Pere de Vilamajor donà la Temple tot l’alou que posseïen a aquesta població, aquesta n’és la primera cessió patrimonial d’un vallesà a l’Orde.

L’interès de l’Orde per la nostra comarca venia de lluny i es va consolidar amb la creació de la comanda de Palau, que passà a ser el principal punt de gestió del patrimoni templer per a la ciutat de Barcelona. Concretament, el nucli de Sant Magdalena en fou el principal centre patrimonial i religiós de referència per als Templers. La fundació de la comanda va anar associada a una família, els Rovira, naturals de Palau-solità. Els seus membres més destacats van ser Berenguer i Pere de Rovira. Els quals també estaven relacionats amb la poderosa família dels comte de Montcada. La família Rovira, va demostrar tenir un gran pes entre la noblesa catalana.

A tall de demostració del seu gran poder, la família Rovira quan s’inicià el procés de conquesta de l’Illa de Mallorca, participà d’aquest procés bèl•lic posant al seu càrrec el flet dels vaixells de tota la flota principatina que marxà cap a l’illa. Tota una demostració de poder.

Però fou Pere de Rovira el màxim referent d’una família abocada a l’Orde. De fet, Pere de Rovira va ser el primer mestre provincial de la Corona d’Aragó i Provença. El patrimoni dels Rovira, que en aquells temps era el símbol del poder, era molt important per a l’Orde del Temple.

Posteriorment, els Templers van anar expandint el seu patrimoni territorial arreu del Vallès, cosa que ve a significar el pes que el Vallès té per a l’Orde. Les possessions de la comanda de Palau passaren per diversos alous, esglésies o parròquies tals com les de;

Caldes, Gallecs, Parets, Lliçà, Martorelles, Collsabadell, a Llinars, Palou, amb la donació de Ramón de Palou l’any 1197, Cardedeu, Vilanova, Sentmenat i Palautordera, on els Templers varen construir el reg que va permetre abastir d’aigua la plana hortícola d’aquesta població a peus del Montseny.

Fins aquí una breu història d’una part històrica important per al nostre territori, que val a dir, és gairebé desconeguda pel públic general i per molts historiadors locals.

Ja per últim, fa poc he pogut visitar l’antiga capella de la casa de Sant Magdalena. Casa per altra banda, declarada Bé del Patrimoni Local. En Josep Estrada, un pagès força simpàtic que n’és el propietari, la manté en peus com pot, de fet, hi té una cort per al seu burro, i la capella s’aguanta per una sèrie de suports de ferro que en un dia de mal temps poden acabar cedint. És una pena i una vergonya que un patrimoni tant destacat i nostrat per al vallesans com és aquest, no es tingui en compte, i no es cuidin ni les lletres i imatges del rètol que indica el pes històric d’aquesta casa. Tota una pena.

Indignats, frustrats…un debat entre drets i deures

2011-08-11T14:25:00.000-07:00

Aquesta setmana tots hem pogut veure el què succeeix a les zones obreres de Londres, Birmingham, Nottingham etc. I la cosa sembla que encara durarà.

Aprofitant l’esclat de violència i revolta social d’aquests barris on majoritàriament hi viuen les famílies de les noves onades migratòries turques, hindús, afro caribenyes etc., crec que és convenient abordar el significat actual dues paraules que en els darrers temps estan al centre del debat públic; indignació i frustració.

No em embla gens correcte ni democràtic abordar una crisi social com la que està vivint Anglaterra, perpetrant amenaces tant violentes –perquè la violència té moltes versions- com les que David Cameron, Primer Ministre anglès, ha professat aquests dies. Fer públiques les identitats de persones que suposadament estan implicades en les revoltes, limitar i controlar l’ús de les xarxes de la comunicació com si d’un estat de setge es tractés o anomenar de manera lleugeríssima “delinqüents” a molts dels implicats en les revoltes, em sembla si més no desproporcionat i molt però que molt irresponsable per part del principal representant d’un país democràtic.
A més, els mitjans de comunicació, com ja és habitual, només encerclen els fets en una sola direcció, des d’una sola visió. I aquesta revolta violenta no em sembla pas “una conspiració de delinqüents que aprofiten un succés per arrasar i saquejar els establiments dels seus barris”. És molt més complicat que una anàlisi tan senzilla i parcial com és el què han produït fins ara els mitjans. Com sempre, la realitat social, no es pot analitzar des d’un sol prisma, és un error.

Per cert, ja que hi sóc, val a dir que el debat a Anglaterra es basa ara per ara en evitar els aldarulls entre ètnies o l’odi racial, i a posar en debat allò que ells anomenen la Big Society i que ve a ser la base teòrica de la política anglesa pel què fa a la seva idea de multiculturalitat i de societat oberta al món. I per tant, a Anglaterra no es parla només d’escombrar carrers i controlar delinqüents com si visquessin en una ciutat com la de “l’heroi” Batman, Gottham, i esperessin que aquest “escombri” la ciutat de delinqüents que porten el caos, la brutícia i la maldat. Sinó que es parla d’aspectes reflexius i que pretenen analitzar la situació i no només tapar el forat i mirar cap endavant obviant la realitat inherent als barris de la classe treballadora i humil del segle XXI de les ciutats metropolitanes angleses; la frustració social de les noves generacions i l’estancament de la democràcia.

També he analitzat amb deteniment el què ha succeït amb els Indignats al nostre país. Lògicament, la situació i les realitats no són les mateixes però tenen bases d’anàlisi molt semblants. Per exemple, la xarxa de mobilització ha estat en ambdues experiències la dels mitjans de la xarxa; Twitter, facebook etc. Totes dues experiències afecten bàsicament les noves generacions, i adverteixen ambdues, des dues formes d’expressió molt diferents, la seva frustració i la seva demanda de tenir dret a tenir una oportunitat al món. La resposta, de la democràcia, del sistema en el seu conjunt, com ja és habitual, ha estat en ambdós casos lenta, carca, poc eficaç i a sobre, per errors força greus dels cossos policials, s’ha donat una imatge repressora que ha creat força rebuig social cap a un estament, el cos de seguretat de l’estat, que és l’arrel de la consolidació de les democràcies.

Val a dir però que la indignació o la frustració social només pot anar acompanyat del compromís social. De fet, Stephane Hessel, autor del llibre Indigneu-vos, fa un èmfasi constant a indignar-se perquè és el millor mètode per a comprometre’s socialment. És més, Hessel, dona eines i experiències personals en el seu llibre sobre com comprometre’s. El compromís, és l’eina per a construir un nou model social. I el què cal és sobretot reconstruir la xarxa social, la xarxa de valors i la seva capacitat de cohesió entre els ciutadans. Aquest és el paper de l’acció d’indignar-se o de frustrar-se. La democràcia requereix d’institucions més àgils, modernes i participatives però sobretot, el què cal per a transformar la democràcia és reconstruir el model social i tot el què ell comporta quant a valors, institucions i cohesió social.

Ja per últim, ressenyo un esqueix de l’article que Maider Lacallle ha publicat avui al diari Gara: Si después de adentrarnos en un discurso constructivo sobre nuestra sociedad plural seguimos viendo que, a pesar de haber hecho esfuerzos en su mejora, hay gente que todavía quiere quemar y avasallar, entonces podremos preguntarnos por qué hay gente que quiere cometer actos tan «descerebrados».
Al menos hasta entonces y sin haber escuchado a quienes componen una gran parte de la población, es cobarde, vago y sobre todo contraproducente tachar de sinsentido actos tan peligrosos y de tan gran magnitud. Démosles, por lo menos y por una vez, el beneficio de la duda a quienes nunca dejamos aparecer en las noticias.

Em trepitja i no em demana perdó

2011-08-07T09:57:00.000-07:00

Aquest migdia abans d’anar dinar a casa els meus pares, hem volgut fer un petit vermut a Alella. Just quan arribem, la Marta se’n va cap a la barra per a demanar el beure i una mica de pica-pica per a fer obrir la gana. Quan la Marta torna m’explica, amb una cara de resignació absoluta, que un noi, ja adolescent i prou capaç de reaccionar i adonar-se’n del què fa i deixa de fer, li ha etzibat una forta trepitjada –no intencionada- i ell, sense cap mena de pudor, no ha estat capaç de demanar-li perdó. En aquell mateix moment, s’ha produït una discussió molt interessant entre la Marta i jo.

Li pregunto a la Marta, tu penses que aquest noi t’ha demanat perdó perquè li ha semblat que no era necessari? O simplement ho ha fet perquè no entra dins la seva capacitat humana demanar perdó? Aquí tots dos hem entrat en un debat profund i força significatiu del què som com a societat. La Marta, en el moment en què li faig aquestes dues preguntes, em respon; si li hagués dit res, si li hagués demanat que vigilés hagués quedat com una persona mal educada i possiblement, el noi, s’hauria violentat, sense raó però segur que hagués estat així. Prefereixo callar i no buscar problemes. Potser hem perdut la cultura de demanar perdó quan és necessari?

Posteriorment, li pregunto a la Marta, tu creus que això és normal? Que succeeix sovint? I tu què faries per a pal•liar-ho? I la Marta em respon d’una manera força significativa; Jo no ho sé, el què sí és que als meus fills els educaré tenint en compte els valors i la humilitat, i la resta tant em fa. Humilitat, una paraula gairebé resposta de tot el què ha suscitat de debat entre nosaltres.

La paraula humilitat ha creat una llarga xerrada entre tots dos. I d’aquesta xerrada n’hem extret una sèrie de conclusions força rellevants del què pot ser un anàlisi “humil” del comportament i dels valors de les generacions actuals:

La por al fracàs, el binomi imposat per un model de societat que només valora el bé i el mal, el bo i el millor, i es deixa moltes coses pel mig sense valorar, pressuposa individus que només són capaços d’entendre i reaccionar davant de les oportunitats que tenen èxit i la virtut personal, sense tenir en compte la resta i ni molt menys els valors de la resta. L’èxit és una fita i no pas un mitjà, i l’èxit és la totalitat, la plenitud humana. El fracàs per contra, és una fatalitat, és de fet, entesa com un fet d’exclusió social i no pas un fet d’aprenentatge, de progressió cap a la maduresa personal.

La humilitat és la base per a crear respecte i valors entre els homes i dones que vivim en aquest món. Sense humilitat per a demanar perdó mai es podrà ser plenament feliç ni plenament conscient dels actes que professem. La humilitat és una responsabilitat per a l’humà, i no pas un gest caritatiu.

Els valors familiars que han estat transmesos en les darreres generacions, com la de la Marta i la meva, han crescut pensant en què només es pot guanyar i mai perdre. S’ha de ser el millor i mai es pot ser normal o humil amb els fets i les accions que desenvolupem com a humans. Ser una persona normal en certs aspectes de la vida no significa que no puguis gaudir i ser una persona valida per a la societat, no cal ser mai el millor en tot sinó que s’ha de ser obert, creador i tenir il•lusió en allò que fas, la resta ja vindrà.

El cas Utoya. Amb més democracia no n’hi ha prou.

2011-07-30T11:47:00.000-07:00

Anders Behring Breivik és un personatge absolutament boig, i té una ment obsessiva, d’acord. És més, amb casos així molts companys i amics els hi he arribat a sentir paraules de frustració i de venjança, una reacció aquesta última, força lògica després de viure un assassinat massiu tan fred i calculador com aquest. Però, aquesta no és la resposta ni la solució.

Tampoc no n’hi ha prou amb contrarrestar aquest desastre creat per un humà amb una frase tan buida com “davant d’aquest atemptat a persones innocents cal crear més democràcia”. I això de més democràcia, què vol dir? De fet, el debat social, en aquests darrers dies no ha anomenat en cap moment el sistema democràtic. S’ha parlat de multiculturalisme, de persecució de l’extrema dreta, d’un control més exhaustiu i eficaç de les xarxes etc., però no de democràcia. Per tant, on és el problema? Els problemes en són molts i molt variats, però tots afecten el sistema de valors de la democràcia i dels ciutadans que la composem. Estem vivint moments de canvi cosa que afecta a la nostra solidesa en els valors i la solidaritat entre persones.

En primer lloc, la democràcia
L’arrel del problema i la resposta a un cas com el d’Utoya és empènyer la democràcia? N’hi ha prou amb això? No. La democràcia no és la resposta a tots els mals, és un complex sistema de valors que creen els humans i consoliden una sèrie d’institucions socials i polítiques de manera transversal i col•lectiva. Per tant, què cal, més democràcia o més valors per a la democràcia? El què cal és posar en valor els valors tradicionals –la llibertat, la solidaritat, l’ètica, l’esforç etc- i reforçar els nous valors -la creació individual, la pluralitat, l’eficiència etc-.

Per altra banda, la democràcia és un sistema que integra i ofereix valors ciutadans? Sí, però actualment només en part. Un jove estudiant que ha acabat una carrera brillant que quan surt de l’aula no troba feina i ha d’acabar fent de mosso de magatzem es pot entendre com un ciutadà integrat al sistema democràtic? o és que el sistema ha fallat amb allò més essencial, el valor de l’eficiència? Qualsevol ciutadà que treballa des de bon matí fins al vespre, amb una parada de poc més de dues hores per a dinar, amb família, es pot sentir plenament integrat al sistema democràtic quan ha d’anar a qualsevol administració i ha de fer una cua immensa per a ser atès i perd hores hores de treball que podria aprofitar per altres afers personals? Crec que el sistema democràtic no és que sigui madur és que requereix un procés encara llarg, de canvi i d’adaptació als nous temps.

Tenir en compte les Noves Xarxes de la Comunicació, la democràcia ha d’estar atenta
El cas d’Utoya és la constatació de que la xarxes socials suposen una eina molt més activa i eficaç que el sistema democràtic. Breivik, ha construït un imaginari personal mitjançant la informació que li oferia la xarxa, i s’ha basat també en la informació que li donava la xarxa per a crear l’explosiu que va fer esclatar al bell mig d’Oslo. I ningú ha estat conscient del què feia el personatge i de quins suports podia tenir. Crec doncs, que les xarxes socials han superat fa temps l’eficiència del sistema democràtic. La democràcia de fet, està constituïda per una sèrie d’institucions massa enquistades en un procés històric ja passat, ara, per dir-ho d’una manera intel•ligible, els ciutadans són els principals protagonistes de la consolidació de la democràcia i no els estats i les seves institucions, els rols han canviat.
Per cert, considero absolutament necessari disposar de límits en les xarxes socials, això també vol dir crear valors, i no, com diu alguns, perquè es posin límits es privarà de la llibertat, és un anàlisi negatiu de la creació de la justícia i la raó.

Degradació d’algunes bosses socials amb caràcter transversal
Beirvik era un pagès de classe mitjana, ben establert i amb una xarxa d’amistats normals, encara que en els darrers anys es va distanciar força del seu cercle d’amistats. Molts revisionistes de la història, o dels membres de l’extrema dreta parlamentària d’arreu d’Europa són gent de classe mitjana amb una vida, molts d’ells, relativament normal.
Sembla que la dreta racista i xenòfoba es recomposa, i ho fa amb plena normalitat a països com Noruega, Àustria, Suïssa etc. Però, crec que mentre aquesta extrema dreta jugui el paper de la democràcia aquests “casos” es poden anar resolent sense haver de fer un gran soroll, encara que cal tenir en compte que davant de l’emergència de partits d’extrema dreta cal crear nous valors i noves regles del joc, i no serveix només la queixa i el rebuig, no n’hi ha prou.

Però, el què realment em preocupa és que la democràcia, en sí mateixa, permet obviar i no integrar bosses socials força importants, siguin de l’estament social que siguin, i a més, aquestes bosses socials poden disposar de noves eines de relació social, la xarxa. Això vol dir que la resposta del sistema de valors i de la democràcia en el seu conjunt segueixen sense satisfer i és fàcilment substituïble per altres eines més eficaces i ràpides en la seva resposta com ara la violència. Cal més eficiència, una concepció molt més real i no tant conceptual del món social en comptes de generar només més democràcia.

Per tant, jo no crec que haguem de defensar només la democràcia, i només quan succeeixen casos com aquests, és un error. Crec que la democràcia és el problema de que succeeixin casos com els d’Utoya, perquè ens hem oblidat de la virtut ciutadana i dels valors que la composen, justament perquè pensem que la democràcia n’és el seu màxim garant i protector, sense tenir en compte el valor humà. I és que els temps canvien però les respostes a aquests nous temps com a humanitat, encara estan per resoldre.

Ja és hora que mirem l’hora

2011-07-24T09:30:00.000-07:00

Ho confesso, odio els horaris en general, en què ens regim quan treballem, quan mengem, quan exercim el nostre temps lliure, de repòs, d’esmorzar –si és que tenim temps d’esmorzar-, i de molts altres espais que transcorren les nostres vides durant e dia amb gran celeritat. No els suporto.

Josep Pla, encara que no ha estat mai el millor exemple de rigurositat i perseverança, ho resumeix força bé en una de les seves grans obres mestre, El que hem menjat; Ens hauríem de llevar més de matí, hauríem d’anar al llit més aviat i dormir més. En llevar-nos, hauríem de tenir més bon humor. En aquesta hora, el mal humor ens fa fumar massa. Hauríem de fumar menys i menjar més –esmorzar de forquilla. Els alemanys solen dir que els matins tenen gust d’or. Quin gust tenen els nostres matins?...Sortint tard dels despatxos –en les nostres ciutats industrials a les nou, quarts de deu de la nit, hi ha encara gent que furga pels despatxos- el sopar es produeix tardíssim, l’horari dels espectacles comença a hores manicomials i hom arriba al llit a les hores petites.
Doncs sí, el mestre Pla tenia raó. Són absolutament absurds els horaris que fem en aquest país, i més ara que arriba l’estiu i la gent vol gaudir del llarg dia que protagonitza uninominalment el sol.

Vull diferenciar dos element temporals de la jornada que realitzem cada dia, els àpats i “el temps de lleure”, i les llargues i absurdes jornades de treball.
Pel què fa als àpats, no vull ser “planista” i posar-me malenconiós d’un temps en què els àpats eren trobades familiars de llarga durada i on s’intercanviaven llargues converses, o que servien per a tractar sobre temes diversos sense que el temps fos un impediment. De fet, antigament, hi havia dos horaris per a menjar, al migdia per exemple, els horaris dels rics, que era al voltant de les dues, i el dels pobres, que era al voltant de les dotze del migdia. Sembla que ens hem quedat amb el dels rics...

Però, els horaris de treball, i l’estrés autogenerat per nosaltres mateixos i per un sistema cultural també estressat, està matant el poc que ens queda de cuina popular i de reunió a taula de la família o de les parelles, o del què sigui. Tot requereix el seu temps, i, o no el tenim, o ens diuen que no el podem tenir ”perquè tenim moltes coses a fer”; anar al gimnàs municipal, fer footing, anar amb bici, fer pàdel etc., tot per estar en forma, tenir una “vida sana”, i plena de moltes coses per en resum, no sentir-te buit i allunyat d’uns barems de societat.

Ja per últim. Vull fer una crida al canvi progressiu dels horaris de treball. Els actuals no tenen sentit i estan plens de vicis. Certament, com diu Pla, els esmorzars abans d’anar a treballar per exemple, són un desastre –basats en cafè, tabac, croissants secs i amb gust a cartró, i com a molt un entrepà amb tomàquet sucat amb pinzell- i haurien de ser una de les nostres bases de la dieta i font d’energia per afrontar la jornada. La cultura de l’esmorzar, sigui de forquilla o no, està desapareixent per interessos de mercat.
Tanmateix, les llargues jornades laborals tenen horaris, que ja de per sí són llargs –alguns fins a les set de la tarda i amb parada de dues hores per a dinar- a sobre, els desplaçaments són llargs, cosa que significa que arribem molt tard a casa, si és que no hem de fer alguna paradeta pel camí. I per més “morbo”, molts de nosaltres ens hem vist en situacions de pressió ambiental i “patronal” en què ens hem vist obligats a quedar-nos a treballar més enllà de la nostra jornada laboral perquè la “situació ho demana”. Jo no em considero d’aquelles persones que compleix els seu horari i prou, m’agrada fer allò que faig i treballo si cal, més del compte, però hi ha molts casos que són simplement flagrants. Fins i tot, hi ha competicions entre quadres mitjans de les empreses per veure qui surt més tard, com si fos un motiu per a guanyar galons. Absurd, absolutament absurd.

Potser que hi pensem. Pla ho deia i algún polític d’aquest país ho va reivindicar durant la darrera campanya electoral. Potser que mirem altres models a Europa i l’adaptem a la nostra realitat cultural i climàtica.

A la Marta, la noia a qui estimo...

2011-06-11T05:55:00.000-07:00

Avui és un dia especial per a la Marta i per a mi. Avui, a Viladrau, a les 18h, ens casem!!!

Però no és la meva intenció parlar d’aquest dia, que per altra banda, és un dels dies més feliços de la meva vida. La meva intenció és parlar de la Marta, la noia a qui estimo.

La veritat Marta, és que ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí...N’hem passat de tots colors i el camí fins arribar al dia d’avui, ha estat molt difícil.

Jo, avui, he volgut plasmar en un paper, allò que sento perquè no s’escapi res. Amb tu Marta, he trobat una companya a qui puc explicar-li tot i a qui sempre respon. A qui en els moments baixos, que n’hem tingut uns quants, sempre hi has estat i tots dos junts hem pogut superar l’obstacle. I sobretot, he trobat el què sempre he desitjat, una simpatia que enamora i una energia que fa que et desitgi cada cop més.

Ets una mica rondinaire, diria que bastant, però fins i tot, quan rondines em sento més a prop teu. Ets una mica atabalada però fins i tot quan t’atabales, et desitjo amb més força.

Sóc una persona tímida i de vegades, no sempre, poc expressiva, sí, però sé que avui és un moment per expressar-me. Com diria en Llach, potser amb timidesa, potser sense saber-ne, t’estimo, t’estimo, Sí.

Marta, vull que sàpigues que seré tenaç en la meva voluntat de fer-te feliç, És el meu desig més gran.

Sense més, des de la senzillesa d’aquestes paraules, et dedico un poema d’un poeta que saps que m’agrada molt i que és ben conegut, Miquel Martí i Pol.

L'amor

Tot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?

És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.

Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol·licitud : així donaràs vida.

Sant Fost segueix decidint un any després

2011-02-06T11:21:00.000-08:00

Just el dia després de la celebració de la consulta popular que organitzàvem Sant Fost Decideix, vaig tenir tenir un petit error que ara vull esmenar. El dia 26 d'abril voldria haver dedicat un post al meu bloc de reconeixement de la gran tasca que tots i totes els voluntaris de Sant Fost Decideix varen portar a terme durant els llargs mesos, i que va culminar amb el més que exitós resultat de participació per a aquesta consulta, més d'un 15% de la nostra població va anar a votar! Malauradament, no hi vaig ser a temps, i ara, després d'un any, i aprofitant la celebració aquest passat divendres del primer any de Sant Fost decideix, vull recordar aquests moments.

Vull dir en primer lloc que; mai, històricament Sant Fost ha celebrat una consulta popular, mai històricament Sant Fost s'ha viscut un acte altruista on hi ha participat tanta gent, i mai Sant Fost ha parlat obertament tant sobre un tema candent a la nostra societat, la independència. Jo vull recordar l'esforç de tots els companys i companyes que com jo, que vàrem creure en un projecte que es va formar entre pocs i va ser assolit per molts.
Recordo que fa cosa d'uns dies, l'Àlex Sans, un company el qual ens vam conèixer justament durant l'organització de la consulta, em deia que la història sempre s'ha de llegir quan ja ha passat, és quan més hi veus els fruits que s'hi aporten. Bé, l'Àlex tenia tota la raó, la història en el cas de la fita que vàrem aconseguir el passat 25 d'abril de 2010, és un pas en la història del nostre municipi que encara no podem mesurar prou bé, doncs el pas del temps ens dirà fins on ha arribat a calar aquest esforç. El que sí que crec, és que la consulta sobre la independència, a Sant Fost, ha ajudat a normalitzar el projecte independentista, i tambá ha ajudat a normalitzar la imatge dels qui ens sentim independentistes, siguem del color que siguem. Aquesta, és una aportació clau en la normalització de l'independentisme a petita escala, per a poder avançar nacional i socialment.

Ara, Sant Fost decideix, segueix ben viu. Com deia, aquest passat divendres SFD celebrava el seu aniversari amb la presentació del llibre de Josep Maria Ximenis arran de l'experiència de la convocatòria de la consulta sobre la independència a Arenys de Munt. El fet que SFD segueixi activa i a peu de carrer, vol dir que el nostre projecte té un calatge polític i social suficient per entendre que al nostre municipi, com a molts altres municipis del nostre país, el projecte nacional ja s'està consolidant, a marxes forçades de vegades, però amb fermesa. I a més, aquesta empenta la protagonitzen arreu persones de totes les edats, cosa que significa que l'independentisme ha crescut, i ja s'està fent major d'edat. A Sant Fost, com arreu del país, ja no ens alimenten molles, ara volem el pa sencer.

La cultura de l'hegemonia com a canvi polític. Un procés cap al canvi nacional i social

2011-01-30T12:03:00.000-08:00

El concepte d'hegemonia no és pas actual. Gramsci, és el fundador d'aquesta teoria però, amb els anys, aquesta ha evolucionat molt o bé ha estat interpretada parcialment de manera interessada per actors polítics del passat.

Gramsci, estructurava la teoria de l'hegemonia mitjançant la creació d'un gran bloc històric que possibilités el canvi filosòfic, polític i institucional de la societat. La seva opinió sobre la separació entre governants i els destinataris de les decisions era; entre els intel·lectuals i la resta, entre els funcionaris de les teories i qui les rep, és inacceptable. Rebutja també en aquesta teoria, el concepte d'hegemonia del model dualista i redemptor de la destrucció-construcció. Gramsci creia doncs que el procés de conquesta de l'hegemonia passa per processos i temps diferents: (1) el cos social es fa homogeni i es reconeix en el terreny econòmic corporatiu; (2) s'amplifica la solidaritat entre els membres de la mateixa classe social. Desapareix l'aïllament i la desafecció; i (3) els interessos corporatius sobrepassen els límits i influeixen en altres actors i grups socials. Podríem dir que parlar del concepte d'hegemonia gramscià és parlar d'un imaginari social i polític compartit. Gramsci, també desenvolupa àmpliament el concepte de guerra de posicions o teoritza sobre processos de crisi en que podria entrar la classe dirigent al poder.
És una teoria que barreja conceptes de praxi i teoria però que cal radicar en un moment de la història, en una realitat històrica. Tot i això, el concepte d'hegemonia pot ser actualitzable, és més, pot ser un model estratègic molt interessant per a la consecució d'un projecte nacional i social de l'esquerra independentista.

Cultura de l'hegemonia, el concepte de poder

Els “temps líquids” de Bauman o de la societat xarxa de Manuel Castells són dos exemples moderns d'un model de societat, l'actual, força divers en les seves estructures socials i els seus models de relació i de poder dels que preconitza Gramsci. L'hegemonia, pròpiament dita, ja no representa la presumpció de “blocs històrics” ni “homogenis”, ben al contrari, viure la realitat social al segle XXI vol dir viure en la pluralitat de pensaments, en la pluralitat de les relacions socials i en la pluralitat de legitimitats.
En el seu llibre Comunicació i poder, el professor Castells, defineix amb claredat el què vol dir la construcció del poder i les seves estructures socials; les societats no són comunitats, que comparteixen valors i interessos. Són estructures socials contradictòries que resulten visibles en els conflictes i les negociacions que es donen entre actors socials diversos i, tot sovint, oposats.
Però aquesta transversalitat d'actors i d'estructures té catalitzadors socials i institucionals, té punts de connexió i de contraposició constant que generen quotes de poder a diverses escales. Ara bé, el punt d'inflexió per entendre la construcció del poder és el que Hauggard teoritza com a poder, i un simple canvi institucional; el poder és relacional, mentre que la dominació és institucional.
Per tant, el model de construció d'unn projecte d'abast nacional i social ha de tenir un procés sempre constructiu, relacional, i no simplement de conquesta del poder a les institucions, aquesta només una part del procés.

La construcció nacional i social; de la definició de la fita a la definició del procés que condueixi cap a la fita

Hem parlat milers de vegades sobre la construcció nacional i social des de l'esquerra, però mai hem sabut aprofundir sobre el procés que comporta la construcció d'aquests dos elements estratègics per a la consecució plena del procés d'autodeterminació nacional, mental i social. El poder, com deia anteriorment, representa una xarxa de relacions plena de valors i contradiccions constants, i l'independentisme com a model que vol ser garant d'un canvi estructural a la nostra societat ha de crear tres elements clau per a la definició d'aquest model; referents socials clars, una nova concepció de la iniciativa individual i una cultura democràtica trasnversal i oberta.
Vull dir per referents socials, la generació d'estructures (sindicats, organitzacions empresarials, estudiantils, cercles d'opinió, espais de comunicació etc.). Vull dir per concepció de la iniciativa individual, l'adopció de la iniciativa individual com un element positiu i influent, així com també ho són les eines que la societat de la informació ens ofereix per a poder portar a terme aquesta o aquestes iniciatives com a individus. I vull dir per cultura democràtica transversal i oberta, a que la cultura del que és diferent ha de donar pas al que és divers en el sí de l'independentisme per a poder generar així un debat inclusiu. I que les institucions hegemòniques de l'esquerra independentista, com ERC, han de fer un pas cap a la seva consolidació, i això només serà possible si accepta la seva pròpia transversalitat i la seva pluralitat interna i externa.
Tanmateix, l'independentisme també ha de definir el què vol dir la construcció nacional i social, perquè és la millor fórmula per a fer un pas definitiu cap a la consecució del seu projecte, eliminant així, com a praxi, el que Gramsci anomena model de destrucció-construcció -en el nostre cas seria el model de relació entre Espanya i Catalunya- i fer així, un pas cap a la construcció de discursos positius i constructius que generin idees i models socials i polítics amb valor social i amb capacitat de donar significat al procés.

Societat risc contra societat garantia

2011-01-23T13:50:00.000-08:00

“El món el construeixen els valents,
i el gaudeixen els acollonits”.
Pier Paolo Pasolini

No és que haguem de confrontar dos models de societat incompatibles una amb l'altra. No existeix la societat garantista i la societat risc, però sí que existeixen societats, i més concretament models d'estat i de polítiques públiques conseqüentment diferenciades no pas en l'objectiu sinó en les formes.

Ens trobem en societats molt paternalitzades i allunyades de les seves veritables capacitats per conseqüència. El paternalisme institucional crea burocràcia, i de l'absurda a sobre, i crea frustracions, el pitjor mal per al sistema democràtic, que no és precisament el model polític més preparat i eficaç en primera instància per entomar els canvis. Tampoc tenim societats on la visió del risc, del canvi, i què carai, també del fracàs, sigui ben vist, ans al contrari, tancar una empresa, o dues, o tres, i que et facin fora d'una, o dues, o tres empreses ja és sinònim d'inestabilitat i d'ésser un element inestable com a persona i com a professional. Ben al contrari del que succeeix per exemple, als Estats Units on el fet que figurin experiències negatives en la teva vida professional és sinònim d'experiència.

També podríem parlar del famós model de benestar. Santa paraula beneïda i intocable, ni pel davant ni pel darrere. El model de benestar tal i com l'entenem és un anacronisme que actua sobre els individus per dos motius bàsics, per a tranquil·litzar-nos davant dels problemes que genera la societat i per a controlar-nos perquè fem els deures i no ens sortim de la ratlla. I què passa amb les llargues bosses d'atur estructural o d'aturats amb poca o nul·la formació, per exemple? Doncs aquests cap a les oficines de treball a fitxar cada mes, sense que ningú els motivi a reciclar-se i a sortit al carrer a trobar noves oportunitats. Tota una contradicció d'un estat del benestar que cuida i tranquil·litza les ments sense que després de tot ningú els hi passi comptes ni els motivi a seguir treballant pe a formar-se com a persona.

També em fa gràcia els que parlen de meritocràcia com a model a seguir. I els que fan mèrits, que són molt lloables per altra banda, són els únics amb capacitats? Doncs no. La meritocràcia, no és un model just, és una nova manera d'entendre la societat i qualificar-la sense tenir en compte les capacitats, per petites que siguin, de tots els qui composem una comunitat.

Un altre pecat, és el de les famílies i l'escola. Tot aquest debat sobre el paper de l'escola i les famílies com a agents educadors en els valors, no és res més que una excusa dialèctica per a no voler afrontar la realitat. Ambdós actors són importants i s'han de complementar, no hi ha canvis reals si dos no volen...No podem defugir de responsabilitats que malgrat que estiguem en una societat exprés, estressada, plena d'informació etc, continua mantenint uns clars referents que s'han degenerat per falta de rigor i per falta de voluntat, i prou.

I ja per últim, el gran pecat capital d'una societat que no evoluciona a bon ritme. Crear una empresa, i us ho dic per pròpia experiència, és en aquest país, un camí llarg, tortuós i amb procediments lluny de la realitat ja no social sinó planetària. Es prima més el procediment i el paper escrit que coses tant bàsiques com saber qui som, què volem i quines són les nostres capacitats. Em sembla que els processos que es generen alhora de crear una empresa són l'exponent clar de que aquesta societat necessita canvis estructurals de mentalitat, de voluntat i de rigor.

Jo no crec en una societat de la llibertat asimètrica sense control ni on els dolents guanyin sempre als bons, aquest és un mite recorrent i que ja està una mica passat. Crec, per contra, en una societat on es donin oportunitats a tots els ciutadans sempre i quan aquests tinguin interioritzats els seus drets i els seus deures, al cinquanta per cent ambdós,

Una segona transició política a Espanya s'està iniciant

2011-01-19T13:01:00.001-08:00

Ja fa temps que se senten rumors sobre la gestació d'un nou procés que ha mudat el nom -en comptes de transició, ara es parla d'harmonització o de perfeccionament- i que té la finalitat de transformar el model territorial de l'Estat espanyol. La proposta d'Aznar de “recentralitzar l'estat” no ha deixat de verbalitzar un pensament polític força estès entre la classe política espanyola. No és només una opinió la d'Aznar, és una línia teòrica ja consolidada i que a més, Zapatero, l'ha secundada, des d'un altre prisma, el del finançament de les comunitats autònomes, però l'important és que el missatge d'ambdós líders polítics espanyols no té cap contradicció de fons sinó de formes i de temps.

Jo vull parlar de Segona Transició política espanyola perquè és obvi que s'ha de succeir. L'Estat francès o l'italià per exemple, ja porten a les seves esquenes diverses transicions polítiques i constitucionals que han anat provocant nous canvis en les estructures d'estat -a França aquests canvis han conduit a la República a reformular-se cinc cops, V República, i a Itàlia dos cops, II República-. Per tant, L'Estat espanyol ha de viure aquest procés, però el problema no és el procés en sí si no els objectius que s'hi poden barrejar i com es portarà a terme. A Espanya, el procés però posa en dubte el model territorial, el café para todos i alguna cosa més, cosa que el diferencia dels processos viscuts a Itàlia i França on la descentralització, encara que lentament, ha tingut un paper molt important. Potser ha estat un error la teoria de l'asimetria competencial, ara bé, això ja no té marxa enrere, el procés cap el blindatge de les estructures d'estat, espanyol evidentment, comença a caminar.

Certament, Zapatero ha anunciat retallades econòmiques si les comunitats autònomes no fan els deures. Que maco dir-ho, però si es mira el pastís de la despesa pública, trobem dues enormes diferències amb la resta de països europeus. Espanya inverteix molt menys en les administracions locals, quasi un 6% contra el 8 i el 9% a Europa o als Estats Units. I l'Estat central absorbeix la majoria del pressupost, quasi el 70% de la despesa, contra el poc més del 18% que absorbeixen les comunitats autònomes, cosa que també la diferencia d'Europa ja que la mitjana és del 25 o 30% dels pressupostos dels estats europeus que van a petar a les regions. Per tant, el debat de fons no és només aquest, o és que algú s'ha pensat que les retallades econòmiques no volen dir també retallades competencials? És obvi que Espanya es vol resituar i ho farà, però ho farà en tres processos.
El primer procés, ja l'he explicat, s'inicia ara i ve provocat per la situació desastrosa de la caixa pública espanyola, les retallades pressupostàries comportaran canvis. Però Zapatero no té prou legitimitat política per encarar altres processos més difícils i que haurien d'arrossegar a pactes d'estat amb el PP que ara no veu possibles. Aquests pactes es produiran progressivament en dos àmbits estratègics per a l'Estat, el judicial, renovació del sistema jurídic espanyol, i el polític, nou model territorial i eminentment també comportarà canvis constitucionals de blindatge d'aquest model. Però, per això, com deia, es requereixen majories polítiques més sòlides que les de Zapatero.

Mentrestant, a Catalunya hem de fer un gir radical al model de relació que hem portat a terme fins ara amb l'Estat i com a Estat. En primer lloc, la bilateralitat ha de ser un model de relacions amb l'Estat que només serà possible si l'exercim i no només el verbalitzem, mireu el cas quebequès. I la unitat en els grans acords de país, en el cas de Catalunya, ha de ser un mitjà i no una finalitat en sí alhora de negociar amb Espanya. No val seguir amb aquest joc de la queixa sense resposta i els “pronunciamientos a la catalana” de pa sucat amb oli, el catalanisme, tingui els òrgans de decisió on els tingui, a Catalunya o a Espanya, ha de viure un procés de debat que consolidi una nova cultura política de relació amb Espanya basada en tres eixos; assumir el dret a l'autodeterminació per part de tot el catalanisme democràtic com una eina democràtica exercible des de Catalunya en qualsevol moment, la bilateralitat tàcita, que no explícita, amb les negociacions amb Madrid, i la unitat estratègica en els processos polítics que permetin avançar com a país.

...ara tenim socialisme al món espiritual i individualisme al material

2011-01-16T11:44:00.000-08:00

Aquesta frase pronunciada per Bertrand Russell en el marc d'una conferència a l'Escola Rand de Ciències Socials de Nova York, el 28 de maig de 1924, crec que reflexa el què pot ser un debat etern, el de l'individu i el seu paper a la comunitat, i la seva possible realitat actual.

Ens queda molt per endavant per arribar a trobar nous espais a la civilitat completa, a la virtuositat ciutadana o a l'ètica justa. Però la part principal d'aquest debat històric, l'home com a membre d'una comunitat, encara li queda un llarg camí, i més tenint en compte que l'home i la societat en què vivim, i que també ajuda a desenvolupar, evoluciona, i per tant, el seu paper en ella també es veu sotmès constantment al debat i a noves definicions filosòfiques, polítiques, socials etc. Jo proposo tres definicions sobre l'home i la seva llibertat individual a desenvolupar-se en el medi, de tres personatges històrics que argumenten amb força clarividència el què vol dir ésser part d'un sol esperit i membre d'una complexa comunitat humana,

Benedetto Croce: “la llibertat individual vol dir llibertat col·lectiva”
L'escriptor i filòsof Benedetto Croce, com un dels màxims referents de l'idealisme, defineix en la seva obra ,Materialisme històric i economia marxista, la llibertat individual com el màxim exponent de la llibertat col·lectiva. Croce, trenca així amb una base teòrica del marxisme històric i marca com a principal referent de la llibertat humana la consecució de les llibertats individuals. De fet, Croce no reinventa res més que un procés històric que argumenta brillantment en el seu altre llibre ,Filosofia i historiografia, i que té com base teòrica l'historicisme com a procés per a la conquesta i la comprensió de les noves llibertats com ara la individual, i defineix així un nou procés “històric” de l'home com a responsable d'ell mateix.

Antonio Gramsci: “l'home és l'home, el seu entorn i el medi”
El gran polític italià defineix el que podríem entendre com a responsabilitats de l'home com a ésser i com a membre d'una comunitat. Encara que la lectura que en podem fer de la seva definició de l'ésser humà parteix de la base teòrica del materialisme històric i dels grans corrents filosòfics vinculats al marxisme, Gramsci, troba un nou espai a la definició de l'home. L'home, reconeix Gramsci, és un esperit lliure. L'home, és responsable d'allò que l'envolta. I aquí està, l'altre gran canvi amb les altres grans bases filosòfiques del marxisme, l'home és també el medi que l'envolta. El medi, segons el pensament filosòfic del marxisme, no és un espai primordial per a la vida humana, és, podríem dir, que una eina. Gramsci, però, creu que el medi és l'espai on l'home viu i on l'home ha de tenir un paper a desenvolupar.

Philip Pettit: “la llibertat com a no interferència”
Pettit és potser el màxim definidor del segle XXI sobre el paper que ha de tenir la llibertat sobre l'home. Pettit proposa que la llibertat no sigui en cap cas un medi d'interferència a l'evolució de l'home. Només hi ha d'haver interferències quan es vulnerin el drets d'altres col·lectius o no es respectin els drets dels altres. I la llibertat com a no interferència no ha de ser un objectiu en si mateix sinó una eina per evolucionar com a membres d'una comunitat. Pettit exposa en el seu llibre el republicanisme les claus d'una proposta teòrica força interessant que radica clarament en una definició de les llibertats individuals i el paper que hi han de jugar actors tan condicionants com són les institucions o la política.

Bé, ja per últim, transcric una petita cita de Reinhold Niebuhr que forma part de l'article que David Brooks ha publicat avui al diari Ara sobre el civisme, i que m'ha inspirat a fer aquest post: “Res valuós es pot assolir en el termini d'una vida; per això, ens ha de redimir l'esperança...Res del que fem, per molt virtuós que sigui, es pot aconseguir en solitari; per això, ens redimirà l'amor. Cap acte virtuós des del punt de vista del nostre amic o enemic com des del nostre. Per això, ens ha de redimir la manifestació definitiva de l'amor, que és el perdó”.

Un pas en ferm cap a la fi del conflicte armat a Euskal Herria

2011-01-10T14:29:00.000-08:00

La declaració de cessament de la activitats armades d'ETA d'avui respon no a un objectiu en sí sinó a un procés polític protagonitzat per l'esquerra abertzale que dura ja fa temps, aquesta és la realitat. ETA, i l'esquerra abertzale en el seu conjunt, estan fent passos en ferm cap a l'obertura d'un procés de pau real i verificable també des de les instàncies internacionals, aquesta és la fórmula que ha endegat qualsevol procés de pau a l'Europa moderna.
La declaració d'avui no pretén marcar cap full de ruta, ans al contrari, el comunicat d'ETA expressa la voluntat explícita de fer protagonistes “als agents polítics i socials per tal d'aconseguir acords”. Ara bé, apunta la fórmula amb que es produirà el desarmament d'ETA, mitjançant la possible verificació de la comunitat internacional.
També ETA remarca clarament en aquest comunicat “que la solució (al conflicte) només arribarà a través d'un procés democràtic”. Una clara referència a la no intervenció de la violència en aquest procés de pau que s'inicia a partir d'ara i que ha de tenir com a actor únic el diàleg i la política d'acords.
De fet, ETA no està inventant cap nova fórmula de resolució d'un conflicte, és simplement un actor que permet desfer un nus massa lligat des de ja fa molts anys. El procés però que s'inicia ara sí que té possibles components nous. La comunitat internacional està essent un actor impulsor i garant de que aquest no topi amb els vicis històrics d'ambdues parts. Que l'Estat espanyol ja no és l'únic interlocutor d'aquest procés, és un interlocutor de referència però no és l'únic. I que l'esquerra abertzale ja fa temps que ha fet una aposta ferma i madura cap a la consecució d'un procés de pau, cosa que el diferencia d'altres processos de pau com el nord irlandès.

Entenc però la prudència d'algunes declaracions davant d'aquest escenari. El que no entenc són les escenes teatrals i retrogrades de dirigents d'estat com Rubalcaba que no diuen res, que només gesticulen de cara a la galeria i que no porten enlloc. La declaració d'avui de Rubalcaba sí que no tenia cap contingut, era una declaració de prudència que venia a dir que “tots tranquils que aquí no es mou res si ells no es segueixen movent”. Absurd, i espero que només sigui un acte de prudència i d'autodefensa davant d'un escenari de pau que ja està obert vulguin des de Madrid o no.

Cert és que el conflicte basc ha baixat la seva intensitat política i armada, però la intensitat en polític no és igual a victòria. La responsabilitat és el què ha de marcar aquest procés que una part, ETA, ja està gestant gestos clau per a iniciar-lo, i que de moment l'altre part, l'Estat espanyol, nega de manera estètica la major.

Immersió lingüística, potser que en parlem?

2010-12-29T13:43:00.000-08:00

La recent sentència del Tribunal Superior de Justícia és un altre míssil al model d'immersió lingüística de Catalunya, model que ha estat avalat diverses vegades des de l'Unió Europea i que ha estat i és la manera de garantir el futur del català. Fins aquí la versió oficial que molts de nosaltres deixem anar quan parlem dels atacs que pateix darrerament el model d'immersió lingüística del nostre país. Però aquestes campanyes orquestrades des de les cavernes més ràncies dels tribunals espanyols tenen un cert suport polític a Catalunya (Ciudadanos i Partit Popular), que des de les darreres eleccions, si més no, no es poden menystenir. Obviar la realitat d'aquestes dues formacions tampoc és anar a l'arrel del problema. Però, hi ha alguna problema dirien alguns? Doncs sí.

Tots aquests atacs al nostre model d'immersió lingüística tenen dues vertents que cal combatre. 1) El model d'immersió lingüística és un pacte que es va segellar fa més de 20 anys enrere, i jutjar-lo, per alguns, és trencar amb el passat i mirar cap a un “futur més plural, políglota i sense fronteres”. 2) Els atacs polítics i judicials que pateix el model d'immersió lingüística no poden trencar el consens social que genera aquest acord històric, ara bé, el debilita, el posiciona com un element de conflicte polític i li redueix el prestigi. Per tant, crec que els atacs que pateix la llengua catalana en definitiva, s'han de poder prendre més seriosament, i no amb actituds de vegades massa conservadores d'allò que tenim i prou, sense posar al dia el model.

I és que la llengua catalana, i les eines que la normalitzen, la immersió lingüística i les lleis, han de generar un nou procés de mobilització social que la condueixi cap a nous estadis de normalització (món del treball, cinemes i instàncies judicials), que torni a recuperar el valor social que ha pogut perdre en aquests darrers anys, i que sàpiga passar la pilota a les instàncies espanyoles, les quals són les responsables d'aturar aquesta campanya mediatitzada contra el català i garanteixi d'un cop per totes la preservació de les llengües nacionals de l'Estat espanyol per llei.
El català requereix adquirir nous valors socials, com els de la immigració, i ens enganyem tots plegats si pensem que amb lleis, o respostes exclusivament polítiques podrem aturar aquesta campanya de desprestigi polític del català, i a sobre, guanyar noves quotes de normalització de la llengua. I sinó, només ens hem de fixar amb la capacitat que hem tingut com a país quan s'ha fet pública aquesta setmana passada la sentència del tribunal sobre el model d'immersió lingüística, només hi hagut una resposta diria que pobre dels partits polítics, i no es que calguin grans mobilitzacions, el què cal és activar la societat perquè generi una nova escala de valors on el català en sigui la llengua preeminent.

I pel què fa al model lingüístic de Catalunya, bé, jo no sóc lingüista però està clar que cal encetar una nova campanya des de Catalunya per tal de pressionar l'estat a moure fitxa per la normalització lingüística del català als estaments públics espanyols, no és una resposta a l'atac del tribunal sinó un pas que hem de generar com a país per tal de generar una dinàmica de normalització lingüística. I per altra banda, el model d'immersió lingüística requereix d'una nova empenta que ha de finalitzar amb una nova Llei de Normalització Lingüística més ambiciosa, però mentrestant, cal repensar d'un cop per totes en abordar els territoris on l'ús del català és quasi bé zero, en aquests territoris es requereix més que un sistema d'immersió, es requereix un model de reinvenció sociocultural en el conjunt, que vol dir crear dinàmiques que s'adaptin a les realitats culturals locals. I ja per últim, també hem de posar el trilingüisme a l'alçada dels temps, cal que els joves del país puguin disposar d'un model d'immersió on a més del català i el castellà, l'anglès o qualsevol altre llengua estrangera tingui un procés d'aprenentatge igual que els de la resta.

Ja tenim President, ja tenim sociovergència?

2010-12-26T02:55:00.000-08:00

Ha estat interessant, si més no, veure com el debat d'investidura de Mas com a 129è President de la Generalitat produïa finalment una nova i vella “trobada” entre socialistes i convergents.

La veritat és que el discurs d'investidura de Mas deixa moltes ambigüitats programàtiques per al seu futur Govern (Llei electoral, Pacte fiscal, la famosa transició nacional basada en el pacte fiscal i el dret a decidir, les seves propostes per a la crisi etc), ara bé, tots aquests forats caldrà veure amb qui els omple i de quina manera, aquesta és la gran incògnita que planeja al Govern de Mas.

Però tornant a aquesta famosa sociovergència que es va produir al Parlament aquesta setmana, crec cal analitzar-la des d'una perspectiva el més objectiva possible. És probable que a CiU no li interessi obrir la caixa dels trons a l'hora d'arribar a acords de majories, i per tant, tiri per la línia del mig, la més fàcil, que és arribar a acords de gran calatge nacional proritàriament amb el PSC, obviant així l'elecció d'ERC com a actor i deixant de banda de la centralitat dels debats al PP. Per tant, la sociovergència pot ser possible en pactes nacionals que comportin o hagin comportat conflictes polítics encara no resolts (Quart Cinturó, Llei Electoral etc). Aquest model de bipartidisme parlamentari, que també es pot acabar donant en la societat civil, però, comporta possibles errors de lectura política. Em refereixo als errors que pot comportar obviar les capacitats de l'independentisme, personalitzats en el partit històric de l'independentisme ERC, però també entre les files de CiU, on els independentistes són ja més de la meitat del total de militants dels convergents, deixant de banda el cas Unió...

Bé, no és aquest un article de proclama de futurs pactes, ni molt menys, ara bé, crec que la sociovergència és factible a nivell parlamentari, és factible a nivell estatal (és el que més desitgen a Madrid tant PP com PSOE), i és més que factible en àmbits de la societat civil catalana, amb les patronals dels grans empresaris, amb els pactes fiscals i amb acords polítics amb el títol “d'aquí es mou tot per a no canviar res” amb les grans cúpules sindicals, això és una situació que es pot produir. I davant d'aquesta realitat, queda un país que malgrat els estralls que està provocant la crisi, estic convençut que està gestant dues ànimes que van juntes en el seu recorregut final; generar un nou sistema econòmic i superar la crisi el més aviat possible, i generar un nou escenari nacional, on el dret a decidir el nostre futur com a país vagi lligat a la consecució d'un model econòmic per a Catalunya. I això, s'aconsegueix amb la voluntat de sumar i de generar accions d'il·lusió, i també amb una mica més d'ambició nacional que potser, com diria Pujol, ara toca.

De moment, Mas ja té dues patates calentes, l'atac del govern espanyol a la Llei de Consultes i les noves retallades al sistema d'immersió lingüística per part del Tribunal Superior de Justícia. Veurem què passa.

Els resultats del 28N volen dir renovació, reflexió i unitat

2010-12-06T02:29:00.000-08:00

Els resultats del 28 de novembre són clars per ERC, hem perdut i l'electorat ens demana canvis. Em penso que no calen discussions ni al voltant dels resultats, només hem guanyat a una vintena de municipis, ni el què cal fer a partir d'ara, el problema, com sempre a ERC, és el què, el quan, i sobretot, per alguns, és el qui.

ERC ha perdut perquè no ha sabut llegir en molts casos el què la gent deia, com és el cas del NO a l'Estatut o la reedició del segon tripartit amb José Montilla al capdavant. Però també hem perdut perquè hem demostrat no saber-nos entendre entre nosaltres mateixos, i això, no crea desafecció i prou, és més profund que tot això. Es crea desafecció perquè hem generat i generem una imatge de poca capacitat per a gestionar la pluralitat interna, per a dialogar la crítica des duna basant estricament política, i per a saber-nos entendre des dels canals interns sense haver d'optar per a fer pública la nostra opinió. I no sembla que haguem après gaire darrerament doncs l'espectacle mediàtic d'algunes declaracions de membres del partit confirmen que malgrat tot, seguim sense saber què és el que no hem de tornar a repetir.

I què és el què cal fer a partir d'ara a ERC? Mantenir la calma sense aturar-nos, i generar gestos de canvi. Hem de mantenir la calma perquè ens equivocarem si pensem que a ERC a partir del dia 18 de desembre, just quan es celebra el proper famós Consell Nacional, farem un canvi de viratge de cara a la galeria. Un altre cop, repeteixo, ens equivocarem. A ERC li cal una renovació estratègica i organitzativa profunda, i els canvis profunds no es gesten mai en tres setmanes. El debat en aquesta línia, s'ha d'iniciar des de ja mateix però sense que haguem de marcar fulls de ruta sense un anàlisi acurat, plural i amb capacitat de resposta. I sí, penso que s'han de generar gestos de canvi, ara bé, no valen aquí gestos de canvi per a no canviar res, o simplement, per a protagonitzar una vendetta entre famílies.

És evident que a ERC estem vivint una situació de crisi interna, però això no és del tot negatiu, ans al contrari, potser és un bon moment per a proposar noves idees i noves cares, ara bé, crec que ja toca deixar de jugar d'un cop per totes al victimisme i a apel·lar als canvis pel què fa al nostre model d'organització interna, assemblearisme, com a mesura absoluta i única per a poder bastir un nou projecte polític a ERC. Tot això, apel·lar al canvi en el model de democràcia interna, és atiar el foc per amagar les nostres covardies, ERC té un patrimoni singular en el món polític, i és el de la democràcia interna, és la nostra manera de relacionar-nos, i en tot cas, és responsabilitat de tots nosaltres, inclosos els qui dirigeixen aquest partit, defensar-lo i modernitzar-lo, si cal.

La veritat, és que a ERC venen temps de canvi, però els canvis també porten desil·lusions, frustracions i renúncies, això sí, cap canvi és creïble sinó es fa des de la màxima unitat, el canvi no és un 51 contra un 49, és, si pot ser, el 100% de la totalitat. I el canvi que ERC necessita non n'és garant ningú, ningú n'ha de ser el líder messiànic, els canvis, de persones i de postulats polítics, sempre es generen al llarg del temps. En aquest sentit crec que el canvi a ERC, més enllà del debat de les persones, és el canvi de la nostra cultura política. Com a partit hem generat tres valors que s'han demostrat erràtics amb el pas del temps. 1) el discurs moralista, el discurs de la veritat absoluta que hem creat, no és a la llarga efectiu i crea altes quotes de desafecció. 2) La imatge real de la nostra incapacitat d'entendre que les opinions diferenciades han de tenir un punt de trobada i no han de ser necessàriament motiu per a la desqualificació absoluta de ningú. 3) La necessitat de generar respostes sempre immediates ens ha convertit en un partit sense capacitat de reflexió, cosa que provoca que entre pocs es decideixin gran part de les coses. ERC ha esgotat els seus canals de comunicació i de debat interns, i això ha provocat donar la sensació de jugar sempre en el terreny de l'oportunisme i el tacticisme permanent.

Com deia Antonio Gramsci, la identitat d'un partit mai és directament proporcional als seus resultats electorals, és la seva missió històrica qui té aquest paper. Doncs això, ara ens toca mirar cap endavant, no crear trasbalsos innecessaris, afrontar les eleccions municipals amb il·lusió i tranquil·litat, i debatre en positiu, tenint en compte la conjunció entre passat i futur.

La crisi financera arriba a Irlanda, hi pot haver efecte dòmino?

2010-11-25T11:24:00.000-08:00

L'anomenat Tigre Celta, almenys fins fa poc, Irlanda, és un país que durant els últims 15 anys ha crescut espectacularment un 9'4% als anys 90 i un 5'3% els últims cinc anys. Els sectors predominants de l'economia irlandesa han estat el de la construcció i el sector financer (bancs, empreses de crèdit, empreses de gestió financera etc), sectors que a més, han monopolitzat els sectors productius locals. També ha estat força característic d'Irlanda, els baixos impostos, que han possibilitat motivar la instal·lació de noves indústries de tan relleu com Canon, IBM o PC World.
El seu sector industrial també ha crescut de manera extraordinària en aquests darrers anys, i ja suposa més del 38% del PIB irlandès. Val a dir també, que el sector primari té un gran pes a Irlanda, i suposa un 2'1& del PIB. Realment el mite irlandès ha estat força destacable entre les economies industrialitzades del món, ara bé, no tot han estat flors i violes, i és més, el model irlandès sempre ha grinyolat i ha fet esquerdes per diversos motius.
En primer lloc, l'exportació irlandesa, que significa el 80% de les vendes de la indústria, està monopolitzada per un conjunt d'empreses multinacionals que acaparen les vendes internacionals d'Irlanda. De fet, la petita i mitjana és molt poc rellevant en el sector secundari irlandès, i diré més, les indústries més modernes, i les més competitives són majoritàriament les d'origen estranger, amb predomini de les nord-americanes. Per tant, el pes de la indústria, és irregular i amb poc arrelament local.
En segon terme, el sector de la construcció, ha estat el pal de paller d'una economia amb necessitat imperiosa i immediata de créixer, sense saber cap a on ni sense tenir en compte el desgast que suposa créixer econòmicament mitjançant el creixement extensiu de la construcció i per defecte l'obligat i desproporcionat creixement del consum i del crèdit sense gaire control. De fet, aquesta cantarella em sona i molt.
Ara, la República d'Irlanda, és una altra cosa, de cop, sense temps quasi bé ni de reflexionar. Els bancs irlandesos ja no disposen de líquid per a liquidar deute i generar crèdit per a la indústria. Els inversors, i entre ells molts especuladors sense fronteres, han fugit del mercat financer irlandès, i això, ha comportat que el govern de Brian Cowen hagi hagut d'admetre finalment, la necessitat de rescatar l'economia irlandesa en més de 85.000 milions d'euros, mitjançant el suport de l'FMI i la Unió Europea, degut a que el deute irlandès ja sobrepassa el 32% del PIB. Certament, l'estabilitat de l'euro no es pot permetre que una de les economies més obertes de la comunitat tingui una inestabilitat tan elevada.

Cowen, després de la sortida d'un dels seus aliats al govern, el Partit Verd, presentava ahir el seu pla d'austeritat. Un pla que realment espanta. Aquest document, marca un full de ruta de quatre anys, en els quals es vol retallar la despesa a més de 15.000 milions d'euros. I d'on es pot retallar? Be, de les pensions, de l'acomiadament de 25.000 funcionaris, o rebaixant el salari mínim interprofessional que ara és de 1500€ a Irlanda. Però també es preveu recuperar la caixa pública mitjançant l'augment d'impostos com l'IVA, l'IRPF, els cànons d'aigua i de carbó. Tot un full de ruta gens fàcil per qui toqui gestionar-lo.

Però, l'efecte irlandès ha provocat que les mirades es girin cap a Portugal i cap a l'Estat espanyol. L'economia lusa és un cas de força risc, i la seva crisi estructural des de fa anys pot anar a més si Europa retalla les subvencions dels fons de cohesió que són una part clau per a l'estabilitat de l'economia portuguesa. Ara bé, tan Irlanda com Portugal són països on el rescat és possible, i no crea grans trastorns en el sí de la comunitat, però Espanya és una economia sis vegades superior a la irlandesa i la portuguesa, el seu deute és de més d'1 bilió d'euros, i això ja és una cosa de paraules majors. I sí, l'economia peninsular és més variada, però també és cert que viu excessivament de les injeccions públiques, i que el sector secundari no és ni molt menys homogeni ni estratègic per aquest país. Veurem què passa però està clar, que alguna cosa ha fallat, i ha fallat amb el model econòmic tan a Irlanda com a l'Estat espanyol.

Apunts sobre aquesta campanya electoral

2010-11-22T14:25:00.000-08:00

Aquests darrers dies, he estat analitzant els programes electorals dels partits que conformen una àmplia majoria política al Parlament de Catalunya, ERC, ICV, CiU i PSC. Val a dir, que en general tots els programes segueixen una estructura política i propositiva molt similar. Però realment hi ha propostes molt interessants en tots els programes. Jo en vull remarcar algunes d'elles.

Indústria

En tots els programes dels partits es parla de la unificació dels tràmits administratius per a les empreses. Alguns parlen d'alleugerir els tràmits, altres de crear un sòl interlocutor entre empresa i administració, altres de la creació d'un Portal únic per als tràmits administratius de les empreses. Sembla que aquest és un tema força transversal i interessant pel què fa alleugerar la dinamització empresarial del país ara que estem en crisi.

També es parla d'aprofitar les Delegacions Internacionals de la Generalitat per a promocionar els productes catalans. Una bona manera sens dubte de donar un enfocament més ambiciós a les Delegacions Internacionals.

El PSC, també parla de crear un Pla de Promoció de Reinversions en sectors estratègics. O sigui, crear una línia pública de reflotament o reciclatge de sectors industrials estratègics per al país que estiguin en una situació d'impàs, o bé, en una situació de transició que hagi de ser acompanyada pels agents públics.

També ERC proposa un ambiciós programa d'internacionalització de la indústria, radicat sobretot, en el suport a les PIME's i a la producció manufacturera. CiU, en aquest cas, fins i tot, fa una aposta agosarada, diria que pot realista, per a proposar la creació de 500 agents en comerç exterior.

Segons els partit, i aquí no hi ha gaire coincidència, cosa que no dona gaire credibilitat als programes, es creu que cal apostar per sectors com el de la biomedicina, la nanotecnologia, el turisme, l'agroalimentació, la rehabilitació d'edificis com a possible sortida per al sector de la construcció, el sectors dels professionals relacionats amb la dependència etc.

Relacions exteriors

Em baso en dues propostes força interessants: només CiU i ERC fan una proposta ambiciosa per a la creació d'un Departament de Relacions Exteriors. I ERC, desenvolupa una proposta molt interessant per a crear un Consell Internacional de Catalunya, que fomenti la col·laboració entre entitats, fundacions, consorcis etc, i la Generalitat, per tal de consolidar un cos diplomàtic propi entre el sector privat i el públic que actuï en l'àmbit internacional.

Mercat del treball

Encara que la Generalitat no té excessives competències en matèria de treball val la pena destacar l'aposta per part d'ERC i CiU per a consumar l'històric Marc Català de Relacions Laborals.

Tots els partits parlen d'unificació del SOC (Servei d'Ocupació de Catalunya) amb els programes per emprenedors com ara ACCIÓ10.

Pel què fa al futur de Catalunya, CiU i PSC, mantenen una línia prudent, de gestió de la situació actual sense donar gaires respostes de futur, excepte la proposta de Concert Econòmic de CiU, que valgui la pena dir-ho, és força fluixa en el contingut palès al programa. I ERC, és on posa més èmfasi en donar una resposta argumentada i ambiciosa, pel què fa a la convocatòria d'un referèndum per a decidir el futur de Catalunya. També ICV hi fa esment però de manera força passatgera.

Per cert, curiosament, tothom parla de la futura Llei electoral, però quasi bé ningú, excepte ERC, detalla la seva proposta...és la lacra més flagrant de la manca política que tenim com a país, i a sobre, ningú hi fa gairebé esment.

Com a detall més important, la veritat, és que m'ha sorprès bastant, el baix nivell propositiu de CiU. Hi ha moltes declaracions de bones intencions però no hi ha un relat. Diria fins i tot, que és un programa força mediocre basat en dotar de propostes d'aparador i enfocades a generar “imputs”, no propostes de fons.

Bé, abandonada la part programàtica. Crec que aquesta campanya no és la clau de volta per a la política, evidentment, el resultat marca quins seran els nous actors polítics, ara bé, penso que tots els partits actualment, sense excepció, cal que reformulin les seves línies polítiques i el seu paper en el sí de la societat. I és que quan parlem de desafecció o de poca utilitat de la política coma eina per a resoldre els problemes de la societat, són argumentaris de més calatge del que pensem, i només serà possible combatre el desencant per la política si hi ha accions col·lectives que diria en Pallach, accions de conjunt per a consolidar una nova base política de país.

També m'ha sorprès que malgrat la convocatòria de centenars de consultes per la independència arreu del territori, o l'expressió massiva el passat 10 de juliol en la manifestació del milió i mig de persones a Barcelona, el debat sobre la independència no és encara ni prou madur ni prou influent entre l'opinió pública, és més, encara hi ha partits que són capaços d'incentivar els seus votants generant missatges de rebuig a la independència, com és el cas del PSC. I és evident, que la campanya ha adquirit un color molt transversal i ampli pel què fa a l'argumentari dels partits perquè el sobiranisme no és capaç o no està prou convençut dels passos que ha de donar ni de l'abast social que té.

Estats Units, derrota demòcrata, què diuen aquestes eleccions?

2010-11-09T13:49:00.000-08:00

Llegia amb deteniment l'article que aquest passat diumenge a La Vanguardia, publicava el director del Centre d'Estudis Internacionals i Estratègics de Washington, Walter Laqueur, al respecte del què han significat i el què significaran per als Estats Units aquestes eleccions, com anomenen ells, les Midtern. Laqueur, posava de manifest les dues visions polítiques majoritàries als Estats Units, la demòcrata i la conservadora, sobre la situació de crisi que viu el país; una visió massa pensada en les grans solucions per part dels demòcrates, sense tenir en compte elements tan importants com el continu creixement de l'atur (al voltant del 10%), i una altra, la conservadora, pensada en la crítica demolidora i poc realista cap al lideratge governamental dels demòcrates, sense solució evidentment, a curt o a llarg termini per part de cap dels dos partits. Laqueur, acaba l'article augurant una pèrdua de pes internacional dels Estats Units en un futur no gaire llunyà, creu aquest, que la situació interna del país però també la internacional, només pot anar en contra del pes polític que ha estat capaç de mantenir la Casa Blanca al llarg de decennis. És simplement una teoria.

Per altra banda, crec que les eleccions al Congrés i al Senat americà, han generat un debat molt i molt interessant; la capacitat d'un líder com Obama, i tot el seu aparell polític, en errar en el seu anàlisi estratègic. I això només ha comportat una cosa, la pèrdua política del control al Congrés i per poc la del Senat. Són temps particulars, de crisi, i els grans lideratges també s'hi han d'acomodar i han de saber-hi lluitar.

El Think Tank Center for American Progress, feia públic aquesta passada setmana, un breu anàlisi del perquè, el com i l'ara què sobre els resultats electorals i la responsabilitat dels progressistes. Diu aquest document que aquestes aquestes eleccions han estat realment una patacada força important per a l'administració Obama, de fet, és la derrota demòcrata més important després de la Segona Guerra Mundial. I encara que ja és una tradició que als Estats Units el partit a govern sofreixi aquestes derrotes durant les eleccions federals, la d'Obama és una derrota que ha capgirat justament allò que havia guanyat magistralment en les eleccions presidencials de 2008.
Els Demòcrates, Obama i la seva administració, han perdut un ampli suport de l'electorat més jove, en l'escala dels 18 als 29 anys, on només han anat a votar un 11% dels joves, en detriment del 18% que hi van anar a les passades eleccions del 2008, un fet aquest, que va ser històric per al compromís polític dels joves tan abstencionistes als EUA.
També és molt forta la baixada de suport electoral de la classe mitja treballadora, una pèrdua de més de 29 punts, com diu el document Election Results Fueled by Jobs Crisis and Voter Apathy Among Progressives de Center for American Progress, que ha passat a engreixar, en bona part, el número d'electors dels conservadors.
I encara que el suport dels diversos col.lectius d'immigrants i també els negres, segueixen essent una de les peces fonamentals de l'electorat demòcrata, està clar, que alguna cosa ha passat, i més tenint en compte l'enorme capacitat que va generar Obama de mobilitzar i generar il·lusió de manera absolutament transversal.
Justament, com deia anteriorment, crec que l'error ha estat en no saber interpretar els moments per executar l'agenda política d'Obama. I és que gran part de l'argumentari opositor a Obama -la Fox News, el poc madur i bucòlic de temps ja passats Tea Party, i els mateixos conservadors- ha estat el de generar un discurs molt demagògic però efectiu en contra de l'agenda política del premier, radicat sobretot en l'oposició radical a la reforma sanitària. I encara que la reforma sanitària als Estats Units és un tema d'una gran divisió d'opinions, els conservadors, han aprofitat la mala situació econòmica que viu sobretot la classe mitjana americana, per a generar un estat d'animadversió per les grans promeses d'Obama i la seva suposada conducció del país cap a l'ostracisme, el socialisme europeu i atenció, el nazisme. Una barreja de conceptes que a Europa no existeix.

Per tant, als demòcrates no els hi queda una altra que entendre's amb els conservadors, i potser millor, doncs el perill de fractura social no és amenaçant, però sí que és veritat que la capacitat adquisitiva i l'atur creixent, generen una forta tensió que necessita acords d'estat als Estats Units.

Les eleccions americanes doncs, ens han donat una lliçó. I és que la política, i els líders com Obama, no poden passar per sobre de certes prioritats, no dic que el programa d'Obama sigui un desastre, no, al contrari, crec que Estats Units ha esta capaç, en molts casos, de posar sobre la taula reivindicacions històriques, cosa que és extraordinari per un país tan plural i difícil com els Estats Units, ara bé, cal saber llegir els moments, i saber com fer-ho.

L'empresariat català a Madrid? La realitat d'una conseqüència

2010-11-01T14:36:00.000-07:00

En aquests darrers dies hem pogut veure com la patronal catalana, Foment del Treball, “renovava” de nou la seva direcció. Poso entre cometes la paraula renovar perquè Joan Rosell ja és una cara més que coneguda en el sí de l'empresariat i en molts altres àmbits del país. Rosell no deixa de representar un model d'empresari català tipus. I encara que després de molts anys d'oasi, finalment s'ha celebrat un procés electoral amb dos candidats, Rosell i Boixareu, no ben bé iguals ni en les formes ni el pensament, sí que s'ha pogut dibuixar a grans trets un possible embrió de dues maneres d'entendre el model industrial del país i el seu futur. No discuteixo si un és més vàlid que l'altre, ni vull entrar en el debat rutinari i poc madur de si un és més nacional, català, que l'altre. Cal que entrem en quin és la centralitat de present i futur de l'empresariat català, i cal, sobretot, que hi hagi un profund canvi en el model empresarial del país, una nova cultura empresarial.

Jo no vull jutjar si la candidatura de Rosell és d'un tarannà o un altre, en primer lloc, perquè la seva victòria electoral ha estat prou clara, i això el legitima, ara bé, les accions de renovació i de consolidació que està protagonitzant Rosell amb la seva candidatura a presidir la CEOE espanyola, sí que són valorables, i molt. El fet que Rosell encapçali una candidatura a la presidència de la CEOE suposa una reafirmació del model empresarial català tradicional, i el que és més curiós, és que qui ha donat suport a Rosell, el perfil d'empresari que ha apostat per la seva candidatura, segueix essent el mateix; empresari radicat en sectors molt concrets, construcció, tèxtil, financer, hoteler, i que curiosament tots tenen llaços importants amb Madrid i els centres de poder que s'hi acumulen en ella. Rosell, i el què la seva candidatura suposa segueix essent un sector d'empresaris que aposten per a mantenir una estructura de poder i de relació amb l'estat sòlida, sense que això suposi marcar un perfil propi de l'empresariat català a Madrid, ans al contrari, suposa endinsar-se en una pota més del cercle econòmic espanyol, com sempre.
Però tampoc crec que aquest sigui el debat, és simplement una realitat, i amb ella hi cal conviure i en tot cas, cal construir-hi alternatives si no s'hi està d'acord. I això vaig.

En primer lloc, crec que cal despolititzar el debat empresarial, que vol dir que cadascú torni a fer el paper que li toca. La política no resoldrà ella només els problemes de l'empresari però l'empresari tampoc resoldrà els seus problemes sol. Potser cal anar cap a un model més autònom en la gestió del mercat de treball entre els actors que la condueixen, sindicats, empresaris etc., tal i com passa a Alemanya, però on la política hi té un paper molt important com a actor central i difusor del seu model de treball dins i fora de casa seva.
En segon terme, quin model d'organització industrial té Catalunya? Té un model molt poc definit, i molt difós en el territori. Això suposa mantenir un model poc competitiu, poc preparat en equipaments i amb poques possibilitats de desenvolupar-se i despuntar en sectors concrets. Cal anar cap a un model on la indústria tingui referents territorials, semblat als Distretti industriali italians, on prevalguin tres elements; generar un teixit de petites i mitjanes empreses que apostin per la internacionalització dels nostres productes amb una especial atenció a Europa, col·laboració entre empreses d'un mateix sector, i suport a la innovació i la qualitat dels productes.
Però aquest model, no cal que sigui cap calca de cap país, ni una creuada entre el bé i el mal, és una aposta per a generar dinàmiques més competitives i on l'administració i la iniciativa privada es parlin i col·laborin. Cal que les administracions i els empresaris siguin capaços de crear espais, consorcis público-privats, per a generar nous pols industrials, i cal que l'administració generi espais per a la difusió de la cultura empresarial i generi nous emprenedors, i aquí, cal apostar amb més força que mai per a generar més i més capaços Vivers d'Empreses, i el que és més important, cal que els Vivers tinguin espais industrials, com a les zones artisianales franceses, o les zone dell'artigianato italianes.

I per últim, i encara que sembli molt lògic, ja és hora que la banca del nostre país deixi de mirar als grans comptes només i aposti per a invertir en la petita i mitjana empresa. És una vergonya que el petit i mitjà empresariat, en una societat on la indústria petita i mitjana hi té un pes molt important, no tingui una estructura bancària sòlida ni dinàmica per a la inversió en les PIME, sense que la banca no aposti per a dinamitzar i invertir en les PIME no podrem avançar com a país, i això efectivament és un problema de país, és una feina de tots.

Retornar a la política, 2ona part

2010-10-24T09:02:00.000-07:00

Recuperar l'acció social de la política. Aquest concepte, el de l'acció social de la política, té una llarga tradició, nascuda, o millor dit, millorada i actualitzada pels grans moviments socialistes i comunistes de finals del segle XIX. No pretenc analitzar la història d'aquestes accions ni la història del moviments socials, si no que vull posar de nou un valor que ha perdut el seu significat al llarg dels anys, i que té una necessitat intrínseca a l'hora de transmetre el valor de les polítiques; el què podríem anomenar el valor social de la política.
Però, certament, les institucions socials, viuen un procés de crisi, o més aviat, viuen un procés de reformulació dels seus valors. La complexitat social, i la multiplicitat d'eines formatives i informatives, obliguen a generar nous canvis en el sí de la societat civil. Ara bé, penso que encara no hem retornat a un debat que resta pendent; el retorn al diàleg entre societat civil i sistema polític. Moltes són les causes perquè ambdós àmbits s'hagin allunyat, i sense que això signifiqui cap catastrofisme tal i com alguns ho volen fer veure, la política ha de reconèixer i valorar els projectes socials, així com la societat civil ha de reconèixer i valorar els projectes polítics. Un altre debat és el de si és legítim o no segons quines polítiques o segons quins projectes, això però, com deia, depèn de l'escala de valors dels actors socials o polítics, però si ambdós sistemes no saben valorar-se, la democràcia a petita o a gran escala mai serà del tot completa.

I apunto en aquest sentit, una tasca de canvi profund en àmbits tant importants com són el de l'associacionisme sindical, l'educatiu, el juvenil i el veïnal. I crec que requereix una especial atenció l'associacionisme sindical, el qual a casa nostra necessita una transformació dels seus valors, del funcionament de les seves estructures internes i externes, i de la seva manera d'entendre actualment el món del treball. I també l'associacionisme veïnal, el qual segueix un model de funcionament idèntic al dels seus inicis als anys 60 i 70, i que han acabat esdevenint elements on l'objectiu final és simplement el benestar dels veïns i el rebuig a la política com a formula per a marcar un suposat perfil propi i autònom, ben al contrari del que crec que s'està produint actualment arreu del país. Justament es busca consolidar nous projectes locals d'identitat i generar noves propostes de diàleg entre l'administració i el veïnatge que cohesionin el teixit ciutadà i el tornin a posar en valor.
Ara bé, en aquests reptes, la política, com a element també de sociabilitat, no pot deixar-se de banda com fins ara, és una part del joc, i seria un error no comptar amb els valors que transmet, només cal que la relació entre ambdós se sàpiga posar al seu lloc i que cadascú sàpiga de la importància de l'altre.

Pel què fa a propostes per a reformular les institucions socials n'apunto tres de caràcter general; més capacitat de formació per aquestes, això vol dir més recursos i més flexibilitat. Recuperar el valor de la mobilització social actualitzant la forma, i aquí cal tenir molt en compte les noves tecnologies de la informació. I crear nous models de participació política, més ben dit, un model descentralitzat de fer la política, cal una aposta per a generar espais per al debat polític i social de qualitat i accessibles a tothom, que vagin més enllà dels partits polítics tradicionals. En aquest cas, apunto el model d'èxit que ha suposat la consolidació dels think tank al món anglosaxó.

Reforma de la Llei electoral. Malgrat de la situació vergonyant que suposa no tenir encara una Llei Electoral pròpia després de trenta anys de democràcia, crec que la Llei Electoral influirà i molt en la reformulació del sistema polític. I encara que no vull aprofundir sobre el què i el com, crec que la futura Llei Electoral ha de tenir dos grans objectius; consolidar un model de procés electoral obert i territorialitzat, amb vot uninominal però sense menystenir la tradició política actual. I crear una administració territorial més descentralitzada que deixi de banda models vinguts del passat i poc pràctics per als ciutadans i poc ajustats a la nostra realitat local, les províncies. I és que crec que la democràcia, i la política per antonomàsia, només serà justa si és capaç de donar servei als ciutadans de la manera més pròxima possible i amb la màxima eficiència i rapidesa possible.

La responsabilitat dels mitjans de comunicació. Renovar el contracte entre política i el mal anomenat quart poder, els mitjans de comunicació, és el gran repte per a la consecució d'una nova manera de fer política. Podem dir que la política i els mitjans de comunicació formen part d'un mateix espai comú on els desajustos actualment, són importants degut a la mala gestió d'uns i altres, i no pas per un problema de comprensió o de falta de criteris. Sota aquest criteri hi ha d'haver un nou marc de relació que generi per una banda, informació de qualitat, és clar que sí, però que tingui com a màxim objectiu buscar sempre la rigorositat en la informació política, i això vol dir, en molt casos, saltar a un nou estadi i a una nova manera d'entendre els mitjans de comunicació a casa nostra. Els mitjans de comunicació d'aquest país necessiten millorar les seves capacitats de generar informació política i per això cal més rigorositat i un salt cap a la millora qualitativa i formativa dels departaments d'informació política dels mitjans nacionals.
Tanmateix, la informació de qualitat i rigorosa mai serà possible si el món de la política, tant dominada pels partits a casa nostra, no fa un pas cap a l'obertura i cap a la professionalització de les relacions amb els mitjans de comunicació. Tantes vegades són els mateixos polítics els qui filtren les notícies i els qui en definitiva acaben dominant el terreny d'un joc on actualment es mira la curta volada i la improvització per part d'alguns polítics professionals, sense que això permeti crear gabinets de comunicació amb prou criteri i professionalitat com per a gestionar la informació que generen les polítiques públiques. Cal doncs, que la llibertat comunicativa sigui recíproca i tingui el valor del respecte per l'altre i la rigorositat en el seguiment de la informació com a premises per a construir un nou model de relació entre mitjans i política més còmode per a tots.

Els debats de partit han de ser debats públics. La veritat és que la política a Catalunya té certes contradiccions entre el que és públic i el que és privat. I els debats polítics en són un dels casos. Els debats polítics, també els de partit, tenen una clara vocació pública més enllà de les nostres fronteres, i per cert, són seguits per molta gent, cosa que fa que els partits hagin de ser més rigorosos en les seves propostes. Només cal mirar el recent debat al Labour Party, o el procés d'elecció de cap de llista a les eleccions a President de la República al Partit Socialista Francès, per a veure que el debat polític, si sap actuar en positiu, sempre disposa d'un públic exponencial. Però per arribar fins aquí cal construir una nova vocació política a l'intern dels partits. Les propostes programàtiques, l'elecció dels candidats dels partits, els debats interns etc., són massa opacs, i creen en molts casos desafecció, poc reconeixement de la tasca partidista, i desconeixement per part dels ciutadans del què és la cultura partidista. Cal doncs, crear una cultura del debat de partit oberta, pública, que tingui com a objectiu fer conèixer quines són les seves propostes i quines són les cares visibles que les creen i les transmeten. Potser així, també deixarem enrere, una mica més, les batalles internes i els jocs equilibris entre sectors com a principal tasca dels partits, per a generar nous elements o espais on el sistema de partits pugui remuntar el seu baix reconeixement social que disposa en hores d'ara.

La professionalitat de la política. Sense polítics professionals, que vol dir de professió, no només de vocació, no podem crear un sistema polític prou adequat a les necessitats actuals. Cal millorar la sortida professional dels futurs politòlegs, com també cal millorar la qualitat dels seus estudis, sense que això hagi de suposar obligatòriament sortir a l'estranger.
A Catalunya, ja disposem d'una Escola de l'Administració de Catalunya, ara bé, ni està ajustada a les necessitats d'un politòleg que vol fer això, politologia, ni disposa de recursos suficients per a complementar la formació per aquesta “quasi” primera lleva de politòlegs al nostre país. Com deia, si volem professionals primer els hi hem de donar recursos i valorar-los.

Les obligacions de l'oposició a la política. Hi ha un gran garbuix del què han de ser les tasques de l'oposició. No podem seguir tenint una oposició que només debat sobre el què fa el govern o sobre la legitimitat de les propostes que realitza aquest. L'oposició ha de tenir per una banda, un cert reconeixement institucional que a casa nostra ja s'ha iniciat, però que cal aprofundir. I per altra banda, l'oposició, i posaré com exemple el shadow cabinet anglès, o la figura del cap de l'oposició a França i a Itàlia, tenen obligacions de passar comptes i de de fer una tasca constant de proposició i resposta al voltant del què pugui fer el govern de torn, o bé, a allò que puguin ésser noves propostes. I és que el model d'oposició a casa nostra, forma part d'un model passat, i que cal reformar en profunditat, perquè l'oposició també té una gran responsabilitat a l'hora de prestigiar el sistema polític.

Retornar a la política, 1era part

2010-10-17T12:51:00.000-07:00

Darrerament, he llegit un informe que sota el títol, La desafecció política a Catalunya. Una mirada qualitativa, la Fundació Jaume Bofill posava les bases analítiques del perquè i el com de les altes cotes d'abstenció i descrèdit del sistema polític al nostre país. En aquest informe, es posa de relleu les peculiaritats de la desafecció política a Catalunya, les quals podríem resumir en; una transició on els seus reptes polítics tenien altes dosi d'il·lusió plenes de banalitat, cosa que va significar una alta frustració que encara avui s'arrossega i que ha passat de pares a fills amb valors diferents. I el que és més important d'aquest informe, l'alt grau de reconeixement que manté el sistema democràtic, tot al contrari del què succeeix amb el sistema polític, el qual viu immers en una situació d'alta il·legitimitat, degut al seu comportament i actituds davant dels debats i els reptes polítics, marcats moltes vegades per les declaracions propagandistes, la picabaralla “de teatre” entre partits polítics, o bé, el poc seguiment i consecució de les propostes que els partits prometen.

Aquest informe doncs, revela una sèrie de conseqüències que en els debats polítics han anat sorgint, ara bé, fan falta propostes. La solució al descrèdit de la política, és renovar la política, renovar estructuralment la nostra cultura política. Com diu aquest informe, la frustració que va generar la transició política ha estat força rellevant -sobretot entre els partits d'esquerra- però, certament, al nostre país, encara vivim en un sistema polític molt similar al pactat durant la transició. Crec doncs, que el canvi no és nomé analitzar la desafecció política a la nostra societat, si no que els reptes rauen en transformar el sistema polític català, i trencar amb un passat ja una mica llunyà i on les realitats eren molt diverses de les actuals.

Un nou Pacte per a una nova cultura política a Catalunya; renovar la pedagogia, recuperar l'ètica i acceptar la llibertat individual com a valor positiu.
Renovar la política pedagògica o la pedagogia de la política, és un repte i un valor a la vegada de la política. Forma part també d'una manera de fer política que no és només formal, ans al contrari, recupera la cultura militant i voluntària, això sí, actualitzada a les necessitats del segle XXI. La política s'ha convertit en una acció de resposta immediata, sense tenir en compte les conseqüències de l'acció, ni de la mobilització social i política que cal per a portar a terme, per a generar un procés de legitimitat social de l'acció que es pretén generar. L'acció política com a tal, ha de recuperar la seva acció pedagògica perquè és un pas inherent en la consecució de qualsevol proposta política, i és necessària per a construir escales de valors noves entre els ciutadans. Cal activar doncs, un teixit social i polític que es miri cara a cara i que tingui estructures suficients per a fer valdre el debat i la informació constant de les accions polítiques que es puguin anar generant.
Recuperar l'ètica política. Més enllà del debat sempre etern entre la bona gestió dels bens públics i la corrupció, la política ha de transformar la seva ètica en un àmbit molt concret, el del com i el perquè de la comunicació política. M'explico. La comunicació de curta volada i sense contingut polític, significa una acció que a la curta o a la llarga repercuteix substancialment en la valoració dels ciutadans respecte d'aquesta. Cal dissenyar una estructura comunicativa però també política, basada en l'acció ja no només reflexiva sinó possible, tant és la pauta que segueix, mentre la política de la comunicació tingui valor polític real i efectiu. Podríem dir que cal retornar a la separació weberiana entre la política de la convicció i la política de la responsabilitat.
Acceptar la llibertat individual com a valor positiu. És el gran repte de la política del segle XXI. La política entesa en el sistema tradicional mediterrani i centreeuropeu sempre ha tingut una llarga tradició d'acció col·lectiva. Aquest ha estat un concepte ideològic de gran valor, sobretot per als partits d'esquerra, el qual referma l'acció política de la igualtat entre classes. Ara bé, el sistema tradicional de societat ha canviat, i també els seus comportaments. Podem dir que l'era de la informació i la major accessibilitat a la formació obliga a la política pública a generar noves polítiques adreçades a una escala més àmplia de valors i estaments, que actuï en les necessitats individuals de les persones, més enllà de les tradicionals famílies nuclears o dels grans col·lectius de referència. Una política pública més plural, que conti amb les necessitats o motivacions de l'individu com a tal, és la nova manera d'entendre l'acció política pública.

A Itàlia, parla l'esquerra; Congrés del Partito Democratico

2010-10-13T14:01:00.000-07:00

A Itàlia també la socialdemocràcia està de congrés. El Partito Democratico ha celebrat durant tot aquest passat cap de setmana el seu congrés nacional. Aquesta fita però ha estat precedida per un debat més públic que privat, que ha tingut com a protagonista principal l'ex-secretari general del PD, Walter Veltroni, i que ha generat un debat força imprudent en les formes, però d'una maduresa ideològica força qualitativa pel que fa al contingut de la proposta.
Ja fa un parell de setmanes es feia públic aquest document signat per 76 diputats del PD, el qual ha estat anomenat il documento dei 76. El document en qüestió, analitza en profunditat la situació política italiana, però sobretot, fa una autocrítica de la incapacitat de l'esquerra per a crear un nova cultura política diferenciada del berlusconianisme. Amb aquest document, es fan força reflexions polítiques sobre quines han de ser les fites que l'esquerra s'ha proposar superar en els propers anys; un nou pacte per a la revitalització dels valors civils de la societat italiana, la reforma de l'administració pública, suport a la petita i mitjana empresa com a eix estructural per a la restauració dels valors de la societat italiana, reforma de la justícia, reforma de la llei electoral etc. Un document que ha suposat la creació d'un moviment intern al PD, o això és el què sembla, anomenat Il movimento democratico, conduit també suposadament per Veltroni, i que té la intenció de posar en debat la finalitat política del PD, que com diu el mateix Veltroni, “el PD s'ha de basar en la seva condició de partit amb voluntat d'innovació reformista, que sàpiga parlar a Itàlia”.

Com deia, encara que el fons del document té un valor per al debat -necessari per altra banda al PD-, les formes, i el moment sobretot, no han ajudat a vigoritzar el debat en el congrés de Varese d'aquest passat cap de setmana, ans al contrari, ha estat un congrés on s'ha estat més pendent dels moviments que han protagonitzat les diverses famílies del partit representades per Bersani, Veltroni, Franceschini, Marino etc., que no pas el debat de fons de les diverses propostes que s'han presentat en aquest congrés.
Un congrés, que sembla apostar per a generar un vertader programa polític, i no pas un programa contra Berlusconi o un programa ple de retòrica però buit de contingut, com ha estat tradicional a l'esquerra italiana. Sembla que el debat al PD es centra, de la mà d'un líder força solvent intel·lectual i políticament com és el secretari general Pier Luigi Bersani, i que comença a generar noves dinàmiques trencadores amb el passat més immediat de l'esquerra ex-comunista; primers indicis de reconeixement de la pluralitat de la societat italiana, un tímid impuls per a la federalització fiscal de l'estat, reforma de la llei electoral o un canvi important de l'administració italiana.

Però és cert que finalment aquest congrés ha estat, encara que sembli mentida, un moment per a l'escenificació d'una certa voluntat de les diverses famílies del partit per entendre's, un fet històric a Itàlia! I encara que les darreres enquestes donen al PD una de les intencions de vot més baixes dels darrers anys, poc més d'un 24% de vot, sembla que al PD, encara que amb equilibris interns de vegades massa estrepitosos i sorollosos per antonomàsia, poden suportar-se, poden posar fil a l'agulla a un embrió de gran partit de centresquerra. Veure'm què passa a Itàlia, perquè a Itàlia tot pot passar.

Notícies des d'Anglaterra; nous temps per al Labour Party

2010-10-03T11:57:00.000-07:00

Personalment, he seguit amb molta atenció el debat que s'ha produït en aquests darrers meso al sí del Labour Party, al voltant de la successió de la Presidència del partit. Realment, val la pena prendre nota del model d'elecció i debat que tenen els partits a Anglaterra, i arreu del món anglosaxó.
Remarco en primer lloc, l'extraordinària vocació pública dels debats polítics de partit a Anglaterra. Però el què encara és més extraordinari, és la capacitat que tenen els mitjans del país per a generar opinió al voltant d'aquest tema i del seguiment que se'n fa. Per altra banda, també penso que els debats, a Anglaterra, es personalitzen massa, en alguns moments fins i tot es distorsiona el debat polític amb el personal, però això no vol dir que al darrere no hi hagi un programa polític, ans al contrari, la cultura política anglesa exigeix que els candidats sempre tinguin un bagatge polític i una formació contrastada.
I es que el sistema polític anglès, com deia anteriorment, té una gran vocació democràtica i pública, que permet disposar de dues peculiaritats molt positives; aprofundiment democràtic en el sistema de partits, i una sinceritat política que no compte amb el tacticisme ni amb la curta volada dialèctica com a valors polítics. Molt lluny doncs, del què succeeix en el sí dels partits centreeuropeus i també a casa nostra.
També és força característic del sistema polític anglosaxó en general, les accions solemnes, els grans actes amb grans discursos. Em sembla que aquests escenaris, sense caure en el sensacionalisme ni amb el teatre de masses, té un component de solemnitat i de transmissió de missatges de gran calatge polític molt potent. Justament, amb l'elecció d'Ed Miliband com a nou President del Partit Laborista, el què ha estat més important, no ha estat el debat i l'elecció del personatge, que també, és clar, si no que el què ha primat entre els mitjans i el mateix Partit Laborista, és el què i el com del seu discurs d'estrena i el com es transmetia aquest discurs. I el que és més curiós, la síntesi d'aquest discurs, del discurs del President Miliband, ha estat un missatge curt i ras; Nosaltres som la generació optimista. Un missatge que sintetitza el trencament amb el New Labour i el blairisme tradicional d'altres candidats com és el cas del germà d'Ed, David, el candidat més ben valorat pels grans mitjans anglesos, i que obre les portes a una nova generació de polítics en el sí del Labour.

Ara, el Labour, com diu Miliband en el seu discurs, ha de tornar a generar un discurs que il·lusioni a la ciutadania i que recuperi els segments d'electors que s'han anat perdent amb els anys degut als darrers errors de l'era Blair i Brown. I ja que parlem d'errors, tampoc Miliband se n'ha guardat d'acceptar els errors que ha comès el seu partit en aquests tretze anys de govern, tot al contrari, Miliband, assumia al Congrés de Manchester d'aquesta setmana passada, l'error de Blair en donar suport a la guerra d'Irak, i això no ha suposat cap sisme en el sí del partit.
Certament, Miliband, és un successor que vol fer creu i ralla amb el blairisme, i que ha estat la gran sorpresa d'aquesta campanya. És més, Ed, és anomenat “Ed el roig” per la seva clara vinculació amb els sindicats anglesos, les CUT, i per a ser el representant de la suposada ala esquerra del Labour. Tot i això, Miliband, argüia en el seu discurs, la necessitat de mantenir el centreesquerra com a valor polític del discurs laborista, assumia que calen retallades -no ha dit quines- en l'Estat del Benestar britànic, i s'oposa a qualsevol amenaça de vaga per als proper temps. Un home de matisos, sens dubte.

El debat en aquests moments al Labour, es centra en l'elecció dels membres que conformaran el Shadow Cabinet, el govern a l'ombra, que va intentar imitar el PSC al nostre país amb molta mala sort, i que a Anglaterra suposa més que un simple símbol, és un tasca molt institucionalitzada, remunerada i amb obligacions polítiques, en resum, és un seriós i rigorós govern a l'ombra. Vegem què passa.

Què passa al País Basc?

2010-09-05T09:46:00.000-07:00

Sembla que les coses es mouen a Euskal Herria, i aquest té traços reals que poden marcar un camí força segur en la seva direcció. I és que a Euskal Herria s'estan generant accions força interessants i ben diferents als diversos processos de transició cap a la negociació política que s'han anat succeint entre ETA, l'Esquerra abertzale i el Govern espanyol.

La declaració d'ETA d'avui mateix, al marge de remarcar la seva aposta per la negociació i el diàleg, també incideix de manera implícita - sense explicitar encara el quan i el com- l'abandonament de la “de les accions armades ofensives”. Aquesta declaració, ha vingut precedida per l'emplaçament al cessament de l'activitat armada que l'Esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna han feta pública aquesta setmana, mitjançant un document filtrat a partits i sindicats anomenat Acuerdo sobre las condiciones mínimas y suficientes para el desarrollo del proceso democrático, la seva decisió d'encetar un procés de pacificació avalat per la comunitat internacional.
Tanmateix, aquest cop sí, l'Esquerra abertzale ha entès que l'escena internacional hi té un pes específic clau, i avui mateix, hem pogut veure com una decisió d'aquest calatge polític, transcendia arreu del món, i per tant, trencava amb la dinàmica obtusa de declaracions curterministes i propagandístiques del Govern. Ara, la comunitat internacional ja és un actor del procés, i això ja és una primera victòria per a l'Esquerra abertzale.

Però tot aquest bullici de les darreres hores, ve marcat per una sèrie de moviments polítics que poden tenir una forta transcendència en el mapa polític basc i que han estat treballats amb paciència i capacitat d'anàlisi per part dels diversos actors polítics abertzales.
Des del trencament de la treva l'any 2006 amb l'atemptat de Barajas, ETA i l'Esquerra abertzale, han viscut en un cercle de pressió política i policial constant, que ha debilitat en escreix la capacitat d'incidència de l'Esquerra abertzale. Pressió aquesta, que ha estat també aprofitada en molts casos pel Govern espanyol per a llimar qualsevol tipus de moviment polític intern de l'abertzalisme, i que ha conduit a generar situacions intencionades políticament com és el cas de l'empresonament del màxim referent abertzale Arnaldo Otegi.
I és que aquesta situació de bloqueig, només ha generat una reacció en el sí de l'Esquerra abertzale; l'inici d'un debat intern profund i la construcció de nous espais polítics i socials que trenquen amb la dinàmica política tradicional abertzale, cosa que ha provocat, si més no entre el moviment abertzale, el posar sobre l'agenda política basca la pacificació i el diàleg com a conductes per exercir el futur dret a decidir.

Poso com a màxim exponent d'aquest nou escenari polític basc, l'anunci per part de l'Esquerra abertzale i Eusko Alkartasuna de la creació d'un acord de mínims entre ambdues formacions plasmat en el document, Bases de un acuerdo estratégico entre fuerzas independentistas. Un d'aquests nous espais polítics que parlava anteriorment, i que té com a finalitat treballar per a crear un nou front polític al qual també s'hi ha convidat a la formació política escindida de Batasuna, Aralar, i que a dia d'avui pot ser l'element més sòlid per a la reformulació de l'independentisme basc, que tant li fa falta.

Val a dir, que potser, aquesta primera declaració de “cessament d'accions ofensives” d'ETA, només és un missatge intern per a l'abertzalisme. Una apel·lació a l'esperança i a la creació de ponts de confiança entre els diversos actors polítics abertzales. Ara bé, aquest cop, malgrat tot, hi ha dos elements que ens han de fer creure que el procés cap a la pacificació i la negociació són possibles; la intervenció implícita dels agents internacionals en el conflicte basc, que té com a màxim exponent la Declaració de Brussel·les compost per importants agents polítics i diplomàtics immersos en processos de pau, així com els canvis que l'Esquerra abertzale està generant en les seves files i que sembla que tenen la voluntat de mirar cap a un futur real i seriós cap el dret a l'autodeterminació per mitjans polítics i democràtics.

Esquerra i biodiversitat

2010-08-25T10:21:00.000-07:00

Darrerament, he llegit el llibre Un mundo que ganar de Geoff Eley. Una més que detallada “bibliografia” de la història de l'esquerra a Europa des del 1850 fins a l'any 2000. Un estudi molt complert que m'ha sorprès molt. La història que explica Eley ha estat feta des de la màxima objectivitat, sense punts de vista parcials ni desviacions ideològiques. Tot un descobriment que recomano a tothom. Ara bé, prepareu-vos perquè la cosa té 500 pàgines!

Un dels temes que m'ha sorprès d'aquest llibre, ha estat la descripció històrica que fa Eley del naixement sociològic de l'esquerra. Penso que és força revelador, diria que fins i tot és força trencador amb les versions oficials dels historiadors de l'esquerra europea sobre una realitat que tant a l'esquerra com a la dreta, durant aquests darrers segles, ha estat obviada, la incompatibilitat entre industrialització i biodiversitat.

En efecte, Eley marca tres característiques força interessants dels valors de l'esquerra que es començava a gestar a Europa; la defensa de la propietat com a valor de seguretat per a les classes populars, la defensa de l'artesanat com a element de preservació d'un sistema econòmic paral·lel al incipient capitalisme, i la convivència inicial entre camp i ciutat. Tots tres elements, han estat força contrariats o mal vistos tradicionalment pels canals oficials de l'esquerra europea, amb especial atenció a l'esquerra dels països mediterranis i els centreeuropeus.

Eley, descriu la defensa de la propietat entre els “primitius” obrers degut en part, a la inseguretat d'aquest nou cicle econòmic que estava generant el capitalisme industrial i que veia la propietat com un element de seguretat. I per altra part, l'artesanat, els gremis i els petits tallers, formaven un sector laboral que era capaç encara de condicionar les economies d'estat.
Aquest obrers, els obrers a petita escala, dels petits i mitjans tallers, representaven un sector de la societat hereva de les corporatives i a vegades conservadores societats gremials, que estaven començant a viure canvis profunds, encara que amb intensitats molt diferents segons el sectors i la intensitat de capital abocada a cada un d'ells, dos evolucions contraposades poden ésser les de la indústria moderna i poderosa del ferro i l'acer del segle XIX, i la de la indústria tèxtil, molt més necessitada de capital humà i amb disposició de maquinària molt més lleugera. Tot i això, tal i com diu Eley els artesans van perdre cada cop més el control dels seus oficis, que va passar a les forces impersonals del mercat capitalista. Van abandonar els tallers per formes pràctiques de dependència de l'organització professional a major escala, abans d'acabar integrant-se directament a les estructures superiors de producció, treball i control capitalistes.
Per tant, aquí tenim un primer element de competitivitat-contradició directe amb el sistema capitalista, que per la voluntat expressa de l'esquerra -la socialdemòcrata inicialment però també la comunista- de construir un nou model econòmic basat en la manufacturació a gran escala, i en l'ús massiu de la força de treball humà, el prototip d'obrer descrit pels grans teòrics del socialisme, Marx, Engels, Lenin, Kautsy etc., s'hi van sentir més còmodes i propers als seus postulats ideològics i estratègics.

Pel què fa a l'harmonia entre camp i ciutat, hi ha dos elements que amb la consolidació del sistema capitalista desapareixen d'aquest consens. En primer lloc, amb l'arribada de la industrialització també arriben les construccions i ampliacions dels nous burgs per als obrers vinguts del camp o d'altres regions que venen a treballar a la indústria, cosa que provoca l'aïllament dels vincles amb la natura i els treballs del camp. I per altra banda, aquest aïllament, genera un tancament del cicle vital que crea el nou model, que és el de provocar que l'obrer canviï tant el seu hàbitat de treball i relacions formals, com el seu hàbitat de consum per a crear el que Eley descriu com a separació dels productors directes dels medis de producció per tal d'obligar als nous obrers a entrar en una forma del treball depenent. Era necessari que als mitjans de subsistència només es pugués accedir mitjançant el salari, en un procés laboral controlat pel capitalista. Malgrat aquestes vicissituds, el pes del camp, de l'artesanat i dels lligams amb la terra han estat força resistents a les onades industrialitzadores i urbanitzadores dels diversos segles que s'han anat succeint.

Amb aquestes breus ressenyes històriques dels valors perduts de l'esquerra -encara prototip- que es començava a gestar - i si llegiu aquest llibre encara en trobareu més i sorprenents casos de pèrdua de valors de l'esquerra per uns de més suposadament “nous i pràctics”- penso que Eley redescobreix dos elements o dos valors que han estat obviats pels grans moviments obrers dels darrers segles; la pluralitat de factors de treball i la biodiversitat com a medi de vida. I amb aquest darrer, adreçaré aquestes últimes línies doncs penso que estem en un punt on l'aposta per la biodiversitat és més que necessària, és, com per als antics artesans, un model de vida.

L'esquerra, obviant la biodiversitat com a medi de vida i la pluralitat com a medi de relació político-social ja que no eren elements de control polític i social, ha fet prevaldre dues teories per obviar els seus valors històrics originaris; gran producció per abastir als més pobres i una aposta cega pel progrés sense fre ni mesures.
En primer lloc, com diu Carlo Petrini, al seu llibre Bo, net i just, d'abastir el món de menjar en tenim tots els mitjans però cal una aposta política. Aquesta és una primera resposta a una teoria que a dia d'avui ja és caduca en el seu argumentari de base.
I pel què fa a la biodiversitat, aquesta és una aposta per la pluralitat d'idees, de formes de vida, de formes de consum, de formes de parlar etc. I aquesta, ha de ser una aposta de l'esquerra. Vivim en un canvi de cicle econòmic el qual ens havia marcat com a valor inherent el progrés “asimètric”, sense tenir en compte les peculiaritats de cada espai, de cada territori i de cada persona, aquest és el gran canvi que ha de generar-se en el sí de l'esquerra. Ja hi ha grans moviments a Europa que advoquen per aquest canvi, és clar que sí, però molt em temo que aquest és un canvi molt profund per a les esquerres tradicionals europees, les quals, val a dir, en molts casos són les més conservadores alhora de produir canvis en el seu sí.

Saber llegir els moments, saber-nos entendre, saber conviure

2010-08-01T11:37:00.000-07:00

En primer lloc, vull expressar la meva desolació per veure de nou com companys i companyes d'ERC de gran trajectòria política, deixen la seva militància. Això em reprodueix tristesa, i crec que a ERC no li ajuda gens, ans al contrari, amb aquestes noves dimissions, i encara que li han faltat les formes a molts dels dimitits, només fan que restar al nostre partit quadres de futur i amb capacitat de treball. Tota una llàstima.

I és que penso personalment, ens cal fer un punt i a part en allò que hem viscut com a independentistes, el model que hem seguit ja està esgotat. M'explico.

L'independentisme, ha viscut en aquests darrers anys grans moments d'efervescència i de mobilització social, l'encert de les consultes sobre la independència o la manifestació del 10 de juliol en són un reflexa. Però també hem viscut i vivim moments de gran atzucac. Com en el cas de la sentència sobre l'Estatut, o el desencantament polític de la formació política referent de l'independentisme, ERC. Penso que el moment dona per a reflexionar.

Jo, amb aquest article, no penso justificar a ningú, ni dir que ningú s'equivoca, ja n'hi ha prou de jutjar per jutjar, jo vull reafirmar des de l'objectivitat més sincera, el que veig i el què passa tant en el sí de l'independentisme com al país en general, i el què cal fer a partir d'ara. Us en faig un resum:

Els projectes polítics que han sorgit darrerament, Reagrupament i Solidaritat Catalana, són massa efímers. Sense entrar en el debat sobre si alguns ex-companys i companyes de militància s'equivoquen o no, en primer lloc, cal posar els fets per endavant, l'empirisme és necessari per a valorar projectes com aquests. I el que és més important, per a poder valorar-los, no només ha de primar el tenir un bons resultats electorals, no, el què cal és saber què es farà a partir del dia següent de les eleccions, i demostrar que aquests projectes poden tenir solidesa social i militant per a poder afrontar el repte real com a partits, les eleccions municipals. La democràcia és això, un joc electoral al qual cal jugar-hi constantment, o perdràs el teu tren.

Vull fer una crida a la responsabilitat i a la maduresa de tots els actors polítics i socials de l'independentisme. Les desqualificacions i els jocs de paraules de baixa qualitat política i humana, només generen dues reaccions socials entre l'electorat; desafecció i imatge de poca capacitat d'integració de l'independentisme. Hem de ser prou madurs per a jugar cadascú la seva partida, però això sí, no estem parlant encara ni de majories socials ni polítiques, per tant, gestionem un electorat encara per a consolidar i que dubta de la maduresa de tots plegats. La gent ens mira a nosaltres, els i les independentistes, i espera que siguem capaços de mirar més enllà del nostre entorn més immediat, sigui ara o en el futur més proper.

Llegir el moment que vivim i tenir paciència, ha de ser un valor inherent per als independentistes. Penso que el moment no demana nous projectes, demana objectius i plantejaments polítics que vagin més enllà. Condicionar futurs governs de la Generalitat a la celebració d'una Consulta sobre la independència potser indispensable com a objectiu de futur. I per això, cal tenir paciència, cal reflexionar sobre el que estem vivint, sense pensar que una reacció a temps és millor que una reflexió en el temps.

Jo em reafirmo en la meva condició de militant d'ERC. Fins que no es comprovi el contrari, ERC és l'opció política més consolidada i amb més recursos polítics per a condicionar governs i polítiques nacionals. La clau rau aquí, en què malgrat els mals temps que puguem viure a ERC, aquesta és l'opció política majoritària i més estable de l'independentisme.

A ERC, li demano que sàpiga mirar una mica més enllà. Els temps que hem viscut ja toca passa'ls-hi pàgina. I per això mateix, demano que sapiguem entendre'ns, ens sapiguem escoltar per a no caure en els errors del passat, o en els errors més immediats. A ERC, també li demano que fem una reflexió profunda, sobre allò que som i allò que volem ser. M'explico. Ja no valen declaracions de curta volada, amb poca perspectiva de futur, i amb una equidistància política poc resolutiva. Tenim massa pes històric al darrere per a continuar amb aquesta línia. Toca fer reflexions de fons, en marcs polítics que mirin al futur, i que posin sobre la taula un procés real, pausat, cap a l'exercici del dret a autodeterminar-nos com a poble. Sinó som capaços de situar-nos de nou al centre del debat polític, d'un nou debat polític, el del camí cap a la independència, no podrem ser creïbles.
És més, ERC, ha de viure un nou procés de canvi estratègic, és clar que sí, però el que és més important és que ERC torni a ser un actor central, que aquest cop, i d'un cop per totes, sigui capaç de conduir de manera madura al nacionalisme d'aquest país cap a l'exercici de l'autodeterminació. No hem de fer independentistes a la casa dels demés, sinó que hem fer-los assumir que el dret a l'autodeterminació és viable i assumible en el sí del catalanisme polític.

I per últim, que ningú es pensi que aquests debats que estem vivint en el sí de l'independentisme són un joc de majories, encara no, l'independentisme, per sort o per desgràcia, encara li queda molt de camí per a recórrer, però el què està clar, és que aquest moviment ja no tornarà a ser el mateix, ni tindrà els mateixos actors polítics, no. L'independentisme està madurant i això requereix d'un discurs molt més inclusiu, més plural, i amb més capacitat de posar sobre la taula el què vol dir ser independents, i com fer-ho. I això, voldrà dir que cada cop hi haurà més actors socials i polítics. Això és construir majories polítiques socials i polítiques, però com deia anteriorment, caldrà paciència i alçada de mires.

Ja tenim sentència de l'Estatut, i ara què?

2010-07-06T15:17:00.000-07:00

Bé, per fi tenim sentència. Sí, d'acord, però amb una gran habilitat, el TC només ha fet públics els 14 articles inconstitucionals, que són importants però que res tenen a veure amb els 27 articles que seran reinterpretats i que molt em temo seran el paquet gros i més important d'aquesta sentència. No ho dubto que a part de la gravetat de la sentència, a sobre el TC ha marcat uns passos molt ben delimitats que només pretenen confondre l'opinió pública.

Però que hi hauria sentència ja ho sabíem, i que seria perjudicial també, fins i tot, des dels mitjans s'han anat interpretant possibles retallades d'articles que al final no han distat tant de la realitat. Però ara què? Doncs bé, ara és evident que cal una resposta unitària de rebuig a la sentència, però això és simplement una acció simbòlica, important, però no és la clau de volta de tot aquest entramat. La sentència de l'Estatut és evident que marca un abans i un després en les relacions amb l'Estat espanyol. Aquesta sentència crec jo, ens obliga a tenir un comportament divers amb l'Estat, i aquí hi ha “la mare dels ous”.

Lògicament, tots els partits tenen el seu projecte polític i una estratègia per a portar-lo a terme, o això em penso. La veritat, és que sembla increïble però que amb quatre anys cap dels partits que conformen l'arc parlamentari d'aquest país hagin estat capaços de dissenyar el dia després de la sentència.
Tampoc crec que la banalitat de pensar que els partits no poden anar units per al rebuig a la sentència sigui ben bé certa. Cal treure el gra de la palla, una cosa és el rebuig i el mínim comú que cal fer com a país, i una altra cosa, és el projecte polític que cada partit tingui.

Pel què fa al rebuig de la sentència del TC, em ve a la memòria la conflictiva Llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament de Catalunya l'any 1933, i que el Govern de la República va portar al Tribunal de Garanties Constitucionals el qual dictaminà la nul·litat de la Llei, declarant que el Parlament no té competències en aquest camp. Per cert, la Llei de Contractes de Conreu fou aprovada el dia 5 de maig i la resolució del Tribunal fou feta pública el dia 6 de juny...i això que el 1933 no existien el mitjans de comunicació que tenim ara i diguéssim que la situació política era molt menys propícia encara, que la d'ara. Bé, tornant al tema, l'anul·lació de la Llei va comportar que el Parlament en tornés a aprovar una d'idèntica, la qual va ser transmesa a Madrid d'immediat i restà vigent només amb petites modificacions pactades amb Madrid.

Però la intenció d'aquest post no és la de fer un anàlisi curterminista o històric sinó que vull fer una reflexió de fons i a futur, la gran incògnita.

En primer lloc, la responsabilitat dels independentistes és la de ser presents a la manifestació del 10 de juliol i a tots aquells espais, accions o debats que tinguin a veure amb el futur del nostre país. Com deia Brecht en el seu llibre Met-si, el més important és que en el futur haurem de formar part d'aquest domini. Aquí hi ha la clau de volta. L'Estat espanyol ha marcat una fita mai viscuda per tots els catalans i catalanes, ens ha marcat unes regles del joc força clares, per tant, només tenim dues possibilitats, o jugar la partida o realitzar-ne una de nova amb més actors. I és que la possibilitat que ens ofereix aquesta sentència és la de situar a cadascú en el seu lloc, sense vacil·lacions, i això ens possibilita en pensar en nous recorreguts nacionals.

Crec doncs, que el projecte independentista, el dret a decidir, el dret a l'autodeterminació o el dret a la secessió, com li vulgueu dir, té grans reptes de present i de futur, el primer, és situar d'un cop per totes el dret a autodeterminar-nos com a poble en el sí de l'agenda política catalana. I és que el problema no ve donat per l'actitud de l'Estat, ens enganyaríem, el problema ve donat per la poca voluntat de la majoria de partits que conformen l'arc parlamentari, a emprendre una nova via nacional possible cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació nacional, no per voluntat expressa dels partit sinó per un exercici de democràcia política, aquí rau el problema. El gran repte, serà a curt i llarg termini, saber situar en el sí de l'esfera pública, en el sí de l'opinió pública el dret a l'autodeterminació com una altra possibilitat factible i executable en la nostra societat de present.
Per tant, el fet de motivar la gent a votar, a recollir signatures o a convocar una Iniciativa Popular per a la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació ja és necessari, això sí, amb garanties, no d'èxit segur en la victòria, sinó de rigorositat i de solemnitat en les formes i en el fons. Són necessaris doncs, girs de volta d'un marc polític i legislatiu que pot patir seriosos problemes de bloqueig en aquest camí insegur que és el federalisme, l'autonomisme, el regionalisme etc.

Però deixeu-me dir que de reptes l'independentisme i el país encara n'ha de superar molts. No només perquè la crisi ens obliga a autosuperar-nos com a poble, sinó perquè crec que l'independentisme majoritari ha d'avançar, ha de madurar per a poder tornar a governar i poder portar a terme els seus fins polítics. Cal consolidar espais i estructures.

Jo em marco com a fites més importants per a l'independentisme, en primer lloc, el fet de condicionar qualsevol pacte de govern, o qualsevol acció política de gran calatge nacional, a posar sobre la taula una futura convocatòria Consulta Popular sobre la Independència. El què, el com i el perquè ja el decidirem però és trascendental el fet de posar sobre la taula un dret polític que cal executar, l'autodeterminació nacional. Poder decidir és un exercici necessari que no restarà obviat per cap instància política i que si es guanya o es perd, marcarà un abans i un després en el futur d'aquest país. Això sí! No podem mirar només el present sinó que hem de mirar a futur, fer el contrari, com deia Fouché, és més que un assassinat, és un error.
I en segon lloc, penso que l'independentisme ha de basar les seva tasca de treball en diversos àmbits de la societat o institucionals, estratègics per al seu futur. Jo en remarco cinc; un canvi de la Llei electoral, un impuls real del català-no només parlo de legislar sinó de mobilitzar a la societat-, un impuls cap a un teixit industrial internacionalitzat i productor, una reforma de la funció pública, i l'aposta pel Concert econòmic.

Totes aquestes propostes i objectius, però, només seran factibles si la societat civil assumeix el seu paper d'interlocutor i dinamitzador polític, i l'esfera política del país, d'un cop per totes, fa la feina. Que vol dir, separar els projectes polítics de l'exercici de la democràcia, i permetre que la societat civil exerceixi el seu paper sense que la política es posi pel mig com el dijous.

Por a perdre el què? Un referèndum o les eleccions?

2010-06-22T14:42:00.000-07:00

De vegades penso que alguns dirigents de CiU no acaben de saber en quina tessitura de país estem immersos. El passat diumenge, en un acte intern de CiU, Mas, persona un cop més va reiterar el seu rebuig a convocar un referèndum nacional d'autodeterminació en els propers anys. Al·ludint, evidentment, a la recent i celebrada aprovació per part de la mesa del Parlament, dels inicis a tràmit d'un Iniciativa Popular que tindrà com a objectiu poder celebrar un referèndum nacional sobre l'autodeterminació de Catalunya en els propers anys. Per cert, els membres de CiU a la mesa hi varen votar a favor...

Doncs bé, Mas deia des del faristol, que cal esperar, que Catalunya encara no està madura, i que la possible convocatòria d'un referèndum només ha de ser en el cas segur de que es guanyarà. Res més lluny de la realitat. Anem per pams.

Qui decideix si Catalunya està madura o no? Penso que la voluntat democràtica d'un poble s'expressa de moltes maneres. Això sí, està clar que la voluntat d'expressar-se té dues vies, a través d'una entesa electoral, o bé mitjançant una convocatòria pública on es demani l'opinió dels ciutadans al voltant d'un tema que condiciona o pot condicionar l'opinió pública del país. És el cas de l'Estatut. Per tant, no depèn de l'opinió d'un o un altre partit el fet que el poble català pugui decidir el seu futur, sinó que aquesta depèn de la voluntat democràtica dels partits i del teixit social els quals intrínsecament han d'assumir aquesta qüestió. El dret a decidir, és justament això, un dret que expressa la voluntat d'opinar, un valor que forma part del cos polític dels sistemes democràtics.

Com que guanyar? Evidentment que un referèndum s'ha de guanyar, si és que creus en la independència, però és que el dret a decidir és alguna cosa més que això. El dret a decidir el futur com a poble té una acció motivadora que genera un debat el qual serà ineludible per sempre més en l'agenda política nacional, és per dir-ho d'una altra manera, el punt sobre la i d'un estat d'opinió. Al Québéc o a Escòcia no hi ha cap debat entre partits que condicioni qualsevol convocatòria a un referèndum nacional sobre l'autodeterminació si és per a guanyar-lo o perdre'l, només faltaria, em penso que no és gaire seriós ni just. Un referèndum és l'expressió de la totalitat d'una societat plural, i per tant, la seva expressió majoritària serà la que dirà en quin moment estem i cap on hem d'anar. Tot estarà obert i tot podrà ser.

No val tirar la pedra i amagar la mà. Seguint amb les “fases de maduració” del país. Em resulta força estrany que CiU posi faci una valoració de l'estat d'una voluntat política de la qual CiU s'hi ha sentit totalment còmode històricament. Certament, els diversos estudis que s'han elaborant sobre l'electoral de CiU marquen una frontera justament del 50% entre els electors que es declaren independentistes com els que simplement es declaren nacionalistes o catalanistes. Aquesta potser una de les raons per les quals Mas s'expulsa les puces. Ara bé, parlar de fases de maduració em sembla que és anar una mica més enllà, i això ja és trampa. És per dir-ho d'una manera més explícita, tirar la pedra i amagar la mà. Si CiU creu que no estem madurs, doncs que posi la primera pedra per a fer-nos grans, i això, evidentment, no es deixa al rivals, el primer en mullar-se ha de ser CiU.

Parlar del dret a l'autodeterminació ja és una normalitat. Si hem viscut algun canvi en l'escenari polític, és el fet que la voluntat d'independitzar-se ja està present en tots els cossos socials del país. Ja no és patrimoni de ningú ni és el copyright de cap partit polític. Per tant, crec que els dirigents de CiU encara arrosseguen alguns tics pujolistes quan segueixen creient que aquest és un tema per a bandejar. S'equivoquen. El peix el cove no té recorregut al segle XXI si no és per anar cap a escenaris de futur més ambiciosos. Si l'independentisme és un fet normal en el país, també ho potser entre els partits, ara bé, cal que els seus dirigents s'ho creguin, i tinguin la capacitat de convèncer al seu electorat, és per això que serveix un partit. Em penso que darrerament ja s'han fet prou gestos de normalitat de l'independentisme, per tant, el paradigma el qual deia que la independència era un element de divisió de la societat catalana, s'acaba per moments i això obliga a que tots, també a CiU, a que fem un canvi de mentalitat decisiu.

Vull acabar aquest post dient que l'independentisme també forma part dels partits de dretes, SDLP, PNB, Bloc Québécois, i cap d'ells s'ha escapçat pel mig per voler expressar la voluntat del seu poble, ans al contrari.

Crec doncs que CiU ha fet un viratge polític de 180º perquè se sent forta i gens pressionada per a fer un toc de pito a l'electorat convergent per tal d'aparcar el tema de la independència per quan “toqui”. Ara bé, a la llarga aquest és un tema ineludible que si s'aparca per un temps noméspot passar una llarga factura a qualsevol formació política declarada com a nacionalista.

Una història de l'independentisme, una forma d'entendre l'independentisme

2010-06-12T07:10:00.000-07:00

Amb aquest post, no vull jutjar la tasca ni l'estratègia política de cap polític ni de cap partit, no, simplement, vull fer un anàlisi amb retrospectiva històrica sobre una manera de pensar i una manera d'entendre la política i el país prou curiosa, i que ha anat sorgint a l'escena política de manera irregular durant els últims dos segles.

En primer lloc, nego la major popular de que la història sempre és cíclica, ni molt menys. És l'home, i la seva psique, qui és cíclic, encara que en versions actualitzades i adaptades als temps actuals. Per tant, cap paral·lelisme històric d'aquest post és possible doncs la història depèn sempre de fets empírics i mai racionals i ordenats.

Em remunto als temps dels coneguts sectors intrasigents del Partit Republicà Federal de Pi i Margall, a finals del segle XIX. Aquest sector polític minoritari en el sí del PRDF, era un radical opositor al sector moderat del partit, i destacava pel seu federalisme “intrasigent” així com per la seva propensió a la insurrecció armada o violenta. Recordem l'intent de proclamar en reiterats cops per part d'aquests l'Estat Català (12 de febrer, 21 de febrer, 9-11 de març, 19-26 de juliol de 1868) en el sí de la Diputació de Barcelona. O la creació de les Juntes de Salvació Pública formades per elements armats i controlades també pels sectors federalistes.

En aquest moviment, del qual en destacaren històrics personatges com ara Anselm Clavé o Baldomer Lostau, ja se n'extreuen dues maneres d'entendre la política i el país. En primer lloc, cal destacar que el catalanisme i encara menys el republicanisme catalanista, eren projectes polítics molt incipients, tot just començava a destacar Valentí Almirall, un dels pares fundadors del catalanisme republicà. Per tant, els partits polítics i els sectors polítics catalans encara tenien llaços molt forts i directes amb Madrid i amb les esferes de poder polític de l'Estat. Tornant a la definició que volia fer de “l'intrasigentisme”, se'n pot extreure que aquests eren homes i done, -majoritàriament eren homes doncs les dones no participaven pràcticament de la vida pública- que creien en un model de fer la política de fets resolutius immediats, que creien, banalment, que la “voluntat justa del poble”, s'acompliria mitjançant l'ús de la violència i de les insurrecions, interpretant així la política no tant com un element de confrontació dialèctica, sinó com una eina que només podia ser útil si portava a terme les reivindicacions “del poble” de manera immediata i una mica precipitada, sense tenir en compte ni el consens ni l'opinió pública. Malgrat tot, els intrasigents mai tingueren un gran líder i anaren perdent gas degut a les seves grans convulsions i desercions internes.

En remunto ara a una època una mica més propera en els temps. Els anys 20 i 30 del segle XX. Concretament, amb la figura de Macià, es va constituir un projecte polític que va tenir sempre com a premisses l'ús de la força i de la insurrecció com a defensa però també com a atac a l'Estat espanyol com a element opressor del poble català. Fets com els de l'intent d'atemptat al rei al Garraf o el complot de Prats de Molló en són proves prou fefaents. D'aquest moviment, que es traduí en la constitució d'Estat Català, com he dit anteriorment, en va sortir un gran líder, Macià, que s'envoltà de personatges poc experimentats inicialment en la política. Ventura Gassol, Jaume Compte, Miquel Badia, Josep M. Xammar, Josep Dencàs etc., foren companys de viatge de Macià fins a la seva mort al 1933.

Val a dir però, que el “macianisme” va crear un nou paradigme de lideratge polític força semblat als lideratges polítics actuals, però que a la mateixa vegada era massa depenent de la figura d'aquest. El macianisme, com dèiem, creia en la insurrecció armada, i s'emmirallava en el cas irlandès. Aquest, era l'element trencador amb les injustícies que patia Catalunya per part de l'estat, i va arribar a ser un mode de fer política en el sí d'Estat Català. Val la pena recordar el gran escàndol que es va organitzar per la desfilada paramilitar que organitzaren les JEREC, Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, a Montjuïc, i que fou titllat fins i tot pel sectors “companyistes”, com un acte de caire feixista o nazi. O també val la pena recordar que les JEREC, disposaven d'un servei d'ordre intern organitzat per escamots, com era el cas de l'IRA a Irlanda.

Bé, el macianisme, traduït en un projecte polític, disposava d'un gran suport gràcies al seu líder. Però malgrat això, amb la constitució del govern de la República, Macià, va haver de cedir a les pressions i a les amenaces de cop d'estat que venien des d'Espanya, i per tant, va haver de rebaixar els seus plantejaments polítics, a la creació d'una Catalunya autònoma i parlamentària. A partir d'aquest gest polític de Macià, es gestaren discrepàncies a les files d'Estat Català, com va ser el cas de Jaume Compte, el qual creà la formació Estat Català Partit Proletari. O bé, la que provocà Daniel Cardona, que constituí una nova formació anomenada Nosaltres Sols, la traducció al català de la paraula gaèlica-irlandesa de la formació política Sínn Féin. Un nou cas d'intrasigència política en la història de l'independentisme.

Així mateix, els militants d'Estat Català, mentre pogueren mantenir un objectiu-enderrocar la monarquia i constituir l'Estat Català mitjançat la insurrecció armada i el lideratge maciànic- foren una formació política molt cohesionada al voltant del seu lider. Ara bé, el rebuig “intrasigent” a posar pautes als objectius, i a l'enemic, Espanya, va generar alguns discursos força negatius i excloents en les files d'Estat Català. Aquest és el cas de Josep M. Xammar, el qual, en el seu exili a l'Argentina en temps de Primo de Rivera, en el marc d'un acte d'afirmació patriòtica organitzat per la comunitat catalana de l'Argentina, al Casal Català de Buenos Aires, el 13 de setembre de 1925, començà el seu parlament enfrontant-se a un crit de Viva España! emès des del públic, al qual Xammar respongué:

Tú, español o lo que seas(...)que has querido perturbar la serenidad de estos momentos
con un grito discorde, yo te fío que si tu intento hubiera sido el de glorificar a una España estricta, honrada representación de Castilla, la sufrida tierra de Castilla, hubiéramos gritado contigo “Viva España!”, pero no, nos has lanzado al rostro un grito que por su significado enciende nuestras iras, quieres que viva la odiosa España que oprime a Cataluña, a Euzkadi, a Galicia, la que malgasta sus energías y las más que no son suyas en la vil empresa de dominación del Rif, la España inculta, imperialista, llena de oprobio, y yo contesto a tu grito de “Viva España”, con otro que me sale del alma: Muera España!

Bé, aquestes són històries del passat que queden lluny i no són traslladables a la nostra situació actual, però sí que reuneixen coincidències amb projectes polítics de l'era més actual. Alguns d'ells, fallits al llarg dels anys, com el del Partit per la Independència, i en plena activitat alguns altres, com el de Reagrupament. Tots ells, reuneixen diverses característiques que formen part d'un manera d'entendre el nostre projecte polític, la independència. Són models basats en un objectiu que es vol portar a terme sense tenir en compte ni factors socials ni realitats polítiques, la independència. Que mantenen lideratges indiscutibles, Macià, Colom, Carretero. Que creuen que mitjançant diverses eines, es pot abastir un objectiu a curt termini. I que són intrasigents amb els seus elements opositors, podríem dir que la seva voluntat inflexible per a complir els seus objectius categoritza entre “bons i dolents” en molts casos, a tots aquells que formen la seva xarxa de complicitats i còmplices.

Parlem d'història, parlem del Centre Republicà d'Esquerres

2010-06-06T13:36:00.000-07:00

Hi ha coses que un poble mai pot deixar d'oblidar, i és la seva història. Aquesta història que us vull explicar, és una modesta aportació al reconeixement d'un espai, d'un temps, en que Sant Fost va viure bons i mals moments, però el que és més important, és que segueixen formant part del nostre patrimoni històric. Parlem, evidentment, dels anys trenta. I és que per als volts de l'any 1931 es creava el Centre Republicà d'Esquerres de Catalunya o també anomenat Centre Catalanista Republicà.

La Societat Centre Catalanista Republicà, es creà exactament segons les instàncies del Governador Civil de la Província de Barcelona, al maig de 1931, i va tenir la seva seu just on resideix actualment l'Ateneu, a la carretera de Badalona. Els seus fundadors varen ser:

Josep Vallvé i Arderius.............President
Joan Ribalta i Tió......................Vicepresident
Joan Recolons i Torrens............Secretari
Josep Torrents i Albiñana..........Vicesecretari
Jaume Suñé i Umet...................Tresorer
Miquel Xicola i Xofre...............Vocal
Isidre Colomer i Sallent............Vocal
Enric Torrents i Murgarella.......Vocal

Com podem veure, aquesta entitat va estar formada entre altres, per grans famílies de la nostra població, inclòs, el que seria posteriorment alcalde i també president d'aquesta entitat l'Enric Torrents, l'Enriquet. Així mateix, molts d'ells estigueren vinculats a l'Esquerra Republicana sigui com a simples afiliats, sigui com a representants municipals. I és que el Centre, va arribar a assolir la xifra de 80 socis/es en una població de no més de 500 habitants! Tot un mèrit.

Diuen algunes veus, que el Centre es va construir gràcies a l'esforç i a les aportacions voluntàries de molts ciutadans i ciutadanes de Sant Fost. Aquest espai va servir per a dinamitzar el teixit social de la nostra població i eren habituals els serveis de cinema, perruqueria, balls de gitanes, així com també s'hi podia anar a fer un got o a jugar una partida de dòmino segons expliquen la gent més gran de Sant Fost. També era famós el Centre per la inestabilitat del seu terra, i és que sota el sòl del Centre hi passa un antic rec que en aquella època va crear algun que altre mal de cap.

El Centre Republicà va ser com dèiem, el producte d'un gran esforç col·lectiu, i gràcies a aquest esforç, aquest espai va esdevenir tot una referència per a la gent d'aquella època. Mica en mica els temps varen canviar la seva identitat, amb la victòria per les armes del dictador Franco molts dels seus socis i sòcies fugiren o s'amagaren, i el Centre, amb el pas del temps i dels canvis que imposava la dictadura va passar a anomenar-se Centre Cultural i Recreatiu Municipal, reformat i ampliat al 1975.

La història del Centre, és una història de tots, i valdria la pena que la recuperéssim. Perquè és just i important com a senya d'identitat de Sant Fost i de molts ciutadans i ciutadanes que varen viure aquells temps. Jo hi poso la primera pedra!

Endavant amb les consultes!

2009-12-20T14:59:00.000-08:00

Després d'una setmana prou distreta pel què fa a les valoracions de les Consultes d'Independència que es van celebrar el passat dia 13 de desembre, toca fer un anàlisi amb retrospectiva i de manera objectiva.
Els resultats globals, quasi un 30% de la població ha estat partícip de qualsevol de les consultes que s'han realitzat arreu del país, no ens enganyem, evidentment que han estat un èxit. Només això, un èxit, però amb majúscules. Ara bé, cal aprofundir en l'anàlisi que hem fet tots plegats aquests darrers dies, que ja toca.
Dic que les consultes han estat un èxit, per diversos motius. Les Consultes per la Independència no tenen caràcter vinculant, i ni molt menys, estaven recolzades majoritàriament per les institucions del país. Això que ha generat? Per una banda, ha generat motivació perquè l'estructuració d'aquestes, des del seu inici, ha estat realitzada gràcies a l'esforç de partits, entitats, persones a títol individual, empreses etc.
Però les consultes només han motivat a una part de la societat, aquest trenta per cent. Doncs bé, un 30% de la població que participa en una consulta no vinculant sense el suport de les institucions polítiques del país, és tot un èxit, i per a mi més que una esperança de futur, és un pas força important per a situar el projecte independentista en el centre del debat polític de casa nostra. I és que aquesta xifra, és un indicador evident de que aquest gruix de gent, sense guanyar-hi ni perdre-hi res està pel dret a l'autodeterminació. Ara bé, diversos generadors d'opinió i partits polítics com ara el PSC i ICV, han reiterat al llarg d'aquesta setmana que la majoria de la gent no està pel projecte independentista i que a les consultes del diumenge passat va quedar palès que els independentistes són una minoria, ja que només un 30% de la població va anar a votar. Res més lluny de la realitat i de la rigorositat política. Aquestes consultes, si una cosa han generat, és un gruix de gent que de manera tàcita aposta per la independència, però tal i com han deixat reflectit diverses enquestes i estudis en aquests darrers mesos, la intenció del vot favorable a la independència augmentaria en el cas de que les consultes tinguessin caràcter vinculant. Per tant, fals l'argument de que som una minoria, que alguns s'atribueixen sense posar sobre la taula cap proposta per a resoldre suposicions subjectives i una mica de pa sucat amb oli.

Per tant, als independentistes és clar que ens queda un llarg camí per a recórrer, però és menys llarg del que tots, banalment pensàvem.

També vull exposar altres anàlisi molt positius per a la salut de l'independentisme. Podem ja, de manera categòrica, dir que l'independentisme és l'únic projecte polític que està al carrer, a les institucions i als mitjans de comunicació simultàniament, i que a sobre és capaç d'organitzar per ella mateixa més de 160 consultes per la independència per tot el país, així com és capaç de mobilitzar a milers de persones en una manifestació, com també pot crear dinàmiques que marquen pautes en els mitjans de comunicació, en l'economia, en la cultura, etc. Això, companys i companyes, se li diu futur i capacitat per a poder portar a terme els nostre objectius com a país. Espero però que certs comentaris o estirabots que vam haver de patir en poc menys de 12 hores després del 13D no succeeixin mai més, i sobretot, que serveixin per una sola cosa, estar d'acord en que malgrat que tots tinguem els nostres objectius, els nostres pensaments o la nostra militància política, hem de respectar les regles del joc i de la rigorositat, sinó, si traspassem aquesta frontera, seguirem generant una imatge de desori que ens exclou de poder fer del projecte independentista, un projecte incloent i integrador per a les noves capes migratòries o d'altres realitats socials del país.

Per altra banda, segueixo creient en que la posició del PSC és absolutament contradictòria, i a la llarga, si definitivament sabem marcar entre tots l'agenda política nacional, hauran de prendre una determinació. D'exemples, darrerament en tenim un de força evident, a Escòcia, el Partit Laborista, ha hagut d'assumir la possibilitat de convocar un referèndum per la independència d'Escòcia, i a sobre, vista la situació de convulsió que ha generat l'SNP, Partit Nacional Escocès, fent pública la intenció de convocar un referèndum d'independència per al 2010 a Escòcia, han demanat que aquest, fos el més aviat possible per intentar aturar la il·lusió creixent de molts escocesos cap aquest projecte. No és possible comparar Catalunya amb Escòcia per molts motius, però sí que és possible creure que el PSC només pot ser creïble en aquest aspecte, si aposta públicament per a fer participar a la gent, com un exercici democràtic, que té un alt contingut polític, i que el 13D va quedar palès que cal tenir-lo en compte a la curta i a la llarga si es vol estar al centre de l'agenda política.

Per últim, també em sembla un argument poc seriós, el de posar al sac dels emprenyats i els rebotats amb Espanya a les 200.000 persones que van anar a votar, sense fer cap anàlisi una mica més sostingut. Tots sabem, que l'independentisme no és un projecte polític sorgit fa poc temps, ni que li manquen referents històrics, ans al contrari, el projecte independentista, o el sobiranisme, és un projecte teixit al llarg d'aquest dos últims segles, que ha passat per diversos processos històrics, que té un gran calatge social i polític, i que té en compte la majoria de la nostra societat. És un greu error, posar els vots del 13D en la saca del malestar per la situació de “rapte” de l'Estatut. L'Estatut, per aquestes 200.000 persones -per cert, encara queden molts pobles per a ser consultats en els propers mesos- ja està superat, demanen un nou imaginari sòlid i que miri cap a Europa, no s'emmarquen en projectes com el de l'Estatut, que segueixen el mateix patró de sempre, l'entesa amb l'Estat, no, ara volen ser estat, per decidir què volen ésser.

Per tant, endavant amb les consultes, amb alegria i amb rigorositat, que són les dues peces per seguir fent possible l'èxit.

Bon nadal a tothom!

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (part III)

2009-11-07T10:18:00.000-08:00

Cap a la societat de la Sobirania Nacional, els nostres referents socials

Celebro profundament l'assistència del president del F.C. Barcelona, Joan Laporta, a la manifestació d'aquesta darrera Diada Nacional. De veritat, penso que gestos com els de Laporta aporten molt més que solidesa i credibilitat al conjunt de l'independentisme, significa que el principal referent d'una institució amb tan de prestigi i ressò mundial troba factible apostar per les aspiracions nacionals del seu país.
El gest de Laporta doncs, em reafirma en la convicció que malgrat tot, gestos com aquest depenen de les voluntats i de les complicitats que puguem anar teixint doncs la solidesa ideològica i política de l'independentisme és cada cop més forta.
Em refereixo a l'exemple de Laporta perquè crec que és el màxim exponent d'una situació fins i tot paradoxal però esperançadora. Malgrat viure moments de canvi, l'independentisme sociològic pot seguir avançant.
És aquest un tema que cal abordar amb especial atenció, el de l'estructuració social de l'independentisme. A ERC i al conjunt de l'independentisme, hem de ser capaços de treballar cap a un moviment sobiranista capaç de tenir veu en qualsevol àmbit de la nostra societat, però sobretot, el què cal, és l'organització i tenir clars sempre els objectius.
Des del catalanisme del segle XIX fins a l'independentisme del segle XX, hem tingut grans lideratges polítics, excel·lents diria jo, però hem estat incapaços d'exercir un lideratge social sòlid i organitzat. Aquest és un greu dèficit que encara a dia d'avui ens passa factura i ens impossibilita crear “una transversalitat sociopolítica”.
Hem de ser capaços de fer apostes decidides com a independentistes per a tenir referents en el sí de la nostra societat en àmbits que no són estrictament polítics. Exemples estratègics com el comunicatiu, el sindical, l'educatiu etc, són casos que hem d'abordar amb urgència. No depèn només del nostre discurs en aquell àmbit que podrem executar els nostres objectius, depèn de la gent que el porta a terme i com està organitzada en el sí de la societat. Crec que hem de començar a mirar el país amb perspectiva i amb la capacitat d'entendre que ja som part del joc.

És més, crec que hem de ser el motor del canvi social, sigui en àmbits que ho requereixen com són el de la cultura, el de les universitats, el de l'educació social, el del treball etc. Ara bé, aquest canvi ha de tenir tres premises per a poder ser eficient; organització, discurs i motivació de la gent que hi treballa el dia a dia.
A més, com deia amb l'exemple de Laporta, la societat civil cada cop té menys complexes per a fer apostes polítiques -que curiós dir això quan es parla tan de desafecció per la política-, ara bé, hem estat suficientment capaços d'implicar tot el gruix de personalitats de la nostra societat al nostre projecte polític? Jo crec que encara ens queda un tros.
No estic parlant del “ sexe dels àngels”. D'exemples en podem trobar per tot el món, des d'Escòcia fins al Québéc, la xarxa social organitzada que pugui tenir qualsevol projecte és el reflex del seu futur polític. Tot depèn de la nostra voluntat.

Hem esgotat un tipus de model, la negociació amb l'estat

Hem arribat a un punt i coma amb la nostra capacitat de negociació amb l'Estat espanyol, això és evident. S'ha donat una forta contradicció en l'últim procés, el de la negociació pel finançament, ja que el “diàleg germà” PSC-PSOE i la nostra entesa amb aquest, ens ha fet entendre que cal separar el gra de la palla. I que malgrat tot, l'Estat és un ens consolidat amb una estratègia de país al darrere.
L'Estat, ha mantingut una certa tradició política amb petites modificacions en la seva manera d'entendre “les regions” des de fa segles. Aquesta tradició, a més, encarnada en l'actual govern de Madrid, ha evolucionat en les seves formes, però que segueix mantenint els seus trets essencials en el fons, la centralitat i la secularització en les relacions amb les “regions històriques”.
No cal dir que l'estat ha evolucionat notablement, i el seu sistema democràtic -sobretot, el seu curiós sistema jurídic- també ha assolit altes cotes de modernització. Ja no podem parlar d'una Espanya retrograda en les seves tradicions polítiques.
Espanya té marcat des de fa temps un full de ruta que s'està teixint progressivament, des de la dreta o des de l'esquerra, i que passa per a construir una nova centralitat emmarcada en la modernització de la seva històrica capital, Madrid. En l'aposta per dos sectors productius com a referents de poder econòmic nacional, la construcció i les finances. I per un mercat internacional per a les seves vendes com és el sudamericà.
Catalunya, en contraposició, ha sabut crear un fort teixit de PIME's, una capital que mira cap Europa i un mercat exponencial -l'anomenat Arc Mediterrani- amb un gran futur per endavant.
Per tant, és evident que caminem en dos carreteres diferents. No són millors les carreteres que hem pres ambdós, simplement són diferents en el sentit i en la seva composició.

Què vull dir amb això? Que som dues tradicions diferents amb aspiracions diferents i això ens aporta contradiccions inherents. L'independentisme ha d'assumir que les nostres aspiracions nacionals i socials requereixen d'un nou model de comunicar-se amb Espanya.
Això vull dir, el què està en crisi no és la manera de relacionar-nos amb Espanya, és la nostra manera d'entendre i de parlar amb Espanya el què està en crisi. Crec que cal seguir una nova estratègia que se situï en un diàleg bilateral compost per un full de ruta nacional ambiciós a mitjà i a llarg termini, i per la creació d'una opinió pública preparada per a la mobilització i convençuts de les nostres capacitats. Cal refermar-nos en la convicció de que la política i l'opinió pública han d'anar col·laborar en processos d'embat o de negociació amb l'estat, i per això cal construir majories socials i polítiques que encarnin aquest nou model.
Crec que a ERC hem d'obrir un important debat al respecte, doncs ha quedat reflectit que la nostra aposta per avançar nacionalment s'ha esgotat i cal reflexionar sobre els nostres projectes de futur i de com portar-los a terme. La nostra estratègia s'ha esgotat en el model, ara cal posar sobre la taula els punts a favor i en contra per a poder construir un nou camí a seguir.

Què vol dir internacionalitzar el conflicte?

Aquest és un element clau en l'era de la informació i la internacionalització d'aquesta mateixa. Però, encara no hem sabut trobar ni un mètode de treball, ni d'internacionalització del conflicte amb l'Estat espanyol.
Em mereix una especial atenció tot el procés que ha engegat el republicanisme irlandès per tal de portar a primera escena els seus interessos polítics en pro de la unitat de l'Illa d'Irlanda. Gerry Adams, president del Sinn Féin, ha voltat per diversos països del món, amb especial atenció als EEUU, on la comunitat americano-irlandesa és molt important, explicant l'estratègia que té el republicanisme per a superar el sectarisme social, per a normalitzar el nord de l'Illa, i per a marcar les pautes que seguiran els republicans per a fer efectius els seus objectius nacionals. Per cert, ha estat una gira força exitosa, que ha creat un fort ressò internacional.
És evident que els catalans no tenim una comunitat internacional tan amplia com la irlandesa, ni tan influent. Ara bé, cal que considerem políticament les comunitats catalanes a l'exterior amb una especial atenció.
Hem de desenvolupar estructures exteriors. Compte! no barregem entre estructures institucionals i estructures polítiques. Cal que la nostra ciutadania a l'exterior tingui la possibilitat de palpar el nostre projecte des de qualsevol àmbit i de manera accessible, i això depèn de la política.
El nostre full de ruta nacional és bàsic que tingui el seu reflexe en altres països i institucions. I això, requereix temps i capacitat. És tan important explicar el nostre conflicte en el sí de la nostra societat com exterioritzar-lo, ja que a l'exterior, podem obtenir més influències polítiques i més capacitat d'informació i ressò mediàtic.
Organitzar una comunitat catalana a l'exterior preparada per a treballar des de qualsevol àmbit per uns objectius nacionals, ens ha de possibilitar avançar alhora de poder explicar a l'exterior el nostre conflicte d'interessos entre l'Estat espanyol i francès i els Països Catalans.
Per tant, per a poder ser presents a la primera escena internacional, cal un mètode, organització i un full de ruta per a poder exposar.

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (part II)

2009-10-25T12:13:00.000-07:00

De l'independentisme del mentrestant al gradualisme polític

També vull confrontar dues teories polítiques que si bé tenen un objectiu comú, discrepo de la rigorositat que actualment, des d'ERC, li donem a aquestes.
L'independentisme del mentrestant i el gradualisme polític, no tenen diferències de fons. Ambdues, però, formen part d'una estratègia que vàrem adoptar col·lectivament com a partit des de ja fa temps.
El gradualisme, en resum, no es limita en les seves capacitats polítiques pel seu suport social, depèn, més aviat, de la seva rigorositat en els temps, les seves accions i sobretot, en tenir una agenda política per a la seva consecució.
L'estratègia del gradualisme forma part de tots els partits europeus amb un projecte polític al darrere, siguin independentistes, autonomistes, socialistes, liberals etc. El gradualisme, és un procés que requereix d'una certa hegemonia política per a poder ser legitimat sí, però cal posar en tot moment les peces, el mentrestant, per a poder avançar cap a una fi, el punt final.
Poso com a exemple el cas escocès. L'arribada al govern escocès de l'SNP, Scottish National Party, ha significat un revulsiu en les seves aspiracions nacionals. El “gradualisme escocès”, ha significat posar sobre la taula, després d’anys de dura oposició a Westminster, la convocatòria d'un possible referèndum d'autodeterminació per a l’any 2010, el qual ha creat una forta expectativa que fins i tot ha obligat al laborisme escocès –a Escòcia el laborisme havia gaudit d’una forta supremacia política fins ara- d’acceptar un possible referèndum per la independència degut al prestigi i a la solidesa que ha obtingut amb el pas del temps les posicions sobiranistes que ha portat a terme l’SNP.
D'aquesta voluntat se n’ha esdevingut l’elaboració d’un document marc redactat pel govern escocès anomenat Choosing Scotland’s Future (Escollint el futur d’Escòcia). D’ell se’n desprèn un full de ruta molt precís, tan precís que fins i tot marca les pautes de quins han de ser els elements a tractar en el cas de que Escòcia fos independent, i per tant, les institucions angleses haguessin de retirar les seves estructures institucionals i també les militars. Us recomano la seva lectura.
Així doncs, l’SNP no és ni més ni menys que d’altres partits, cert és que viu bons moments gràcies al lideratge d’Alex Salmond que li ha permès obtenir una majoria política al Parlament escocès. Ara bé, l’SNP té un full de ruta, una estratègia que no té por en els seus objectius i és clar en les seves finalitats. Com deia el mateix Salmond, Anglaterra malgrat tot, volem que sigui un veí que puguem picar-li a la porta i parlar de tu a tu...
Com deia anteriorment, hem fet una pas cap a la normalització de l’independentisme. Siguem doncs, ambiciosos, sense precipitacions però amb perseverància, fem un pas cap a la consecució d’una majoria política i social que sàpiga on va, com ho farà, i quins seran els seus companys de viatge.

Un partit del territori, un partit modern

Ha crescut molt la força política d’ERC a territoris que fins fa poc, eren força impensables per a nosaltres. Em refereixo, evidentment, a territoris emmarcats majoritàriament a l’Àrea Metropolitana. Això ha estat un altre gran repte assolit.

També al territori hem ampliat i molt la nostra representació i influència. Poso com a cas a part els casos de les Illes, País Valencià i la Catalunya Nord.
Tanmateix, crec que fa falta un canvi de mentalitats i de pràctica amb i per al territori. Al ja més que tradicionals recels entre “comarques i Barcelona”, jo vull anar una mica més enllà.
El model de país que volem construir li manca una profunda relació entre ambdues realitats, la metropolitana i la del “territori”. No m’imagino Dublín, Edimburgh, Milà, o fins i tot París! Sense un territori cohesionat i amb una relació directe amb les àrees metropolitanes. M’explico. La nostra militància, el nostre territori, ha de ser una combinació entre “metropolitanisme” i territori, no es poden separar més les dinàmiques d’un i de l’altre. Només es pot treballar de manera cohesionada el país, si ambdues parts treballen colze a colze. Això vol dir que hem de canviar una dinàmica que dura ja fa molts anys - jo diria que ve d’un passat que radica fins i tot en l’antic poder del comtat de Barcelona- i que no té gaire sentit per cap de les dues parts.
L’era de la globalització permet estructurar grans pols metropolitans, ara bé, jo no conec cap exemple a Europa on els espais metropolitans siguin els únics que determinin la vida del país. I aquesta dinàmica també afecta a la nostra militància independentista.
Hem de saber treballar doncs amb una militància, que malgrat siguin diferents en les seves realitats, deixin de treballar d’esquenes, o sense mirar-se cara a cara. La riquesa d’ERC i de l’independentisme doncs ha de ser com deia, combinar ambdues realitats. Perquè? Perquè mantenen signes d’identitat específiques però alhora formen part d’una mateixa realitat cultural cosa que les fa més riques.
Una, la metropolitana, aporta signes d’innovació constant i són més properes a les realitats internacionals i a la pluralitat, l’altra, la territorial, manté una forta identitat cultural i un esperit de treball i de vida més a l’abast de les realitats locals.
Crec que d’elles se’n poden desprendre noves dinàmiques que poden donar noves dosis de cohesió, d’identitat i un necessària innovació i extensió de les nostres realitats culturals, siguin d’on siguin.
La nostra riquesa, la d’ERC, ha garantir un model que ens faci més rics políticament i culturalment, i per tant, que ens permeti avançar encara més, en la nostra representació política arreu del país.

De l'independentisme...

Cal trencar esquemes, cal construir un nou imaginari (nacionalisme i independentisme al segle XXI)

Penso, que de vegades, quan intentem parlar del nacionalisme com a moviment polític i social, o de les relacions d’ERC i CiU, encetem debats demagògics i immadurs. Sempre hi ha aquesta mena de por o amenaça d’un possible pacte de govern...en un futur govern de la Generalitat...o ves a saber el què. Res més lluny de la realitat.
Estic cada cop més convençut que el país necessita detalls o imatges d’unitat entre les forces nacionalistes, amb una certa urgència.
Vivim des de ja fa masses anys, allunyats les dues realitats o tradicions del nacionalisme, això és cert. I això, en general, no és bo. No cal posar escenaris de pactes governamentals o electorals, ni de “tacticimes electoralistes” pel mig, la nostra vida política no s’ha de veure alterada per res, ni tampoc la nostra estratègia.
Ara bé, cal anar una mica més enllà i deixar enrere models que s’han vist superats per les circumstàncies. Crec que aproximar les dues realitats i obrir un debat entre ambdues parts que acabi convergint en una redefinició de les nostres ambicions nacionals i territorials conjuntes, és més que positiu, podria ser una bona dosi d’ambició i d’il·lusió, i un canvi estratègic per al nacionalisme en general. No hem de tenir por a debatre, sense pressa, evidentment, i sense confondre posicions ni plantejaments polítics.
Hem de tenir la capacitat de poder arribar a acords de futur amb totes les formacions polítiques catalanistes del país, és clar que sí! Però al carro de la sobirania, no tothom s’hi vol sumar. Cal ser ambiciós i valent.
Això evidentment, és responsabilitat de tots els nostres dirigents, encara que és la nostra obligació com a militants posar les bases per al diàleg sincer i honest.
Em ve a la ment les converses que establiren les dues grans tradicions polítiques italianes cap als anys setanta, la democràcia cristiana i el socialisme. Aquestes converses, representades per Aldo Moro, pels democratacristians, i per Enrico Berlinguer, pels comunistes, encara que es veieren estroncades per l’assassinat d’Aldo Moro, portaren al què Berlinguer anomenà il Compromesso storico.
Aquest escenari, que finalment no es va poder concretar per la mort de Moro, favorable al pacte de mínims entre ambdues tradicions, que no comportava en cap moment un pacte governamental! Aquest, es fonamentava en la superació d’una certa confrontació històrica entre totes dues parts, sota l’acord verbal, i després de llargues converses entre tots dos dirigents, per tal de permetre la maduració de la democràcia italiana i afrontar així, de manera ambiciosa, els canvis que la societat, en especial els joves estudiants, reclamaven. En resum, calia superar l’escenari actual per a crear un nou marc polític i social més madur i just amb les necessitats de la societat italiana de l’època.
M’ha interessat des de sempre, aquesta capacitat, la dels dos líders italians, per posar-se d’acord en una estratègia, sota una base d’actuació, que a més, no tenia cap condició ni pacte governamental. Això vol dir dialogar i posar les bases polítiques per a construir un nou escenari de futur per un país, en aquest cas Itàlia.
No vull precipitar esdeveniments ni fer volar coloms, això dependrà sempre de la voluntat de les nostres formacions i dels nostres dirigents, però crec que estem lluny encara de ser uns partits, ERC i CiU, i un país madur sinó som capaços de posar les peces de futur entre tots aquells que volem aspirar a un país sobirà i cohesionat.
Ara toca un nou embat amb les forces de l’estat, el cas de l’Estatut, pot ser un pas cap a la superació de posicions que de vegades crec que només han format part, sobretot per part d’alguns dirigents convergents, de la necessitat de protagonisme i de l’obsessió per sortir a la foto final en alguns casos.

Les JERC, la meva petita història d'una gran organització

2009-10-17T06:46:00.000-07:00

Avui he deixat enrere quasi 12 anys de militància a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. Sento, en aquests moments, un sentiment de tristesa per haver deixat força records i experiències enrere, però alhora orgullós per haver-les viscut en primera persona, i en molts casos haver-hi participat.

Evidentment, aquest no és un article de comiat, per res. És un article d'agraïment i de record per als companys que hem viscut junts aquests anys i a tots aquells moments, bons o dolents, que val la pena deixar-los per escrit.

Vaig començar la meva militància política activa cap a l'any 1998. Inicialment vaig militar a la Secció Local de les JERC de Granollers, però amb poc temps, ja estava militant a la població on residia fins fa poc, Sant Fost de Campsentelles. Val a dir que en aquells temps ja vaig conèixer companys de militància com en Xavi Conesa, l'Esteve Trias, l'Arnau Armadans, l'Oriol López i en Roger Parera, que al llarg del temps, hem esdevingut amics en molts casos. Amb ells he pogut viure experiències tan gratificants com ara la creació de l'Espai Cultural i Independentista Tio Canya de Mollet del Vallès, la constitució de les JERC del Baix Vallès (érem una trentena de militants!), o les concentracions que varem organitzar per la Diada Nacional a Mollet. Simplement, va ser fantàstic!

Amb el pas dels anys vaig assumir la responsabilitat de dirigir, si és que aquesta pot ser la paraula definitòria, les JERC del Vallès, Oriental i Occidental, i entrar per tant a la Direcció Nacional de les JERC. Tota una aventura. Vàrem començar amb una Federació Regional desetructurada pels diversos conflictes interns que van culminar amb el Congrés Nacional de Calella, i que al Vallès en particular, varen afectar molt. De fet, en aquells moments no érem més de cinc seccions locals arreu del territori vallesà, de les quals, com a mínim dues d'elles, estaven en procés de desaparició. Companys i companyes com l'Ariadna Morgui, en Juli Fernàndez, en Josep Lluís Òdena, en Guillem Massallé, la Marga Fontcuberta, en Jordi Gómez, l'Enric Faus, la Laura Ribalaiga, la Dàmaria López, en Víctor Tomàs etc., van ajudar des de la seva petita o gran aportació a que aquesta Regional tornés a ser un referent per a la militància de la nostra organització.

Posteriorment, després de dos anys de treball diríem que difícil, especialment al Vallès Occidental, varen entrar a militar companys com ara en Jordi Bella, en Daniel Mallén, en Carles Caballero, en Marc Candela, en Bernat Ilari,l'Enric del Amo, en Ricard Fernàndez, l'Eduard Anguita, en Toni Ramón, l'Oriol Papell etc., que formen part d'una generació que han sabut consolidar la feina iniciada per tots nosaltres.

Amb ells, he pogut viure moments bons i dolents és clar, però molt gratificants per a tots nosaltres i per a la nostra organització. L'organització del primer Connecta, la constitució de noves seccions locals arreu del territori, les encartellades de l'Acampada Jove etc., són alguns d'aquells moments que val la pena recordar.

Entremig, vaig assumir altres tasques a les JERC, Coordinador Nacional dels Tio Canya, Secretari Nacional de Formació i alliberat pel Vallès de l'Acampada d'Arbúcies. Totes elles, m'han aportat més experiència com a persona, encara que no sempre han esdevingut una experiència positiva. D'aquesta etapa vull recordar dues figures importants de les JERC d'aquells moments, l'Uriel Bertran i en Pep Carrapiço. De l'Uriel en destaco la seva capacitat d'innovar i de projectar sempre el futur sense menystenir el present. D'en Pep, en vull destacar la seva humanitat i la seva capacitat de disciplina. Però també vull recordar companys com l'Eduard Suàrez, en Josep Jaya, en Pep Armengou, en Jordi BRillas, o en Xavi Arasa, que no vull deixar d'anomenar doncs amb ells també he viscut part de la meva militància.

Aquella Direcció Nacional encapçalada per l'Uriel i en Pep, va ser capaç de portar a la nostra organització a dinàmiques inimaginables feia uns anys. L'Acampada d'Arbúcies va passar a ser un festival de referència per als joves del nostre país, vàrem ajudar a constituir i a dinamitzar organitzacions com l'Espai Jove de la Intersindical-CSC i Acció, a fer créixer arreu del país els bars Tio Canya, o a organitzar actes com els del dia de la constitució espanyola on vàrem demostrar l'excel.lent capacitat d'organització que teníem en aquells moments. Per cert, de bogeries també em vam fer unes quantes, a mi se me n'acudeixen tres, la vaga de fam de dos dies en contra de la constitució espanyola (puc certificar en la meva persona que es passa molt malament sense menjar), l'acte en contra de la desfilada militar a Barcelona a la Delegació espanyola, o bé, l'acte davant de la seu de la marina de Barcelona també.

Bé, aquest és un petit resum d'allò que he viscut i amb qui ho he viscut, però també vull ser sincer amb la situació que hem viscut a les JERC en els darrers anys.

Les JERC, hem viscut en aquests últims temps, una situació interna força difícil, la mala gestió d'alguns, ens va portat a tenir una organització mancada de certs recursos i referents socials que vàrem perdre pel camí i que cal recuperar a marxes forçades. Les JERC, són una organització juvenil que no li queda cap altre remei que el de transformar les realitats que viuen els joves, i per això, cal recuperar dues receptes, la mobilització i la construcció de referents socials per als joves a d'àmbits com els de la universitat, el de l'oci, el de la cultura, el del mediambient etc.

A més, com a organització, també hem de fer un salt de maduració en la nostra manera de debatre i de treballar, de vegades, i això és una autocrítica que també em faig a mi mateix, d'un petit problema n'hem fet un gra massa, i això és a causa de la falta de voluntat de diàleg i de respecte entre nosaltres mateixos, sigui en l'àmbit que sigui, o des de la responsabilitat que sigui. Ens fa falta doncs, millorar i respectar alguns dels òrgans de treball interns sota la premissa de que som una organització plural en les maneres de pensar i de treballar. Passar aquestes límits, comporta la degeneració de la vida interna de la nostra organització. I aquesta, companys i companyes, és la vostra principal tasca com a membres d'aquesta organització.

Bé, em deixo moltes coses per a dir i recordar però crec que ja m'he fet prou extens. Però no vull deixar d'agrair a tots els companys i companyes que m'han “aguantat” durant aquests anys el seu esforç, la seva voluntat i el seu ajut. Gràcies Lluís Pérez, Carles Caballero, Enric Faus, Eduard Anguita, Toni Ramón, Ariadna Morgui, Dani Mallén, Marc Candela, Laura Ribalaiga, Pep Carrapiço, Josep Jaya, Jordi Brillas, Eduard Anguita, Marta Torrecillas, Víctor Tomàs, Dàmaris López, Juli Fernàndez, Uriel Bertran, Josep Lluís Òdena, Andreu Cera, Bernat Ilari, Xavi Conesa, Oriol López, Roger Parera, Marga Fontcuberta, Jordi Gómez, Dani Parra, Jordi Bella, Ramón Puigneró, Marga Fontcuberta, Vanessa Casado, Saulo Pujolàs, Oriol Papell, Pau Ibars, Ricard Fernàndez, Guillem Massallé, Xavi Arasa, Esteve Trias etc., i molts altres, que encara no hi siguin aquí, no deixen de ser importants en els meus records com a militant de les JERC.

Aquest, com deia anteriorment, no és un adéu, és un fins després, doncs la meva militància continua a ERC, i allà amb vosaltres, si voleu, seguiré compartint militància política.

Companys i companyes no abaratiu mai el somni. Cal seguir lluitant per a convèncer i cal convèncer per a vèncer...

Visca les JERC! Visca el Vallès! i Visca els Països Catalans Lliures i socialistes!

ERC i l'independentisme. L'audàcia de l'esperança (Part I)

2009-10-10T11:20:00.000-07:00

D'ERC...

Des d'aquest post, pretenc confrontar teories i trencar estereotips que han format i formen part d'ERC i de l'independentisme en general, i que de manera constructiva crec que cal començar a debatre.
Per tal de donar-li un més ampli ventall d'opinions i d'experiències, també he basat aquest post en exemples que he anat incorporant al llarg de tot el text, sobre experiències viscudes a d'altres territoris, que ens poden ajudar a tots i a totes a confrontar idees i a obrir les nostres mires a noves realitats de futur. Evidentment, els successos que s'esdevenen fora del nostre territori, mai són objectives, sinó que depenen de les realitats que viu cada territori, però, sí que ens aporten riquesa en el coneixement i en les nostres experiències per un futur que encara hem de viure.

Així doncs, i com deia Valentí Almirall, a la seva obra profètica Lo Catalanisme, ...per a poder judicar de la bondat d'un remei, lo que primer interessa és conèixer les condicions del “malalt” i els símptomes i efectes de la “malaltia”.

A ERC ens hem fet grans però encara ens hem de consolidar

Toca assumir, després de molts mesos de debats i de certes tensions, que malgrat les dificultats que hem viscut i viurem, som un partit que gaudeix d'una certa solidificació social, ara bé, ens hem de consolidar i evidentment encara hem de créixer més.
Des de l'època Colom fins al gran auge que va viure ERC durant el període 2002/2005, el nostre partit ha viscut un admirable creixement de la seva xarxa de suport electoral Ara gestionem institucions arreu del país que ens obliguen a mantenir una actitud molt més reflexiva i amb més capacitat de coneixement i amb més experiència en les nostres accions. També la nostra xarxa de suport social ha crescut, i molt, cosa que també ens ha possibilitat ampliar la nostra influència i la nostra capacitat de mobilització social. Certament, ERC, ja és un partit de referència política i social.
Ara bé, els membres del partit som responsables, tots i totes, de millorar i de transformar el nostre partit en un partit de referència política i social, modern, actiu i més democràtic.
Per tant, crec que encara hem d'avançar molt, doncs de mancances en tenim forces i algunes són força rellevants. Construir un partit de majories, i preparar-lo per a la confrontació política amb l'estat, són els dos elements estructurals per a fer d'ERC el partit del segle XXI.

Un partit de majories? ERC ha de ser un partit de majories polítiques i socials. Cal treballar per ser el partit del consens social, per tant, de la pluralitat nacional que treballa a l'entorn d'un projecte polític. No hem de ser només influents en el sí de les institucions, sinó que hem d'aspirar a ser l'eina que possibiliti el consens social i polític, i això vol dir ser el partit majoritari del país, el qual podria aplicar un programa polític ambiciós nacionalment i plural políticament .
Per altra banda, els quasi 10.000 militants que integrem ERC no són ni molt menys suficients. hem de treballar per ampliar el nostre espectre social, amb especial atenció, cal treballar per incorporar nous militants vinguts de les noves onades migratòries. Però, no és només un problema de números, és el de reconèixer la pluralitat política interna on ERC també podrà ampliar les seves capacitats. La pluralitat d'opinions és una qualitat intrínseca a un partit que aspira a ser gran. Cal però saber organitzar les opinions, els debats i sobretot, cal tenir la voluntat per part de tots de portar-ho endavant.

Què vol dir preparar el partit per a la confrontació política? Hem passat per diversos escenaris de negociació (com exemple, la negociació pel nou sistema de finançament), però no de confrontació, poso en un cas a part el de la negociació de l'Estatut. No hem viscut cap escenari més que el del diàleg amb l'estat, ara bé, aquest és un escenari o un model que es limita en el temps i en l'espai.
Les declaracions de Puigcercós en una entrevista publicada a l'Avui el passat mes de juliol, ja reflectien en elles mateixes les fortes limitacions que tenim alhora de negociar o dialogar amb l'estat, i per tant, els escenaris de confrontació és evident que es poden succeir en un futur més que proper. Això, evidentment, requereix un canvi de mentalitat i d'estratègia. Hem de treballar per un partit que combini la negociació i el diàleg amb la lluita pels nostres objectius programàtics a través de la mobilització social i de la revisió estratègica constant.
ERC ha de ser un partit que tingui una forta capacitat d'influència política, d'organització interna i de mobilització social. Ha quedat força reflectit, que ERC encara té força mancances en aquests tres àmbits, depenem d'elements externs que ens condicionen la nostra vida com a partit i que limiten el nostre avenç en el nostre projecte polític. Ara és hora de posar les bases per aquest canvi.

Ni minories minoritzades, ni majories majoritzades

El passat mes de juliol també vaig poder llegir l'entrevista que li feren al nostre secretari general, Joan Ridao, al diari La Vanguardia. Crec que és molt important llegir les declaracions dels nostres dirigents, doncs a través d'elles, també podem palpar la línia política que segueix la direcció del partit, i sobretot, podem llegir les possibles properes accions que farem com a tal.
Em va atraure molt, però, d'aquesta entrevista, el fet que Ridao, en un moment de l'entrevista, parlés de “sectors crítics minoritzats”. Francament, crec que Ridao s'equivoca.
ERC, no és un camp de batalla on hi ha forces que superen abrumadorament a d'altres, ni és tampoc un escenari per a la guerra de guerrilles, ni molt menys. Ni m'agrada que ningú doni aquesta impressió de la situació interna. Ni hi ha minories minoritzades, ni hi ha majories majoritzades, no. La política no és mai estable i els equilibris per tant, sempre depenen dels temps, dels esdeveniments i de les voluntats de les persones. ERC no és tampoc diferent.
No desitjo que ningú parli de fronts, desitjo que tots assumim un cert grau de maduresa i de responsabilitat política per tal de millorar la nostra manera de discrepar, d'opinar i de participar. I dels dirigents del nostre partit, com a responsables màxims del partit, els hi demano que es posin en tot moment en el seu lloc i siguin valents i facin allò que toca en tot moment que és el de mantenir la cohesió interna i dialogar sigui amb qui sigui i amb la situació que sigui.
Ja hem viscut tots força situacions de rebuig i de discrepàncies públiques i privades entre membres del partit, crec que toca fer un pas endavant, crec que toca que tothom es posi al seu lloc i actuï en conseqüència.

Del partit de la centralitat al partit que es centra en el canvi polític i social

Ridao i Puigcercós, en les dues entrevistes realitzades a dos mitjans el passat mes de juliol que ja he esmentat anteriorment, argumentaven l'acceptació d'ERC del nou sistema de finançament, entre altres, per una banda, perquè sinó, segons Ridao, es podia tornar a estigmatitzar ERC, i per l'altra, segons Puigcercós, perquè calia mantenir una actitud de centralitat en el sí de la política catalana. Bé, crec que el temps dirà, si aquesta aposta serà vàlida o no, ja s'han argumentat prou els arguments a favor i en contra d'aquest sistema de finançament. Ara cal parlar d'una estratègia de la qual discrepo en les formes, no en el fons. El de la centralitat o la possible estigmatització d'ERC.

Evidentment, crec que ERC ha de ser un partit central de la política catalana, és més, crec que hem de ser el principal partit de referència política i social. Però això no ens treu de ser un partit amb un projecte polític molt ambiciós el qual requereix d'una estratègia a curt, a mig, i a llarg termini, i que no compte amb el suport explícit de cap estat, per tant, sempre tindrem intents d'estigmatització política.

Llegia aquest mes d'agost l'article que publicà Patrícia Gabancho sobre la centralitat política a Catalunya publicat al diari Avui, el mite de la centralitat política. Al marge d'altres arguments, Gabancho, creu que la centralitat vindrà donada per una aposta decidida nacionalment, la centralitat, per ella, només forma part d'una estratègia de neutralització política per part de PSC i PSOE pel què respecta a les nostres ambicions nacionals.

Crec que la centralitat no es pot definir ni concretar com un element constant. La centralitat, forma part d'un element temporal que en el nostre cas, en el dels independentistes, ha de tenir dues característiques; mantenir un missatge clar i exhaustiu, i una estratègia comunicativa i política constant en el temps.

Això vol dir centralitat. Vol dir comunicar els nostres missatges amb claredat en el contingut, i oferint sempre i com a peça angular una estratègia política al darrere que permeti als ciutadans situar en tot moment en el present i en el futur on serà ERC i cap a on vol anar.

Em ve a la ment, el cas del Partit Québécois, des de la seva fundació el PQ, ha tingut com a objectiu celebrar un referèndum d'independència, han estat dos els cops reeixits en els quals s'ha celebrat un referèndum al Québéc. Tot i això, el PQ, malgrat la seva derrota en dos referèndums no va deixar de ser mai un partit de referència i ni molt menys va perdre la seva majoria política per aquesta causa. Ha estat però la seva indefinició en alguns casos que ha provocat la crítica i la distorsió del seu missatge on el PQ ha vist reduït el seu suport electoral.

Per tant, crec que del què parlen els nostres dirigents i intenten marcar-se com a objectiu mereix una reflexió de fons, mereix, potser, una Conferència Nacional que marqui una línia estratègica global per als propers anys, no cal marcar dates, cal marcar els objectius i un calendari per a la seva execució. Després de la sentència per l'Estatut, a ERC, hem de fer un punt i a part, i això mereix un esforç col·lectiu per arribar a elaborar doncs un nou i renovat programa estratègic comú.

A ERC, hem de reconèixer que hem sabut normalitzar l’independentisme en tots els àmbits de la nostra societat, això ha estat una gran tasca. Ara ens toca normalitzar els nostres objectius polítics com a moviment.

Avui ha mort Josep Pere Garsaball i Ferrerons, un company, un patriota

2009-10-05T13:33:00.000-07:00

En aquestes darreres hores m'ha arribat la notícia de la mort del company de militància Josep Pere Garsaball i Ferrerons. En Garsaball, com se l'anomenava popularment, ha estat un militant històric i modèlic en tots els sentits. Granollerí per definició i independentista per convicció.

Quan al 1998 vaig entrar a militar a ERC ell ja feia anys i panys que corria per aquest partit. N'ha vist passar de totes, i malgrat tot, ell ha estat sempre en peu, sempre allà, on hi havia una xerrada, un sopar, un míting etc. Ha estat un militant incansable, que on anava era ben rebut. Senzill en les formes però segur en el fons, sempre hem pogut contar tots plegats amb el seu ajut o bé el seu suport.

En Garsaball s'ha guanyat el respecte de totes les generacions, per una senzilla raó; la coherència permanent que ha demostrat, que la fet digne per sempre més.

Però no només vull realçar les seves virtuts com a militant. Crec que toca dir que en Garsaball també tenia característiques que el feien molt humà i agradable en el tracte. La seva alegria i la seva amabilitat amb tota i cadascuna de les persones que hem tractat amb ell, podem dir que li han estat sempre característiques. Mai ha defallit, mai ha estat desagradable amb ningú, mai, en definitiva, ha deixat de ser en Garsaball.

Valgui doncs per ell tot el meu respecte com a persona, com a militant, com a patriota.

A tu Garsaball, et dedico aquest poema d'algú que ja coneixes, Miquel Martí i Pol;

PARLEM DE TU

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tut, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties,
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te, a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo

Fem memòria...a Sant Fost

2009-09-26T07:28:00.000-07:00

Sant Fost és un poble de poc més de vuit mil habitants que només hi ve la gent a dormir i a reposar després de vuit hores de treball. Sant Fost no té un centre urbà on poder passejar i trobar-te amb els amics. Sant Fost només són urbanitzacions que mai s’acaben. Sant Fost, Sant Fost, Sant Fost...Res més lluny que aquestes afirmacions. Fa anys que les sento, i crec, sincerament que els fets actuals provoquen que perdin la credibilitat. Us ho explicaré amb un sol fet força simptomàtic.

Aquest divendres, en Jaume Rifà, l’Amadeu Rovira i en Josep Gurri, van presentar el seu llibre Fem memòria. Sant Fost de Campsentelles segle XX. Aquesta segona edició dels llibres col.leccionables que porta endavant l’historiador local Jaume Rifà, fa una ressenya històrica i geogràfica de la quinzena de fonts que resten a la nostra població, i els itineraris a peu que es poden fer fins arribar a aquestes. Un llibre molt accessible per a tots els públics, però sobretot, és un llibre molt pedagògic i dinàmic per aquells que ens agrada descobrir nous llocs. Per cert, com a molts altres llocs, hem perdut, desgraciadament, una part important del patrimoni històric de la nostra vila, ja que a principis del segle passat teniem una quarantena de fonts amb una població que no arribava als 600 habitants! Certament, hem perdut alguna cosa pel camí.

Bé, el que em vull referir és a la capacitat que té una població de mirar cap enrere i ser capaç d’unir la història amb el futur i l’esperança. La sala de l’Ateneu, que és l’espai on es va realitzar la xerrada de presentació d’aquest llibret, era plena, aproximadament un centenar de persones. En aquell moment, mentre en Jaume, l’Amadeu i en Josep explicaven la importància de mantenir les fonts vives i netes, vaig percebre un sentiment contradictori amb allò que us explicava inicialment en aquest post. Vaig percebre il·lusió. Sí, il·lusió de tots aquells que estàvem allà per saber més sobre el nostre medi immediat i la gran capacitat que la nostra vila té per explicar-se i que l’expliquin si hi ha voluntat.

Però el cas més curiós i simptomàtic va ser quan en Jaume Rifà va anunciar la propera edició d’aquests llibres col.leccionables. En Jaume, va anunciar que la propera edició estaria dedicada a les caramelles...els assistents a la sala vam expressar majoritàriament un sentiment de sorpresa i d’il·lusió a la vegada, un xiuxiueig es va apoderar de la sala durant uns segons. Curiós no?

A la sala de l’Ateneu hi havia totes les generacions possibles, gent gran, adults, joves, nens etc. Ara bé, jo vaig poder percebre, que Sant Fost, el meu poble, ja no és un municipi d’urbanitzacions sense vida cultural, és per a mi i per a molts altres, un poble que encara li queda un llarg camí per recórrer però sembla que anem incorporant corredors de fons. Si volem podem.

Més aportacions per al debat sobre les consultes per la independència.

2009-09-20T12:56:00.000-07:00

Perquè cal seguir endavant amb l’objectiu de fer més consultes als municipis?

És evident que la fita d’Arenys de Munt marca un punt i a part en els objectius que com a independentistes tenim a curt termini. Arenys de Munt ha estat una petita onada que s’ha convertit en una marea d’una forta intensitat. Perquè? Doncs perquè hi ha una bona part de la nostra societat que demana més. No vol dir que a partir del dia 13 de setembre tot canviarà, ni molt menys. Vol dir que aquest, ha estat un pas important alhora de trencar mentalitats i arguments que mai han tingut cap raonament real i que ens possibiliten fer un nou pas com a país.

Perquè serveixen les consultes per la independència?

No ens enganyem, la consulta d’Arenys de Munt, i les que vindran són només accions simbòliques. Però és que el simbolisme és sempre un primer pas cap a la consecució d’accions de molt més relleu. Només cal voluntat -perquè el suport ja es veu que el tenim- per a fer els propers passos. I és que també ha quedat reflectit des de la jornada d’Arenys, que les organitzacions polítiques han de fer un pas endavant, perquè les organitzacions polítiques són una part molt important en tot aquest joc, i a elles se’ls hi ha de demanar que no es prenguin tot aquest moviment democràtic com una campanya de propaganda per afrontar les properes eleccions parlamentàries ni com un joc de l’estira i arronsa entre formacions. Ara toca posar-se d’acord i treballar seriosament per aquest nou projecte.

També és important realitzar aquestes consultes per a saber quin acolliment té el nostre projecte polític, el de la independència, i quin tant per cent de ciutadans té la voluntat de votar “simbòlicament” per un sí o per un no, és clar. És l’altre gran “tabú” que com a independentistes mai havíem estat capaços de mesurar i en alguns casos ens hem tirat pedres a la nostra mateixa teulada.

Per tant, les consultes per la independència que es puguin realitzar a d’altres municipis del país són importants per dos motius, escenifiquen un actor, el de la independència, en el debat polític nacional que convé mantenir i evolucionar. i ens permet trencar i crear un nou model per a projectar els nostres objectius nacionals que va una mica més enllà i que ja no depèn dels equilibris polítics, sinó que depèn de la col·laboració entre la societat activa i els partits polítics.

Per últim, aquesta experiència, com deia anteriorment, no ha de ser només un element simbòlic, com alguns ja han plantejat. Ha de ser un canvi en la manera de fer de l’independentisme, i sobretot ha de ser l’element que posi per fi sobre la taula de la política, el debat sobre com marcar un full de ruta cap a la independència. Això, és clar, dependrà de la voluntat de tots plegats.

Les contradiccions del PSC?

Amb tot aquest enrenou d’Arenys, penso que també hem posat a tothom al seu lloc. Parlo, en aquest cas, de les fortes contradiccions dels federalistes catalans, és a dir, del PSC. M’ha sorprès i em sorprèn força l’actitud d’aquests al respecte de la consulta d’Arenys de Munt i la que estan mantenint fins ara en d’altres casos com els de Berga, Tarragona etc.

El fet de negar o treure importància a les consultes no deixa de ser una manera de neutralitzar el seu fort calatge polític. Però el que em sorprèn més, és que el federalisme català s’oposi a una consulta nascuda de la societat civil i a més sigui plenament democràtica! És absolutament contradictòria aquesta actitud dels socialistes catalans, els quals penso que neguen aquesta expressió democràtica, sigui en el sentit que sigui, perquè entra en plena contradicció amb els seus objectius polítics, i en comptes de ser laxes amb l’actitud –com ha estat el cas dels laboristes escocesos amb la possible convocatòria d'un referèndum per la independència d'Escòcia-, rebutgen d’arrel aquesta possibilitat sense plantejar cap alternativa. I és que el socialisme català, si és que no vol entrar en una forta contradicció política, té l’obligació de plantejar alternatives o deixar que l’expressió popular parli, com en altres casos, ells mateixos varen assumir. Per exemple, el referèndum de l’OTAN o el de l’Estatut.

Cal analitzar amb força atenció l’actitud del PSC amb tot aquest període, i sota aquesta premissa, sabrem en un futur no tan llunyà, quins són els nostres companys de viatge i amb quins ens hi haurem de topar pel camí d’anada.

Arenys de Munt, entre la il.lusió i l'autodeterminació

2009-09-13T14:22:00.001-07:00

Jo ahir, com molts altres, vaig passar el dia a Arenys de Munt. Certament, ahir es respirava per la riera del centre d'Arenys, il·lusió i esperança. La clamorosa victòria d'ahir, penso que va marcar una fita tan psicològica com política que cal tenir molt en compte. Encara que el procés ha viscut força traves en la seva organització, i que un cop més, l'estat, en aquest cas enfocat en la persona de l'advocat de l'estat, ha fet el ridícul, vull felicitar a tots els organitzadors d'aquesta consulta per la seva impecable organització i per la seva transparència i solvència en tot el procés, de veritat, ha estat una consulta modèlica en tots els aspectes.
Com deia, la jornada d'ahir, marca una fita molt important com a país, per fi hem sabut passar de la dialèctica a la praxis en l'exercici democràtic de la consulta. Un cop més, els municipis són i han de seguir essent el motor dels canvis al nostre país.
Però la meva reflexió vol anar més enllà de la jornada d'ahir. No servirà de res una consulta tan exitosa com la d'ahir sense que altres municipis del país no acullin el seu relleu i per tant, permetin l'exercici democràtic de consultar a la ciutadania sobre el nostre futur nacional. I això, requereix una aposta important d'alcaldes i regidors del nostre país que tinguin la voluntat de consultar als seus ciutadans però és més important encara que la societat civil, com ha estat en el cas d'Arenys, impulsi aquests processos. El gran èxit d'Arenys, ha estat la col·laboració entre l'associacionisme i la classe política local. Queda clar doncs que el què cal és treure del mig els “mals vicis de la política”, que és el què distancia als ciutadans d'aquesta, i recuperar exercicis de tanta solidesa política i social com ha estat la consulta d'Arenys de Munt.
Per últim, i ja que m'engresco en posar fites a un nou repte nacional, la possible expansió de la consultes locals, ha d'estar ben organitzada i ha de tenir com deia anteriorment, una dinàmica de col·laboració entre ciutadania i institucions sense que això, evidentment, es barregi. La il·lusió que ens ha produït aquest èxit rotund de la consulta d'Arenys no ens ha d'impedir fer reflexionar de com tirar endavant les noves consultes i amb quina finalitat política i estratègica les hem de portar endavant.

PD; de la convocatòria feixista d'ahir una anècdota, com ha de ser i ha de seguir sent.

L’esquerra independentista a debat. La cultura militant (part II)

2009-05-03T10:56:00.000-07:00

La militància política neix al nostre país amb el naixement dels moviments polítics del segle XIX. Hi ha tres tradicions militants, la republicano-federalista, la catalanista de centredreta i la marxista-leninista.

Sota la meva opinió, l’ERC dels anys 30, era un bon exemple d’una combinació entre la cultura militant i el lideratge polític. També n’és un bon exemple, la Lliga Regionalista de Cambó i Prat de la Riba, un digne model de lideratge polític que governava un país.

Crec que tots dos exemples, són un model d’allò que ha de ser un partit de majories, ésser legítim socialment per exercir el lideratge políticament.

La militància activa del segle XXI. Un actiu que cal repensar.

Com a independentistes mai hem definit uns trets comuns en el nostre treball diari, sigui en l’àmbit que sigui. Hem passat diversos estadis, conflictes interns, escissions, però per una sèrie de circumstàncies el treball de base, el treball del militant, no l’hem sabut definir ni valorar amb prou intensitat.

Definim primer què vol dir ser militant actualment. Militant, sigui d’un partit polític o d’una altra organització, vol dir treballar activament per un projecte polític des de qualsevol àmbit, amb els instruments que més vàlids siguin per a la finalitat del projecte. Això, per un militant polític del segle XXI, no vol dir només sortir a encartellar i assistir a manifestacions cada quan toqui, vol dir alguna cosa més; formar-se i informar-se ergo participar de la vida política, mobilitzar-se (entenc la mobilització com qualsevol acció d’un militant que en qualsevol àmbit actua en pro del seu projecte polític afí), i que la seva organització tingui la capacitat d’oferir espais de participació activa i constant.

És evident doncs, que en el món actual, en l’era de les noves tecnologies (el Món en Xarxa de Manuel Castells), el militant però també el simpatitzant, és un element decisori actualment doncs a diferència d’etapes anteriors aquests tenen totes les possibilitats d’informar-se i formar-se de qualsevol temàtica d’una manera molt ràpida i força detallada, cosa que converteix al militant en un element a l’alça i amb les mateixes possibilitats que un càrrec mitjà de l’organització. Per tant, no podem entendre ja el militant com un actor només que treballa militantment, si no que el militant és un actor que reuneix dos valors, esforç i formació, i que per tant, aspira a treballar transversalment en qualsevol àmbit.

Els valors de la militància (formació, mobilització i participació)

Ja hem repassat allò que és i pot ser l’actual militant polític. Ara bé, cal voluntat per part del militant i de l’organització per avançar cap a la militància del segle XXI. Per això, crec que cal desenvolupar tres àmbits per a la vida del militant:

Formació

La formació ja no és una acció estàtica i que té espais concrets per a la seva realització. Ha de tenir una certa professionalització en les formes i en el fons. Ha de tenir estructures flexible si territorialitzades. Obertes a la militància però també als simpatitzants.

Mobilització

La militància política ha de créixer en la seva intensitat mobilitzadora. La militància ha de ser motivada per a fer-ho, i sobretot ha de tenir una finalitat útil i activa. Crec que el militant ja no és un actor que en qualsevol moment es pot activar, necessita raons i raons útils per a les seves finalitats.

Participació

La participació està en boca de tots les partits i moviments, ara bé, només farem una organització sòlida si la participació reuneix dos elements clau; transversalitat i especialització.

La transversalitat ha de poder ser activa en qualsevol àmbit, en qualsevol moment i refererit a qualsevol persona.

L’especializació és obligada per una organització que treballa per àmbits. La participació no vol dir tot entre tots, vol dir treballar per una finalitat concreta i si és necessari solemnitzar-la entre tots. La nostra societat creix i va ampliant els seus espais de relació, i això vol dir que un partit també s’ha d’ampliar i créixer en el seu coneixement i les seves relacions amb la societat activa.

La figura del simpatitzant i la seva configuració política

El simpatitzant és l’altre actor important per a fer créixer la capacitat política d’un partit i un moviment.

La cultura política americana per exemple, fa anys que ha incorporat el simpatitzant com una figura que també milita. Ara bé, la cultura política europea parteix d’una tradició social i política diferent i això cal tenir-ho en compte.

Hi ha bons laboratoris d’idees que darrerament s’han succeït a la primera escena de la política europea. La creació del Partito Democratico a Itàlia o el procés electoral per escollir el candidat/a del Partit Socialista Francès a les eleccions a Primer Ministre de França, en són dos clars exemples. Però no són prou ni poden ser el model per a partir.

Crec que la figura del simpatitzant abans de res requereix que l’organització que té la voluntat d’acollir-la tingui la voluntat de treballar transversalment. Sense un model de treball i de debat que integri als nous incorporats a la vida política del partit o l’organització no es podrà incorporar mai a un sector de gent que és emergent i que reclama un altre tipus de participació. Compte, participar vol dir treball en conjunt no decidir en conjunt tot allò que succeeix doncs els partits si una cosa han de tenir avui en dia és tècnics o especialistes en temes concrets que puguin resoldre les problemàtiques sectorials.

Però, hi ha un risc molt important a l’hora d’obrir un partit a la figura del simpatitzant. El simpatitzant no té la mateixa cultura política que el militant (encara que sí que pot tenir la mateixa voluntat d’aprendre i treballar), i això pot portar a situacions de conflicte intern. I el que és més important, el simpatitzant ha de tenir els mateixos drets que un militant que paga quota? Jo crec que són dos figures absolutament diferents. Per a definir-ho d’alguna manera, el militant és aquell que aporta una quota periòdica a la seva organització i que a canvi se li veuen reconeguts drets de participació i informació política. El simpatitzant, per altra banda, és una figura que treballa per objectius concrets o amb un compromís polític radicat a una certa temporalitat, i que es pot consolidar amb el temps o no però sense un compromís ni ferm de cap manera. La diferència entre les dues figures? La seva participació política interna.

Per tant, la figura de l’amic, simpatitzant etc., depèn de dos factors, la voluntat de l’organització d’integrar-lo políticament i la voluntat del militant el qual ha de decidir com i de quina manera voldrà treballar-hi. El debat penso que està molt obert i al nostre país encara estem molt lluny d’arribar a un model obert políticament i socialment.

L’esquerra independentista a debat. Construir la sobirania, construir la nació en moviment (part I)

2009-04-26T14:54:00.000-07:00

El projecte independentista actual, al nostre país, encara que ja està força consolidat en l’escenari polític i social des de fa anys, malgrat això, és prou recent la seva solidificació com a moviment polític amb representació parlamentària i amb un cos ideològic sòlid.

Des dels inicis del catalanisme, el debat sobre l’encaix de Catalunya amb Espanya sempre hi ha estat, és evident, però partia d’una altra seqüència en el temps, el pes econòmic i polític que irradiava el nostre país feia que el catalanisme virés sempre la seva mirada sobre l’estat com a eina per avançar com a país, i aquest pensament anava d’esquerra a dreta.

Cert, que polítics com ara Valentí Almirall posaven en entredit la capacitat d’influència del catalanisme (inclosa la burgesia catalana) sobre l’estat espanyol, però finalment ell mateix va tirar la tovallola desil•lusionat per la manca de resultats i els forts trasbalsos ideològics que patia el catalanisme polític del segle XIX.

Amb la creació d’ERC al 1931, s’obre un nou escenari en el mapa polític del catalanisme. El macianisme organitzat al partit Estat Català, que no tenia una definició ideològica concreta però que es declarava fermament independentista, i el republicanisme catalanista. Malgrat les fortes tensions internes que es patiren, tots dos partien d’un anàlisi concret, el conflicte polític català amb Espanya. La novetat però es produeix en un aspecte prou rellevant, la unió de la majoria política i social del catalanisme en un sòl partit i moviment. La construcció d’un moviment social i polític, és aquí on crec que ERC i el catalanisme, que encara es considerava federalista, i que per altra banda havia vist néixer un líder, Macià, que es va atrevir fins i tot a declarar la República Catalana, crea un nou escenari polític i social.

ERC va viure moltes contradiccions, tantes com les que ara viu el nostre partit, ara bé, tenia un nou component, el suport social organitzat, el qual feia forta ERC i li permetia ser el referent polític i social del país.

Parlar de moviment és al què em vull referir i argumentar, doncs crec que l’independentisme actual té forts dèficits en diversos àmbits i mai podrem portar a terme un fort embat amb l’estat, si no construïm un país, el model de país que els independentistes volem i creiem que és més just. El debat sobre l’estatut i el finançament reflecteixen aquestes mancances, sense un moviment sòlid i organitzat no podem avançar en la superació del nostre conflicte amb l’estat i en resoldre els nostres dèficits com a país. En resum, la construcció d’un Moviment Nacional d’Alliberament Nacional no és ni un nom llunyà en les seves finalitats ni forma part d’un partit, és un projecte de país que té tres objectius en l’actualitat, avançar en el dret a decidir, la mobilització social i el debat permanent. Això és construir estructures d’estat i això és avançar com a país.

L’independentisme, i ERC com a referent polític d’aquest, s’ha d’estructurar en tots els àmbits de la nostra societat (referents sindicalis, universitaris, empresarials, comunicatius), i dotar-se d’un projecte com a país però també com a societat és la seva finalitat. Els moviments polítics, evidentment aquells que no han abandonat el seu projecte històric, han de tenir un model de país i de societat i l’independentisme encara ha de madurar molt en aquesta finalitat. Crec que ara, en plena crisi i en un moment polític difícil per al país, és el moment d’afrontar sense por aquests debats.

En aquest país ens falta estratègia i mobilització. El projecte independentista entès com a moviment requereix d’aquests elements amb una certa urgència.

Sense estratègia com a país seguirem sense tenir un projecte clar de país, no podem tornar a obrir fronts tan importants com el del finançament o el de la nostra capacitat de decisió sense abordar l’estratègia. La situació actual de desafecció són resultat de la falta d’estratègia i de creure que només amb la negociació política podrem arribar als nostres objectius. Res més erroni, sense una estratègia de país només es pot crear desafecció i distorsió, els resultats estan allà, hem de començar a pensar en vèncer i no només en convenç-se’ns.

La mobilització és l’altre factor clau. La mobilització formava part de la cultura política de l’ERC dels anys 30, i ha de formar part de la cultura política moderna. Si el que necessitem és estratègia per avançar amb ordre, necessitem la mobilització per avançar en el nostre dret a decidir en tots els àmbits. El projecte independentista només pot avançar si es fa partícip a la societat i la millor manera és mobilitzant-nos. Entenguem, és clar, per mobilització la motivació de la gent a treballar per un projecte sigui en una manifestació sigui en una reunió sindical etc.

I per a poder treballar en la consecució d’una majoria social i política, cal que tothom es posi en el seu lloc, cal doncs que la política deixi de ser l’únic referent social. La tradició política del catalanisme i de l’independentisme sempre ha tingut com a referents quasi únics els seus partits com a eix central del seu treball. Ara toca transformar aquesta realitat històrica, i això no vol dir apartar ningú, si no sumar molta gent a un projecte polític.

I per últim, crec que el nostre moviment només podrà ser reconegut internacionalment i per conseqüència també per l’estat espanyol, si realitzem això mateix, internacionalitzem el conflicte. Cal crear estructures que creïn corretges de transmissió (casals catalans a l’exterior, empreses, mitjans de comunicació etc.) que posin en escena internacional el cas català. Per tant, també cal fer un gir en els nostres objectius, Madrid ha de ser un escenari de les nostres reivindicacions com a país però Brussel•les ha de ser l’espai de negociació i de sedimentació de que el conflicte té avaladors internacionals. I això, es teixeix progressivament i només si es fa de manera ordenada i eficient, sense estirabots.

Com deia abans, ara toca vèncer, i ho hem de fer col•lectivament i sobretot amb la voluntat de fer-ho. L’independentisme està canviant i ara més que mai aquest demana transversalitat i eficiència en els seus resultats.

Eleccions a Euskadi, una realitat il•legalitzada

2009-03-01T16:00:00.000-08:00

Euskadi segueix tenint un panorama molt complicat sobre la taula i les eleccions d’aquest diumenge ho tornen a escenificar.

Els resultats d’aquest diumenge han portat a un escenari on les forces espanyolistes, aquells que se’ls anomena hipòcritament no nacionalistes o constitucionalistes, poden conformar una nova majoria parlamentària. El PNB per la seva part ha tornat a ser la força política majoritària en detriment de la resta de forces que conformaven el govern tripartit, EA i EB, que han caigut en picat. És evident doncs que hi ha una forta polarització política a Euskadi.

Es poden fer mil variables per un futur govern, PNB-PSE, PSE-PP etc. Ara bé, el rerefons de tota aquesta situació el coneixem, el conflicte polític amb Espanya.

Crec que a Euskadi s’ ha passat massa temps amb partits com PP i PSE que s’aprofiten de la violència per a guanyar adeptes i vots, això és irreal i descarnat, és més, no forma part del joc polític. L’escarni que genera la violència política a Euskadi, en viuen a Euskadi i a Espanya. I això té un període de caducitat perquè el conflicte forma part de la societat basca en diverses intensitats, sentiments i pensaments. No justifico la violència de ningú només la vull posar en el seu lloc doncs és l’única manera d’avançar en la resolució d’aquest conflicte.

Euskadi reclama un altre cop que hi hagi interlocucions serioses en l’àmbit internacional per a resoldre aquesta situació que ja no té gaire sentit i que viu de la resistència política dels uns, dels altres i dels de més enllà. Zapatero no vol entendre la situació i la seva possible resolució perquè el seu anàlisi porta a un resultat negatiu per al seus interessos, vist evidentment des de la Meseta. Ara bé, la responsabilitat política toca que es posi al dia a Euskadi (el PNB n’és un dels principals responsables), i aquí crec que les instàncies internacionals han de tenir un paper de pressió i de diàleg amb Madrid per a tornar a posar la resolució del conflicte sobre la taula de les negociacions.

I toca parlar de l’esquerra abertzale i el seu paper en aquestes eleccions. La il.legalització de D3M ha suposat una nova manca de democràcia a Euskadi i això només fa que deslegitimar aquest procés electoral. No té cap sentit un escenari polític on una força política que ha tret més de 100.000 vots nuls, el vot nul és un concepte de militància de molta consideració i de molta significació política, a l’Europa del segle XXI pugui restar al marge del sistema polític per decisions arbitràries i de poca consistència jurídica. Per tant, qualsevol anàlisi per a futur govern basc passa per un alt dèficit democràtic i per una manca de la realitat.

L’esquerra abertzale ja ha diversos missatges per al canvi, per a l’entesa, ara no toca anular interlocutors, toca reconeixe’ls per a poder avançar en el procés de pau.

L’esquerra abertzale és un interlocutor molt vàlid per a resoldre el conflicte, i aquesta situació malgrat l’aritmètica parlamentària que es crearà, té un gran forat negre que com deia Ione Goirizelaia “està allà, forma part de la vida d’Euskadi, i només des d’Euskadi serà possible resoldre’l”.

La crisi. Parlem-ne?

2009-02-15T13:36:00.000-08:00

El nostre país viu una crisi similar a la que afecta a la resta de països de la Unió europea, ara bé, els Països Catalans tenen trets diferencials en la configuració econòmica i política.

Crec que aquesta particularitat passa per parlar inicialment de bancs i constructors. El nostre país té una gran potencialitat financera però també és cert que amb tota aquesta convulsa situació el sector financer català ha estirat més el braç que la màniga, i això, s’ha demostrat que ha estat una total imprudència. La responsabilitat dels bancs i caixes en un país industrialitzat com ara el nostre és estratègic per a fer rotllar el sistema, però crec que bancs i caixes fa temps que han deixat d’apostar fermament pel sector industrial. La nostra industria bancària fa temps que ha apostat pel sector de la construcció amb la senzilla teoria que els marges de benefici són més elevats i la rendibilitat era molt més segura, res més allunyat del futur d’aquest sector.

El sector de la construcció certament que era rentable, motivat sobretot per la venda desmesurada de sòl públic municipal per així créixer en capacitat fiscal als municipis que més necessitaven líquid, els petits i mitjans municipis, per cert, algú hauria de fer alguna cosa per a solucionar el greu dèficit dels nostres municipis i del seu finançement. La construcció doncs ha estat fins fa pocs mesos un sector vital per a l’economia catalana, entre el 14 i el 20% del nostre sistema econòmic, molt per sobre de països com Estats Units (7%) o França (4%).

Amb tot això vull dir que el sector de la construcció no aporta un gran valor afegit i no pot tornar a ser un sector estratègic de l’economia catalana, perquè no forma part d’un sector productiu de continuïtat i té límits evidents en el seu desenvolupament com a sector, per no esmentar que alguns dels seus empresaris han viscut massa temps de l’especulació i de l’explotació salarial de les noves onades migratòries, i tot això tenia un període de caducitat. Per tant, greu error el dels bancs per apostar per la construcció a l’hora de donar “majestuosos” crèdits en detriment de la indústria que malgrat viure importants moments de canvi representa el sector amb més riquesa i projecció de futur per al nostre país com ha estat des de finals del segle XIX amb la Revolució Industrial.

Dit això, crec que toca parlar amb més profunditat del nostre sector industrial el qual no està exempt de problemes estructurals. Amb aquesta entrada en recessió econòmica cal que obrim un debat des de l’esquerra sobre el model passat i el model futur de la nostra indústria que en definitiva és parlar en bona mesura del futur del nostre país al món.

La indústria catalana i la seva incipient burgesia des de la Revolució Industrial ha estat el motor industrial d’Espanya, és més, la nostra indústria ha tingut només com a referent de mercat exterior Espanya. Però el teixit empresarial espanyol canvia i és evident que Espanya ha fet una aposta decidida cap el sector financer, això a Espanya té una certa lògica ja que és el sector de cohesió de tota l’oligarquia espanyola, i per una capital de referència, que és Madrid, que ha apostat fort per implantar les seus d’empreses multinacionals (no confondre amb teixit industrial) per a fer una capital de referència dels sectors financers i de les multinacionals que tenen un rol polític i que aporten poc valor de treball i força de riquesa econòmica per a la capital.

Així mateix succeeix amb la indústria catalana. La nostra potencialitat rau en convertir i reforçar el nostre teixit de PIME’s en un teixit organitzat en sectors estratègics així com també ha de tenir una capacitat productiva a l’alçada de les necessitats del segle XXI.
Per això cal crear una nova cultura empresarial, i aquí crec que l’esquerra té un paper molt important de pedagogia i impuls cap aquesta, basada en una nova cultura de l’esforç i en una aposta des de les institucions governamentals i financeres adreçades a motivar i impulsar de manera eficient una nova fornada d’emprenedors. Per això calen diners? Evidentment, però no ho és tot, cal en primer lloc crear una certa pedagogia i que el teixit empresarial assumeixi i protagonitzi aquests canvis.
I què passa amb les multinacionals que venen i se’n van? Doncs això mateix que venen i se’n van. Catalunya ha assumit durant molt de temps que era la fàbrica de molts països per a produir a gran escala i amb una mà d’obra barata, però de tot s’aprèn i el què cal ara és assumir que les multinacionals poden jugar un paper important però no estratègic, la nostra aposta, l’aposta d’institucions i sectors financers del país és la de ser un país amb valor afegit i capaç de ser al món. Els entrebancs no són pocs si comptem que les 10 primeres empreses exportadores de Catalunya segueixen essent de capital estranger i a més formen part de sectors estratègics de la nostra economia, feina encara en tenim molta per fer.

La crisi, però, també ens demana canvis en sectors com el de l’ensenyament o el del sistema polític. Anem per parts.

Jo no sóc mestre, ni sóc un gran expert en ensenyament ni crec que haguem d’enllaçar el nostre sistema educatiu al món de l’empresa només. El món educatiu viu una desafecció força preocupant i els seus professors en bona mesura se senten víctimes i protagonistes d’aquesta crisi. Ara bé, el sector educatiu requereix més flexibilitat i una millor qualitat en les seves diverses categories (formació professional, ensenyament secundari, universitats etc.), el món canvia i l’especialització per sectors és més exigent i dinàmica. Això sí, l’educació és un puntal de referència pel país, per tant el diàleg o el debat sobre les seves reformes s’ha de fer de manera ordenada i que no acabi produint que perdem bous i esquelles o competitivitat. D’això se li diu pragmatisme.

Per últim, el sistema polític català. Tenim diversos problemes sobre la taula, i el més important és el del nostre futur sistema de finançament, és evident que sense més diners no podem ser més competitius al món i tampoc podrem resoldre problemes estructurals del nostre país, per tant, més val que aquesta fita la portem amb dignitat i amb ambició. No val ni el conformisme ni mesures estètiques que ja ningú es creu i que no aporten res al nostre futur com a país.
Així mateix, el nostre sistema polític, amb la connivència del sindicats d’obediència espanyola, té una alta capacitat d’influència en la nostra societat, i en molts casos això no permet que la societat civil pugui desenvolupar noves dinàmiques renovadores. No hem de tenir por a posar cada cosa en el seu lloc, i els partits i les institucions catalanes, amb excepcions, mantenen una posició d’excessiu protagonisme, per no parlar del sindicalisme majoritari d’aquest país el qual s’ha acabat convertint en estaments burocràtics al servei del poder, el poder espanyol evidentment. Això demana temps i voluntat per part de tots, per tant també cal una nova cultura política més oberta i més eficaç, sense demagògia ni triomfalismes irreals.

Per tant, la crisi no és només econòmica, és una crisi de país, de maneres d’estar i de ser al món, i això passa perquè tothom es posi en el seu lloc i mantingui una actitud de diàleg i de debat, sense aprofitar-se de la situació com fan alguns ni d’obrir falsos debats de possibles reformes que no toquen o que només afavoreixen a certs sectors de la nostra societat.

2009-02-15T13:19:00.000-08:00

Més enllà del fenomen Obama. El retorn a la pedagogia política.

2009-02-01T12:55:00.000-08:00

Ja fa dues setmanes que Barack Obama és el nou President dels Estats Units. Crec que en molts casos ha estat desproporcionada la imatge que s’ha donat d’aquesta figura en els mitjans de comunicació i l’absorció que ha tingut la societat civil d’aquesta, però crec que cal analitzar la seva trajectòria política durant la campanya i el seu projecte polític.

Barack Obama, certament, ha creat una nova il·lusió per a molts nord-americans, ha creat un New American Dream, almenys simbòlicament. Però el President Obama té molts reptes per endavant i molts dubtes per resoldre.

Estats Units, no passa pels seus millors moments econòmics i la corrupció del seu sistema financer ha provocat que aquest s’acabés d’enfonsar. Cal afegir també que el deute de les famílies americanes és força alarmant i necessita un nou procés de canvis en la cultura del consum.

Les infrastructures del país estan força deteriorades degut sobretot a que els pressupostos federals s’han basat en aquests últims anys a eixugar els deutes provocats per les guerres de l’Iraq i l’Afganistan. Sense comptar el deute bilionari de l’administració nord-americana.

El prestigi internacional dels Estats Units ha caigut en picat provocat per errors estratègics de la diplomàcia americana però sobretot ha estat provocat pel desprestigi en la guerra d’Iraq i les imatges de soldats americans burlant-se o torturant als presoners de la il·legal presó internacional de Guantánamo.

El seu sistema polític s’ha basat en els anys de govern Bush a la confrontació constant entre republicans i demòcrates, i en una imatge que provocava una visió de blanc i negre sense possibilitats d’entesa, diàleg o consens polític.

Aquests són uns dels exemples dels problemes que ha d’afrontar el President Obama, però aquest article no pretén ser un resum dels reptes que té Obama ni la realitat del seu país. Crec que al marge del debat sobre les possibilitats de canvi o no, de possibilisme o no, de reforma o no, Barack Obama, al llarg de la seva campanya, ha retornat a un model de comunicació política que feia temps que no es veia, la pedagogia política.

Quan parlo de pedagogia política vull dir que Obama, malgrat ser un polític força jove i mab no gaire experiència política en l’àmbit nacional, ha tingut l’habilitat de retornar a vincular la política amb la societat. Al llarg de la seva campanya, i al marge de la seva famosa frase Yes we can (Sí podem), Obama, ha procurat establir una relació de paral·lelisme entre allò que ha de fer la política per la gent i allò que ha de fer la gent per la política. Això recorda a la famosa frase del President Kennedy No pensis què pot fer el teu país per tu si no pensa que pots fer tu pel teu país, i fins i tot pot evocar a l’individualisme tradicional del sistema americà, però crec que és més que tot això.

Obama, marca un full de ruta “teòric” que no predestina que sigui immediat, ans al contrari, el preveu llarg i sobretot creu que ell en serà la peça d’encaix però no la peça que farà rodar la roda. Ara bé, els seus discursos evoquen constantment al treball col·lectiu com a nació, l’esforç, la família i el diàleg polític són els valors que cal reconstruir. Així doncs, Obama, recupera un model que no va sol en el seu camí ni forma part d’un programa polític només, és un projecte que busca un canvi, encara no se sap ben bé quin ni quina forma tindrà, però sobretot busca crear il·lusió. També, val a dir, que Obama, apel·la a un discurs historicista i il.lusionador, perquè és la millor fórmula per a passar per sobre dels problemes polítics de legitimitat que té el Partit Demòcrata i el pes que tenen els republicans en les institucions tan estatals com federals.

Sembla doncs que Obama ha aconseguit el seu repte, cohesionar la societat americana per a reconstruir un nou model d’estat i recuperar el seu prestigi internacional, però això té moltes premisses, i no només són les de governar bé i motivar a la societat nord-americana, si no també passa per cohesionar l’esquerra i reconstruir-ne el seu discurs i la seva imatge, veurem què ens depara el futur a Amèrica del Nord, però cal prendre exemple d’un model que a Europa fa temps que no es veu i que havia format part tradicionalment del model polític de l’esquerra europea.

Una petita història a la italiana (I)

2009-01-18T13:05:00.000-08:00

Aquest passat Nadal he tornat a visitar Itàlia. La veritat és que la meva relació entre jo i Itàlia ha estat i és una relació podríem dir que especial. Potser sigui la seva gent? El seu territori? El seu menjar? Bé, penso que és això i molts altres coses que m’agradaria escriure i que molt poca gent coneix.

Itàlia, és la vuitena economia mundial i un dels països més atraients de turisme mundial. En són famosos la mafia, la pasta, les pizzes, el cafè, el seu patrimoni arquitectònic de ciutats com Venècia, Bolònia o Florència, o bé els seus grans homes de la cultura com Giuseppe Verdi, Leonardo Da Vinci, Dante Alighieri, Antonio Vivaldi o Andrea Palladio.

Però també ha estat un país que ha emigrat tradicionalment per tot el món i s’ha fet reconèixer nacionalment gràcies a la seves potents i influents comunitats exteriors com les dels Estats Units o de tot el continent sudamericà.

Però al segle XXI, Itàlia passa per uns moments força difícils. Itàlia, té greus dèficits estructurals. Les seves infrastructures estan força deteriorades i no són gaire competitives. Els desequilibris i debats entre Nord i Sud segueixen plenament candents, però el que és més important, és que és un problema que necessita fortes inversions i canvis d’actitud polítiques i socials. La seva classe política no ha sortit encara d’una llarga crisi de credibilitat, corrupció i “d’identitarisme de parròquia”, és a dir, hi ha un excés de partits que només es miren el melic i no aporten cap solució a la mala imatge de la política italiana, ans al contrari l’embrollen encara més. La potent indústria italiana, el 70% d’empreses italianes estan formades d’entre 1 a 10 treballadors, estan vivint un procés de renovació tot tenint en compte tres problemes estratègics que les afecten de ple, la competència xinesa, les deficitàries infrastructures i l’excessiu zel d’imposicions fiscals, evidentment, aquest zel de taxes només afecta a les petites i mitjanes empreses que són les que els pateixen.

Dit això, crec que Itàlia, si es pot parlar d’un estat unitari, té grans reptes i grans recursos com a país però també com a societat.

Com deia, en el camp de la indústria segueixen essent un país referent. La seva capacitat d’organització industrial per Distretti, ha suposat la consolidació d’un model industrial basat en les PIME, la internacionalització, la territorialització i la innovació no gràcies a les polítiques i inversions governamentals sinó per un procés natural de treball o de cooperació empresarial amb voluntat de créixer i col·laborar.

Certament, Itàlia, també té i ha tingut empresaris corruptes, ara bé, la cultura del treball i de l’empresa està profundament arrelada al territori i compte amb un gran prestigi entre totes les capes socials, tot al contrari del que succeix amb sectors com el del turisme o la construcció. Val a dir també, que la seva estructura industrial és majoritàriament manufacturera i exportadora, cosa que la fa d’un valor afegit incalculable ja que una empresa que exporta i exporta de manera “artesanal”, en italià artigianale es refereix a la producció manufacturera de les PIME, té una gran riquesa per al seu país i la seva estructura econòmica. Tot al contrari d’allò que llegeixo i sento en els mitjans de comunicació i de certs empresaris i polítics del nostre país que miren amb recel o amb menyspreu aquest model, ja que la gran majoria d’ells estan vinculats a sectors “ de grans marges econòmics i de no ajupir gaire l’esquena” com el de la construcció o el de les finances. Què pitjor per una estructura empresarial dinàmica i arrelada al territori.

Un altre aspecte que cal considerar és la territorialització a la italiana. L’Estat italià, és un estat d’inspiració francesa i amb una estructura administrativa molt centralitzada. El missatge polític de la unitat política ha quallat però no ha glaçat. Potser per la baixa capacitat dels seus polítics o bé perquè a Itàlia al contrari del què es pensa, l’estat no ha estat mai cohesionat. A més, la seva història no s’explica com un tot, és una estructura que s’ha anat conformant progressivament en el temps gràcies a l’annexió o adhesió de ciutats-estat, ducats, regnes o antics imperis com el de la República Veneciana, Gènova, Nàpols, Bolònia etc.

Així mateix, en molts territoris d’Itàlia encara es segueix parlant majoritàriament el què ells anomenen dialetti, ara bé, com deia, molts d’ells, com el vèneto, són evidentment llengües que encara que no tenen reconeguda del tot la seva oficialitat però que no han perdut cap espai social i el que és més sorprèn és que la parlen qualsevol classe social com a norma. Sinó parles el dialetto no estaràs mai integrat al territori. Per tant, i per no fer-me extens, la cohesió a la italiana existeix, però es viu als territoris i forma part d’un entramat complex però molt sòlid.

Per acabar, no voldria deixar de parlar de la classe política italiana. D’esquerra a dreta, Itàlia ha viscut grans trasbalsos polítics fruit de la corrupció i les picabaralles entre partits. Així mateix, crec que la figura de Berlusconi és només una anomalia del sistema polític italià i només es pot entendre si entens la complexa realitat social italiana. L’experiència de l’antic alcalde de Roma Walter Veltroni que ha creat un nou partit de centreesquerra a l’estil americà, Il Partito Democratico, no ha acabat de quallar però pot suposar un salt cap a la normalitat política d’Itàlia que encara viu de tics i personatges que formen part de velles formes del passat polític. Bé, per a la política caldrà un altre article amb més detall.

Itàlia, crec, s’explica de moltes maneres, però sobretot, s’ha d’explicar amb coneixement de causa perquè a Itàlia res és fàcil i tot és possible.

Perdoneu, no m’enrecordo de com recordar (article per a la reflexió d’alguns polítics i la seva...memòria)

2009-01-13T16:03:00.000-08:00

Són les 22:15h, surto del Ple municipal de Sant Fost. Avui era un Ple important doncs s’havia de portar a debat una moció presentada per ERC en reconeixement de l’alcalde durant l’any 1936 al 1939, Enric Torrents i Murgarella i a totes les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista.

“L’Enriquet “ com se l’anomenava popularment, va ser per damunt de tot un alcalde escollit democràticament per la seva població i valent per enfrontar-se a un període tan convuls i on ell també va haver de patir la repressió i la presó franquista. És evident doncs, que a “l’Enriquet” tocava retre-li un homenatge i poder-li escenificar el millor reconeixement a través d’un bust o estàtua que solemnitzi la seva memòria, perquè la memòria no només cal escriure-la sinó també cal escenificar-la per a mostrar-la a tota la nostra societat.

Però sembla que no tothom ho entén així. Textualment, he hagut de sentir paraules en el Ple que estaven totalment fora de lloc. “L’última estàtua que es va aixecar va ser la de Lenin” ( Sra. Josefina Caro, PSC), “aquesta moció és de caire franquista (Sra. Josefina Caro, PSC), aquesta moció és de caire partidista i en tot cas el què cal és analitzar quins alcaldes cal retre homenatge (Sra. Montserrat Armengol, GSF).

Bé, entenc que fer oposició vol dir jugar un paper concret, ara bé, això no és fer oposició, això és insultar la memòria i el respecte a gent que va lluitar i morir en molts casos per la legalitat republicana.

Em sorprèn que un partit d’esquerres com el PSC utilitzi arguments tan baixos, i que a més, confongui franquisme amb recuperació de la memòria democràtica. Per cert, no recordo que ningú s’hagi queixat perquè hi hagi figures de reconeixement al nostre ex-President assassinat Lluís Companys o a Federico Garcia-Lorca. El pitjor error per a la democràcia és argumentar-se sense coneixement de fons i confonent moments i persones que res tenen a veure amb la democràcia.

En definitiva, una crida al PSC de Sant Fost. Espero no trobar-me amb una altra situació on vostès, que també van patir la repressió franquista, cometin aquest greu error, que mai més, i menys en un partit d’esquerres i democràtic, pugui escudar-se en arguments que només fan mal a un element, la justícia i la democràcia.

Per altra banda, Sra. Armengol, a l’Estat espanyol, abans de la instauració de l’actual sistema democràtic, només s’han viscut dos períodes més de llibertat política. La Primera República, que va durar de 1873 a 1874, i la Segona República, que va durar de 1931 a 1939 i que va ser enderrocada pel general colpista Francisco Franco. Així doncs, i com ja sap què va passar i com va patir aquells temps el nostre màxim representant, l’alcalde Enric Torrents, només li vull dir, que és just que es faci un reconeixement a un representant democràtic represaliat pel franquisme, que evidentment, era d’ERC, com ho era Lluís Companys i no passa res, perquè per damunt de tot era el màxim representant del nostre país i els fets parlen per si sols.

Per tant, no utilitzi tacticismes d’entrar per la porta del darrere i que tenen moltes semblances a d’altres partits de caire estatal que a dia d’avui encara no han condemnat la dictadura franquista, em refereixo, Sra. Armengol, al Partit Popular.

Val a dir doncs que la democràcia ha fet un pas més cap a la recuperació de la seva memòria més immediata. I a ella, la memòria, en aquest país, li cal “talante” i solemnitat en les seves accions.

Prou genocidi a Gaza! i la responsabilitat de la comunitat internacional?

2009-01-11T10:56:00.000-08:00

En aquests darrers dies, podem veure imatges horroroses del setge de l’exèrcit israelià sobre la Franja de Gaza.

Gaza, és una de les ciutats amb més densitat de població del món (362 quilòmetres quadrats i un milió i mig d’habitants), i des de gener de 2006 està controlada majoritàriament per Hamàs.

Israel, amb unes eleccions a la vista i amb una opinió pública que reclama una intervenció de represàlia (el 93% de l’opinió pública) contra els atacs amb coets Qassam provinents de l’Iran, ha fet pinya, i amb el suport dels tres partits majoritaris al Parlament israelià (el Kadima, el Partit Laborista i el Likud), i aprofitant la indefinició transitòria en el relleu a la presidència dels EEUU, decideixen emprendre un atac massiu per “eliminar o neutralitzar” els elements actius de Hamàs a Gaza.

L’estratègia político-militar israeliana amb el suport explícit dels EEUU d’aïllar territorialment Hamas al seu feu de suport tradicional. s’està portant a terme fins a les seves màximes conseqüències, amb el suport silenciós però explícit de la Unió europea.

Hamàs, que va trencar fa poques setmanes les negociacions amb Israel i la comunitat internacional, és el guanyador legítim de les eleccions de 2006 però Israel no ha acceptat mai aquesta victòria, és més, li incomoda.

Per altra banda, Mahmud Abbas, desitja arribar a un acord però el seu partit, l’Autoritat Nacional Palestina, passa per dues profundes crisis, la de manca d’un fort lideratge i la de la corrupció.

L’escenari actual però del setge israelià sobre Gaza ja porta més de 800 víctimes. Hamàs, com deia, és un element polític legítim a Gaza, ha guanyat unes eleccions, i té un gran suport civil cosa que la fa un oponent que mai es podrà vèncer en una guerra. De la mateixa manera, crec que aquesta intervenció indiscriminada no és més que un atac desproporcionat i absurd contra una població que té una densitat de població de les més altes del món i que viu rodejada i assetjada per les forces militars israelianes. D’això, digueu-li el nom que vulgueu, però d’això se’n diu genocidi, doncs les morts civils palestines són les majoritàries i els injustos atacs israelians contra ambulàncies, hospitals i escoles, han fet que entitats internacionals com la Creu Roja denunciïn l’estat de setge indiscriminat que viu la població a Gaza.

En resum, crec que la violència de cap de les dues parts no aporta actualment cap resultat positiu ans al contrari, podreix encara més les relacions entre ambdós pobles, així com també amb els països veïns, Líbia, Síria, Egipte etc. Ara bé, atacs com els d’aquests dies a Gaza, estan fora de lloc i no es poden permetre sota cap concepte, perquè és il·legal i no és més que una acció indiscriminada contra una població.

La solució és encara sobre la taula ( final de l’ocupació militar, doble capitalitat de Jerusalem, creació d’un Estat palestí amb les fronteres de 1967 etc.), ara bé, no es pot deixar que Israel o Hamàs actuïn per si soles, és responsabilitat de la comunitat internacional, amb especial atenció als EEUU i la UE, de resoldre d’un cop per totes aquest conflicte que no té cap raó de ser i requereix de la racionalitat i del reconeixement que el conflicte àrabo-israelià és profund i d’un gran calat polític per als països àrabs.