diumenge, 19 de febrer de 2017

19 de febrer de 2017

Gustos perduts

Sovint imagino menges o pràctiques culinàries que hem oblidat i, arribo a la conclusió que val la pena pensar en el passat perquè hi trobarem un plaer de gustos perduts, i sense pagar “picotades” en un restaurant .  

Em venen al cap diversos exemples o, fins i tot, idees per a millorar la nostra cultura culinària sense trencar-se el cap. Sí, esclar, per poc que sàpigues cuinar ja és suficient, actualment, però si li posem un punt de tradició segur que millorem els nostres plats.

En primer lloc, una reivindicació. És imperiós recuperar la cuina amb llenya, principalment a les nostres llars no només als restaurants. La cuina canvia substancialment quan usem la llenya, i a més, hi guanyaríem molt més ja que la qualitat de la llenya és directament proporcional a la seva capacitat de conservar el gust i la textura durant un llarg temps.

La cuina amb estris de ceràmica, aram o ferro forjat és l’altra part d’un manera de cuinar perduda. Tots tres elements, ceràmica, aram i ferro, conserven perfectament l’escalfor i això ajuda a millorar els nostres plats, i molt!

En l’àmbit de la fruita, més enllà de la pèrdua de varietats que hem causat en aquests darrers anys, hem perdut la concepció de la fruita com un producte amb diversos a la cuina. Antigament, la fruita madurava i millorava el seu gust simplement deixant-la reposar en palla, moltes varietats permetien aquest mode de conservació. Guisades, estofades, fresques, fregides, farcides, en conserva (arrops, vi dolç, almívar etc) cada varietat tenia un us i algunes d’elles fins i tot, representaven el pilar central de grans receptes de cuina en èpoques concretes: l’us de la fruita als plats de festa major n’és un dels més suculents exemples.

La tradició de menjar mongetes també l’hem simplificat molt. Antigament, es menjaven ingents varietats de mongetes: ganxet, carai, or i plata, ull de perdiu, de la neu, llaminera, fesola, grogueta, avellaneta, hilda etc. Cadascuna amb la seva temporalitat. I també, existien diversos tipus de menjar-les: seques, tendres i desgranades (mongetes encara no seques i molt tendres en el gust).

Escudelles, brous, sopes. Un món per descobrir, sens dubte. La concepció d’escudella que tenim actualment ha variat molt i l’hem limitat gairebé a la típica escudella amb carn d’olla com a molt, i de consum només hivernal al contrari del què succeïa abans, ja que també es consumien en èpoques estivals (l’escudella en èpoques de calor ajuda a expulsar toxines). Brou de pobre, cuinat, catxaruda, sopes escaldades, sopa coberta, sopa de llet, sopa de vi etc. I ho deixo aquí perquè no podria parar d’escriure tipus de caldos que elaborem al país.


I per últim, una pèrdua que més que un gust hi hem perdut un fet cultural; les matances del porc. Amb les restriccions legals a matar el porc a casa hem promocionat el macro-consum de carns porcines, primera cagada. Però és que eliminant de les nostres cases aquesta cultura hem perdut el detall d’elaborar embotits, formes de conserva d e la carn i plats, i una concepció del menjar justa i equilibrada a les nostres necessitats. Ja no podrem trobar més a les carnisseries, centres comercials etc, algunes d’aquestes tradiciones derivades del porc. Un llàstima que no voldria que acabés en un museu gatsronòmic.

dilluns, 6 de febrer de 2017

6 de febrer de 2017

Una imatge val més que mil judicis

La posta en escena d’aquest matí a Arc de Triomf ha estat impressionant, la veritat. No hi ha res a dir més que acudir a un judici com aquest, i arribar tard perquè t’estàs fent la foto potser no és gaire formal però es perdona, es clar.

L’estat espanyol malgrat els discursos oficials està clar que perd dia a dia la seva legitimitat política a Catalunya. Amb judicis tant absurds com el d’avui, l’estat, només fa que generar herois de la causa i mostres públiques i privades de rebuig o d’indiferència vers als mètodes espanyols.

Recentment, prenent un cafè en un bar de Barcelona, l’home que estava al meu costat crec que va definir de manera molt senzilla un sentiment majoritari l’estat d’ànim al país; “si lo que se quiere es votar pues que se deje votar y dejémonos de tantos lios”.

Realment, l’estat s’hauria de parar a pensar un estona què fa a Catalunya i si vol convèncer, primer, hauria de deixar de fer gestos d’una autoritat que gairebé no té.

Per altra banda, no crec que el judici a Mas, Rigau i Ortega sigui cap impàs en el procés. Tampoc, ho serà el suposat referèndum de setembre. Ara bé, convé, abans de res, que aquesta dinàmica agressiva de l’estat no es converteixi en un modus vivendi per a l’independentisme. Les accions repressives de l’estat no han de suposar una defensa o reivindicació per a l’independentisme si no un pas més per a diferenciar-se política i socialment de la cultura política espanyola i acostar-se a l’europea.

Ni tant sols casos repressius com els d’avui crec que segueixin sumant més independentistes. Hem de saber evolucionar i demostrar que més enllà dels embats amb l’estat podem sumar bosses de ciutadans que tinguin altres valors que també formen part de l’independentisme, almenys el progressista: la igualtat social, l’educació de qualitat, la sanitat de qualitat i sense cues...


Per últim, reivindicar la democràcia en moments importants com el d’avui és rellevant però és insuficient. La democràcia és la base del canvi però el canvi és construir un model qualitativament millor a l’actual. En termes més col·loquials; serà més profitós a llarg termini política i socialment millorar el sistema de gestió de les nostres administracions que reivindicar la democràcia a curt termini.