dilluns, 27 de juny de 2016

Un marc equivocat




Les eleccions ja han passat, i altre cop ens han sorprès els resultats del PP. Ni el cas De Alfonso-Díaz ha ajudat a generar un resultat mínimament de canvi a Espanya. I és clar, aquestes eleccions ens evidencien de nou que Espanya és irreformable perquè no hi ha prou massa crítica per a fer-ho. Fins aquí, la versió oficial que venem des de moltes esferes socials i polítiques contràries a la regressió democràtica a Espanya protagonitzada pel Partit Popular. Però, hi ha alguna cosa que se’ns escapa amb massa facilitat quan fem lectures polítiques del què passa a Espanya i concretament amb el PP, tenint en compte les possibilitats reals en l’aritmètica política actual.

En primer lloc, crec que la vinculació del PP amb la corrupció és un fet, i el cas De Alfonso-Díaz n’és un altre dels escàndols amb majúscules. Però, pense-m’hi bé, el moment i les maneres en què s’ha filtrat l’escàndol De Alfonso feien pudor a complot i davant d’aquest escenari la reacció de desafecció d’una part de l’electorat ha estat majúscul.

Per cert, potser seria hora que els partits ja no dic progressistes sinó “evolucionistes” facin un cop de cap i es repensin l’actitud passiva d’una part diria que majoritària de l’abstencionisme que com ara els joves, el model, les formes i el fons de la política actual només els hi crea un rebuig absolut vers aquesta i el món que l’envolta. És una aposta de futur rentable i segura per una democràcia que ha d’evolucionar molt. 

Més tard o més d’hora aquest estat de situacions corruptives i corruptores passaran factura al PP –actualment només el cohesiona més- però allà on l’esquerra falla és justament en això; volem escenificar les injustícies de molts polítics populars corruptes però ens oblidem que hi ha moltes sensibilitats i identitats polítiques vinculades al PP d’una manera o altra.

Em refereixo, a que per molts invents centristes que es creïn més enllà del PP (Ciudadanos) o es vulgui escenificar una alternativa real de paper mullat (PSOE-CD’s-Podemos) el PP encara porta un avantatge ampli quant a la imatge de partir de centre que encarna els trets culturals d’una bona part de l’electorat espanyol.

Per dir-ho d’una altra manera encara més clara; el PP ha copiat i contemporitzat el model del PSOE de l’era Felipe, i n’ha sabut crear un marc referencial potent que escenifica per a moltes espanyols/es la imatge d’un partit sòlid, autoritari quan cal i ferm sobretot en casos “sagrats” per a la identitat espanyola com són el cas català i basc. 

En canvi, l’esquerra sempre juga un paper perdedor en les eleccions ja de bon inici. Doncs la seva sortida electoral sempre és la d’esgarrapar vots al PP sense fer-li una ombra real. I és que, el socialisme i l’esquerra en general fa anys que guanya eleccions per la mínima i encara no ha sabut generar un marc de confiança i identitari creïble i sòlid, el candidat és el de menys sinó mireu a Rajoy.

Tot plegat, crec que ens porta a creure que sense un marc de referència divers cap partit opositor a les polítiques del PP serà capaç de vèncer ni fer ombra mínimament, tampoc, l’invent Podemos que sense Iglesias tot tremola força dins aquell galliner que només té un gall per a masses gallines.

Aquest marc de referència és fàcil d’explicar però difícil de portar a terme perquè calen cares noves, cultures noves i polítiques modernes i trencadores. La regeneració democràtica és un bon enllaç d’una remor constant en la política espanyola i no pas “el canvi” que és un subjecte abstracte i massa polititzat pels partits opositors. La democràcia arreu del món està patint canvis grans i aquests s’encarnen en noves generacions que en molts casos han trencat amb l’establishment del sistemes polítics establerts.

Per cert, l’empresa que va portar a terme el sondeig previ als resultats electorals també hauria de patir algun canvi important perquè no en va encertar ni una!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada