diumenge, 8 de maig de 2016

La modernitat absurda



El primer que se’ns passa pel cap quan pensem en l’era actual, en l’era moderna, és en els mòbils i les seves infinites prestacions. I, no és que sigui el màxim defensor de la noves tecnologies de la comunicació però s’ha de reconèixer que aquests nous mitjans estan activant una era de joves molt més dinàmics i capaços de xuclar informació i processar-la en molt poc temps, aquest és un aspecte positiu d’eines comunicatives tant rellevants com el mòbil. 

Ara bé, i això va per a tots els membres de totes les generacions d’aquest món. Potser que posem un límit ètic a l’ús d’aquests aparells almenys quan fem l’acció d’intentar relacionar-nos amb un altre ésser viu. M’explico. Quantes vegades ens hem trobat tots plegats parlant amb algú i de cop sona aquell sorollet típic del whatsapp i la persona que tens davant en dècimes de segon perd el control de la conversa, ajup el cap i fa un silenci una mica llarg i diria que ratllant la mala educació, i la xerrada es talla o s’acaba allà mateix perquè hem de contestar un missatge que no sempre és rellevant. Sota la meva opinió és un tic absurd de les relacions modernes, una contradicció; volem contestar un missatge d’un conegut o amic i en canvi, deixem amb la paraula a la boca a la persona que tenim al davant. 

Bé, aquest post no és per a fer declaracions d’humanitat i de reflexió ètica del desastre de la modernitat, no seria real. Simplement, penso que com a humans sovint ens contradiem o fem coses absurdes per al nostre be o perquè la rutina diària combinada amb uns estereotips molt marcats, sobretot, entre els occidentals, ens fan ratllar el ridícul. Aquí van alguns exemples ben curiosos i irònics amb la realitat.

Fa temps que penso que els anuncis de colònies per les festes de Nadal són abominables. Només se’m venen al cap anuncis com el Dolce&Gabbana (aquell home estrafolari amb cara de superior a la resta del món i amb un pentinat fora dels límits humans) o Dior (l’escandalós anunci de la noia dins una copa de cava tambalejant com una nina). La majoria són de caràcter masclista i molt superficials vers a la condició real de la parella.  


I parlant de festes d’origen religiós. Sincerament, crec que parlo per una majoria de la població quan vull fer una crida als canals de televisió perquè deixin de passar pel·lícules com Ben-hur o la Resurrecció. S’entén el valor històric però a aquestes alçades de la “pel·lícula” si volem saber més coses sobre aquests moments històrics ja anirem a la biblioteca o a la Wikipèdia. 

 Un altre tema que em té força preocupat és el tema de les vagues. No vull dir res de negatiu sobre el dret a fer vagues però sí tinc a dir al com es fan. Les imatges de “vagues barraques” no generen gaire confiança. Sovint veiem vagues en empreses amb pancartes més aviat “cutres” i amb espais habilitats pels vaguistes que em recorden més a les barraques construides a base de fustes i plàstics mal posats dels hortets de moltes ciutats i pobles d’aquest país que no pas a un espai reivindicatiu dels drets dels treballadors . Per no dir, si s’arriba al cas,  que a la vaga hi ha algú que porta un “micro”; la cosa llavors deriva en una festa on guanya qui més crida . 

Pel què fa al món polític, la veritat és que moltes formacions polítiques haurien de reflexionar sobre certes imatges que actualment deterioren més que no pas afavoreixen la imatge de la política. Poso dos casos com a exemple:
Els debats electorals. Al marge de ser un indicador no gaire fiable de quin partit està més preparat que l’altre, aquests, s’han convertit en escenaris de massa “postureig”. Sempre que veig un debat polític en campanya em ve al cap un debat en les eleccions municipals de l’any 2008 a Mollet on Montserrat Tura, ex-alcaldessa de Mollet, després de tenir unes intervencions més aviat “airejades” li va tocar el torn d’acomiadar-se amb una frase final per animar el seu electorat. De cop i volta, Tura, girà el cap 180º com si fos un mussol i etzibà un somriure en el seu rostre més aviat malaltís i postís que honestament em va crear una certa por. Teatre. 

I, poso un altre exemple. Fa poc ICV va celebrar el seu congrés nacional. Casualment, mentre feia el dinar, vaig escoltar els darrers discursos d’aquest congrés. Tot eren lloances, somriures i aplaudiments que en molts moments es notava que eren forçats. És més, sovint una lloança en un congrés com aquell per part d’un dirigent, simplement, és una acció de rentatge d’imatge pública després d’haver-se “tirat els trastos pel cap”.

Una altra absurditat del món modern; les panxes de policies i agents de seguretat. No és que siguem la societat més esvelta i sana però home! Sovint veiem panxetes d’alguns agents de la seguretat pública i privada que no em mereixem gaire respecte i que em fan pensar que ens cas de merder a l’últim que acudiria seria a ell.

I parlant d’imatge. Imatge patètica i masclista el què a dia d’avui encara es porta a la pràctica als podis dels guanyadors de les curses de ciclistes, motociclistes i altres esportistes d’elit. Noies maques, sovint aguantant un paraigua al guanyador que gràcies a la seva proesa, a sobre, es mereix un petó a la galta d’aquella noia maca que aguanta el tipus per imatge i per diners, és clar. 

Per últim, amb el tema del menjar podria fer un decàleg llarg com l’enciclopèdia catalana de Pompeu Fabra, però, em venen al cap dos exemples absurds.

Perquè a les carnisseries posen tants plàstics per embolicar la carn? Un plàstic transpirable per a la carn que deixa anar “aigua”, un plàstic transparent per embolicar la carn, un altre per a protegir-la, i de pas, que surti la imatge i l’adreça de la carnisseria. N’hi ha que també t’ho posen en una capseta petita de plàstic, i bossa! Apa, un mica de carn i molt plàstic! Per seguretat esclar! 

Els paquets de verdures per als caldos són un desastre! Fa anys que no en compro però només veure’ls ja es pot percebre: un tros d’api ressec, la pastanaga que gairebé és blanca en comptes de taronja i un porro pansit i escarransit degut al temps que porta a l’aparador xuclant llum artificial i calor. No pot ser bo de cap de les maneres un caldo amb verdures dignes de tirar-se a la compostadora! De vegades, som tant "xais de ramat"del màrqueting que comprem safates per a fer el caldo i al costat,tenim tots els ingredients frescos i que pots triar tu mateix.