dilluns, 21 de març de 2016

Una nova era per a la política espanyola, o no?




La veritat, no acabo d’entendre què passa be bé en el sí del debat polític espanyol per a consumar un futur govern. Digueu-me limitat però és que no sé qui mana ni què vol cap dels referents polítics espanyols. 

A més, sembla que tots plegats tinguin un “transistor” per a retransmetre en directe qualsevol moviment que fa un o altre partit: PSOE, PP, Podemos, Ciudadanos...i quan un diu A, l’altre diu B. Tot plegat, sembla un joc de nens.

He tingut la paciència de mirar-me amb una mica en detall els programes de Podemos i PSOE que van presentar per a iniciar les negociacions  de confecció d’un govern que no ha estat possible. I encara entenc menys a les formacions polítiques espanyoles que se suposa que volen governar Espanya. 

En primer lloc, un partit (Podemos) que és capaç de presentar un totxo de gairebé cent pàgines (Un país para la gente, bases políticas para un gobierno estable y con garantías) com a element per a la negociació, sap perfectament que més que negociar el què es farà és passar pàgines. La tàctica dilatòria  de “i jo més” ja ha passat a la història. No deixa de ser però un programa de reforma que per altra banda, té sentit en una Espanya ancorada en un model anacrònic. 

En segon terme, els textos de la Bíblia tenen més contingut polític que el programa socialista “Programa para un gobierno progresista y reformista”. No ho sé si es va fer expressament per acontentar el PP i Cd’s, o bé, és que se segueix una pràctica política que queda definida en crear “comissions d’estudi” o “ taules de debat” o “espais de confluència” per a no mullar-se com és el cas de les reformes fiscals o dels canvis polítics en sectors com l’elèctric o el nuclear.

Però, més que mirar programes o conformar governs, crec que el què ha quedat reflectit amb aquest primer intent fallit d’investir Pedro Sanchez, és que Espanya té dues croces importants; el PP i la seva concepció real de la democràcia moderna. 

El PP, i més concretament, el PP de Rajoy, no entén on viu. I no entén on viu perquè el sistema polític i en conseqüència democràtic espanyol li permet aïllar-se completament, i aferrar-se a la poltrona com a tàctica de desgast sense tenir en compte la mala imatge per a la democràcia espanyola. És una cultura (la de la confrontació i el desgast) arrelada en les esferes polítiques principalment conservadores.

I en aquest punt, la democràcia espanyola, crec que val la pena aturar-se i reflexionar. Bé, primer respirar fons perquè el sistema és un error de principis (una transició que no ha transigit).

Les discussions sobre qui serà cap d’estat han deixat surar problemes endèmics per a la democràcia a Espanya, un cas ben diferent al català:

La confrontació política portada a l’extrem és una cultura molt pròpia d’Espanya però deficitària per un sistema polític massa enquistat. Prové d’una concepció conservadora i molt identitària que no deixa entreveure quins són els problemes reals, i sobretot, com afrontar-los. 

Em ve al cap la imatge de fa poques setmanes d’una trobada Rajoy-Sanchez on Rajoy davant els mitjans, rebutjà donar la mà a Sanchez. Un gest que simbolitza la manca de capacitat de predisposició a jugar els regles del joc democràtic; dialogar. I del diàleg es passa a les negociacions i de les negociacions als acords, si cal. Però, a Espanya la idea de vencedors i vençuts segueix ben viva, un altre anacronisme del passat no gaire llunyà. 

La identitat dels partits també és un escull. Les esquerres no pacten amb les dretes i les dretes no pacten amb les esquerres, i llavors hem d’esperar que guanyin dretes o esquerres per a veure com canvien les lleis de la nit al dia (educació, reformes fiscals, polítiques socials). Sovint, els partits espanyols viuen massa encerclats en un món mediàtic i de poc calatge polític que l’única cosa que fa és no canviar res “el cafè para todos con sacarina”.

Jo, espero que aquells que estan plenament convençuts de canviar Espanya i acabin defallint, facin un pas endavant i s’incorporin al procés independentista català perquè és la millor manera de transformar Espanya.

dimarts, 1 de març de 2016

Europa: entre la por i la vergonya


Que el què passa a Europa amb el tema dels refugiats és una absoluta vergonya, està clar. I no només vergonya sentim molts europeus sinó que a sobre ningú és capaç d’assentar el cap i començar les coses des del principi, si cal, sancionant als països que unilateralment es dediquen a col·locar tanques amb punxes. Una acció, si voleu, simbòlica però d’una concepció discriminativa vers al fet de la immigració bastant profunda.


Amb tot el cas dels refugiats provinent majoritàriament de Síria, a molts dels que vivim en països europeus se’ns ve a la memòria l’ombra del nazisme i al seva actitud freda i segregadora d’un fet que ha estat present sempre i arreu, també entre europeus. Dic això, perquè en el cas concret dels refugiats cap govern,  sigui del pensament que sigui,  és capaç d’assumir la realitat, i si ho fa, és enviant als refugiats a una altra banda o aïllant-los en espais on no puguin fer gaire soroll. No us recorda algun moment de la història d’Europa?



I amb tot aquest atzucac que ningú sap ni vol resoldre, el fantasma de l’extrema dreta segueix a la volta de la cantonada? Em sembla, que el fantasma de l’extrema dreta és un auto bombo dels mitjans i alguns partits europeus, i aquest fantasma, té més por que no pas altra cosa. És evident que l’extrema dreta sorgeix a Europa en moments d’oportunitat just quan s’albira una crisi política però és una oportunitat política no una cultura socialitzada . Però, en molts casos arreu d’Europa, l’excusa del creixement dels partits xenòfobs està servint per a no moure ni una coma de l’status quo en temes tant cap dalt com el de la immigració, l’estat del benestar o la crisi del sistema democràtic que són claus per a generar una nova idea d’Europa i dels seus estats. 


En bona part, Europa, ha de reflexionar en profunditat del perquè hem arribat a una situació tant contradictòria com és el de tenir uns nivells de benestar molt elevats però en canvi no som capaços de generar transformacions progressives en moments de canvi. Crec, sincerament, que la bombolla que els estats-nació varen crear després de finalitzar la Segona Guerra Mundial (benestar, seguretat jurídica, democràcia constitucional, treball per a tothom) encara dura i no ens en sabem sortir o no volem fer-ho deixant, així, la solució al problema als estats sense que la societat civil hagi tingut un paper rellevant o capdavanter com en altres èpoques.


Cal pensar el nostre continent com el que ha estat sempre: un espai d’integració, amb els seus accents, però que integra i no desintegra. I per assumir aquest repte hem de deixar d’abordar només la meitat del pastís. Europa, sense que es faci responsable–responsabilitat vol dir pagar o deixar d’exigir, col·laborar més que incidir vers a molts països avui anomenats “pobres” o post-colonials  on algun dels estats europeus hi van ficar el nas al segle XIX i XX-  del desastre històric que va ocasionar en la seva època d’expansió, la colonització, no serà capaç de resoldre ni els seus traumes ni els problemes tant de calaix com el dels refugiats sirians.