dimarts, 12 de gener de 2016

El moment del procés. El procés dels partits




Recapitulant uns dies enrere, em ve a al cap aquella estripada una mica massa fora de to de Mas en sessió oberta, quan parlava del no de les CUP a la seva estroncada investidura. En aquells moments semblava que el procés anava cap a una nova convocatòria electoral però el gir de Mas ha estat crec jo hàbil, per ell i el seu partit. 


Tot plegat, però, ha deixat una imatge vers als actors internacionals molt deteriorada del procés i de l’estabilitat política catalana. Toca, ara que tindrem nou President i es dona aire al procés, sumar més complicitats, i netejar, com deia, un xic la imatge del país cap a l’exterior i cap als nostres ciutadans que ho viuen tot plegat com una pel·lícula de “marcianos”.

I en aquest “reset”, la imatge i els fets són necessaris i han de ser força immediats per a generar noves il·lusions a la gent. Amb això, vull dir que el nou govern però també la societat civil han de saber trencar d’un cop per totes amb l’status actual, sense dilacions. Esclar, no parlo d’idees utòpiques parlo de propostes que combinin les estructures d’estat amb les accions polítiques de calatge; el model d’ensenyament que volem, el model industrial de futur, el model recaptatori, el marc laboral propi per als treballadors/es del país etc. Tot això, és necessari, i ha d’anar acompanyat de la consumació de noves estructures de govern, però, el que és més important és comunicar la idea estructural d’un projecte i de la gent que l’ha de portar a terme. 

Val la pena també tenir en compte la complexitat de la nostra societat per a confeccionar les noves polítiques – no pot succeir el mateix que el Tripartit, el qual, malgrat les bones polítiques, la manca de comunicació i l’aposta per la institucionalització excessiva del programa polític van enfonsar la coalició-   i mirar sempre les possibilitats polítiques del moment amb la majoria justa al Parlament. 
Tornant al marasme polític que hem viscut aquests darrers dies, cal treure’n alguna conclusió positiva; malgrat la precarietat del moment, el sistema democràtic català és fort i dinàmic, perquè, ja em direu quin país de l’Europa de les poltrones i corbates de ferro és capaç d’entomar un procés com aquest, amb un estat bel·ligerant com l’espanyol, i finalment, sortir-se’n sense més conflicte que el normal de la dialèctica política. 

També, val la pena aprofitar el moment de buit polític a Espanya per a generar una imatge d’estabilitat i cohesió política i social. La confrontació de la imatge entre una Espanya que es posa d’acord i que només pacta les poltrones, i la d’una Catalunya que va per feina sense més, ens suma punts a cada dia que passi. A més, l’escenari polític espanyola és inhòspit i  jo tinc els meus dubtes que l’acord a Catalunya provoqui un front PP-PSOE, Espanya no llegeix tant bé el què passa a Catalunya i Catalunya no acaba d’entendre la cultura política espanyola. 

Pel què fa als partits, en el cas de CDC, un trencament amb el seu ideari i amb alguns dels seus personatges històrics els hi anirà bé, serà un exercici de salut mental. A més, en el cas dels municipis CDC es mou en moltes places en llocs de gairebé marginalitat i això pesarà en el futur del partit de centredreta. No sé si Mas serà la solució a la deriva de la nau convergent però potser sí que li dona estabilitat. 

ERC, per altra banda, crec que ha de creure’s poc a poc la seva capacitat de lideratge, i, honestament, ERC haurà de ser per força el pilar d’una manera de fer política que encara està per veure, cal temps i confiança. 
A més, l’ERC dels municipis es perfila com el partit del futur en àrees tant importants com la metropolitana però per a consumar aquest predomini cal que el partit promocioni i reforci els lideratges locals i que defineixi molt millor el seu programa estratègic per al món local. 

De les CUP, sincerament, no sé què dir-ne, més que crec que ningú ha sabut ni sap el què passa allà dins perquè allà dins hi passen moltes coses, sempre i alhora. El què sí que cal tenir present és que les CUP representen un col·lectiu de gent que si no existissin no votarien.  

I per acabar, el cas Podemos em sembla un absolut souflé. No veig cap tret diferenciador en el seu programa polític i depèn totalment electoralment del seu líder, Pablo Iglesias. La idea de convocar un referèndum és irreal per dues raons; a Espanya ningú ho vol i sense una proposta concreta de com portar-lo a terme és paper mullat. Això sí, val la pena aprendre de la seva capacitat d’aprofitar les ocasions polítiques i fer-ho amb un cert pragmatisme.

dilluns, 4 de gener de 2016

Un procés que reclama repensar la política


En temps de crisi el millor per a la salut del procés independentista i de la nostra estabilitat mental és pensar en positiu i llimar les esquerdes que patim. 

Un altre cop ens hem trobat que els condicionaments polítics d’una partit, CUP, han fet descarrilar el procés. Altre cop ha estat el problema de les persones i no de les polítiques ni de les formes de governar el què ha provocat un procés de negociació absurd. La CUP no ha entès que el món al segle XXI és plural i per tant capgirar-ho tot requereix temps i un èmfasi tossut en negociar, debatre i consumar majories de més de deu diputats. 

Tot plegat, em fa pensar que el cas CUP és un bon exemple per a fer repensar el sistema polític. La presa de posicions dels partits sovint viu massa tancat en una esfera que es retroalimenta  amb els seus propis condicionaments polítics, i que es podrien resumir sovint en un  “què diran”. Val la pena reobrir el debat sobre l’obertura dels partits a la ciutadania en la seva presa de decisions i com legitimar-ho jurídicament. 
També, em dona la sensació que els partits del nostre país estan massa acostumats a dominar els escenaris públics i prendre les decisions entre bastidors. En aquest sentit la cultura dels partits està força esgotada, cal noves maneres de negociar i escenificar els acords de manera més transparent. 

Per altra banda, el projecte de Junts pel Sí no ha acabat de quallar. Els resultats electorals van ser si fa no fa els mateixos que els d’ERC i CiU per separat en les eleccions de 2012, uns resultats que han llimat molt la carrera política d’aquesta coalició. Junt pel Sí té un pes específic estratègic però sense poder tirar endavant dos eixos bàsics, procés i polítiques socials, tot plegat queda massa difuminat. Cal repensar la necessitat de fer coalicions on a la pràctica res canvia,i a més, l’escenificació de la pluralitat política en processos com el nostre és evident que és necessària. 

Pel què fa a la societat civil -sort d’ella- encara queda un llarg camí per recórrer. L’intent d’aixoplugar l’ANC i Òmnium com els dos pilars bàsics de la societat civil sota la meva opinió queda massa curt en un país  plural com el nostre. Amb paciència cal anar implicant més actors socials, sigui a títol personal com col·lectiu, perquè, sovint el nostre error ha estat córrer i amb aquestes, ens hem deixat gent que només reclama més temps. 

És clau també escenificar projectes i polítiques transformadores. Escòcia ha estat capdavantera al Regne Unit quant a algunes polítiques educatives, mediambientals i socials, i això ha donat un gran valor als independentistes de l’SNP. En el nostre país, àmbits  com el del benestar, empresa, sistema democràtic o justícia, demanen nous i innovadors models i engrescadors projectes. No valen excuses com les de la manca de finançament, és un argument massa simple, i només cal veure exemples d’altres “regions” amb un finançament més escàs que el català, on han pogut desenvolupar polítiques amb èxit; el sistema organitzatiu industrial de les regions del nord d’Itàlia, les polítiques socials escoceses o les polítiques innovadores en matèria jurídica en alguns estats americans i un llarg etc.

En definitiva una reflexió de fons és necessària, anem massa ràpids i volem tenir massa pressa vers un moment polític que demana reflexió de fons i serenor en les nostres actuacions.

 El no de la CUP a investir Mas ens l’hem de mirar des d’una perspectiva general doncs, el fracàs del moment és un cúmul de situacions no sempre ben dirigides que s’escenifiquen en les darreres eleccions catalanes.  

I a més, la sensació és que alguns partits que lideren aquest procés de vegades estan més preocupats en intentar legitimar-se com a líders d’un procés que en generar constantment noves idees com a eina per a consumar la legitimitat que busquen.