diumenge, 14 d’abril de 2013

Apostar per la petita i mitjana empresa; una proposta per a un nou model

Tantes vegades hem parlat de la situació de les PIME a Catalunya. El debat sempre va adreçat a la manca de suport per part de les administracions a les PIME, el preuat objectiu d’internacionalitzar els productes que produïm, la necessària innovació i modernització de les PIME, i per últim, un punt clau, la conjunció entre bancs i PIME’s. 

Són molts els temes candents, però el debat segueix moltes vegades en la mateixa situació que fa uns anys enrere. Potser, és que el model de suport i gestió de les PIME no és l’adequat? Potser, les estructures són obsoletes i adreçades més aviat a un model productiu del “benefici ràpid” per a la més que necessària modernització de les PIME? Jo crec que sí. 

Una proposta prou interessant per a obrir la ment a noves propostes, passa per analitzar el fenomen de les empreses “artesanals” a Itàlia, Alemanya o França.  

Cada país té la seva definició d’artesania, encara que el tret general és que ha de ser una empresa d’entre 1 a 15 treballadors, i on la producció tingui majoritàriament un tant per cent de producció manual, i els seus orígens són relativament diferents, ara bé, el seu èxit i el seu model de gestió ve a ser força semblant. 

Èxit, és en molts casos la paraula. Itàlia, per exemple, compte amb més d’un milió quatre-centes mil empreses artesanals, o Alemanya, on més de sis-centes mil empreses estan censades com a artesanals, i hi treballen més de sis milions de persones. O França, on fins i tot, l’artisanat disposa d’una caixa pròpia de cotitzacions, o un fons de finançament, el Fonds d’intervention pour la sauvegarde de l’artisanat et du commerce.

A tots tres països, el fet de poder anomenar-se artesà, exigeix una sèrie de procediments, com és el compliment d’un “codi d’artesà” formatiu adreçat a esdevenir mestre artesanal. I també, encara que en graus força diferents, l’exportació, forma una part important de les vendes de l’artesanat: perquè després es digui que una petita empresa no té ni recursos ni capacitats per a vendre fora.

Arreu de les regions d’aquests estats, els artesans, estan organitzats de manera força descentralitzada –a Itàlia, le camere dell’artigianato, les chambres franceses i les associacions i càmeres alemanyes- però amb un ampli i dinàmic suport públic a través de programes destinats actualment a la innovació, a la coordinació a través de les noves tecnologies i a la internacionalització.

A Itàlia, també és interessant veure com el procés de consolidació de les empreses artesanals ha anat acompanyat d’un alt grau de descentralització, i com aquest procés, ha provocat que algunes regions hagin iniciat un procés de creació d’un cos legislatiu que anomenen “de la producció artística regional” i que té com a finalitat “preservar les tradicions artístiques locals” i que en cada regió es transmeten aquests valors artístics a través d’òrgans públics anomenats “Botteghe-Scuola”. 

I per últim, el més interessant, és que la concepció d’artesà, té una àmplia tradició en molts sectors, cosa que trenca amb la imatge i la tradició que tenim a Catalunya del sector de l’artesania. A Europa, ser artesà, vol dir treballar en sectors tan dispars com els de l’artesania cultural, alimentària, metal·lúrgica o de la construcció. Tot un èxit.

Bé, potser és només un exemple, que en tots tres casos, parteix d’una tradició històrica, i que està força arrelada en cada un dels territoris, però és un bon exemple. Un exemple, que pot definir millor què vol dir una PIME per a poder-se diferenciar de les grans empreses industrials -que a més, ens ajudaria a entendre que produir els nostres propis productes és el nostre futur i la nostra diferència-.