dimecres, 27 de febrer de 2013

És possible entendre Itàlia?



Aquestes darreres eleccions a Itàlia només compliquen, com ja és tradicional, el ja difícil panorama parlamentari italià. De fet, quan hi ha eleccions a Itàlia, és quan es veu reflectida la Itàlia veritable; la de les mil cares, la del caos desordenat aparentment i l’agressivitat en les formes que no en el fons. 


I aquest cop, què ha passat? La veritat és que la recepta europea, bé, alemanya, ha estat un altre cop desastrosa. De fet, a França, Hollande va guanyar perquè va saber marcar distàncies amb Merkel, encara que després, hagi estat un petita cortina de fum.


Tampoc acabem d’entendre tots plegats el fenomen Grillo i el Moviment 5 Stelle. És més, molts italians tampoc l’han entès, encara que hi ha un motiu de fons que porta a que Grillo sigui capaç de trencar pel mig la delicada estabilitat política italiana. 

I per últim, el renaixement de Berlusconi ha estat tot un èxit. I encara que ha baixat el seu grau de popularitat i de suport electoral (el 29’1% de vots vers el 37’4% de 2008), la seva imatge segueix ben viva entre molts electors italians, amb especial atenció al Nord, i algunes regions importants del sud (Campania, Abruzzo, Puglia, Sicília, Calabria). 

Dit això, hi ha moltes raons que han portat a aquesta situació. Val la pena, en primer lloc, conèixer la realitat territorial i històrica italiana per saber com són les coses allà i com es tradueixen en el seu sistema democràtic. Per tant, mirar les coses des de Brussel·les o Berlín, en el cas d’Itàlia, no té cap sentit, és més, és un error com un temple. I sense això, sense saber una mica d’història de la democràcia italiana, és molt complex donar solucions efectives, com per exemple, crear candidatures de pa sucat amb oli com la de Monti.

El fenòmen del còmic Grillo, sí té una explicació, o més ben dit, una raó de ser. El moviment “grillista” evoca i convoca a una Itàlia que es pot definir de la següent manera: subversiva, inconformista, contestària i banal. Certament, Grillo, possiblement sense saber-ho, ha sabut trobar un punt comú entre una Itàlia emprenyada amb el sistema i amb Europa, però, sobretot, Grillo ha aplegat una Itàlia que, per una banda, prové de tradicions polítiques de l’anomenada autonomia obrera, o bé, de ciutadans implicats en fer front a un sistema polític que volen esborrar, també al Partito Democratico.
I és que el gran deute del centresquerra italià, és el no haver sabut entendre que més enllà de la seva formació, en els darrers decennis, el PD ha perdut un bon gruix de militants i simpatitzants actius, anònims o no, però actius en els seus cercles de relacions. Un pèrdua clau per generar majories en el sí de l’esquerra majoritària italiana. 

I també, la formació de Grillo ha sabut crear tota una dinàmica de canvis en les formes de fer política. Els seus candidats han estat escollits via internet. Grillo ha rebutjat anar als debats públics argumentant que no vol perdre el temps amb discussions mediàtiques. I la seva base de M5S és totalment renovadora, no té cap component de l’establishment italià. I això, que el PD ha estat el primer partit en fer polítiques de transparència amb els seus ingressos i la tasca dels seus diputats, i ha estat capaç de convocar en unes eleccions primàries a més de tres milions de ciutadans. 
Quina és la causa de que Grillo hagi guanyat la partida? És que Grillo forma part d’una imatge nova, contestari directament al sistema, i el PD, el seu màxim exponent, carrega amb la imatge d’un partit d’ordre, sotmès fins ara al què deia Monti, i per tant, Merkel. 

I pel cas Berlusconi, s’ha de tenir en compte, és clar, però com deia Bersani, el què cal és esborrar la cultura berlusconiana d’entendre la política i la democràcia en conjunt. I amb això, amb el suport que pugui tenir socialment en les seves pràctiques, s’acabarà la vida política del mètode Berlusconi.