dijous, 25 d’octubre de 2012

El perquè de la caiguda del PSC



És evident que el PSC passa per un moment d’indefinició força important, coincidint amb un moment cabdal en el canvi nacional i social. No és una coincidència. 

Els resultats electorals, pel PSC, des de les eleccions de l’any 1999, on va aconseguir els seus millors resultats (37’70%), han estat un continuat retrocés electoral que ha coincidit curiosament amb els anys en què el socialisme català ha tingut les més altes cotes de poder polític. I també, fins fa poc, hi hagut un punt d’acord entre els dos anomenats esperits del socialisme català.
 Aquesta escenificació, es va produir a partir de la presa del poder com a Primer Secretari de José Montilla i l’anomenat moviment dels capitans (Congrés de Sitges, 1994) i amb la consegüent consumació de Maragall i Montilla com a principals representants del PSC, de partit i institucionals, que van suposar un teòric pas endavant en la cohesió i la fortalesa interna i externa del partit.   

Per altra banda, és força interessant repassar el darrer Baròmetre d’Opinió del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió, juny 2012) sobre el comportament dels enquestats vers la política, i molt concretament, sobre la imatge i percepcions que tenen vers el PSC. 

Entre altres conclusions, es poden percebre alguns elements força aclaridors d’aquest decliu del socialisme català:
-     - El grau de distanciament dels enquestats vers el PSC, és superior a la majoria de partits parlamentaris (un 64.2% entre els molt distants i distants).  Per sobre de partits com ERC, ICV-Els Verds, SI, i només superat per PP i Ciutadans.

-       - El PSC és el partit on els enquestats més els hi costa de definir ideològicament (d’esquerra, 34’7%, centre-esquerra, 28’8%, centre, 13’1%).

-    - El PSC segueix mostrant un baix tant per cent de vots en les eleccions al Parlament de Catalunya vers a les del Congrés dels Diputats ( 10’1% vers el 13’2% d’intenció de vot).

-    - Navarro, és gairebé a la cua entre els candidats més coneguts (47’3%) sense comptar el coneixement dels candidats a les eleccions espanyoles.

És evident doncs, que el PSC té una greu escletxa al bell mig del què havia estat referent en els seus inicis i fins fa no gaires anys: un partit proper, que està al carrer, versus un partit de la burocràcia i els mitjans de comunicació. Un partit amb un programa polític estructurat versus un partit amb una clara indefinició per manca de capacitat d’anàlisi. Un partit amb un vot segur i fidel versus un partit que després d’anys segueix sense convèncer tot els seus (entre un 2 i 3% del seu propi electorat). Per últim, el valor dels alcaldes poderosos del cinturó vermell del socialisme, sembla que s’ha esvaït amb els anys, el coneixement de Navarro és molt inferior a la de molts antics alcaldes socialistes que només complien aquesta funció.

Dit això, entre els principals dubtes que em susciten aquest procés iniciat a partir de l’any 1994, és la contínua confusió en el sí del PSC entre dos àmbits que tenen un mateix objectiu però que haurien de marcar un accent propi en el seu recorregut: la responsabilitat institucional i la tasca de partit i de moviment. Un error que es remunta als inicis del socialisme.

El moviment socialista, tal i com es va estructurar ja des dels seus inicis, era potser l’únic moviment social i polític a la vegada, amb una forta implantació territorial i amb un llarg llistat de moviments socials fidels a la causa socialista (moviment veïnal, municipalisme, cases regionals...). 
L’error, però, ha estat no saber aprofitar la riquesa d’aquest moviment per a generar espais de pensament i intel·lectuals per enriquir-lo i per a crear una espai polític i discursiu prou cohesionat i renovador en èpoques com les d’ara, on el socialisme es troba en una cruïlla que no sap on el pot portar i no compren ben bé qui són els seus companys de viatge.
A tot això, cal afegir-hi una imatge, creada amb els anys de gestió de les institucions  per part del socialisme, de vincular aquest amb l’statu quo de la burocràcia administrativa, la inflexibilitat en la presa de decisions polítiques, i en la generació d’un marc discursiu molt poc engrescador. 

Ben cert és, que possiblement amb l’inici de l’experiència dels governs d’esquerres al Govern de la Generalitat, i a diferència de la convulsa però finalment reeixida renovació d’ERC, ha estat el PSC el partit que més problemes ha acabat generant per ell mateix, a curt i a llarg termini, pel què fa a la renovació i l’obertura del seu partit i del seu programa polític. 
En aquest cas, la meta, el Govern de la Generalitat, ha provocat en el socialisme una convulsió interna aparcada o obviada per un simple equilibri de forces intern –convençuts que l’assalt dels capitans territorials eren el recanvi-, i ara, el problema és quelcom superior: el PSC, en un moment de canvis a Catalunya, es troba sense un programa polític de fons i amb un partit ancorat en la imatge de ser hermètic i controlat “pels de dalt”. 

I en el seu programa polític, és potser, on s’ha acabat d’enfonsar el projecte socialista. Els moviments com Avancem, les veus crítiques de la família Maragall, o de Tura, o els intents d’alçar la veu –sempre a un preu- de quadres territorials com Àngel Ros, no són un cos ni intel·lectual ni polític unit, em penso que amb les decisions de cadascú d’ells ha quedat clar. Però la remor de fons que han provocat molts d’ells, li acompanya un debat que fa mal al PSC, per anar tard en parlar-ne: el debat sobre el seu futur i el d’allò que ells mateixos reconeixen, el futur de la nació catalana. 

El PSC, té un cavall de Troia que mai acaba d’afrontar, la seva relació amb el PSOE -bàsicament, perquè hi ha un bon gruix de dirigents que pensen que no cal-. 
Parlar d’un suposat estat federal, amb una altra part (PSOE) que no hi acaba de creure i que en tot cas, no hi fa res perquè així sigui, és un pal a les rodes etern per al socialisme català. És més, no hi ha un gruix important de ciutadans espanyols que creguin en un estat federal a Espanya, de fet, no hi ha ni un sector intel·lectual seriós que hi cregui, ni amb les condicions que suposen canvis constitucionals com el de la creació d’un estat federal –una majoria del Congrés espanyol- és possible ni ara ni amb uns anys engegar un procés  de “descentralització d’estil federal”. 

No cal seguir per un camí que està tancat. I no perquè una part dels espanyols no ho volen i l’altra no, si no perquè la pràctica que ha portat a la consolidació de l’estat espanyol modern, el projecte federal no hi compta. 

Per tant, el PSC ha de decidir. I sí, crec que també en el terme decidir, el PSC es torna a enganyar. El dret a decidir per a qualsevol jurista o diplomàtic d’aquest món, no vol dir res. És només una expressió buida que amaga ambigüitats. 

El PSC, a més,  parla de convocar una consulta legal –que el PSOE no vol-. No entraré en el debat entre legalitat i legitimitat perquè no és el moment però va la pena entendre que caure en un argumentari tan senzill com aquest és contraproduent per al mateix PSC. Tothom s’espera una consulta on l’estat no hi estarà d’acord, i un partit d’esquerres, que va portar la democràcia a l’estat espanyol, em sembla que no es pot negar a que el poble, sigui quin sigui, s’expressi lliurement. O és que el PSC, o el PSOE, es negarien a convocar una consulta per l’avortament o els matrimonis gais a Catalunya? Tot depèn de la voluntat i no de la legitimitat.

En resum, si el subjecte de debat que reconeix el mateix PSC, és la nació catalana. Només per això, qualsevol nació té el dret a parlar amb la seva pròpia veu, i la democràcia, i l’esquerra n’hauria de ser el seu gran defensor, és un subjecte evolutiu i no regressiu per alguns o heteri per alguns altres.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Del conflicte armat fins a la construcció de la pau, un procés que demana mesures especials



Hem pogut comprovar en aquestes eleccions basques que el conflicte segueix en el bell mig de l’agenda política basca i també espanyola. La vaga de fam de Josu Uribetxeberria d’aquest estiu i de centenars de presoners que la secundaven, va provocar un altre cop, que l’esfera internacional tornés a posar de relleu aquest conflicte i l’anhelada construcció de la pau i la reconciliació a Euskadi. 

A Colòmbia, ja s’ha iniciat un transparent procés de pau. Després de més de 50 anys de conflicte armat entre les guerrilles de les FARC i l’ELN i el govern de l’estat i els aparells paramilitars subvencionats per aquest, van fer públic l’acord anomenat Acuerdo general para la terminación del conflicto y la construcción de una paz estable y duradera, un acord entre ambdues parts per a posar fi aquest llarg contingent armat i que ha donat peu a l’inici del diàleg i l’inici de la fi de la violència política. 

I encara que el conflicte basc i el colombià no tenen gaires similituds, ni un agenda per a la pacificació gaire semblada, sí que pot tenir mètodes de resolució similars. I és en aquest punt on l’escena internacional, ha portat a terme una tasca que cal emprendre i conèixer àmpliament per a resoldre els conflictes com el basc i el colombià. Ara bé, el mètode existeix però només és possible si les parts, i amb especial èmfasi per parts dels governs, es té una plena voluntat de fer efectiva la resolució del conflicte i obren les portes a reconèixer explícitament, que formen part de les causes i no les víctimes d’una part del conflicte. 

En primer lloc, val a dir, que conflictes com el sud-africà o el nord-irlandès, han comptat des del seu primer moment amb mesures excepcionals, el què entre els experts en resolució de conflictes s’anomena Justícia Transicional. La Justícia transicional escenifica, com va ser el cas de Nuremberg o de la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, una sèrie de mesures, que si bé estan supervisades pels governs respectius, una sèrie d’actors internacionals, i persones de reconeguda imparcialitat, són capacitades a prendre mesures de resolució, rehabilitació, amnistia i investigació de les raons del conflicte que els ocupa.

I més modernament, ja en el cas que va originar la Comissió de la Veritat en el conflicte de l’Apartheid a Sud-àfrica, aquest model de justícia excepcional deriva en el què s’anomena actualment, Justícia restaurativa. 

El cas d’Irlanda del Nord és un dels màxims exponents d’aquest model. Fins i tot, alguns dels ex-líders de l’IRA com per exemple Kieron McEvoy, presoner a Maze, és un destacat professor a la Universitat de Belfast sobre Justícia Restaurativa. 

Aquest model de justícia, representa un canvi substancial en la resolució de molts conflictes anteriors. L’objectiu, és justament restaurar, tornar a reconciliar la pau sobretot, entre els principals actors del conflicte, les comunitats que hi han participat, i actors i víctimes d’accions criminals. Però, i aquí hi ha un canvi de paradigma molt important, el perdó passa a ser un objectiu no condicional de bon principi, que no sigui forçat sinó que depengui del diàleg amb la seva víctima mitjançant la mediació d’experts en restauració. De fet, l’IRA no va demanar mai perdó explícitament i de manera pública, van ser els programes de restauració entre víctimes i presoners els que van procurar la reconciliació, inclosa la reconciliació entre presos protestants i catòlics.

També, són força interessants els programes de restauració de joves implicats en delinqüència a les barriades de les barriades urbanes principalment de Belfast. Una mesura per a resoldre l’altre gran problema que rau a Irlanda del Nord, l’exclusió social i la delinqüència. 

Ja per últim, és un exemple de referència internacional la creació l’any 1995 de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació a Sud-àfrica, amb l’objectiu de resoldre les causes del conflicte de l’Apartheid, i rehabilitar les víctimes del conflicte. La justícia restaurativa aquí també en va ser el mètode de reparació i rehabilitació amb l’objectiu de recomposar la unitat nacional entre les comunitats de blancs i negres. Sinn Féin porta en el seu programa la creació d’una Comissió de la Veritat que l’estat anglès rebutja i esquiva intencionadament. 

Per tant, mètodes, accions, experts, n’hi ha molts, però el què cal, com deia a l’inici  d’aquest l’article, és que les parts tinguin la voluntat i obrin les portes a que els experts internacionals condueixin la resolució de les causes dels conflictes, sempre, en tot contingent armat, l’escena internacional és l’actor clau per a posar fil a la pacificació.