diumenge, 9 de setembre de 2012

La Guerra de successió al Vallès



Aquest article, no pretén analitzar exhaustivament els fets, que per altra banda, podeu trobar tan detalladament a internet a través del Museu Virtual de la Guerra de Successió, http://www.guerradesuccessio.cat/, un treball molt seriós sobre la Guerra de Successió elaborat per la Universitat de Barcelona, el Departament de la Vicepresidència i Universitats de la Generalitat i la Fundació Bosch i Gimpera. Sinó que el meu objectiu, a través de la recopilació de les dades que aporta l’obra de Francesc de Castellví, és reproduir fets que van ocórrer al Vallès. 

La Guerra de Successió al Vallès
L’escomesa bèl·lica entre la monarquia espanyola i els defensors dels drets i llibertats de Catalunya tenen una llarga història de desencontres, en aquest escenari hem volgut iniciar aquest perible a partir de l’any 1706, just en les dates en què Felip V es veu obligat a aixecar el setge sobre la ciutat de Barcelona gràcies al setge de les tropes de L’Arxiduc Carles III i de les milícies austriacistes.  Era el primer intent per part de Felip V i Lluís XIV d’envair la ciutat comtal i el Principat de Catalunya en el seu conjunt. 

Ja en aquest any, el territori vallesà, sempre estratègic per a les mobilitzacions vers la ciutat de Barcelona, és protagonista de les maniobres de les tropes austriacistes. 

El 18 d’abril, les milícies austriacistes, inicien la planificació del setge sobre la ciutat de Barcelona parapetant-se en les muntanyes de la vila de Sant Cugat. Hi arriben tres regiments; el de Josep Peguera, senyor de Gra, 300 cavalls del regiment de Morràs i 150 del regiment de Josep Moragues. 

L’objectiu segons Castellví era “socórrer Barcelona por tierra, que el socorro que se introducía por el mar era muy costoso”. I l’entrada de les milícies es feu vorejant el riu Besòs a la nit del 28 del mateix, i a proposta del general Nebot.

El rei Felip V aixeca el setge i fuig a França
El dia 9 de maig, milicians i ciutadans de la ciutat comtal van aconseguir desallotjar als assetjadors. La fugida va ser immediata, i els assetjadors es van veure obligats fer foc a algunes cases de la part del coll de Montcada i tallar les comunicacions amb la ciutat per no ser presos per les tropes austriacistes.   

Ja cap el dia 12 a la nit el rei Felip V, en el seu camí a l’exili a França, va fer parada a la fonda Grua, un emplaçament hostaler molt popular a Montmeló fins fa pocs anys, i que al dia següent fou incendiat indiscriminadament, segons Castellví. Allí, tots els generals van debatre com prosseguir la marxa cap a França, i la seva preocupació màxima era mediar amb la gent del territori perquè no hi hagués sobresalts i no hi hagués revoltes per la causa dels saqueigs que havien provocat les tropes borbòniques. Tot i això, ja hi havia molts actius parapetats a les muntanyes dels voltants, que farien greus danys a les tropes borbòniques. Entre les poblacions revoltades contra les tropes borbòniques que fugien cap a França, hi hagué la Batlloria, a Sant Celoni, que gràcies al suport d’alguns membres de la cavalleria, van prendre dos canons i dos morters que van provocar la fugida de les tropes.

1711
Ja cap a l’any 1711, l’escenari polític anglès canvia amb la victòria dels Tories vers els Whigs. Aquest canvi de govern, provoca la sortida del conflicte d’Anglaterra. El 17 d’abril va morir a Viena Josep I, rei d’Àustria i emperador d’Alemanya, i Carles n’era el successor. La pau doncs va ser inevitable en la guerra entre les tropes borbòniques franco-espanyoles i els exèrcits fidels a Carles III d’Àustria, i la sortida de l’arxiduc i les seves tropes de Catalunya va ser imminent. El poble de Catalunya iniciava un periple transcendental en la seva història sense res més que les seves forces, irregulars majoritàriament, i això sí, es disposava d’un cos de dirigents militars força experimentats (Villarroel, Nebot, Moragues, el Marquès de Poal, Brichfeus, Busquets). El front bèl·lic català, com era d’esperar, no va cessar, i els exèrcits de Felip V i Lluís XIV iniciaven una ofensiva definitiva vers el Principat.

Catalunya es preparava per a l’embat definitiu amb les tropes de Felip V. S’inicia el període de creació de les milícies i de les tropes de resistència a l’interior de Barcelona i a l’exterior.  Molts vallesans s’hi afegiren, i molts d’ells van ser protagonistes de molts fets a partir de l’any 1713.  En aquest mateix any, els diputats anomenen dos coronels sortits del territori vallesà “labradores de limpia sangre” com anomena Castellví, per a la defensa del territori conjuntament amb altres personatges d’arreu del Principat. Pere Brichfeus, nascut a Castellterçol, i Francesc Busquets, natural de Valldoreix, anomenat Mitjans, però que habitava a Terrassa. També podem anomenar la figura de Joan Talladella, nascut també a Castellterçol, i capità del regiment de dragons de Brichfeus. 

S’inicien al mateix any les accions armades entre ambdós bàndols. El Vallès, estava preparat per ser un dels territoris més concorreguts de les tropes d’ambdós bàndols. 

Al juliol el capità Antoni Roquer, natural d’Olot, es passà al bàndol borbònic i el general Bracamonte per consell de l’auditor general Francisco Comas només li donà tres companyies de fusellers que formaren les vil·les de Manlleu, i les vallesanes Tagamanent i Aiguafreda, les quals seguien a Bracamonte. 

El dia 29 de juliol després de l’atac a Manresa per part de les tropes borbòniques, el general Nebot decideix enviar al coronel Armengol Amill al coll Cardús, i al coronel Ferrer amb 300 fusellers a al coll de l’Obac de Vacarisses. El general Bracamonte envià al coronel Po de Jafra perquè ataqués Armengol per la reraguarda. Bracamonte en el camí cap a Terrassa aconsegueix ferir al sergent major Carbonell i 8 fusellers. Bracamonte va predre 18 soldats. En el mateix camí cap a Terrassa alguns ciutadans varen morir i en l’entrada de Bracamonte a Terrassa pròpiament, moriren 27 terrassencs, fins i tot, el famós lletrat anomenat Deona, que havia estat jutge del Senat de Catalunya. Les tropes borbòniques varen calar foc a Terrassa.

També al mes de setembre el general Nebot envià al general major Bernat Faig amb 400 fusellers a ocupar Mollet i Montmeló. A els 10 de la nit van sortir de Caldes. Van seguir fins a Montmeló i es van situar al coll de Daví sobre Teià. Ja quan iniciaven l’atac a Mollet el general Bracamonte, que ja els havia seguit els passos, els ataca i els dispersa. Bracamonte fa presoners a molts dels dispersats. 

Amb la publicació de la crida a la defensa de Catalunya per part dels diputats catalans, es succeixen diversos actes de sublevació. Un d’ells és tingut a la Riera de Rubí, el 3 d’agost de 1713, on 68 milicians de Sarrià ataquen a 58 cavalls. Van matar a 39 soldats borbònics i en van fer presoners a 8.

Cal destacar que entre els dirigents catalans que majoritàriament decidiren resistir, hi hagué dos vallesans força destacats, Francesc Perpinyà i Sala, oïdor militar, i veí de Granollers. I Joan Sentmenat i de Toralla, marquès de Sentmenat. 

El mes de febrer el general Armengol, que es mantenia a Vilamajor és ordenat a atacar les poblacions que formaven part del territori del Montseny. El general borbònic González sorprèn a Armengol i aquest es veu obligat a retirar-se a Mosqueroles. Ja a Mosqueroles, amb les tropes de nou unides,  Armengol decideix atacar González, i aquest es retira ja que el terreny li era massa desfavorable. A Vilamajor, Armengol hi va perdre 22 fusellers, tot l’equipatge, i els papers de les “pagadurías i veedurías”, 2500 pesos. A Mosqueroles, González va perdre 70 soldats, 2 capitans, i 5 subalterns. Armengol 38. Un ciutadà de Santa Maria de Palautordera va descobrir a González l’amagatall a Vilamajor d’Armengol, el qual va rebre una indemnització de González per la informació donada. Armengol es va retirar cap al Montseny on es va reunir amb el Marquès del Poal. 

Combat de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines, 9 d’abril de 1714
El coronel Armengol Amill provinent de Sant Llorenç Savall, es va trobar amb el Marquès del Poal, i ambdós són sorpresos pel general González i el brigadier Vallejo a Caldes. L’encontre va durar fins a la nit del dia 9 d’abril. Armengol va perdre 11 soldats i 23 ferits. El dia 15, el coronel Armengol, coneixedor que el general Bracamonte es volia unir amb dos destacaments més, es retira a Sant Feliu, però allà és atacat pels tres destacaments. Es decideix retirar a Gallifa, on també és sorprès per fusellers emboscats i desfan del tot el cos, i el cavall d’Armengol és ferit. Armengol es va retirar al Montseny amb 30 morts després d’aquell encontre.

El dia 24 de juny el general Bracamonte conjuntament amb el capità Ambrós, embosquen al coronel Armengol al Pla de la Calma,  el  qual va perdre alguns efectius i passa a refugiar-se a La Garriga el dia 25 de juny, on Bracamonte el torna a atacar, i Armengol es torna a retirar al Montseny, i posteriorment a Arenys. 

Amb la intenció d’entrar a Barcelona, el marquès del Poal i el general Armengol, aconsegueixen reunir 3500 homes a Sentmenat. Allí, el dia 28 de juny  són atacats per quatre destacaments del compte de Montemar, cosa que els obliga a retirar-se, perden 20 efectius i es tornen a unir a Gallifa i a Sant Feliu de nou. Posteriorment, Poal demana més diners i armes a Barcelona.   

 Ataca el coronel Armengol el dia 2 de juliol un cos de francesos al girant de Gualba
Tropes franceses provinents del Rosselló i l’Empordà, a l’alçada montsenyenca de Gualba, a l lloc anomenat el girant de Gualba, feien un cos de 1500 francesos i 240 cavalls. Armengol havia unit a 700 fusellers i 100 voluntaris a cavall i decideix atacar mitjançant una emboscada. Armengol, malgrat la pluja i la inferioritat numèrica només va perdre 38 efectius, els francesos, segons Castellví, molts més. 

El dia 13 d’agost Poal i Armengol, entre Centelles i Caldes, són atacats pels destacaments de Montemar, Bracamonte i González. L’encontre va durar des de les 11h fins a la nit. El dia 14 es va reemprendre el combat que va durar també des de les 11h fins a les 14h. Segons Castellví, les pèrdues de tropes dels borbòniques va ser major que les de Poal i Armengol. Montemar ocupà Caldes i Poal Sant Llorenç de Munt. Aquest encontre, diu  Castellví, va fer perdre 52 homes a Poal. 

El dia 21 d’agost, Bracamonte, Montemar i el marquès de Thoury, es van unir formant un cos de 7000 infants i 3400 cavalls. Poal, coneixedor d’aquest moviment va passar a Sentmenat. Thoury ocupa Castellar i posteriorment Terrassa. El dia 22 , Montemar, Sabadell. El mateix dia 22, Montemar ataca a Poal a Sentmenat el qual decideix retirar-se a Sant Feliu de Codines, on hi va haver un segon combat. Ja cap a la nit Poal obliga a Montemar a retirar-se a Sentmenat. El marquès de Thouy va combatre Armengol a Castellar, Armengol marxa cap a Sabadell. Allí es tornen a reunir Poal i Armengol. El setge dels borbònics obliga a Poal a retirar-se a les muntanyes de Montserrat.

Fins aquí tenim informació de les accions més destacables en territori vallesà segons Castellví, fins a la definitiva resistència final a la ciutat de Barcelona, i on molts vallesans participaren de la seva defensa, però amb la rendició de la ciutat comtal, s’inicia un procés de repressió de les mans de Felip V, sense que els francesos hi tingueren un convenciment absolut de les accions del rei castellà. 

Molts vallesans s’exiliaren, Brichfeus, Busquets, Talladella, l’abad del monestir de Sant Cugat,  o bé, com la família Mogoda o Sentmenat, foren perseguits i incautat el seu patrimoni econòmic i material.   

Entre els vallesans que donaren suport a l’ocupació i consolidació del règim borbònic, hi trobem a dos personatges força destacats, Josep Aparici, arquitecte del model econòmic i recaptatiu borbònic i calderí d’origen, i el marquès de Cerdanyola, Joan Marimón.