diumenge, 5 de febrer de 2012

Il midollo del leone (La mèdula del lleó)


Després d’un dies de tràfec amb la política, torno a dedicar-me a una de les coses que més m’agrada, llegir i escriure.

Darrerament he acabat un llibre escrit en italià, Il midollo del leone, del gran Alfredo Reichlin. Reichlin és un militant de l’esquerra italiana des de ja fa anys i panys, dirigent del PCI i un gran escriptor i pensador, que malgrat els seus més de vuitanta anys no sembla que hagi quedat estancat en idees del passat i en conceptes caducs.

Tot i això, Reichlin, és l’estereotip tradicional de militant de l’esquerra italiana. Engrescador en la paraula, molt tendenciós a embetumar els discursos d’emocions i prosa històrica, i de vegades, poc resolutiu. Malgrat això, Reichlin, és un pensador força contemporitzador del pensament actual de l’esquerra italiana.
En aquest llibre, Reichlin, crec que defineix una sèrie de conceptes força interessants si es vol entendre Itàlia, la història de l’estat italià i els italians, que ja de per sí és força complicat tot plegat.

El repàs històric de l’esquerra italiana que fa Reichlin és molt interessant, per molts motius, però jo em quedaria amb la conclusió que en treu Reichlin del màxim referent polític de l’esquerra italiana en l’era contemporània, el PCI. El PCI fou segons ell un cúmul de pluralitats socials que se sentien còmodes en el projecte comunista gràcies a un mètode; generar un moviment social ampli i actiu -com és la vida social a Itàlia- al voltant del PCI, per molt centralisme democràtic que dominés al partit.

Tot i això, per altra banda, difereixo molt sobre la concepció moderna del què ha de ser l’esquerra italiana del segle XXI que proposa Reichlin, el reformisme a la italiana que anomena ell, doncs no ha aconseguit superar la ineficiència del projecte de l’esquerra italiana, segueix mancat de lideratges polítics i socials i no ha abordat a fons els problemes estratègics del país.
Però d’aquest llibre, m’han atret dues concepcions molt ben definides per Reichlin sobre el perquè de molts comportaments tan característics de la història de la vida social italiana.

M’ha sorprès com Reichlin definia la història del PCI com quelcom superior a la política, jo diria que seria la antipolítica, un concepte força popular a Itàlia. Però, més que l’antipolítica el que va fer poderós al PCI és la seva capacitat per a compartir una concepció de rebuig a l’estat, com a ens negatiu i allunyat de la vida social italiana.

Podríem dir que Reichlin defineix perfectament un estat conceptual no gaire sorollós a Itàlia, però real i palpable, que aboca a rebutjar l’estat entre altres motius perquè prové d’un procés històric mal tancat, Il Risorgimento, i que és entès per moltes comunitats que conformen l’actual estat italià com una imposició històrica de les classes benestants sobre les classes humils de la Itàlia del passat.

I en segon terme, Reichlin crec que defineix perfectament el perquè de l’estat de conflicte permanent de la vida política i social italiana. Reichlin creu que ja abans de la dictadura de Mussolini, Itàlia, s’enfonsa en un constant conflicte social que sempre porta com a amenaça de fons la Guerra Civil. De xoc entre concepcions, entre classes, entre comunitats que es rebutgen i es neguen. L’amenaça del conflicte social sempre ha estat més que present en la vida política i social italiana; els Anys de Plom, les Brigate Rosse, el terrorisme d’estat, el mussolinisme etc. I això, és fruit d’un cúmul de desequilibris d’arrel històrica.

Itàlia és i ha estat així perquè l’amenaça del conflicte social ha estat molt a peu de carrer, i això ha marcat la vida política del país, malgrat que mai se sap on són els límits d’aquest xoc històric.

Val la pena llegir a Reichlin perquè aconsegueixes entendre el perquè de moltes coses que succeixen i han succeït a Itàlia. I el que és més important, sap generar noves idees per al debat, una qualitat que no tots els polítics italians arriben a aconseguir.